Pèrdues de temps

Nacional-Socialisme del PP

2012-01-25T23:22:00.000-08:00

Fa un parell de dies la ministra de Foment, Ana Pastor, exclamava "No es bueno que Barajas y El Prat estén en competencia".

Ah no? Així que vostè creu que és millor la planificació centralitzada que la competència. Aha.

La Sr. Pastor també ens explicava que no és un bon moment per vendre. "Si se ha tomado esta decisión es porque creemos que no es el momento adecuado para que los activos de AENA, infravalorados, se pongan en el mercado".

És a dir, tenim algo que si venem generà uns ingressos al govern, però si aguantem una mica el preu pujarà i a l'estat l'interessa més maximitzar els seus ingressos que fer el possible per millorar el servei al ciutadà/consumidor. Perquè ... Sra. Pastor, vostè no creu que l'empresa privada (en competència) gestiona millor que l'empresa pública?

Fa encara més dies el president, Don Mariano, sorprenia a molta gent (no a mi) pujant els impostos. De moment el IRPF i és força evident que ens espera una propera pujada de l'IVA. El Sr. Rajoy i tota la seva “troup” entraven en una gran contradicció i convertien en mentides les seves promeses electorals, tot intentant justificar-ho degut als morts que es van trobar sota les catifes.

Però és interessant recordar quin era el seu raonament. Tot es basa en la observació que va popularitzar el Sr. Arthur Laffer, economista integrant de l'equip de l'administració Reagan.

És un raonament molt simple. Si simplifiquem, podriem dir que el govern obté els seus ingressos (I) de taxar l'activitat econòmica (A) en un factor (k).

I = A•k

però l'activitat econòmica també depen del grau de taxació.

A = f(k)

és probable que si els impostos son alts la gent farà la reflexió "perquè treballar tant? si s'ho queda l'estat". Sembla evident que a més grau de taxaxió hagi de baixar l'activitat econòmica, el problema és que no se sap exactament quina forma té la funció f, és a dir, com depen del grau de taxació l'activitat econòmica. Imaginem que fós una funció lineal que comença a un màxim (M) per k=0 i que és 0 per k=100%.

f(k) = (-M • k) + M;

llavors si mirem com varien els ingressos en funció de k tenim

I(k) = ((-M • k) + M) • k = -M . k^2 + M• k

de fet, sigui quina sigui la funció f, la gràfica de I(k) partirà des de 0 tindrà una zona de pendent positiu, arribarà a un màxim i continuarà per una zona de pendent negatiu fins arribar al zero. Això és el que va dir Laffer.

Però el problema és que mai sabem en quin punt estem d'aquesta corba!

Recordem que la gràfica ens diu, com fer-ho perquè el govern recapti el màxim de diners possibles dels ciutadans, no com aconseguir la màxima activitat econòmica.

Representa que Don Mariano abans de les eleccions es pensava que estàvem per sobre el màxim i per tant que si reduïa els impostos creixeria més l'activitat econòmica i recaptaria més diners. Diners que necessita per reduir el dèficit de l'administració.
Però resulta que en poc temps ha passat a pensar que no, que no hem arribat al màxim de Laffer i per tant que s'ha d'incrementar el valor de k per recaptar més diners.
Ens ho haurien d'explicar perquè les excuses dels morts dintre l'armari no suposen cap explicació possible a aquest canvi de raonament. I quina llàstima que no hi hagi cap periodista a tot l'estat capaç de fer preguntes "tècniques" als nostres governants.

Entre les mesures de planificació central, l'afició als impostos del nou govern i l’ànsia d'unitat nacional que es proclama contínuament, estic intrigat de veure quan tarda en Fedeguico Jiménez Losantos a dir "el gobierno nacional-socialista de Mariano Rajoy".

Subsidis d'Atur

2011-11-16T01:04:00.000-08:00

Alguns economistes adverteixen dels costos que suposa l’atur a les finances de l’estat i que aquest és un dels punts que pot llastrar la propera legislatura de Don Mariano.

Per bé que considero que l’atur és el problema més gran que tenim, i no només a nivell nacional, sinó també a nivell mundial, crec que les partides destinades a pagar els subsidis d’atur no seran el principal problema de Don Mariano.

Cal recordar que les prestacions per atur es perceben durant un temps màxim de 2 anys.

La crisis va començar al 2007 i el nombre d’aturats no ha parat d’augmentar en els últims 4 anys (veure línia vermella del gràfic). Però evidentment les persones que es van quedar aturades el 2007 ja han exhaurit el seu dret a subsidi per tant deixen de suposar un llastra per l’economia de l’executiu.

Això explica perquè a partir de 2009 el nombre de persones que reben subsidi (línia blava) no només no hagi pujat sinó que està baixant.

Si imaginéssim que el número d’aturats no augmentarà més a partir d’ara els costos per subsidi es reduirien gairebé un 30% per art de màgia. Aquesta és la gràcia o la desgràcia del sistema.

Si mireu la informació que hi ha en aquest link sembla molt més preocupant l'evolució dels costos de les pensions, que no ha parat de créixer, i tenint en compte la demografia del nostre país no té pinta que hagi de millorar en el curt termini.

Històries constitucionals

2011-09-12T20:55:00.001-07:00

Ara fa uns anys n’hi havia uns que l’estimaven a mort i la resta uns traïdors a la pàtria.

Per un temps van abandonar allò de "los partidos democràticos" que encabia a massa gent indesitjada, per "los partidos constitucionalistas" que deixava més clar de què estaven parlant i servia igualment per diferenciar entre bons i dolents.

La constitució es va convertir en sagrada, si és que ja no ho era prou. A mesura que s’anaven complint aniversaris del sistema democràtic que patim a aquest país, gairebé tothom ho interpretava com la culminació d’un procés suposadament modèlic anomenat transició.

Aquesta cosa sagrada, gairebé fetitxe per alguns, no es podia tocar per rés del món.

Els nacionalistes catalans insinuaven que els agradaria retocar-la per sentir-se més còmodes en un estat espanyol. Ni pensar-ho! Sacrilegi! I a més ens recordaven que això ho havien de votar TOTS els espanyols i que com que la majoria no ho volia mai tindríem més autogovern.

Algú se li acudia posar en dubte que el mandat constitucional que té l’exercit per garantir la unitat d’Espanya estava fora de lloc? Que s’ha tornat boig? Ni pensar-ho! Sacrilegi!

Durant un temps la caverna mediàtica espanyola li va agafar un atac de republicanisme sobtat i semblava que proposaven tocar la consagrada carta Magna per eliminar la casa reial. De cap manera! Això obriria un meló que havia d’estar tancat en pany i forrellat per la resta de la història.

Fins i tot semblava que la casa reial llançava globus-sonda per veure si seria possible tocar la constitució per permetre a les nenes de la casa esdevenir reines algun dia. Curiosament pensaven en les filles del nen, i no les germanes, que no deuen tenir la preparació extraordinària del nen de la casa. Però les nenes del nen tenen pocs anyets i si no està clar que el seu papi arribi mai a seure al tron reial, millor no despertar la bèstia que encara hi sortirien perdent.

Total, després de aguantar a capa i espasa verge i impol•luta durant unes dècades, va i les urgències financeres ho envien tot a fer punyetes. A fer punyetes allò que va ser fruit de “un amplio consenso donde todos cedieron algo”! A fer punyetes allò de “esto no se puede tocar sin ser referendum”!

Però la història encara resulta més curiosa si mirem les raons que han portat a aquesta reforma express. (podeu llegir el texte aqui). Es veu que el banc central europeu no té prou ganes ni diners per salvar-nos cada dos per tres comprant el deute del nostre govern com ja va fer fa uns dies. Com que cada dia ens costen més els diners que ens deixen suposo que el mateix banc central i la resta dels nostres socis seriosos veuen cada dia més probable que no els tornem els diners. Se’ns exigeixen tota mena de mesures per reduir la despesa.

Hi ha gent que ho interpreta com una victòria del neoliberalisme, s’equivoquen! Perquè si un s’ho mira una mica veurà que la medicina no només és la de reduir la despesa del govern (una mesura clàssica dels liberals que suposadament promou l’activitat econòmica privada). En el conjunt de mesures a aplicar pels països problemàtics també hi ha la pujada d’impostos, tema que hauria de remoure els estomacs liberals, perquè creuen que precisament desincentiva l’activitat econòmica. És a dir, no es tracta de què un organisme benevolent vol posar ordre a casa nostra perquè tornem a caminar pels viaranys del creixement econòmic. Això és el què voldríem nosaltres, però a ells se els hi en fot.
En realitat el què passa és volen posar ordre a casa nostra perquè el nostre govern tingui més diners per assegurar-se que tornem el què devem, perquè si no tornem el què devem fem un forat als comptes dels nostres veïns i els què tenen un problema passen a ser ells.

El topall del dèficit anual és una excusa, una declaració d’intencions que és paper mullat, perquè no entra en vigor fins a 2020. En Graupera s’equivoca escrivint a la Vanguardia que es prohibeix el Keynesianisme perque la limitació del dèficit s’elimina en situacions de crisis, cosa totalment coherent amb aquesta escola. Segurament no va llegir prou bé el punt 4 de la reforma

Los límites de déficit estructural y de volumen de deuda pública sólo podrán superarse en caso de catástrofes naturales, recesión económica o situaciones de emergencia extraordinaria que escapen al control del Estado y perjudiquen considerablemente la situación financiera o la sostenibilidad económica o social del Estado, apreciadas por la mayoría absoluta de los miembros del Congreso de los Diputados.

On queda cristalinament clar perquè s’ha fet aquesta reforma express és en el punt 3

Los créditos para satisfacer los intereses y el capital de la deuda pública de las Administraciones se entenderán siempre incluidos en el estado de gastos de sus presupuestos y su pago gozará de prioridad absoluta. Estos créditos no podrán ser objeto de enmienda o modificación, mientras se ajusten a las condiciones de la Ley de emisión.

Un amic virtual ho sintetitzaba extraodinariament bé quan deia:

A partir d’ara serà més segur que jo cobri els bons que vaig comprar de la Generalitat que no pas que un funcionari cobri la seva nòmina.

No es pot explicar més bé amb menys paraules.

En resum, quan els senyors a qui devem diners els hi puja la mosca al nas i ens amenacen d’abandonar el seu tracte paternalista, allò que era intocable resulta que ho deixa de ser. A algú se li ha acudit que aquest pot ser el camí més fàcil per aconseguir la independència?

Es busca

2011-06-21T00:27:00.000-07:00

L’atac més greu que ha patit la nostra democràcia des del 23F ja és història. Van ser exactament 2 dies de potència informativa. Després, a oblidar-ho tot ràpidament. Qui se’n recorda ja del delinqüent més buscat del país que haurà de fer front a les despeses astronòmiques d’una gavardina malmesa. Eing ?? Ahh ! que la Tura diu que era de rebaixes... bé és igual, però diu que li tenia un carinyu especial... ( veure video ).

Doncs jo no oblido, digueu-me rancorós! Hem de capturar aquest individuu i que pagui el què toca.

És ben curiós que no sortissin les imatges de l’agressió per les TV més importants. Potser perquè son massa poc ... ummm, agressives ??

Creuem els dits, i esperem que la nostra democràcia en pateixi molts més d’atacs. Tants com calgui fins que deixi de fer falta tapar-se tant el nas.

La solució

2011-06-17T00:06:00.001-07:00

Diguem-ho sense embuts, el nostre sistema democràtic és una autèntica merda. Els problemes fonamentals son la pèrdua de poder del ciutadà després d’escollir al seus representants i els incentius perversos de la classe política. Hem d'aniquilar el sistema. La pregunta és: quina alternativa tenim ?

La solució: un mix entre democràcia representativa i democràcia directa. M’explico.

En el sistema que defenso jo trio un representant. Aquest representant forma part d’un partit polític amb un ideari determinat i dedica el seus temps a explicar i justificar a la població les decisions que ell defensa. En qualsevol moment puc canviar la persona que em representa, i ho puc fer tantes vegades com vulgui. Evidentment això crea un incentiu positiu en el representant per intentar representar-me el millor possible, ja que sinó perd el meu suport.

Jo tinc un representant perquè no estic capacitat, ni motivat, ni tinc temps per entendre totes les implicacions de les votacions que es duent a terme en un parlament. Però a voltes em veig capacitat i motivat per fer-ho i reclamo el meu dret a fer-ho directament sense cap mena d’intermediari.

Quant val el meu vot ? doncs si apliquem un sistema sense ponderacions territorials 1 persona = 1 vot. Si fem servir ponderacions territorials podria valer 1.1 o 0.9, per exemple depenen si jo visc en una àrea més o menys poblada del país.

Quant val el vot d’un representant ? doncs el número de persones que l’hagin triat com a representats seus i que no hagin exercit el seu dret a vot directament. Si el diputat A em representa a mi i a 999 persones més, el dia que cap d’aquests representats vota directament el vot del diputat A val 1001 vots. El dia que jo voto directament i la resta de representats no ho fan el seu vot val 1000 vots. El dia que tots els representats voten directament, el vot del diputat val 1.

Quan explico aquest sistema generalment la gent em diu dues coses:

1) això és super-complicat d’aplicar per qüestions tècniques

lo qual només es pot defensar des del desconeixement absolut de l’estat de la tècnica en relació al vot electrònic a través de Internet. És més, una empresa de casa nostra, SCYTL (spin-off de la UAB) és pionera a nivell mundial en aquesta tecnologia.

2) això és injust perquè crearia dues classes socials, els analfabets digitals que poden participar en la democràcia i els que no

quan en realitat la gràcia és que no s’exclou ningú del sistema democràtic, perquè els analfabets digitals triarien el seu representant pels mitjans convencionals actuals. Qui vol participar directament, pot fer-ho.

Val a dir que no invento rés. El concepte de democràcia directa digital no és nou.
http://en.wikipedia.org/wiki/E-democracy

Malgrat un sospitós black-out informatiu JA EXISTEIXEN A ESPANYA diversos partits que defensen coses semblants a les que proposo.
i
a nivell de recerca, fa temps que existeixen revistes i congressos exclusivament sobre aquests temes

Podem sortir d’aquest femer, podem evitar que se'ns continuin pixant a la cara, només ens ho hem de proposar.

How to use mercurial in cygwin from Netbeans

2011-02-23T21:39:00.000-08:00

I recently wanted to download and use a project from Kenai and import it in my Netbeans IDE. I like to use cygwin to run Linux-like command line applications, and mercurial falls in this category for me.

So I installed mercurial in my cygwin environment following the steps explained in
http://www.saltycrane.com/blog/2008/04/how-to-install-mercurial-10-on-cygwin/

Then I went to my Netbeans to instruct him to use the hg application which can be found in /bin after installation. The bad news is that hg is a python script which netbeans is able to run. It looks like he expects some executable.

So I decided to satisfy him with a very simple wrapping executable which I initially called hg_wrapper.c

The task was not so straightforward. First (looking at the code below) I realized that netbeans waits for a file called hg, so my created executable should be renamed as hg.exe.


public Boolean isExecPathValid(String name) {
        if (name.length() == 0) return true;
        File file = new File(name, "hg"); // NOI18N
        // I would like to call canExecute but that requires Java SE 6.
        return file.exists() && file.isFile();
    }

From http://www.koders.com/java/fid7AA93D1A65E57A25677056ED70F7C575E173CE38.aspx?s=PostTask

Then I realized that my netbeans is passing Windows style paths as arguments to the hg application, and this causes the cygwin script to crash. So I did include some simple Windows path detection and conversion into the cygwin path format.

The final code is below.

hg_wrapper.c


// Copyright 2011 David Castells i Rufas (david.castells@uab.es)
#include 
#include 
#include 

char* windowsToCygwinPath(char* path)
{  
 int len;
 int i, j;
 
 if (strchr(path, '\\') == NULL)
  // no windows path, so ignore
  return path;
  
 len = strlen(path);
  
 // ignore deallocation, this creates a mem leak, but since this is
 // a short lived application it will be freed at exit soon, so 
 // why bother ?
 char* ret = malloc(10+len*2);
 
 ret[0] = 0;
 
 strcpy(ret, "/cygdrive/");
 j = strlen(ret);
 
 for (i=0; i < len; i++)
 {
  if (path[i] == ':')
   continue;
  
  if (path[i] == '\\')
   ret[j++] = '/';
  else
   ret[j++] = path[i];
 }
 
 ret[j] = 0;
 
 return ret;
}
 
int main(int argc, char* args[])
{
 char* newArgs[50];
 int i;
 
 newArgs[0] = "c:\\cygwin\\bin\\python.exe";
// for testing purposes
// newArgs[0] = "c:\\cygwin\\bin\\echo.exe";
 newArgs[1] = "/bin/hg";
 
 for (i=0; i < argc-1; i++)
 {
  newArgs[2+i] = windowsToCygwinPath(args[i+1]);
 }
 
 newArgs[2+i] = 0;
 
 execv(newArgs[0], newArgs);
}

I compiled it in a bash console with
>gcc-3 -mno-cygwin hg_wrapper.c -o hg.exe

And then I copied it in /bin directory
>cp hg.exe /bin/hg.exe

Finally I configured Netbeans as follows to use it.

Voila ! It works.

Molestadors Professionals

2010-12-19T20:58:00.000-08:00

Deia Woody Allen que a la gent que reparteix papers de propaganda pel carrer sempre se’ls ha d’agafar els papers, ni que sigui per llençar-los a la propera paparera. D’aquesta manera ells cobren igual, acaben la feina abans i deixen de molestar abans també.

La veritat és que, en conèixer la seva reflexió, la vaig trobar tant lloable que he intentat seguir el seu exemple sempre que n’he tingut ocasió. Així doncs ara agafo sempre els papers que em donen i els llenço (a vegades descaradament) a la paperera més pròxima. Però en el meu esperit de perfeccionament i penitència, he intentat extendre el raonament a altres àmbits. Per exemple, quan les amables operadores Telefòniques truquen a casa meva, mai els penjo el telèfon, sempre els deixo que expliquin amb el màxim detall la seva oferta. A vegades simulo problemes en la línea o dilato en excés les meves respostes a fi i efecte d’allargar el màxim la nostra conversa. Quan després d’uns minuts arriba el moment de preguntar-me si estic interessat en la oferta, li dic que no. A vegades penja enutjada, a vegades em demana explicacions de perquè soc tant burro de no voler la fantàstica oferta, a lo que jo responc que no contracto rés per telèfon per principis, que em doni l’adreça d’una botiga on poder comprar el producte i ja hi aniré. Penso que actuant així potser no beneficio l’operadora, però com més minuts estigui amb mi menys minuts estarà molestant altres usuaris, i d’aquesta manera faig la meva petita contribució a fer aquest sistema de marketing invasiu més econòmicament insostenible.

La majoria de gent (la meva familia inclosa) pensa que actuar així és una pèrdua de temps, jo en canvi miro de convertir aquest temps invertit en els molestadors professionals (crec que a la business card d’aquesta gent hi hauria d’aparèixer molestador com a títol) en una estona de diversió. I trobar incongruències en el discurs d’algú em diverteix i satisfà enormement.

És per això que els meus molestadors favorits són els molestadors religiosos, lluny de tancar-los la porta intento parlar tanta estona com puc amb ells, forgant en el seu discurs i fent-los caure en arguments estupids dels quals no saben sortir-ne.

Recordo que m’ho vaig passar molt bé amb les últimes senyores grans que em van visitar per vendre’m la seva religió. Val a dir que em faig el tonto (si, un nivell més és possible!)... perquè com més tonto ets més opció veuen a captar-te. No van saber explicar-me perquè es negaven a les transfusions de sang, però el zénit de la conversa va ser quan els hi vaig demanar “pero así, los moros, son buenos o malos?”. No sabien què dir, van començar amb paraules suaus però van acabar destapant actituds xenòfogues de lo més radicals. Van acabar marxant, com sempre em passa, per voluntat pròpia... quina llàstima.

Però l’episodi que recordo amb més “carinyo” és de fa molts anys, quan encara vivia a casa els meus pares. Van venir a casa dos senyors vestits amb tratjo i corbata, molt amables, i van començar a disparar els seus arguments sobre l’obra de Déu. En un moment de la conversa un d’ells obre un llibre i tot ensenyant una imatge de l’univers diu
-“has visto que belleza, tu crees que esto es fruto de el azar? No puede ser, hay una mente superior que debe haber creado todo esto!”

- “Espera un momento” li vaig dir, i vaig correr al pis de d’alt per anar a buscar un dels llibres que llegia en aquella época. No trobaba el llibre, i vaig tardar força estona a baixar, però ells van aguantar estoicament sota el llindar de la porta d’entrada.

En baixar vaig obrir el llibre i li vaig ensenyar un dibuix bellíssim i li pregunto
- “A que és bello?”
- “Si, mucho”
- “Sabes quien lo ha dibujado?”
- “No”
- “Z_n+1 = Z_n²+c”
- “que?”
- “Si, esta fórmula matemàtica de aqui. Si iteras esta formula varias veces desplazando el punto c por el plano complejo obtienes esta bonita imagen. No hay ninguna inteligencia superior que lo haya dibujado”
- “mmm....bueno...pero el universo es diferente”
- “las leyes mas simples de la física podrian acabar generando la belleza del universo igual que esta formula que te he enseñado”
- “bueno.... ya veo que Dios no te interesa, adiós!”
- eeerrrr.....

Feu-vos un favor, el proper cop que trobeu un molestador professional, penseu que esteu davant d'una oportunitat per passar una bona estona.

El timo de la productivitat

2010-12-04T01:03:00.000-08:00

Els Espanyols son uns ganduls. Els catalans, com a subgrup del grup anterior (de moment) també. En canvi els alemanys son molt treballadors i supereficients.

Això ho sap tothom.

Una de les coses que habitualment em diuen els estrangers amb qui treballo és que els espanyols fem migdiada. Fa uns dies un company danés no m’ho preguntava, sino que directament ho afirmava amb rotunditat. No és pas estrany, en multitud projectes o conferencies internacionals et diuen el mateix. Una mostra més que la nostra vagancia és vox-populi a Europa.

Per cert, que com explica el John Medina a Brain Rules fer la midgiada (que habitualment no la fem) augmentaria substancialment la nostra productivitat.

La sabiduria popular ens diu que per fer la feina que un alemany fa en un dia nosaltres en necessitem dos. És curiós perquè els cops que he estat a alemanya tampoc ha estat tant evident per a mi aquesta superioritat en la productivitat.

I això s’hauria de veure en els números. Si anem a Eurostat podem treure unes fantàstiques gràfiques com les seguents.

I de fet, la sabiduria popular s’equivoca una vegada més perquè l’alemany és gairabé igual de productiu que nosaltres i nosaltres hem superat la mitja europea en PIB per treballador. Els que son unes màquines son els luxemburguesos i els noruegs.
Heu sentit mai posar-los com a exemples d’eficiencia ? jo no.

Com es mesura la productivitat ? Hi ha dues mesures habituals. La productivitat per hora treballada (= PIB / número hores treballades totals) i la productivitat per treballador (=PIB / treballador).

Com es pot fer creixer la productivitat ? doncs evidenment fent creixer el PIB. Però també fent disminuir el número de hores treballades o treballadors per fer la mateixa feina.

Per mi lo interessant és mirar-ho a nivell d’empresa. Qui és el què normalment aporta la productivitat ? En una empresa industrial, per exemple, qui és més determinant? El gerent i el comercial o el treballador del taller ?

Per mi, el gerent i el comercial, sense cap mena de dubte. El treballador pot estar més o menys qualificat però la quantitat de treball que fot fer per hora treballada no sol variar massa. En canvi la introducció de maquinaria que porti a un grau superior de productivitat depèn de l’estratègia de direcció. Com també en depèn la decisió de triar quin producte es pot fabricar i quina quantitat de valor afegit és capaç de crear. Però també és importantissim el comercial, si ell no col•loca els productes, tota la feina del treballador del taller perd valor.

No és que vulgui defensar la classe obrera, ni molt menys, només vull dir que la productivitat del país no depèn tant com ens fan creure del número de cafès que fem al dia.

Economia, Medicina i prediccions

2010-11-16T02:41:00.000-08:00

Alguns economistes defensen la idea que no poden, ni podran mai fer prediccions. Davant del què jo considero una renuncia a contribuir a la ciència, la missió de la qual precisament és crear models que ens permetin predir el futur, en ocasions posen els metges com a exemple de científics que no poden fer prediccions. Igual que un metge no et diu quan tindràs un atac de cor, un economista no et pot dir quan hi haurà una crisis.

L’argument em sembla demagògic. Primer perquè la majoria d’economistes, igual que la majoria del científics, creen i usen models per fer prediccions. En qualsevol llibre de economia, com per exemple en aquesta obra mestra de la macroeconomia, hi ha models matemàtics que serveixen - endevineu per què? - per predir el futur. Per si hi ha algun dubte podeu comptar les aparicions de les paraules “predict”, “predicts”, “predicted”, “prediction” i “future”. En aquest llibre surten 13, 24, 23, 19 i 73 vegades respectivament.

Un dels pilars de l’economia, la llei de la oferta i la demanda diu (segons wikipedia).

...aquest model prediu que en un mercat competitiu el preu final serà aquell per mitjà del qual s'obtingui l'equilibri entre la quantitat de producte demanat pels consumidors i oferta pels venedors...

Quan es parla d’equilibri vol dir que se suposa que durant un temps els preus aniran variant fins arribar a aquest punt d’equilibri. No hi ha cap mena de dubte doncs, que es tracte d’una predicció de quin preu tindrà un bé en el futur, en funció d’unes variables que potser tenim la sort de conèixer (la oferta i la demanda).

En segon terme, no és veritat que la medicina no faci prediccions. Abans de néixer el metge ja intenta predir amb exactitud el dia que ho farem. I els metges fan screenings per predir les possibles malformacions dels nounats. Els avenços en genètica i la seqüenciació del genoma ens permetran predir molt millor la predisposició a patir alguns tipus de malalties. Endevineu perquè ens administren fàrmacs per curar malalties? Perquè a partir d’una diagnosi tenen un model que prediu quin efecte farà aquell fàrmac en el nostre organisme. Si, és molt complex. El diagnòstic poc fallar, i potser aquell fàrmac no té l’afecte esperat en el nostre organisme. Recordeu que els fàrmacs s’aproven amb estudis estadístics després d’observar els efectes que tenen en la població. Fer prediccions sobre models probabilístics dona evidentment probabilitats d’esdeveniments, mai certeses absolutes.

Però els metges tenen models, intenten entendre els processos biològics que causen les malalties, i si els arriben a entendre prou bé poden preveure molt bé què passarà en moltes ocasions i intentar evitar-ho. En el cas de l’atac de cor, els metges saben que el cor bombeja malament (o deixa de fer-ho) quan es moren les cèl•lules del múscul (miocardi). Normalment les cèl•lules es moren per falta d’oxigen. I la falta d’oxigen pot ser deguda al bloqueig de les arteries que porten la sang. El bloqueig en les arteries pot ser produït per la formació de plaques causades per massa colesterol en sang segons uns primers estudis. Però ara que s’ha muntat una gegantina industria de fàrmacs i aliments funcionals per reduir-lo pot ser que s’acabi demostrant que
el veritable causant de la formació de plaques son els nivells de sucre i insulina a la sang. I sembla que aquests nivells s’alteren força en condicions d’estrès.

Sigui un o l’altre, el metge ens suggereix que controlem aquests nivells perquè, si els sobrepassem, el seu model predictiu li diu que podem acabar tenint un atac de cor.
Un atac de cor, doncs, és el resultat d’un complex amb múltiples passos. Per evitar-lo en el futur podríem atacar diferents punts del procés. Podríem tenir un nano-robot que ens anés monitoritzant l’estat de les nostres artèries i venes i eliminant les plaques que s’hi formessin. Podríem tenir un sensor que ens monitoritzés contínuament els nivells de colesterol, insulina i sucre i en detectar uns nivells massa elevats durant massa temps ens obligués a prendre mesures correctores. O potser podríem promocionar un model de vida menys estressant...

En tot cas els metges continuen treballant per elaborar millors models que els permetin evitar el què ara sembla un esdeveniment totalment atzarós.

Així doncs, demano als economistes “negacionistes” més models predictius, ni que siguin probabilístics, menys insults als què con comparteixen les seves hipòtesis, i un esperit més constructiu. En resum, més ciència.

Mesures intel·ligents per promocionar la bici

2010-11-01T04:30:00.000-07:00

La setmana passada vaig estar un parell de dies a Gant, una preciosa ciutat a més de mitja hora en tren de Bruseles.

Vaig estar hostatjat a un hotel prop de l’estació de tren així que no vaig poder evitar recordar el que havia escrit feia uns mesos.

La ciutat està plena de gent anant en bici. Per cer, que aquests dies també vaig descubrir que la bici és el mitjà de transport energerticament més eficient.

Però tornant al tema de l'us massiu de la bici a Gant... evidentment rés d’això seria possible sense els masius aparcaments de bicicletes que en punts estratègics de la ciutat. Tot tipus d’aparcaments. Aparcaments sota els ponts, al mig de les places, en mig dels passeigs. En resum, arreu. A sota podeu veure algunos fotos que vaig fer.

Deixe-me tornar a insistir en el mateix concepte: sense parkings per bicis no hi ha bics, capito ?

Demòcrates, progresistes, mafiosos i censors

2010-10-08T08:00:00.001-07:00

Fa uns dies, un dels líders espirituals de la progresia nacional, el professor Vicenç Navarro, va publicar un article per proclamar l'èxit de la vaga del 29-S. De fet, per la informació que m'havien enviat els sindicats dies abans, s'entenia que ell oferia la cobertura ideològica a tal acció, o que n'era un dels promotors.

En l'article el professor defensava la ideonitat de la mesura i anunciava un seguiment massiu que interpretava com un suport general als seus postulats.

Com que em semblava un anàlisis totalment equivocat, vaig decidir fer el següent comentari en el seu blog.

Sr. Navarro, estoy de acuerdo en que un mayor reparto de la riqueza nos beneficiaria a todos. Aúnque no comparto la todalidad de su análisis de la situación actual ni las medidas para solucionarla, su razonamiento me parece, eso, razonable.

Lo que no me parece razonable y lo que no logro entender es: como un intelectual puede defender el uso de la violencia y de la intimidación con el único fin de hacer una lectura interesada de lo que pasó el 29-S y adaptarlo a conveniencia para sustentar un mensaje político. La actividad MAFIOSA de los sindicatos coartó la libertad de miles de trabajadores. En esta situación no haga ninguna lectura democràtica de los hechos, por favor.

Comentari que no ha vist la llum, perquè encara està "awaiting moderation". De fet, poc després de redactar el comentari vaig adonar-me que en el blog del Sr. Navarro no hi ha cap comentari dels lectors. Ràpidament dedueixo que no és pas que no n'hi facin, sino que no en deu acceptar ni un.

Un demòcrata que justifica les actituds mafioses i la violència, un progresista que sembla no acceptar la crítica... aquestes (com deia un dia) son les contradiccions que em treuen de polleguera.

Progrés del Segle XIX

2010-09-26T00:35:00.000-07:00

Divendres vaig fer una razzia a Madrid. Com que se m’havien bloquejat les targetes de credit en el procés de compra d’un bitllet per l’AVE per un collons de codi CIP que no coneixia, al final em vaig veure obligat a agafar el cotxe. 6 hores d’anada, 2-3 hores de reunió + dinar i 6 hores de tornada. Una ocasió excel•lent per una bona dosi de una de les meves addiccions: el Podcast. Vaig preperar-me una bona combinació Basté+Fuentes i un bon grapat de Clapers. Sembla que vaig fer curt, perquè a mig camí de tornada i després de donar la volta per n-éssima vegada a la petita colecció de “Black Eyed Peas” se m’havia acabat la teca, i vaig haver de pasar a la ràdio standard.

La fortuna va fer que l’escanner del dial es parés a Radio 4 i pogués escoltar un excelent programa anomenat “L’Observatori”.

El cas és que un dels temes que varen tractar és el dels transports públics en les ciutats. Hi havia un economista que presentava la seva recerca sobre com funciona el transport públic a ciutats Europees. Ell defensava els peatges urbans per penalitzar els usuaris del cotxe i així evitar les congestions i fomentar el transport públic. Va a tornar a dir que tots els economistes tenen molt clar que quan un bé és escas (l’espai per circular) els preus regulen el seu ús. Un argument al què li veig dos errades 1) un bon sistema de preus hauria de ser variable en funció de l’oferta i la demanda 2) l’usuari del cotxe ja està penalitzat (amb temps) quan està en un embús. Si la penalització amb temps ja és prou penalització i a més aquesta és implicitament variable a la demanda, perquè afegir un sistema inflexible i recaptatori ? em sembla una mala idea.

Però el què em va agradar molt va ser la resposta a la pregunta de la presentadora sobre què en pensava del tramvia.

La resposta va ser contundent: el tramvia és un dels pitjors sistemes de transport públic que hi poden haver. És (de llarg) el més car, és el més inflexible (no es pot adaptar fàcilment a requeriments futurs), crea una barrera física i a més no permet reutilitzar l’espai que utilitza per altres usos i en consequència causant més congestió. En cas que les vies passin per la calçada on també passen els altres vehicles (no és el cas de Barcelona) això causa accidents a motos i bicicletes. L’expert economista recomanava els autobusus. En aquest cas coincideixo totalment amb ell, llàstima que les nostres autoritats tant progressistes vulguin aplicar el progrés ... del segle XIX.

9/11

2010-09-22T02:23:00.000-07:00

L’altre dia pensava:

Avui és onze de Setembre, l’onze de Setembre més llarg de la meva vida. No ho dic utilitzant una metáfora que evoqui la subjectivitat del pas del temps, es tracta de una dada objectiva. Quan em posava al llit per dormir feia una hora que havia començat el dia, 4 hores més tard m’he llevat per acabar de preparar tots els trastos per marxar a San Diego, a la costa oest de USA. Despres d’unes 9 hores d’avió i sense ser capaç d’adormirme arrivo a Filadelfia on m’esperen 5 hores d’espera i despres unes 7 hores més d’avio per creuar de costa a costa.

Com que a Manresa vivim a GMT+1 i a San Diego a GMT-8 hi ha una diferencia de 9 que s’afegeixen a les 24 hores del dia provocant que el meu 11 de setembre més llarg tingui 33 hores. Quan arribi agafaré el llit amb ganes.

Tot i que la TV de l’aeroport de Filadelfia no parla d’una altre cosa, i que veig varies portades fent referencia al 9/11 de 2001, tota la moguda a ran de la mesquita de la zona zero, la crema de corans, i la violència anti-musulmana; no noto cap nervisiosme especial en els meus companys de viatge. Sembla que ningú no té por de convertirse en munició terrorista.

De fet no veig moltíssima gent a l’aeroport de Filadelfia, una ciutat del tamany de Barcelona, segons el meu company de viatge. Últimament, quan parlo amb gent d’altres paisos que han visitat el nostre, els faig moltes preguntes sobre el model de vida que porten i com ens veuen a nosaltres en termes de riquesa, felicitat i coses per l’estil. Preguntes que rében amb sorpresa i una certa expressió que denota dubtes sobre la meva salut mental.

De fet el meu company, un americà amb avanpassats italians i casat amb una turca em diu que Barcelona està molt bé, que ell experimenta que tenim el mateix nivell de vida i que en algunes coses ells estan pitjor.

Em demana quines son les empreses més grosses de España, li dic Telefónica, Repsol, Santander i BBVA. Em diu que només li sona Repsol, com compadin-se de mi per no tenir grans empreses.

Em diu que em prepari a trobar molts homeless a San Diego, que sembla que per tema de temperatura (i suposo que per riquesa dels seus ciutadans homeful) s’ha convertit en un paradís dels homeless. Parlant, parlant em diu que avui està de Rodriguez perquè la seva dona està a la platja i tornarà l’endemà. “A on va a la platja?” li demano, i hem treu el mapa de US que hi ha a la revista de l’avio i em senyala algo sense nom a mig camí de Florida. Com ? Però si Filadelfia està a tocar del mar, que és que fa molt fred ara ? No és que l’aigua no ens agrada aqui. Surts del mar pringat i amb una sensació asquerosa (sembla que a consequencia de l’intens tràfic maritim). Anem a unes 6 hores en cotxe cap el sud, allà està més bé.
Quan fem l’aproximació a l’aeroport veig una planura inmensa, cap montanya a l’horitzó. Es molt pla això, no teniu masses montanyes, no ? Si, les Rocky Mountains !!!
Joder però això està al mig del continent. Bueno n’hi ha alguna més petita a algunes hores amb cotxe.

Això és Amèrica, grans empreses, grans ciutats, grans distancies, grans amburguesses, grans desequilibris... tot a l’engrós. Serà per la meva poca alçada, o perquè he interioritzat el refrany de que el pot petit té la bona configura, però jo prefereixo les coses petites.

Com diria en Llach, el meu pais és tant petit....

Finalment vaig arribar a destí i l’endemà al super vaig constatar la veritable grandesa d’aquest pais: els donuts van amb caixes de 12 !! Oh Yeah !!!

Liberals Salvatges a la Lluna?

2010-07-25T00:29:00.000-07:00

Continuo perplex assistint a la difusió del missatge que el liberalisme salvatge ha triomfat en el món d’avui. El missatge s’estén com una taca d’oli, lentament, però amb voluntat de perdurar.

Com vaig comentar en una altre nota, jo encara no ho veig. El meu argument és que perquè això fos així el pressupost dels governs en relació al PIB dels països líders haurien d’haver anat decreixent, i en realitat han seguit una evolució creixent. El mestre em va renyar per fer anàlisis simplistes i practicar el “garlic soup discovering”.

Quan es parla d’aquests temes els liberals s’afanyen a demostrar com el socialisme ha sigut un fracàs allí on s’ha implantat. El dogma liberal és que la planificació central per part d’un estat és pitjor que la auto-planificació que es deriva de la dinàmica del lliure mercat. El cataclisme de la URSS és un bon exemple.

Està clar que USA va guanyar la partida a la URSS. La superioritat aplastant de USA es va demostrar en ser els primers de posar un home a la lluna. I allí es va acabar la cursa espacial. Una cursa que (com es veu en la següent taula) no sempre USA va liderar.

Podríem dir que la economia de mercat va guanyar la planificació central ? Doncs no, de cap manera!! Tant el govern de la URSS com el de USA van destinar quantitats astronòmiques de diners per finançar la cursa. No està molt clar de quants diners estem parlant però hi ha indicis que podrien ser al voltant de 5G$/any a USA i 4G$/any a la URSS. Per tant, en realitat estem comparant dos models de planificació per part dels respectius governs. Potser un govern va ser molt més eficient que l’altre, però no s’ha d’oblidar que el lliure mercat no hagués fet mai que USA posés un peu a la lluna a l’any 1969.

Orgull Aliè

2010-07-01T22:13:00.000-07:00

Quan algú fa reiteradament el rídicul i sembla no ser-ne conscient, a voltes t'envaeix el què coneixem com vergonya aliena.
Avui sento just el contrari: orgull aliè. Orgull aliè del president Laporta i de molta gent que l'envolta a can Barça. M'infla d'orgull veure el Barça com a millor equip del món, despres de passar a la història amb gestes irrepetibles. M'infla d'orgull haver tingut un president amb les coses clares, però sobretot amb un afany incansable per intentar aconseguir els objectius més alts. M'infla d'orgull que el president apostés al seu dia pel noi de Sanpedor, i que el Pep s'hagi convertit en un dels millors entrenadors de la història. M'infla d'orgull que el president obrís les portes del club al Xavier Sala i Martin, i que en Xavier, un dels millors economistes del món, hagi aconseguit els millors ingresos de la història de cap club esportiu. M'infla d'orgull que el president hagi fet bandera de la seva Catalanitat de manera clara i transparent a casa nostra, però sobre tot al país germà, perquè portavem molts anys anant amb el cap cot, modulant el discurs fer no ferir a ningú, i amb jocs de paraules i ambigüitats calculades. M'infla d'orgull (i no ho dic de broma) que el president Laporta es baixés els pantalons a l'Aeroport, en una "performance" per evidenciar els ridículs, inútils i indignes controls de seguretat dels Aeroports.
No crec que el senyor Laporta ho hagi fet tot bé, i penso que alguna gent del Club ha fet algunes coses molt malament, però avui vull mostrar el meu orgull aliè per un club, per un president, per un entrenador, per un equip i per un tresorer.
Gràcies per la feina feta, gràcies per fer-me sentir orgullós d'alguna cosa d'aquest pais.

Teoria Darwiniana i Capitalisme

2010-06-12T01:35:00.000-07:00

L’altre dia un amic virtual comentava que seguint la teoria de l’evolució Darwiniana, havia trionfat el capitalisme perquè era el sistema econòmic més resistent i totes les alternatives havien mort per manca de competitivitat.

De fet és un argument que sento sovint de la boca de persones que considero molt intel•ligents, com el propi Xavier Sala i Martin (XSiM). I és el principal argument de documentals com “Commanding Heights” .

La teoria diu que el capitalisme es basa en evitar la planificació dels mitjans de producció, aquests son gestionats de manera molt més eficients quan es deixen ens mans del mercat lliure que actua com una mà invisible segons les ensenyances d’Adam Smith. Segons aquesta filosofia, el govern només hauria d’actuar per fer complir les lleis, i assegurar la defensa i l’ordre.

Però la veritat és que jo no ho veig així. Vull dir que no veig per enlloc que hagi triomfat aquesta pràctica. Si més no, no totalment. Més aviat penso que ha triomfat la socialdemocràcia. La socialdemocràcia es basa en tenir un sistema semblant al capitalista però amb un estat molt més gruixut que asseguri la igualtat d’oportunitats i incentiva la solidaritat.

En veure la següent gràfica que descriu l’evolució de la despesa (respecte al PIB) dels governs d’Estats Units, la potència hegemònica del segle XX, queda clar que el govern no s’ha aprimat sinó tot lo contrari. No entenc en què es basen doncs, quan afirmen que ha triomfat el capitalisme. Si ho hagués fet, la gràfica seria totalment oposada.

Però no només es tracta de la mida de l’estat, si poguéssim arribar a imaginar que el cost de la seguretat és tant gran com senyala aquesta gràfica, no hi hauria problema de coherència. Perquè l’aspecte fonamental del capitalisme és que l’estat ha de deixar actuar al mercat actuar de la manera més lliure possible y no ha de tenir cap tentació d’intervenir en l’economia.

I això a mi em sembla que està molt lluny de ser així en el cas de USA (com en la resta de països capdavanters). Primer perquè l’estat intervé directament amb la política monetaria causant una alteració al mercat en molts casos possiblement injusta. Segon perquè és un pais que (igual que Europa) – i com també explica en XSiM - aplica una política de subvencions al sector agrari que acaba fent més barats els seus productes agraris estrangulant el creixement dels països del tercer mon. Tercer perqué, és veritat que les empreses són molt més actives en innovació, però el govern segeix sent el principal motor de la innovació del pais. En el meu camp de recerca les universitats americanes es foten bofetades per aconseguir el finançament de la National Science Fundation (NSF) o de la Defense Advanced Research Projects Agency (DARPA). Està clar que quan els governs detecten una area de coneixement amb un potencial de creixement futur impressionant comença una cursa ferotge suportada per finançament públic per ser els primers en desenvolupar la tecnologia que més tard explotaran les seves empreses. Per exemple, mirem l’evolució del finançament públic de la recerca en nanotecnologia hi veurem els països capdavanters a nivell mundial. Si el capitalisme hagués triomfat aquesta xifra seria zero per aquests països.

La planificació o si més no la capacitat per identificar àrees en potencial de creixement i focalitzar l’economia productiva en una determinada direcció és comú en els campions internacionals. Els meus companys alemanys que lluiten per aconseguir finançament públic per a la seva recerca saben com el govern alemany té com a prioritat número 1 la indústria del automòbil. És a dir, tenir una empresa automobilística en el consorci o estar totalment focalitzat cap a aquesta indústria augmenta significativament les possibilitats d’èxit d’una proposta de projecte quan es demanen diners al ministeri corresponent. Algú li estranya Alemanya continuï amb varis fabricants líders (Mercedes, BMW, Volkwagen/Audi/SEAT, Porsche) i a Espanya no en quedi cap.

A França passa tres quarts del mateix. El finançament de tecnologies com la nuclear, aeroespacial i la supercomputació és prioritaria. Fa pocs dies l’empresa francesa BULL (amb qui he pogut colaborar en projectes de recerca) ha anunciat la creació del superordinador més gran d’europa. Si algú ho dubtava, tot això es paga amb diner públic.

Potser és veritat que a USA hi ha molta més competència per a tot, i això és bó, fa més dinàmica i innovadora la societat. Però el finançament públic i el tamany de l’estat s’incrementa, no pas al revés. I això ens porta a la socialdemocràcia no pas al capitalisme, qui ho vol veure al revés crec que s’enganya.

Ahir (11/6/2010) a la tertúlia del món a RAC1 els tertulians coincidien a dir que és justament ara, aquest precís instant de temps que després d’haver provat i fallat estrepitosament amb les mesures keynesianes el món s’ha decidit a fer un gir de 180º, i convertir-se al capitalisme més fonamental recuperant les idees de figures com “Ronald Reagan” i “Margaret Tatcher”. És a dir, no ha trionfat el capitalisme, sino que el capitalisme és la última idea que es treuen del barret de copa els governants del món per solucionar els problemes.

Com a argument va quedar bé, però llàstima que els tertulians confonen el món amb la el pati de casa seva, i l’extrapolació sempre és perillosa. El gir del què parlen es produeix bàsicament a Europa, liderada per Alemanya que té com a objectiu #1 augmentar les seves exportacions. Significa això que el govern alemany i els governs europeus abandonaran el seu intervencionisme i es dedicaran només a garantir el compliment de les lleis seguint el dictat lliberal. És clar que no, serem més austers, reduirem les despeses supèrflues, intentarem ser més eficients i més productius a tots els nivells i intentarem fer baixar l’euro. Tot això per fer-nos més competitius als mercats internacionals i augmentar les exportacions. Però els governs tindran un paper fonamental en la direcció d’aquest procés.

Com es pot dir que ha triomfat el capitalisme i lliure mercat quan el gran triomfador, la Xina, que ha augmentat les seves exportacions al mercat internacional de manera bestial ho ha fet en gran part gracies a la manipulació del tipus de canvi per part del seu govern?

Ara estem immersos en una cursa per la competitivitat internacional, on Europa reclama augments de productivitat i austeritat. Alguns pocs visionaris (els visionaris sempre son pocs) veuen el veritable problema. En Krugman s’adona que aquesta cursa no acabarà bé si tothom vol vendre més barat, qui se suposa que comprarà?

Però el problema global a que ens enfrentem encara no l’han copçat els nostres ilustres tertulians, tant dedicats com estan a l’analisis gallinaci de l’inexistent sempre inminent sentència de l’estatut, la utòpica escissió PSC-PSOE, l’utopic futur govern sociovergent, i el desencisament del ramat electoral. El problema real és que la productivitat és molt alta i continuarà creixent, l’augment de productivitat fa perdre llocs de treball a curt termini, la perdua de llocs de treball fa perdre capacitat de compra i fa caure la demanda agregada, la caiguda de la demanda agregada força més als productors per augmentar la competitivitat i així s’entra en l’espiral d’augment de productivitat i caiguda de demanda que estem començant a viure tal com s’exposa al llibre “The Lights in the Tunnel” , llibre (gratuït en PDF) que els hi recomano a tots els tertulians de les radios catalanes.

El procés actual és d’una forta concentració de capitals a les mans de les empreses campiones multinacionals, la única opció per sortir d’aquest forat serà forçar a la redistribució de la riquesa que aquestes empreses estan concentrant. Això vol dir més impostos, més socialdemocràcia i menys capitalisme. Però el problema és que s’hauria de fer de manera (més o menys) coordinada a nivell mundial, un repte potser massa ambiciós per ser assumible ara mateix, o sigui que ens esperen temps de sang, suor i llàgrimes.

Fills alcoholitzats i preus dels pisos

2010-05-19T21:53:00.000-07:00

“Al meu nen li han tirat alguna cosa a la veguda”. O “menja unes porqueries quan sopa amb els amics fora de casa”. Aquesta és l’explicació racional d’una nit de bomitades del nen que fa la mare que no vol reconèixer que el seu fill s’emborratxa al cap de setmana.

Quan la realitat és dolorosa, i reconèixer que l’angelet del teu fill agafa un pet sovint i deixa de ser persona, ho és; sempre hi ha la opció de negar la realitat. Si el problema té difícil solució i nosaltres no sabem ni com atacar-lo, pensem que és tant complex que mai tindrem la capacitat de resoldre’l o pensem que la dimensió és tant gran que les nostres accions seran estèrils, és més econòmic ignorar el problema. Perquè ignorar un problema irresoluble ens estalvia gastar energies sense sentit. Crec que això tothom ho aprèn des de petit quan li expliquen el concepte de l’Univers Infinit. Jo recordo perfectament estar pensant primer en els planetes, després en el sistema solar, després en les estrelles, després en les galàxies, i què hi ha fora de les galàxies ? doncs coses més grosses. I fora de les coses més grosses ? doncs coses encara més grosses. I anar pensant i pensat el cap se’t va escalfant i el final, emprenyat, ho envies tot a prendre pel cul.

La gent adulta normal no pensa en l’Univers infinit, perquè fer-ho és perjudicial per la salut.

He pensat amb tot això després de visitar la secció d’evolució dels preus de la vivenda del web de fotocasa (http://www.fotocasa.es). I m’ha vingut al cap la multitud de vegades que alguns “experts” m’han assegurat que els preus dels pisos no baixaran. De fet la condició indispensable per la creació de la bombolla inmobiliaria era la percepció general que els preus no baixarien mai. Ho deia gairabé tothom !! Però un cop explotada la bombolla hi continua havent gent negant l’evidència que es comporta com la mare del nen alcoholitzat. Esta clar que també hi ajuden els nostres periodistes que no poden evitar fer preguntes retòriques amb mentides previsibles com a resposta. Perquè preguntar-li a un responsable del sector de la construcció si els preus baixaran és com preguntar-li a un polític si el seu partit perdrà les eleccions, és incomode i dolorós perquè veu amb impotència que no pot fer rés més que negar una realitat adversa.

A continuació us adjunto una llista de links on molts d’aquests responsables es retraten. M’he dedicat a combinar les seves declaracions amb la gràfica dels preus de fotocasa i, a més, he adjuntat la seva foto perquè si els torneu a veure per la tele dient tonteries els sapigueu compadir igual que faríeu amb la mare del nen alcoholitzat.

10/2007 - Juan Miguel Sanjuán (Conseller de Sacyr)
"La vivienda no va a bajar, como tampoco lo hacen los sueldos porque haya paro"

30/01/2008 - José Manuel Galindo (President de la “Asociación de Promotores Inmobiliarios de Madrid”)
“no esperemos ajustes de precio a la baja porque no los vamos a ver”

19/5/2008 - Enric Reyna (President de l’Asociació de Promotors i Constructors de Barcelona)
"los empresarios no tienen margen para bajar los precios de las viviendas"

4/11/2008 -Enrique Lacalle (President del saló Meeting Point)
“Ahora es el momento de comprar, los pisos no bajarán más”

21/9/2009 - Enric Reyna (President de l’Asociació de Promotors i Constructors de Barcelona)
"los precios de los pisos han tocado fondo"

2/12/2009 - Josep Oliver (UAB / director d’estudis de Caixa Catalunya)
“no prevé más caídas significativas de precios”

7/5/2010 - Jordi Ludevid (President del “consejo superior de los colegios de arquitectos de España”)

“es buen momento para comprar, los precios no caerán más”

12/5/2010 - Josep Oliver (UAB / director d’estudis de Caixa Catalunya )

“los precios han tocado fondo”

Encara més links a
http://www.burbuja.info/inmobiliaria/burbuja-inmobiliaria/148228-hilo-oficial-para-tocado-fondo.html

http://www.burbuja.info/inmobiliaria/burbuja-inmobiliaria/132052-los-pisos-no-van-bajar-mas-3.html

Estudiants d'humanitats, Luddisme, Cervells i altres paranoies

2010-05-06T21:55:00.001-07:00

El dia 3 de març de 2010 vaig fer la següent pregunta al “mur” del meu admirat “facebook-amic” Xavier Sala-i-Martin:

Fa 8 anys els deia als meus alumnes de humanitats que la seva feina seria vital per la societat del futur, perquè pensava que en la societat de la informació els creadors de continguts haurien de convertir-se en el gruix de la nova masa laboral.
El crash de la premsa escrita em sugereix que estava equivocat...
Intento pensar en feines intensives en mà d'obra i només em ve el cap sanitat i educació, en el fons serveis públics. Esteu segurs que hem d'aprimar l'estat ?
Acabo de llegir http://www.foet.org/press/interviews/Spiegel-%20August%203%202005.pdf i coincideixo força amb les observacions que va fer en Rifkin. Combinant-ho amb les reflexions de Vicenç Navarro (per exemple http://www.vnavarro.org/?p=4216), jo arribo a la conclusió que un estat més gran i més democràtic és l'única via per mantenir un alt nivell de benestar entre la majoria de la població.
Què en penseu ?

Un potencial futur ministre d’economia d’Espanya em va respondre que s’havia de moure treballadors cap al sector serveis. En el sector serveis es molt difícil substituir les persones per maquines. A part d’això sugeria que s’ha d’innovar, innovar porta nous productes, que porten més demanda, que generen més creixement. Efectivament, aquesta és la resposta de manual, però crec que només posposa el problema.

Un altre “co-facebook-amic” va citar aquest interessant article que versa sobre el tema i descriu els Neo-luddites
http://lejosdel.blogspot.com/2007/11/jeremy-rifkin-entre-las-eminencias-del.html

En una part del texte es diu

Mientras haya demandas humanas insatisfechas que el trabajo pueda satisfacer, el desempleo será muy bajo en los mercados laborales libres

He trobat altres reflexions molt interessants sobre el tema com
http://www.luventicus.org/articulos/03ALR007/versionHTML.html

Al cap de uns dies (17 de Març) en Xavier Sala-i-Martin va publicar un article a la Vanguardia atacant al Santiago Niño Becerra per Luddita. Per cert, que jo vaig insistir molt (potser fins i tot massa) en que no li trobava fonament en l’acusació més enllà de què SNB coincideix amb en constatar que el progrés tecnològic destruirà llocs de treball en el curt termini. I els Luddites no només pensen que les maquines destruiran llocs de treball, sino que lluiten contra elles i volen evitar el seu ús.

Al llarg de la meva vida he llegit algunes coses sobre el cervell. Primer, d’adolescent vaig llegir algun dels reculls de Scientific American, que em van semblar apassionants. Més endavant vaig llegir a Roger Penrose que dedicava un capítol a l’anàlisi del cervell també superinteressant. Tot i no tenir cap assignatura sobre el tema durant els ultims anys de la carrera vaig llegir força sobre com funcionen les xarxes neuronals.

Durant la visita anual al centre de recerca on treballo que ens va fer l’any passat l’investigador belga Francky Catthoor, una de les persones més intel•ligents que he tingut el plaer de conèixer, em va parlar sobre el seu model de planificació i consecució d’objectius (que ell anomena Meta-flow) i la importància de conèixer com funciona el nostre cervell per augmentar la nostra productivitat i aconseguir allò que ens proposem. Després li vaig demanar que em recomanés lectures sobre el cervell i em va enviar la següent llista.

1. Scientific American, Special issue on the mind 1997, June 2002, Nov 20042.
2. The origins of creativity (ed.\ Pfenninger and Shubik), 2001
3. Bright air, brilliant fire (Gerald Edelmann) 1992
4. Collapse: how societies choose to fail or succeed (Jared Diamond) 2005
5. Ubiquity (Mark Buchanan) 2000
6. The How of happiness (Sonya Lyubomirsky) 2008
7. On intelligence (Jeff Hawkins) 2004
8. The Black Swan: The Impact of the Highly Improbable (Nassim Taleb) 2008
9. The feeling of what happens (Antonio Damasio) 1995

En vaig comprar uns quants a Amazon el mateix dia que vaig rebre el mail, i vaig començar a llegir The How of Happiness, donat que esser feliç és la meva prioritat número 1. No ha sigut fins aquesta pasada setmana santa que no he pogut començar el segon: “On Intelligence”. I ha sigut una experiència reveladora. Penrose insistia en què no podrem construir mai maquines intel•ligents, algo del que no em va arribar a convencer. En canvi Jeff Hawkins asegura que ho podrem fer. I jo estic convençut que si, i fins i tot que jo ho veuré en vida. Estic convençut que veuré robots, tant humanoides com no, i dedicats a fet moltes de les funcions que avui fa un humà.

En el seu afany per no predir el futur (ni fer l’esforç d’intentar-ho) molts economistes no es plantegen quines activitats durà a terme l’home en la societat del futur. I no es fan preguntes com: quan tinguem maquines amb una intel•ligència comparable (o molt superior) a la humana quina serà la necessitat de mà d’obra humana ?

En el mon de la informàtica i la microeletrònica estem molt acostumats a predir el futur. Una de les prediccions més famoses és la que va fer Moore (cofundador de Intel) que prediu que la capacitat dels ordinadors aproximadament es dobla cada dos anys.

L’any passat es va publicar l’article “The cat is out of the bag: cortical simulations with 10⁹ neurons, 10¹³ synapses”, on cientifics de IBM utilitzaven un superordinador amb 147.456 processadors i 144 TB de memoria per simular un neocortex més gran que el de un gat.

Els investigadors de la École Polytechnique Fédérale de Lausanne en el projecte BlueBrain (http://bluebrain.epfl.ch/) també utilitzen superordinadors amb l’objectiu de construir un model de cervell el més aproximat al nostre per fer enginyeria inversa y entendre millor con funciona. Estan convençuts que en 10 anys hauran aconseguit el seu objectiu. (Veure video)

Tornant a la predicció de Moore, una de les seves conseqüències és que els ordinadors de sobretaula actuals tenen una potencia de càlcul similar a la dels superordinadors de fa 10 anys. Si les prediccions optimistes es compleixen doncs, en 20 anys tothom podrà simular el seu cervell a l’ordinador de casa.

És indubtable que veurem canvis radicals en el futur proper. Alguns creuen que les maquines no seran capaces d’assolir les mateixes funcions i emocions que nosaltres. La meva condició d’ateu no m’imposa cap barrera per imaginar que totes les nostres capacitats mentals, que es deuen a l’activitat quimico-elèctrica del nostre cervell, es podran replicar. I es replicaran. Les maquines podran ser creatives, les maquines podran ser emotives, podran ser intel•ligents, etc.

Les maquines no estaran limitades pel sistema de reproducció humana basat en la genética, que és sumament lent. Per tant les maquines es reproduiran y arribaran a uns nivells de capacitat (a tots els nivells) molt superior al nostre. Potser les maquines no tindran problemes ètics per suicidarse o exterminar a les maquines inferiors. Perquè elles mateixes arribaran ràpidament a la conclusió que és millor el bé col•lectiu que l’individual i integraran aquesta “regla” en el seu cervell. Algo que nosaltres no hem acabat d’entendre.

Tot i que Jeff Hawkins diu que no, jo estic convençut que la raça humana desepareixerà igual que van desapareixer els neandertals. Però no hauriem de preocupar-nos massa, perquè en el fons seran els nostres fills, i haurem de convencer-nos que ho son per enganyar el nostre instint de preservació de l’especie.

En el camí cap a l’extinció la demanda de mà d’obra humana es veurà reudida de forma bestial. Potser hi haurà pics de demanda a l’alça en descubrir noves areas d’activitat on l’home és més barat o més eficient que la maquina. Però només serà qüestió de temps que la maquina acabi sent superior.

Tornant a la frase de l’article anti-Luddita

Mientras haya demandas humanas insatisfechas que el trabajo (humano) pueda satisfacer, el desempleo será muy bajo en los mercados laborales libres

Si totes les demandes humanes es veuen satisfetes per la maquina, l’atur serà generalitzat i ni l'augment de productivitat, ni la innovació podran aturar-ho. Potser hi ha alguna demanda humana que serà molt dificil de satisfer mai per una màquina, i es podria donar la paradoxa que l’anomenat “primer ofici del món” fós també l’últim.
Jo sugeriria que ens comencem a preparar...

Per molta Bici i Tramvia, Manresa no és al nord d'Europa

2010-03-28T22:49:00.000-07:00

L’altre dia vaig rebre una publicació de la CUP (Candidatura d’Unitat Popular) de Manresa. A la pàgina 3 del butlletí, en un article signat pel Jordi Masdeu, es feien grans elogis a algunes de les mesures més controvertides que s’estan prenen des del nostre ajuntament: el carril bici i la proposta del tramvia. Els dos articles tenen un tó força transcendent amb frases grandiloqüents com “la ciutat comença a ser retornada als seus legítims amos, les persones”, com si els cotxes fossin un grapat de androides amb vida pròpia tal com en una novel•la de ciència ficció.

Sovint, per defensar la implantació de la bici i el tramvia, s’utilitzen comparacions amb les ciutats de la meitat nord d’Europa, com un exemple de civilització i consciència ecològica.

Aquesta setmana vaig estar a Braunschweig, Alemanya, una ciutat d’uns 250 K habitants, comparable a Tarrassa o Sabadell. Una ciutat amb tramvia i milers de bicicletes. He estat a moltes ciutats europees amb tramvia i moltes bicis, com Dresden, Rotterdam, Ghent, i forces més que ara no em venen ara al cap. El feeling que tinc en aquestes ciutats és que son molt més àmplies que les nostres ciutats. Em dona la impressió que cobreixen molt més territori, i són molt més estructurades amb grans avingudes i carrers molt més amples sovint quadriculats com l'eixample de Barcelona, rés a veure amb Manresa. A causa d’això els desplaçaments son molt més llargs i en la majoria dels casos és impensable fer-los a peu. Els destins massius de les bicis salten a la vista pels parkings que agrupen centenars de bicis en llocs com la Universitat o algunes parts del centre.

Com a exemple un company de feina alemany que cada dia agafa el tren a Hannover per anar a treballar. Aquest noi té dues bicis, una a Hannover i l’altre a Braunschweig. Surt de casa amb bici fins a l’estació de Hannover, deixa la bici a l’estació, puja al tren, arriba a Braunschweig, agafa l’altre bici, fa 4Km fins a la feina i comença a treballar. Un ciutadà exemplar per les esquerres ecologistes del nostre pais. Però per què això sigui possible el meu company necessita un grapat de coses: tenir espai a casa per guardar la bici, tenir un parking de bicis a l’estació de Hannover, tenir un parking de bicis a l’estació Braunshweig i un altre parking a la feina. Si no hi ha parkings, no hi ha bicis. A on son els parkings de bicis a Manresa ?

En una altre passatge del texte del Sr. Masdeu argumenta que la gent no fa servir la bici perquè li fa por passar entre els cotxes que van massa ràpid i per això és necessari reservar un carril per ells en ple centre de la ciutat. Discrepo totalment tant en el diagnòstic com amb la conclusió. A les hores punta (hores d’entrada i sortida dels colegis) els cotxes es fan servir sobre tot per portar la canalla a l’escola, per anar o tornar de la feina o per anar a comprar alguna cosa pesada. En el meu cas no veig viable utilitzar la bici per fer aquestes coses.

Perquè no reclama el Sr. Masdeu que l’ajuntament utilitzi DE VERITAT criteris de proximitat per assignar les places escolars, enlloc d’utilitzar 3 zones verticals que desvirtuen completament aquest criteri ? No seria aquesta una mesura que reduiria dràsticament les demandes de desplaçaments en cotxe ?

Respecte a reservar un carril al centre de la ciutat em sembla una tonteria. Té sentit fer-ho als afores on els cotxes van més ràpid i el risc és més evident. Al Passeig, carrer Guimerà i llocs semblants es podria haver limitat la velocitat dels cotxes a 30 km/h (per cert, cosa totalment raonable) i fer passar les bicis per la calçada. Perquè, per on ha d’anar un ciclista que vulgui anar al carrer Guimerà, per la vorera ? o per la calçada ? Com que no hi ha una norma clara i universal al final això és can pixa i la realitat de eficiència de la gent s’imposa i et trobes, com em vaig trobar jo mateix ahir a la tarda, un nombrós grup de joves baixant amb bici per la calçada central del passeig, just davant de l’Atlantida.

Abans d’enmirallar-nos tant amb el Nord d’Europa mirem quina pinta tenen les seves ciutats i si volem o podem ser com ells. No cal viatjar, amb el Google maps i el street view és ben fàcil. Jo he fet l’exercici d’agafar a l’atzar una ciutat Finlandesa (Pori) d’un nombre d’habitants comparable a Manresa. Com bé intuïa la diferència en densitat de població és abismal (Manresa 1839 hab/km², Pori 148 hab/km²) i la diferència estructural salta a la vista.

El tema de la densitat es repeteix si comparem Braunschweig i Tarrassa i Sabadell (Braunschweig 1279 hab/km², Sabadell 5383 hab/km², Tarrassa 3004 hab/km²)

La pinta d’un passeig de Pori i el de Manresa son ben diferents, jo prefereixo el de Manresa, tot i que no estigui tant preparat per les bicis, precisament perquè està més preparat per les ... persones (?)

La història del tramvia també em sembla, perdó per l’expressió, una collonada. El fet d’intentar amortitzar una infraestructura existent que està desaprofitada sembla molt raonable. Però per altre banda en el tram urbà hi ha molts problemes. Els tramvies requereixen una inversió faraònica, tenen un recorregut limitat i inflexible, provoquen accidents tant a turismes com a vianants que hi xoquen o son atropellats, i les vies causen problemes als ciclistes i motoristes. La majoria dels carrers de Manresa son estrets i ja estan prou congestionats per afegir un problema més. Per fer-nos els moderns i ecologistes podríem proposar una bona xarxa d’autobusos elèctrics o híbrids (http://en.wikipedia.org/wiki/Hybrid_electric_bus) que son nets, flexibles, més barats i fàcils d’implantar. Es clar, que això potser no tindria tant impacte comercial-electoral i avui dia això és la mare dels ous... en fi, a continuar patint els embussos, que em sembla que en tenim per dies.

Conscienciats amb la TDT

2010-03-12T22:20:00.000-08:00

Cada cop em semblen més inútils les campanyes de conscienciació públiques. En principi l'objectiu d'aquestes campanyes sol ser modificar l'actitud de la gent. Per mi, la més sonada va ser la de l'Euro. Si d'un dia per l'altre s'implantava, doncs el primer dia tothom es posaria en solfa i ja està.

El mateix passa amb la TDT, amb la publicació al BOE n’hi ha prou perquè totes les cadenes perdin el cul per assegurar-se que no perdran seguidors. No cal invertir milions d’euros en una campanya de conscienciació que les cadenes et faran gratis.

La tecnologia de la televisió digital TDT (DVB-T) és, bàsicament, evitar tenir una parabòlica (DVB-S) per rebre canals de televisió digital i poder-ho fer amb l'antena de tota la vida. Rés més.

Aquest estàndard europeu fa més de 10 anys que es va crear, una mica després que el DVB-S (que té 16 anys).

Igual que en el DVB-S, el DVB-T preveu funcionalitats com
- Accés condicional, per emetre continguts encriptats que permetin TV de pagament
- Canal de retorn (inicialment pensat per mòdem, Ethernet/ADSL) per permetre tenir una comunicació des del receptor cap a l'emissor.
- Aplicacions interactives basades en MHP, un estàndard que permet l'execució d'aplicacions Java (semblants a les dels telèfons mòbils) en el TV.

El estàndard DVB és d'aquells tipus d’estàndards que es poden complir de manera granulada. No tots els descodificadors DVB-T han de suportar totes les funcionalitats. Evidentment els primers que van sortir i els més barats no suportaven ni accés condicional, ni canal de retorn ni aplicacions MHP.

Fa dos dies les pantalles LCD de gran format no suportaven DVB-T, és lògic ja que el DVB és un estàndard europeu i molts dels productors de LCDs no ho son. Quan van introduir de manera ràpida el DVB-T, els fabricants van afegir la opció més simple un simple visualitzador de TV.

Tenint en compte que fa uns anys una TV podia durar més de 10 anys en una casa, doncs, qui es va comprar un plasma per 3000 euros fa un parell d'anys amb la mateixa filosofia (pensant que li duraria 10 anys més) ara probablement se sent enganyat.

El setembre passat la gent estava molt mosquejada amb el tema de la TDT de pagament, “Ens han forçat a canviar a la TDT i ara han inventat la TDT de pago !” sentia pel carrer. I sembla mentida que haguem llençat tants calers amb campanyes de conscienciació inútils i al final el ciutadà se senti estafat pel govern. Ja aviso que tornarà passar el mateix el dia que les cadenes adoptin massivament el MHP, tothom posarà a parir al govern per estafa continuada...

Recordeu la polèmica entre Canal Satelite Digital i Via Digital pel Multicrypt i el Simulcrypt? Doncs en el cas de la TDT de pagament estem parlant del mateix, el sistema d'accés condicional.

Tal com diu un informe de SIDSA (una empresa PRIVADA espanyola fabricant de chips) la comissió europea no va tenir prou nassos de forçar a l'adopció del Common Interface, sistema que hagués preparat tots els descodificadors per suportar la TV de pagament i hagués evitat la sensació d'estafa.

Així doncs un exemple més de les bondats de la regulació. Sota-regular a vegades és dolent pel consumidor, com bé saben els usuaris i operadors de telefonia mòbil a estats units que envegen l'intervencionisme europeu.

L'assegurança nuclear

2010-02-19T11:14:00.000-08:00

L’altre dia en Cuní demanava Cementiri.si, Cementiri.no i li va sortir el de greanpeace dient que la pregunta havia de ser Nuclears.si, Nuclears.no, cadascú en el seu paper.
Tothom demana una certa coherència però com en tots els temes complexes sembla que és algo difícil d’aconseguir.

El tema té història. El govern hippy-flowers del ZP primer es va posar la pancarta happy-guay contra l’energia nuclear dient que tancaria Garonya, la oposició li va saltar a la jugular argumentant que la central podia aguantar molts anys més, va començar a recitar el santoral pro-nuclear i va acusar al ZP de portar el país cap a la crisis econòmica si retirava l’energia nuclear del mix energètic.

Però ara Greenpeace diu que les presses per resoldre el cementiri venen perquè el govern vol trobar una solució que permeti allargar la vida a les centrals españoles. I així d’alguna manera assumir els plantejaments pro-nuclears.

En mig d’això un poble com ascó, amb tots dos peus dins el femer nuclear li ofereixen una milionada per acceptar que el nivell de la merda li arribi als genolls. I és clar que ho volen, perquè un cop tens merda fins als turmells tan te fot que t’arribi fins als genolls. I és clar que els pobles veïns no ho volen, perquè el dia que sobreixexi el femer els perjudicats seran ells i no hauran vist un duro del tinglado. Ara bé, que el poble no té legitimitat per decidir algo que pot perjudicar a tota la comarca o a tota la regió em sembla de calaix, i a les tertúlies varies no sento cap argument que s’aguanti.

I ara venen les contradiccions d’alguns liberals, que solen defensar que el govern actuï com una dictadura, triï un emplaçament i es procedeixi per la via del “ordeno i mando”. I es clar, no es pot sostenir que la intervenció del govern és el pitjor dels mals i, al mateix temps, defensar que quan les coses costen s’ha d’anar a plorar al govern que solucioni el tinglado.

Tal com ho veig jo els lliberals haurien de defensar que les empreses nuclears paguessin el cost de l’energia nuclear. Això vol dir pagar pels emplaçaments de les centrals, els cementiris, el transport dels residus, etc. Perquè si no, fan la trampa de dir que l’energia nuclear és la més barata del món, i evidentment és fals, però lo bo és que no podem saber exactament quan costaria de veritat l’energia nuclear. Sabeu perquè ? Doncs perquè tots els països tenen una llei per la qual es demana que les centrals nuclears cobreixin els danys i perjudicis que puguin ocasionar, però només fins a un valor màxim. Si produeixen danys per sobre aquest valor no en son responsables. I això ho fan perquè si no, no hauria asseguradora al món que assegurés una central nuclear. Ho trobeu normal ? jo no. Misteriosament molts lliberals ho troben de lo més raonable.

Caigudes, cops, febres i altres "subidons" d'autoestima

2009-12-24T23:04:00.000-08:00

No recordo si és pecat, però de petit m'ensenyaven que desitjar mal als altres és una cosa dolenta. De la mateixa manera, disfrutar quan els altres ja pateixen el mal és igualment pervers. Si els "altres" són els teus fills, et converteix en una persona abominable, com a mínim...

És clar que hi ha mals i mals, vull dir que n'hi ha que són poc importants, que no tenen consequencies seriores pel futur, com per exemple un constipat, un petit cop o una caiguda sense importància. Suposo que gaudir d'aquests tipus de mals dels teus fills, et mantenen en la categoria d'abominable, però en una gradació inferior, diguem-n'hi mini-abominable.

I he de confessar-me, sóc un pare mini-abominable. Però deixeu-me explicar-ho, deixeu-me fer penitència i alhora compartir aquesta càrrega que em turmenta. Espero no ser l'únic amb una ment tant recargolada...

Cal puntualitzar que això només em passa quan estic sòl amb les nenes, bé, de fet el requisit més important és que no hi hagi la mare a prop.

Per posar un cas: la meva filla gran es fa un cop al peu amb una porta, en el primer moment es mira la porta com preguntant-li "porta, perquè 'ho has fet?", al cap de 2 segons arrenca a plorar, i el cap de 4 sento cridar una paraula que sona com una música divina dins el meu cap: PAAAPAAAAAA !!!

A partir d'aquell moment tinc 2 minuts per agafar-la en braços, i no parar de fer-li petons i abraçades fins que acabi de plorar i reclami una solució més efectiva per paliar els efectes del cop. Els remeis casolans solen acabar amb aigua freda o la funda de gel pel cava que tenim al congelador i sembla que tingui propietats màgiques contra tot tipus de dolences.

Per uns minuts m'he sentit la persona més important del món per la meva filla, i ella ha confiat cegament en la meva màgia guaridora. Per uns minuts m'ha abraçat amb força, i jo a ella, i li he pogut fer tots els petons que sovint em nega, embafada com està per tanta família amb ganes d'estimar-la.

Un altre cas: arribo a casa després d'un dia de feina i trobo les nenes jugant amb la cangur. La meva filla petita, només en veure'm aixeca els braços perquè l'agafi i arranca a plorar. Però jo sovint m'estic uns segons per deixar la maleta i treure'm la jaqueta, uns segons que per ella es fan eterns perquè ja brama desesperadament. Finalment l'agafo i ens fonem en un abraçada. Torno a sentir-me únic i indispensable.

Abraçar les meves filles és com una droga, però si abans hi hagut un cop o febre o alguna cosa semblant el "subidón" encara és més gran. Recordo quan en la meva adolescència vaig posar punt i final a les abraçades dels meus pares, i això em recorda que estic en un compte enrera i que hi haurà un dia on aquests "xutes" seran molt i molt escassos.

No patiu, no faré la traveta a les nenes perquè vinguin a plorar-me, ni els hi trauré la manta del llit perquè m'agafin un constipat, però no puc evitar gaudir d'aquestes petites desgracies.

Definitivament sóc mini-abominable.

Presumptes Culpables

2009-11-07T22:57:00.000-08:00

Aquests dies m'han vingut al cap els jocs bèsties que practicava de petit. Un dels jocs que em conseguien hipnotitzar era esberlar un formiguer, com més gran millor, i veure com de sobte les formigues corrien histèriques en totes direccions, sense missió, sense objectiu, amb una urgència desmesurada de qui pateix una catàstrofe però no sap què passa, ni què ha de fer.

Aquestes crueltats infantils m'han vingut al cap en veure les reaccions a l'activitat judicial dels últims dies.

Polítics i opinadors es manifesten en totes direccions, sense solta ni volta, sense critèri uniforme, sense deixar entreveure cap mena d'ética.

Primer en el cas Palau: "Deixem treballar als jutges", "Confiem en la justícia", "En Millet ens ha enganyat a tots", "La justícia és igual per a tothom", "El jutge Cargol", "La confessió de l'enxampat", "Els advocats son uns cracks", "El jutge és lent però treballa molt bé".

Després el cas Pretòria: "El jutge mediàtic", "Presumpció d'innocència", "El jutge hiperactiu i que instrueix fatal", "Això és per compensar el cas Gurtel", "s'ha faltat a la dignitat dels acusats", "aquest jutge s'hauria d'inhabilitar".

Igual que les formigues ens falta trobar el camí cap a casa, en el nostre cas el utòpic camí cap a la veritat, font de la veritable justícia. I tothom corre, enfollit, en totes direccions. Ara perdonant al jutge, ara volent-lo penjar del pal més alt. I quin mal em fa escoltar als opinadors dir "s'ha de confiar en la justícia" !!!

Estan confosos i a sobre ens volen confondre!! no senyors !! vostés em volen dir que confiï en el sistema judicial... i per aquí senyors no hi passo. Com diria el Sr. González, un ilustre professor que vaig tenir, "venga señores, que ya nos afeitamos".

La justícia espanyola és una ruleta amb un crupier corrupte. Els rics la compren, els pobres la pateixen i els malvats la disfruten.

Saben perquè disfrutem tant veient la molt injusta (segons vostés) humiliació que han patit els acusats del cas pretòria? Perquè sabem que sovint és a lo màxim que es pot arribar en aquest sistema judicial. Les lleis estan mal fetes, l'accés a la plaça dels jutges és aberrant, la implantació de les TIC és inexistent, la productivitat de la gran majoria del personal és vergonyosa, tribunals polititzats, autoritats que no persegueixen el delicte ni el denuncien quan és la seva obligació, constants conflictes de competències... en fi un caos on sembla que les coses surten més per carambola que per què s'hagin fet les coses bé.

Saben perquè ignorem la presumpció d'innocència i apliquem la presumpció de culpabilitat ? Perquè tots convivim amb petits o grans delictes i veiem la impunitat de les coses manifestes. Infinitat de delictes o faltes son Vox Populi però no hi ha ningú que els denunciï. Si no és que és un perjudicat directe pel delicte, el denunciant només pot perdre-hi, i per tant perquè emmerdar-se? i els que haurien d'actuar d'ofici sempre van tard i malament. En molts casos quan aquests temes arriben al jutjat és que el tema era tant escandalosament evident que el poble ja ha dictat sentencia. I tot i que pot ser que els delinqüents surtin declarats innocents i exigeixin una restitució de la seva imatge, ho atribuirem a què el nostre sistema ha fallat una vegada més. I ja es poden esforçar a demanar la presumpció d'innocència, que senyors, ens han aixecat tants cops la camisa, que això no cola.

Manel Fuentes, et necessitàvem !! Endavant i pit i collons !!

2009-10-16T22:31:00.000-07:00

En un mar hostil de discursos previsibles, de verborrea etèria, de dir molt per no dir rés emergeix un navegant intrèpid pilotant una nau amb un incert destí. És en Manel Fuentes i porta una mica de llum al gris panorama en que havien caigut els programes del prime-time radiofònic català, és a dir, les entrevistes i tertúlies matineres.

Des que va marxar en Basses jo ja no escoltava Catalunya Radio, però un d'aquests dies que se t'acaba el podcast al cotxe i has de posar la radio en directe, va i enganxo l'entrevista d'en Fuentes al conseller Treserras (video)

I penso: hòstia !! quan temps feia que no sentia algú no donar per bona una resposta que no respon a la pregunta? Quan temps feia que algú no li deia a un polític a la cara, però de forma molt educada, vostè, en el tema Palau, no ha fet bé la seva feina. Xapó Fuentes.

Però per sort no és queda aquí...

Sobre el tema del Palau, quan tothom es fa l'indignat (amb una sobreactuació de lo més impostada) i els patrons i mil controladors diuen que els van enganyar miserablement i que no hi havia cap mena de sospita de rés, surt en Manel i pregunta: Que no es llegien les auditories? i al principi molts d'aquests irresponsables es defensaven amb un: és que no hi deia rés, és que comprendrà que tants fulls no es poden llegir. Però el gran Manel ha fet llegir les auditories i a TOTES les dels últims anys en el resum de la primera pàgina (llegit en 30 segons) es destaquen irregularitats. Ningú comptava en què el periodista faria la seva feina i s'estudiaria els papers, i desarmats els irresponsables finalment reconeixen la seva irresponsabilitat. Xapó Fuentes.

Magistral també la petita secció prèvia a la tertúlia titulada "què no volem sentir avui a la tertúlia", on s'administra una vacuna als tertulians contra els tòpics facilons que els hi hem sentit milers de vegades. Xapó Fuentes.

Potser és que encara li queda alguna cosa de l'estil Caiga quien Caiga, en tot cas millor que aquest estil de no permetre que ens prenguin el pèl es propagués a tots els programes seriosos i això no continués sent el femer de silencis i claudicacions en el què estem.

Segur que d'aquí dos dies em diran que en Fuentes té tal o tal altre tendència política. Si és o no part de la crosta. Se me'n refot. Tothom té dret a pensar el què vulgui..

Jo només vull esperonar-lo perquè segueixi treballant amb la mateixa actitud.

Xapó Fuentes!! Et necessitàvem !! Segueix igual !! Endavant i pit i collons!!

Vull una moneda

2009-10-08T21:16:00.000-07:00

En Pep o té una empresa, compra matèries primes a US, les manufactura i les ven aquí.
El Manel té una empresa, es dedica a vendre arròs del Montsià arreu del mont.
El Miquel vol anar de viatge a Nova York.
En Paco té un hotel ple de turistes americans.
En John es dedica a fer taps de suro.

Un bon dia l'Obama s'aixeca del llit amb la gran idea de promocionar una devaluació del Dòlar respecte les altres monedes per tal d'afavorir les exportacions de estats units. Com s'executa el pla ? Imprimint bitllets i colocant-los als mercats monetaris internacionals. El excés d'oferta fa baixar automàticament el preu.

L'Obama té raó, amb un dòlar més barat en Miquel no s'ho pensarà més i reservarà el viatge immediatament, hi sortirà guanyant. A en Pep els ulls també li fan xirivies perquè ara la matèria li surt molt més barata i com que no tocarà el preu de venda, tindrà més marge comercial i es farà la barba d'or. En Manel, però està que puja per les parets, veu com la demanda baixa perquè el seu arròs ara és massa car. De moment haurà de fer fora a personal i buscar altres mercats. I en Paco s'està pensant en reduir a la meitat el personal del seu hotel per la baixada de turistes.

Els economistes dirien que en Paco i Manel s'han tornat menys competitius i en Pep més. En contra del què dicta la intuïció, que la competitivitat depèn de la preparació i esforç de cadascú per ser millor, fixeu-vos que d'un dia per l'altre ha canviat la competitivitat de molta gent sense fer absolutament rés. És com si en mig d'una competició ens canvien les regles del joc o si en mig d'un partit de futbol hi ha un gegant que canvia el pendent del camp.

És just que qui s'ha format, ha arriscat els seus diners i ha empès els seus negocis a esdevenir un "cavall guanyador" del mercat vegi relegada la seva posició per un canvi en les regles del joc?

Rotundament NO.

Com diu en Krugman, la competitivitat dels països és un terme sense sentit , la competitivitat és de persones i d'empreses. Si la moral del capitalisme és: sigues el millor perquè el mercat ho valorarà (és a dir, una certa meritocràcia). El sistema canviari internacional modifica la competitivitat de forma totalment arbitraria, assignant qualitats a qui no se les ha guanyades amb mèrits propis.

Ara que Xina i els països productors de petroli estant mosquejats amb l'actual devaluació del Dòlar tenim una gran oportunitat per avançar cap a un sistema més just basat en una única moneda mundial. Això, de rebot, ens permetria treure'ls-hi de les mans les armes de destrucció massiva que tenen els governs: la política monetària, que representa el màxim nivell d'intervencionisme. I tenim prou experiència per dir que és molt perillós deixar una arma a algú que sol cagar-la molt sovint.

Racistes del Valor Afegit

2009-09-22T13:15:00.000-07:00

Fa uns dies vaig fer una mica (no ens passessim) de neteja del meu lloc de treball i entre la pila de papers vaig treure un informe del Observatori de Mercats Exteriors del CIDEM del 2008 molt interessant. Quan me'l van donar ni me'l vaig mirar. I aquest cop, donada la meva creixent afició per l'economia política no em vaig poder estar de fullejar-lo...

Recordareu infinitat de crides per totes les autoritats polítiques a què l'economia del nostre país s'ha de basar en el valor afegit perquè la competència en preu la guanyen els Xinos, que cobren molt poc. Aquest missatge no és de fa dos dies, fa anys que ens venent repetint això. Hem de aportar més valor als productes que fabriquem, perquè els nostres productes tindran més qualitat, i així podrem vendre més car als mercats internacionals. Ras i curt: hem de treballar millor, i fer millors productes. Ja ho deia en Pujol, "la feina mal feta no té futur, la feina ben feta no té fronteres". I això, tothom hi està d'acord, passa pel I+D+i.

El què potser no van preveure les autoritats és que el nostre enriquiment artificial dels últims anys, el missatge matxacón que les economies emergents només competien amb nosaltres per les feines de poca qualificació i les polítiques happy-flowers que es basen en dir que viure a la desllumbrant Barcelona és un reclam que capta tot el talent internacional han fet molt de mal en el pensament de molta gent que han integrat un missatge clarament racista: els Xinos són una raça inferior mancada de creativitat i intel·ligència, nosaltres som creatius i intel·ligents.

Què voleu que us digui? jo no li veig, la diferencia. Hi haurà de tot, com a tot arreu.

L'any 2005 vaig llegir el següent article.

Em va cridar tant l'atenció que me'l vaig guardar, tenia la impressió que allò era molt significatiu del què havia de passar en el futur, i així ha sigut.

Mentres tant aqui se sentien missatges que encara avui perduren "China serà la fàbrica del món..." - deien - "...però nosaltres serem els enginyers !!".

Mentres joves chinesos paraven pel carrer a executius occidentals per preguntar què havien de fer per guanyar diners, aquí tothom es queixava duna crisis de vocacions emprenedores i d'un estrany allau de vocacions de servei públic en format funcionarial.

Però pensem una mica en termes econòmics sobre el missatge racista del valor afegit.

La creació de riquesa sol ser expressada com una funció matemàtica relacionada amb la quantitat de capital, la quantitat de treballadors i el nivell de tecnificació i automatització.

La tecnificació i l'automatització augmenten la productivitat perquè fan que feines que es feien amb persones passin a fer-se amb màquines de manera més eficient, i es crea molta més riquesa amb el mateix número de treballadors. Però una conseqüència obvia és que les feines que poden ser automatitzades ho seran i, encara que donin molts beneficis a un petit grup de gent, acabaran donant feina a molt poca gent. Com ja ha passat en la majoria de l'agricultura i està passant en molta indústria.

Paradoxalment si el cost de la mà d'obra és irrellevant llavors potser passa a ser més important el cost del transport i acaba fent de Xina un productor massa llunyà i per tant un competidor més feble justament amb coses de "poc" valor afegit.

Tot i així, si el què volem és donar feina a molta gent hem de dedicar-nos a coses que no es puguin automatitzar. Coses com la medicina, el periodisme, el disseny, l'art, l'esport, el turisme, l'educació o la recerca. I és en aquestes coses que tindrem la competència més ferotge dels productors amb una mà d'obra més barata. I aquí la distància i les diferencies culturals juguen un paper important. Jo no aniré al metge a Xina a curar-me una grip, ni llegiré un diari d'allí durant l'esmorzar, però potser compro roba dissenyada per un Xino, i les properes olimpíades segur que veuré més Xinos que Espanyols pujant al podi.

Una multinacional que vol muntar un centre de recerca amb 1000 investigadors, a on li sortirà més barat? A Xina, evidentment. Tot i aquesta evidència sembla que ningú ho vulgui entendre, la recerca és molt intensiva en mà d'obra i els Xinos estan tant o més qualificats que nosaltres.

A part, la seva dictadura és molt més eficient que el nostre miratge de democràcia quan ha d'executar un pla d'intervenció en l'economia. Quan decideix que s'ha de potenciar la indústria o la recerca en una determinada direcció no té vergonya, ni té complexos....

Tornant al principi, a l'informe del CIDEM, mireu quins eren les principals regions més innovadores del món al 2008. Fixeu-vos la quantitat de regions Asiàtiques que hi ha. Hi veieu algun lloc que estigui a prop de casa nostra ?

No hase falta desir nada mas... obriu els ulls, i no em sigueu racistes !!!!

Estem fatal, per tant anem molt bé

2009-09-10T12:47:00.000-07:00

El pensament general que percebo en aquest país és que la crisis ens ha portat a un situació molt dolenta i cada dia que passa sembla més encertat el títol del llibre del Santiago Niño Becerra: "El crash del 2010". Per mi, un aprenentatge d'aquesta situació és la constatació que la manca d'ètica i la hipocresia està generalitzada.

No ho dic tant per l'origen de la crísis: uns productes financers dubtosos que han fet esclatar la bombolla de l'hiper-credit mundial atribuits a la manca d'ética del sector financer, sinó per l'anàlisi i cerca de solucions per part de la classe política i la gent en general.

L'anàlisis dels governs socialistes és: la cosa està fatal, injectem diners per mantenir el consum i subsidiem si és necessari fins que tot torni a ser com abans. L'analisis dels governs liberals és: la cosa està fatal, augmentem la productivitat i fem el que calgui per augmentar les exportacions.

Potser és la meva condició d'ateu-cristià em fa veure les coses d'una manera diferent. La moral cristiana crítica les desigualtats entre els homes i promociona que el ric ajudi al pobre perquè deixi de ser pobre. Els sindicats d'això en diuen justícia social.

El problema ve quan posem fronteres a la justícia social, la hipocresia floreix. La cosa no està fatal, al món hi havia milions de pobres que han deixat de ser tant pobres.

Fa unes dècades nosaltres vivíem tranquil·lament. Teníem unes grans reserves de pobres en països miserables, corruptes o comunistes. Excuses que ens servien per no acceptar-los en els nostres mercats. Els seus països no ens tocaven els nassos perquè no exportaven massa i podíem anar agafant pobres de manera continua per mantenir el creixement demogràfic i trobar treballadors barats per feines no desitjades. Per calmar la nostra angoixa ètica prometíem que els hi donaríem el 0.7%, fèiem ONGs i apadrinàvem nens. Almoines, al cap i a la fi.

Cau el mur de Berlin, China decideix ser menys comunista, tothom es frega les mans pensant que els 1300 milions de Chinos es tornaran bojos per comprar tot lo que té el món desenvolupat i tenim poques excuses per apartar-los del nostre món. Però China comença a fabricar i a exportar de valent posant-se al nivell exportador de US i inevitablement es converteix en un competidor directe i a l'imaginari colectiu el simpàtic chino passa a ser el puto chino, una maquina de treballar monstruosa sense sentiments amb l'únic objectiu d'arruïnar-nos.

Exportacions de US i China

És evident que hi ha un diferencial entre la nostra riquesa i la seva que podem mesurar en el PIB per càpita. El PIB per càpita indica la riquesa que genera una persona al país, però també ens pot servir com indicador indirecte del cost de la mà d'obra. Nosaltres tenim un PIB per càpita 17 vegades superior al de China (26K$ contra 1,5K$). No cal ser un crack per adonar-se que hi haurà un trasvàs o bé d'empreses (deslocalització), o bé de treballadors (immigració) o bé de sous per equilibrar aquesta situació.

Les dues primeres ja fa anys que venen passant, és inevitable que també passi la tercera. Alerta, que això no significa que els Chinos cobrin més i nosaltres ens quedem igual. Això vol dir que ens hem d'equilibrar, ells cobraran més i nosaltres menys. Quan menys ? si el món fos just i tots tendíssim a la mitjana doncs: uns 4,5K€/any. Que em surten d'agafar el PIB d'espanya (26K$), el PIB mig del planeta (6K$), el salari mig d'Espanya (19K€) i fer una regla de 3. Curiosament aquesta xifra coincideix bastant amb el sou de subsistència que s'ha inventat en ZP i que ja pronosticava el visionari Niño Becerra.

PIB per càpita de Espanya i China

Però si ens pregunten si estem disposats a cobrar 4,5K€/any en favor de la justícia social tothom respon: que se'n vagin pendre pel cul el Chinos, jo vull els 26K€/any. I els primers que diuen això són els abanderats com a defensors dels pobres: comunistes, socialistes i sobre tot sindicats. Quina hipocresia !!

Malgrat els esforços pels governs del primer món (de tots els colors) per vendre'ns la moto que tornarem a ser rics, dubto molt que sigui així. Era molt injusta la situació de desigualtat mundial i sembla que aquesta crisis ens posarà al lloc que ens toca, és a dir més avall. Com diria el capellà:

És realment just i necessari,
és el nostre deure i la nostra salvació,...

Contradiccions

2009-09-08T00:52:00.000-07:00

Quan algú m'intenta convèncer de coses totalment oposades a les seves teòriques creences em poso molt nerviós. M'entra un no sé què, i em venen unes ganes boges de reviure al José Luís Lopez Vazquez en una de les seves histèriques interpretacions.

Un dels últims atacs més seriós d'aquest estil el vaig tenir a finals de l'any passat en escoltar al president Montilla fent una crida al consum. No m'ho podia creure !! Qui feia dos dies criticava la societat consumista i desemmascarava la cobdícia dels neoliberals salvatges, ara reclamava que deixés d'estalviar i em llancés a consumir per mantenir els beneficis dels dimonis neoliberals. Aarrggghhhh !!

No és una qüestió de ideologia, és una qüestió de coherència.

Em passa el mateix quan escolto a un liberal intentant argumentar que la fusió de les caixes d'estalvis no és només necessària sinó que beneficiosa pel consumidor. M'intenten convèncer què una caixa "forta" és millor perquè podrà optimitzar els seus recursos (eufemisme per dir: tancar oficines i despatxar treballadors) i això farà augmentar el benefici i li permetrà competir millor. Que, a base de fusions, es creï un oligopoli i desaparegui la competència pot ser bo per les caixes, que deuen estar maquinant més comissions, però mai pel consumidor, aquesta és una de les bases de l'economia de mercat. Aarrggghhhh !!

Ara, la repanotxa és sentir dir a l'esglesia que la homosexualitat d'alguns dels seus membres i fins i tot els casos de pederàstia són qüestions internes que no haurien de transcendir al debat públic.(d'exemples n'hi per parar un tren). Però com es pot tenir la barra de fotre's a casa de la gent a dir lo que està bé i lo que no està bé, a exigir lo que has de fer i lo que no has de fer, i després fer la viu-viu quan t'ho reclamen a tu. Si l'homosexualitat és detestable per l'esglesia han de fer fora del magisteri a tots els seus membres homosexuals, i punt. Aarrggghhhh !!

Lo dels demòcrates que prohibeixen la democràcia (llegeixis referendums) em porta a un estadi superior a l'anterior i més semblant a les convulsions de la nena de l'exorcista.
grrrrrrrrruuuuuuuuuhhhhhhiiiiiiiiiiaaaaaarrggghhhh!!
Una raó més per dinamitar aquesta merda de democràcia que tenim.

Vaig a prendre'm la pastilla, que això no es pot aguantar !!

Economistes Futuròlegs

2009-08-27T04:37:00.000-07:00

Sempre m’ha fet molta gràcia la frase del físic Niels Bohr “predir és molt difícil, sobre tot predir el futur” (Prediction is very difficult, especially about the future). L’entropia és la variable que defineix la complexitat del sistemes, i per la segona llei de la termodinàmica sempre va en augment. Per tant no és només que hi ha molts estats futurs possibles, sinó que a més l’estat futur és més complex que el present.

El que em diverteix més és que els economistes hi hagin trobat un leitmotiv fantàstic per justificar la poca utilitat de les lleis que la seva ciència proposa. Les ciències bàsiques es basen en analitzar les regularitats que es produeixen per poder extreure i descriure les relacions causa/efecte (la repetida caiguda dels objectes cap a terra li serviren a Newton per deduir la llei de la gravitació universal) o en proposar elegants lleis matemàtiques de caracter fonamental (com les de Einstein) que potser donen resposta a preguntes que no s’havien fet.

El problema rau en que l’economia és una ciència social, i com a tal es dedica a estudiar l’activitat humana, que és força impredectible. El meu admirat Xavier Sala i Martin diu sovint que l’economista és com un metge, que t’ajuda a curar-te quan estàs malalt però no té cap certesa de què et passarà en el futur. Potser té raó perquè la utilització del métodes científics per la majoria de metges que he conegut és força barruera. Però em penso que l’economista és encara pitjor. Seguint el símil del metge, pots trobar metges que t’aconsellin vies diferents per curar-te, fins i tot que et proposin coses com la homeopatia, la medicina natural i altres variants pocs habituals. Però és difícil que dos metges et propossin vies totalment oposades i un dels dos no acabi quedant en evidència. En canvi en economía això no és cap problema. Tenim explicacions contradictories sobre el mateix efecte i un grapat de mesures curatives igualment contradictories i tothom ho troba del tot normal.

Fa 80 anys varem tenir una gran depressió i els economistes encara no s’han posat d’acord per identificar ni les causes ni les mesures que ens van ajudar a sortir d’aquella crisis (http://en.wikipedia.org/wiki/Great_Depression). Els keynesians defensen que la despesa publica va ser el remei, molts altres diuen que va ser l’abandonament del patró or que va permetre passar del sobre-crèdit a l’hiper-crèdit actual. Però els liberals de l’escola austríaca creuen que això va ser un error descomunal i que hem de tornar al patró or com més aviat millor. Com veieu, interpretacions de tots colors, i tot això tenint 80 anys per estudiar-s’ho amb profunditat.

No és d’estranyar doncs que ara els economistes no es posin d’acord amb el perquè de l’actual crisis però sobretot en com sortir-se’n. Fins ara, majoritàriament s’ha tornat al model keynesià d’abocar diner públic a cabassos. Hi ha qui diu que és el camí, hi ha qui diu que només s’agreuja la situació, hi ha qui diu que ho ha d’arreglar China important més i exportant menys, hi ha qui diu que no s’ha de fer rés. De moment aquesta dèbil ciència no ha aportat una resposta clara.

No falten exemples de dilemes eterns en aquesta ciència. Una gran majoria d’economistes consideren que hem de perseguir el creixement econòmic, poquets just lo contrari: el decreixement. Els liberals diuen que per anar bé hem de tenir molt poc estat, i si hi és poc intervencionista, altres defensen estats forts amb economies dirigides. Alguns (com Malthus) creuen que hi ha límits al creixement econòmic per la limitació dels recursos del nostre planeta, altres que aquests límits tendeixen a infinit gràcies a la capacitat d’innovació tecnològica humana.

En fi, un grapat de conjectures i hipòtesis paracientífiques que a voltes obliden la naturalesa impredectible del comportament humà i la impossibilitat d’utilitzar el mètode científic. Per seguir el mètode científic l’economía necessitaria la màquina del temps que li permetés repetir la mateixa història una vegada i una altre fins trobar les accions que porten a una situació optima. Però aqui l’economia té un altre problema: com es determina quan bona és una situació? I aquí l'economia topa amb l’ètica. I què fa per esquivar el problema? utilitzar mètriques indirectes (i potser equivocades) per comparar diferents models.

Malgrat donar tant poques respostes, necessitem alguna ciència que es dediqui a mesurar la infelicitat que hi ha al nostre planeta i a trobar mètodes per reduir-la. Aquesta setmana celebraven un congrés internacional d'economia (EEA-ESEM'09) a la meva facultat i he tingut l'alegria de trobar com a mínim un parell de papers que tenien la paraula felicitat al títol. Espero que més economistes segueixin l'exemple.

La petita estaca

2009-08-07T23:32:00.000-07:00

Fa unes setmanes vaig escoltar algun savi (sense ironies) comentant un conte de Jorge Bucay que parla sobre un elefant de circ. Els propietaris de l'animal el mantenien lligat a una estaca d'un metre clavada a terra. Resultava sorprenent com l'animal no s'escapava tot i que resultava obvi que podia arrancar-la d'una batzegada. Era la mateixa estaca a la que el lligaven quan era petit. Prou que va provar-ho, llavors, de desfer-se'n, però no va poder. Va acabar exhaust i amb un record gravat per sempre més: no em puc desfer de l'estaca i provar-ho només em portarà dolor i frustració.

No sé si en Lluís Llach es va inspirar en el mateix conte, però penso que és un conte magnífic que il·lustra la paradoxa dels nostres dies. Estem clavats a milers d'estaques imaginaries. Ja no som capaços de canviar una roda d'un cotxe, de deshosar un animal, de canviar una aixeta, de construir una casa, de cosir una ferida, ni de tantes coses més.

I per què hem arribat fins aquí? Doncs per temes econòmics. Adam Smith, un dels pares del liberalisme, va identificar la divisió del treball com una de les claus pel creixement econòmic. Si hi ha poca gent tothom ha de fer de tot de manera poc eficient, si hi ha molta gent cadascú s'especialitza en una cosa que acaba dominant i passa a ser molt més productiu. La suma del producte dels individus especialitzats amb alta productivitat és major que la suma del producte dels individus generalistes. Per tant, la concentració de gent fa augmentar la productivitat i la riquesa.

Per altre banda volem garantir-ho tot per endavant i minimitzar els riscos tant con sigui possible. Exigim tota classe de títols com a garantia del saber fer de la gent i contractes d'assegurança per cobrir les seves potencials destrosses. Actuar sense disposar d'aquests títols i contractes moltes vegades és directament il·legal. Tot això ens ha fet prosperar molt i viure millor, amb un petit peatge en forma de falta d'iniciativa i terror a la responsabilitat, perquè sempre trobem algú més preparat que compleix millor tots els requesists.

Però malgrat tota aquesta col·lecció d'incentius (negatius) econòmics i penals per no actuar, la veritat és que en molts casos som capaços de fer-ho. Només necessitem l'entrenament adequat o una situació extrema que ens faci oblidar tots aquests condicionants.

Per això quan es cala foc i surten els veïns a intentar salvar les seves cases de les flames jo no hi veig un grapat de descerebrats que han perdut la xaveta, hi veig uns elefants que fruit del pànic han arrancat l'estaca d'una estrebada i ara, sorpresos i incréduls, corren.

Preguntes que m'agradaria sentir als mitjans de comunicació

2009-07-30T21:50:00.000-07:00

Estem a tocar de l'estiu profund, és a dir l'agost, i com sempre la clàssica sequera informativa. De cop i volta no passa rés al món i els informatius s'omplen de xorrades. L'altre dia a un telediario van arribar a treure la gran noticia que unes senyores es dediquen a jugar el Bingo a la platja. Gran noticia !! quin nivell !! impressionant !!

Amb aquesta escassetat i un cop esgotat el tema del finançament, queda un tema inesgotable: la grip porcina.

Llàstima que tinguem uns periodistes de pa sucat amb oli dels què podem preveure la majoria de les inútils preguntes que faran a polítics i responsables de qualsevol institució relacionada. I es clar, ara ve la oportunitat de molta gent que no sabíem que existia de sortir a la fotos. Per exemple, jo, ara, ja sóc capaç de reconèixer la cara de la Ministra de Sanitat Trinidad Jiménez.

Us heu fixat que la creuada terminològica que denunciava en el meu anterior article ha triomfat escandalosament. Ara ja ningú recorda ni menciona que aquesta grip té algo a veure amb els porcs.

Per mi una gran pregunta seria: quants porcs tenim contaminats? quants es moren per aquesta grip? la carn de porc de la botiga pot tenir el virus? hem d'evitar acostar-nos a una granja? Recordem que la grip porcina es transmet entre homes i porcs sense problema. Resulta sorprenent que sembla que ningú es preocupi de la salut dels porcs que ens envolten, i recordem que a Catalunya en tenim uns quants milions. Algú recorda que li hagin suggerit no menjar carn de porc crua? algú recorda que li hagin dit que congelar la carn no mata el possible virus? algú recorda que li hagin insistit en netejar bé tots els utensilis utilitzats durant la manipulació de carn de porc crua, inclosos les mans del manipulador? algú és conscient que posar-se les mans a la boca després de manipular carn de porc crua pot ser una via de contagi?

Mireu a veure si veiuen alguna cosa que si assembli a Las medidas más eficaces para evitar la gripe A

Imagino, com deia, que els nostres responsables periodistes no fan aquestes preguntes per no perjudicar als nostres tocinaires. Molt lloable...

Una altre gran pregunta seria: com prepararan els hospitals pel més que previsible colapse que arribarà a l'hivern. Un conegut m'hi va fer pensar l'altre dia. Amb l'arribada de l'hivern i la clàssica campanya de la grip, què passarà quan algú tingui febre i tós? Imagina que el teu fill té aquests símptomes. Pots pensar que és grip nova o grip vella. Si és nova i tu l'has tractat com a vella el nen es pot arribar a morir. Te la jugaràs? NO. Aniràs de pet a l'hospital, i, igual que tu, tothom amb aquests símptomes. Resultat: UN CAOS ANUNCIAT. Igual que el què s'està vivint ara a sudamèrica (video).

A més, com que els hospitals hi haurà unes cues quilomètriques de potencials infectats la possibilitat d'adquirir el virus a l'hospital si no el portaves des de casa serà més alta.

Els nostres grans polítics estan estudiant bé el que passa a sudamèrica i al Setembre tindran un pla. Pel nostre propi bé espero que no pensin massa i segueixin fil per randa les recomanacions de la OMS.

Morts de gana

2009-07-25T03:57:00.000-07:00

Fa pocs dies el Sr. Victor Amela entrevistava en la contra de La Vanguardia al catedràtic de biologia molecular de la UPM Francisco García Olmedo.

El desafortunat titol era: "Con transgénicos podremos alimentar a la humanidad". Y venia a dir que els transgènics eren la solució per erradicar la fam al món.

Á mi els transgènics em semblen perfectes, al fi i al cap és accelerar un procés de selecció genètica que hem fet desde fa millers d'anys.
Ara, dir que gràcies a ells eliminarem la fam al món només té dues possibles explicacions:
1) La ingenuitat més absoluta
2) La mala fe

Els principis més elementals d'economia indiquen que el mercat NO té com a objectiu resoldre la demanda de rescursos de la població, sino que optimitzar el benefici dels productors.

Qui crea una nova varietat transgènica no ho fa per poder alimentar els nens de l'Africa que passen gana. Ho fa per reduir el preu de cost d'un producte que si el mercat li ho permet seguirà venent al mateix preu, augmentant així el benefici. Per molt que plantem maduixeras al desert i fem biodiesels de qualsevol cosa seguirem tenin morts de gana. I quants n'hi ha de morts gana ? jo crec que molt pocs. Quan dic morts de gana no faig servir un eufemisme per referir-me als pobres, sino a la gent que es mor per falta d'aliment.

Si que hi ha gent que mor de gana, però en realitat, no son matats de gana per governs curruptes i líders sense escrúpuls?

I aquí els transgènics son una broma per resoldre aquest problema.

Si mirem l'informe de la FAO (Food and Agriculture Organization) queda força clar a quina és la causa més habitual de les crísis alimentaries: els conflictes. Digue-li guerres, digue-li conflicte, digue-li líders curruptes, digue-li falta d'escrupuls, tant i fa. El problema no és la producció d'aliment.

També és curiós mirar quin percentatge suposa l'agricultura en el PIB d'un país. Ho podeu veure a
http://en.wikipedia.org/wiki/List_of_countries_by_GDP_sector_composition

Si ordeneu per % d'agricultura... sorpresa !! Molts dels paisos que passen gana es dediquen majoritariament a l'agricultura.

D'acord son molt pobres i un porcentatge alt de poc, continua sent poc. Però si majoritàriament es dediquen a conrear els camps, potser els hi haurien de faltar mobils i coca-coles, però no els hi hauria de faltar el menjar.

Està clar que algo falla, potser són massa pobres i en consequència massa poc solidaris (entre ells). Algo ha de canviar. O hi ha un canvi polític que es preocupi de distribuir equitativament la seva poca riquesa i eviti els conflictes, o se'ls deixa participar en el comerç internacional sense restriccions, esperant que poc a poc la riquesa generada es distribuirà entre la població.

Però si us plau, que no ens vinguin a vendre sopars de duro dient que els transgènics solucionen rés.

Sant Jesús García Gombau

2009-07-15T22:44:00.000-07:00

Avui vull retre homenatge a un HEROI, si, amb majúscules. A una persona admirable i valenta. Un model a seguir, sens dubte. Algú que hauria de ser matèria d'estudi obligada a totes les escoles. A mi em meravella que hi hagi algú com ell i crec que el país on vivim no ha reconegut com es mereix la seva figura. Jo em trec el barret, li beso els seus peus i prego perquè el seu exemple s'escampi pel món.

Vull retre el més sincer i sentit homenatge a JESÚS GARCÍA GOMBAU.

Inexplicablement aquesta persona era totalment desconeguda per mi fins fa pocs dies. El vaig conèixer gràcies a un reportatge que vaig veure a la tele i que per gràcia divina no vaig ignorar malgrat la meva afició al zapping. Aquest senyor, aparentment normal, està ben viu i en el programa explicava la seva gesta.

Un bon dia en Jesús es va casar. A l'any a sobre en Jesús va començar a fer la declaració de renda i es va adonar que pel fet de haver-se casat a final d'any l'obligaven a fer la declaració conjunta com si hagués estat casat tot l'any. Això li suposava 200.000 Pts addicionals a si hagués pogut fer la declaració per separat.

En adonar-se de la injustícia en Jesús va denunciar l'estat als tribunals que li varen acabar donant la raó. A partir d'aquell dia tots els casats podem triar si presentem la declaració de renta de manera conjunta o separada. (+info)

És la història de David contra Goliat. És admirable com un ciutadà pren la determinació d'enfrontar-se al gegant sabent que aquest té molts més mitjans i que el camí serà llarg i hi deixaràs infinitat d'esforços. Però malgrat tot amb la convicció que l'acabaràs guanyant perquè és de justícia.

M'avergonyeixo de no tenir prou coratge per seguir el seu exemple. M'avergonyeixo de no tenir prou coratge per denunciar tantes injustícies que m'envolten, les petites i les grans.

Aquests dies, que la sang em bull pel ridícul de les nostres institucions i els nostres líders davant de les injustícies amb el tema del finançament i l'estatut, jo penso en un home gran: Sant Jesús García Gombau.

Revolucionaris de Pandareta

2009-07-06T03:20:00.000-07:00

Sabeu on era dijous passat a les 2 de la matinada? Foten-me unes birres en una terrassa? Mirant una peli al sofa de casa? Planxant l'orella ?

Doncs no senyors! Estava esperant (desde feia un parell d'hores) que la meva maleta sortís per la bocana del nou sistema de recollida d'equipatge a la terminal 1 de l'aeroport de Barcelona.

Resulta que un grapat de desgraciats treballadors de l'empresa Newco es van dedicar a fer una vaga encoberta per no se quina reclamació. Ja hi estem acustumats, que les coses sempre s'acabin igual en aquest pais. Quan la gent té prou control com per poder montar un Show, sense cap mena de mirament, doncs va i es monta el Show, clar que si, total surt gratis.

Vinga talls de carreteres, vinga tractorades, vinga manifestacions, vinga vagues encobertes... que es parin les carreteres, que cremin els neumàtics, que no voli cap avió, i sobre tot que coincideixi en el pitjor moment, perquè lo realment important és que es toqui els collons a la major quantitat de gent possible.

Segur que podeu justificar que dues velletes amb cadira de rodes estiguessin hores esperant veure sortir la seva cadira de rodes per la mateixa bocana que jo esperava la meva maleta.

Revolucionaris de pandareta, no em feu cap llàstima, no desperteu en mi ni una engruna de solidaritat. No sou prou valents per enfrontar-vos amb qui us oprimeix i passeu de maltractats a maltractadors... ja us ho fareu.

Mentiras sobre la seguridad del avión

2009-06-25T23:45:00.000-07:00

Hoy voy a escribir en castellano, a ver si soy capaz ? después de haber recibido una educación casi exclusivamente en Catalán fruto de las políticas neo-nazis de los gobiernos autonómicos he tenido que dedicar años de estudio en academias privadas pagados de mi bolsillo para ser capaz de escribir correctamente en esta lengua.

¿Se lo han creído? Algunos seguro que si. Es tan sorprendentemente fácil colar una mentira de este calibre en esta sociedad adormecida en la que vivimos… En fin, hoy quiero escribir sobre esto en castellano, la mentira. Más que nada porque ya lo he hecho en catalán y me gustaría responder a muchos bloggers españoles con un simple link a esta página para evitar escribir lo mismo una y otra vez.

Quiero desvelar una mentira que ha conseguido pasar como verdad irrefutable. “El avión es mucho mas seguro que el coche”, esa es la mentira. Y la verdad es que me asombra la facilidad como este mensaje ha sido asimilado sin un ápice de crítica. Me deja atónito como un cálculo interesadamente erróneo no ha sido desenmascarado 5 minutos después de haber sido publicado, sobre todo porque el argumento se basa en un cálculo de probabilidades de primero de bachillerato y también porque lo propagan personas con la máxima educación.

Recuerden que la probabilidad se calcula con una simple división, Casos Favorables / Casos Posibles. Los que aseguran que volar es más seguro que ir en coche ponen el número de muertos como Casos Favorables y el total de población como casos posibles. Lean bien, esto da la “probabilidad que una persona muera en ese medio de transporte”. Ese cálculo no sirve en absoluto para deducir la seguridad del medio de transporte. Utilizando ese argumento podemos deducir que es mucho mas seguro un caza bombardero F18, un tanque, un coche de Formula 1, un submarino atómico o un Zeppelín relleno de gas inflamable. Total, el número de muertos en esos medios de transporte es infinitamente menor que los muertos en carretera.

¡Pues NO señores! ¿Como pueden decir tal barbaridad? Para evaluar la seguridad del medio de transporte deberíamos utilizar el número de trayectos o algo parecido como Casos Posibles. Así pues deberíamos calcular la “probabilidad de morir en un trayecto en ese medio de transporte”. O lo que es lo mismo “la probabilidad de que si viajo en ese medio de transporte, muera”, en lugar la utilizada “probabilidad que si yo muero, mi muerte se produzca en ese medio de transporte”.

Yo he hecho ese cálculo súper simple de primero de bachillerato, el resultado se puede ver fácilmente en el siguiente gráfico que compara ambas probabilidades con datos del año 2008 y de los últimos 30 años... Y, si, ¡nos tomaron el pelo! El avión es menos seguro.

¿Quien nos tomó el pelo? ¿Y Por qué? ... por cierto ¿Conocen una empresa llamada Boeing y un organimso llamado National Safety Council?. Mas pistas en mis artículos en Catalán sobre el tema.

Por casualidad he escrito este texto en un avión destino a Paris. No deberían tener miedo a volar, aunque superior al coche, la probabilidad de morir en un trayecto de avión es muy baja.

Acomiadaments i Divorcis

2009-06-19T23:14:00.000-07:00

Un misteri de la psicologia humana és el perquè un casat, per defecte, pressiona al solter perquè es casi, igual que el pare pressiona a la persona sense fills perquè en tingui. Una pràctica que trobava detestable quan jo era solter i no tenia fills.

En una conversa de cafè fa pocs dies vaig adonar-me que jo estava fent justament això amb un company de feina. Com ens hem de veure! Un dels meus arguments de venda del matrimoni era que avui en dia era molt fàcil divorciar-se, per tant es podia embrancar en aquest contracte sense massa reserves, total es podia dissoldre molt fàcilment.

De sobte em va venir al cap la facilitat de dissolució és lo que els empresaris reclamen al govern per poder incentivar la contractació. El matrimoni és com un contracte laboral, per tant aquesta lògica també hauria de funcionar amb el mercat matrimonial.

Però resulta que no, si mirem les dades de l'evolució del nombre de matrimonis i casaments a Espanya, el fet que augmenti el nombre de divorcis al voltant d'un 50% durant la última dècada no fa augmentar el nombre de matrimonis sinó que aquests segueixen estables.

Al veure això, immediatament em pregunto: realment, tindria cap efecte incentivador de la contractació abaratir l'acomiadament ?

Si quan l'empresari contracta una persona té en compte el cost d'acomiadament i a cada més, a part de la nòmina que li paga al treballador, va ingressant la part proporcional del seu cost d'acomiadament en un fons separat, el cost d'acomiadament no és un problema significatiu. Aquest sobrecost hauria de fer que el què esta disposat a pagar de nòmina l'empresari sigui més poc a Espanya que a Estats Units. Però també hauria de fer que els treballadors americans exigissin un sou més alt en concepte del risc d'acomiadament i dediquessin part del seu sou a contractar una assegurança per fer front a l'acomiadament. I pel que veig, sembla que és així.

Fet i fet, em fa l'efecte que l'empresari acabaria pagant el mateix d'una manera o una altre i les "lleis" de la oferta i la demanda haurien d'equilibrar aquestes xifres en qualsevol dels dos models.

Perquè els nostres empresaris demanen un canvi, doncs ? O bé no han creat aquest fons, o bé se l'han pulit, o simplement perquè si ara tens uns fons d'acomiadament i demà ja no és imprescindible, doncs amb un dia has "guanyat" automàticament tots aquests diners.

Com dirien al nostre país germà, això te pinta de "pan para hoy, hambre pa mañana".

Però el què és innegable és que la creació d'aquest fons suposa una complexitat administrativa i de planificació excessiva per a la majoria de petites empreses, i que el treballador ja està protegit contra l'acomiadament a través de la paga de l'atur.

El que jo faria és eliminar l'acomiadament per evitar aquesta càrrega administrativa a les empreses, convertir els diners que l'empresa hauria de posar en el fons d'acomiadament a una taxa per acomiadament que l'empresa paga cada més com un concepte més de la nòmina i fer que el treballador rebés aquests diners de l'estat, no de l'empresa. Així el treballador rebria el mateix, l'empresa pagaria el mateix però s'estalviaria un maldecap.

Però tornant a l'inici, dubto que com a resultat augmentessin els llocs de treball.

Futbol i Moral

2009-06-12T01:52:00.001-07:00

Són adolescents i sembla que tenen el què qualsevol home enveja: un físic extraordinari, la aclamació de milers de persones, sous astronòmics, feina de poques hores al dia, cotxes esportius, noies a cabassos, hotels de luxe, festes privades, amistats influents... en resum salut, diners, amor i fama.

Estic parlant, evidentment dels futbolistes.

Els últims fitxatges de'n super-florentino, per si algú acaba d'aterrar de tornada d'un viatge interestelar i no se n'ha assebentat: Kaká i Cristiano Ronaldo, tornen a revifar el debat sobre la immoralitat dels sous dels futbolistes.

Que quedi clar que els sous d'aquests senyors no és de 90 M€ ni de 60 M€ que són les xifres que apareixen als mitjans i són les xifres que es paguen entre els clubs per "comprar" al jugador. En realitat cobren menys. Un dels millors jugadors del món cobra menys de 10M€ l'any. Si aquest jugador tingués molta sort i jugués a un nivell extraordinari durant 10 anys aconseguir amassar una fortuna de 100M€.

Però tornant a la discussió original, la immoralitat dels sous és una mica complicada d'argumentar.

Els arguments habituals són:
CONTRAST SOCIAL: Hi ha gent que es mor de gana mentre aquesta gent guanya tants diners
BENEFICI: La seva feina no aporta rés a la societat
ANTI-MERITOCRACIA: Tenen una formació i coneixements mínims, i treballen molt poc. Un mal exemple per la joventut del país.

Deixeu-me rebatre'ls un per un

CONTRAST SOCIAL
Primer de tot, crec que avui en dia no és mor de gana gaire gent al món, en tot cas la maten de gana governs curruptes i guerres ignorades.
Tampoc no hi veig cap relació directe entre que hi hagi gent que cobri molts diners i que hi hagi gent que es mori de gana. Que es vol dir ? Que el sou dels futbolistes és la causa de la pobresa ? Que el sou dels futbolistes contribueix a una mala distribució de la riquesa ? Més aviat al revés, hi ha molts futbolistes de països no desenvolupats que generen força riquesa als seus països, via traspassos federatius i via transferències personals. El cas de Brasil és clar, rep al voltant de 200 M$ a l'any en concepte de traspassos de futbolistes. Tanmateix si el que es vol dir és que els diners que es donen als futbolistes es podrien donar directament a gent que es mor de gana llavors no en culpeu al futbolista. Digueu als milers de persones que omplen els estadis que enlloc de comprar un entrada d'un partit ingressin els mateixos diners en una ONG solidaria. Que facin el mateix enlloc de pagar l'entrada al cine, al teatre, a un concert de rock. Que destinin els diners a obres solidaries enlloc de fer despeses no imprescindibles per a la supervivència com anar de vacances, fumar-se un cigarret o prendre's una orxata.

BENEFICI
El negoci del futbol suposa un 2% del PIB a Espanya. La indústria de l'automòbil és el 8%, només 4 vegades més. Gràcies al futbol es construeixen estadis, s'escriuen diaris, es fan programes de tele i de radio, es creen portals a Internet, es fan bufandes, samarretes, i bambes, es fan viatges en cotxe, metro o avió, s'omplen hotels, es cuinen botifarres i entrepans, es produeix cervesa. En fi, es posa en marxa la roda que li dona feina al paleta, a l'arquitecte, al periodista, a l'informàtic, al sastre, al pilot, al conductor, al cambrer, al pagès, etc. I tot això per veure 11 tios perseguint una pilota !!
Tant i fot ! lo important és que hi hagi alguna excusa per crear més de lo realment imprescindible per viure. Fent una simplificació molt bèstia podríem dir que el pes que el sector serveis té en la economia d'un país indica la quantitat de coses no imprescindibles per viure que es dedica a fer aquell país. Els països desenvolupats dediquen al voltant del 70% del seu PIB al sector serveis i menys d'un 3% a l'agricultura. A Sierra Leona dediquen un 20% al sector serveis i un 50% a l'agricultura.
Es clar que fem moltes innecessàries, el futbol n'és una, com qualsevol altre art. Perquè mireu-vos els vídeos de YouTube amb el recull de les millors jugades de jugadors com Ronaldo, Ronaldinho, Messi, Kaká, Cristiano Ronaldo o Iniesta i digueu-me que no és art. Les societats avançades i el món en general no només estem predestinades a consumir allò que no és indispensable, sinó que haurem de basar cada vegada la nostra economia en coses tant innecessàries com el futbol.

ANTI-MERITOCRÀCIA
Sento molt sovint frases de l'estil "per aquest sou jo si que correria i suaria la samarreta, no com aquests ninyatos". Frases totalment demagògiques perquè aquests ninyatos són persones fora de serie. Al món hi ha 38 milions de jugadors de futbol. Com un d'aquests jugadors arriba a jugar a un dels equips més potents del món ? com arriba a cobrar més de 5M€ anuals a un equip de la lliga Espanyola, Anglesa o Italiana ? Creieu que és per amiguisme ? per influencies ? evidentment que no, al darrera hi ha un procés d'aprenentatge dur, uns sacrificis importants, una competència ferotge, segurament un dels processos meritocràtics més purs que podem trobar sota la capa del sól. I un cop pujats al dòlar, tenen un sou fixe del qual es poden retirar ? ben al contrari, la majoria tenen primes i incentius en funció del seu rendiment. Si treballes bé cobres més, sino cobres menys. Tenen contracte indefinit, com la resta dels treballadors ? no, cada cert període renegocien el seu contracte amb un risc de quedar-se a l'atur de manera immediata si el seu rendiment ha baixat molt o si han patit una lesió important que estronqui la seva carrera.
Però sobre tot fixeu-vos que lo admirable del futbol és que a un treballador se li reconeix que ell aporta més a l'empresa que no pas el directiu, i per tant, cobra més que ell. No estaríeu d'acord en cobrar més que el vostre jefe si vosaltres aporteu més a l'empresa que no pas ell ? es clar que si.

Per acabar deixeu-me fer dues reflexions:

La gent que troba immorals els sous dels futbolistes, troba moral la loteria ? on una persona obté moltíssims diners gràcies a l'atzar i sense cap tipus d'esforç ? Una reflexió molt encertada que he trobat a http://comentarisnoaris.blogspot.com/2009/03/sobre-la-injusticia-dels-sous-dels.html

Vaig sentir fa temps un consell per decidir quina pot ser una bona inversió a borsa. El consell era: "inverteix en grans empreses que no perdin diners i estiguin gestionades per incompetents". Ostres !! em va sobtar molt el consell... semblava del tot contradictori. Però la justificació era la següent: "si una gran empresa està gestionada per incompetents i tot i així guanya diners, vol dir que té una posició tant forta que és immune als directius patans que pugui tenir. Hi ha una probabilitat alta que en un futur algú competent n'assumeixi la direcció i faci guanyar encara molts més diners a l'empresa i es revaloritzi el valor de l'acció".
A part d'interioritzar la validesa de l'estratègia, quan vaig sentir això de la veu d'algú que s'ha mogut en aquests àmbits de poder empresarial vaig pensar: Ostres !! deu ser veritat doncs que és possible que hi hagi incompetents en els àmbits de poder empresarial. I aquests incompetents deuen viure a cos de rei amb contractes blindats i altres privilegis. El problema és que no salten al camp per suar una samarreta, no tenen contractes renovables cada 2 anys, no sabem qui son, i no marxen ni amb aigua calenta.

Endevant amb el futbol !!

Eleccions al Parlament Europeu

2009-06-04T08:56:00.000-07:00

Ai... apreciats tertulians... un dia més ús dedico una nota... gràcies per fer-me pensar... gràcies per esperonar-me a dur-vos la contrària...

Aquests últims dies noto una pressió, una força, un moviment... després de dies de menystenir aquesta nova trobada amb les urnes, aquesta propera festa de la democràcia... ara us venen les cagarrines i us heu de retractar i ens heu de fer creure que això serà superimportant. Que si les coses van mal dades us tocaran el crostó per jugar a fer el paper d'antisistemes irresponsables, per promoure l'adormiment del ramat electoral.

Ja ho sé que els vostres col·legues polítics no els hi agrada quedar malament a les fotos, i una baixa participació és una foto dolenta. Ja ho sé que no voleu ser els caps de turc d'aquesta desfeta, però ja sabeu que ells no n'assumiran cap responsabilitat i això de canviar el discurs a última hora us dona molts números en la propera rifa.

Paciència, si n'assumiu públicament les culpes ja esteu més que perdonats. Així tenen l'excusa perfecte per ignorar qualsevol altre raó.

Ara que ho penso, no estareu pas conxorxats per servir-los una excusa perfecte amb safata de plata, no ?

Sigui com sigui, demaneu perdó i ja està, però el què no heu de fer és vendrem la moto, si us plau !!! que encara me'n recordo quan ens vàreu vendre la moto que l'estatut ens havia de solucionar la vida. Ei, que hi ha gent que s'ho va creure... estafadors !!

Perdoneu, que estic calent i em perdo. Tornant al tema, això del parlament és una camama, no em foteu veure a galet !!

Algunes "perles" tretes de Wikipedia :

Tareas del Parlamento Europeo:

Función legislativa:
... el Parlamento Europeo no posee iniciativa legislativa; ésta está en manos de la Comisión Europea...

Función presupuestaria:
...decide el presupuesto de la UE... (113 mil millons de € = 0.9 % PIB de la UE, per fer-nos una idea les administracions públiques espanyoles gestionen més del 30% del PIB espanyol)...
... el Consejo tiene la última palabra

Función de control
...el Parlamento sólo puede rechazar a la Comisión completa, no a comisarios concretos

Això és una enganyifa, i em voleu convencer que és crucial que jo trii uns representants per un organisme inútil.
Per si no ho sabíeu jo no en vull cap de representant, jo ja soc grandet per representar-me a mi mateix, i si de cas vull triar-lo i canviar-lo quan em doni la gana. Democràcia directa / e-Democràcia JA !!!

Però si us entesteu a explicar coses, no torneu als tòpics de sempre, sobre lo difícil que ha estat construir això i sobre el risc que hi ha de trencar-ho. Si us entesteu a explicar coses expliqueu les coses que s'han de millorar, poseu al descobert les coses miserables i pressioneu perquè aquestes desapareguin, critiqueu perquè les coses siguin algun dia millors, aquesta és la vostra funció.

El que hem de fer és deixar en evidència que és un organisme inútil, o si voleu ser benèvols, molt poc eficient. Com més abstenció hi hagi menys es podrà ignorar això des dels poders polítics. Tot i així l'abstenció s'intentarà explicar com a què el ciutadà no està implicat en el procés de construcció europea. Sempre ens volen fotre les culpes de tot, pobres de nosaltres. És clar que gairebé tothom vol més Europa, això no té rés a veure. Fa falta que algú els hi digui clarament: volem més Europa, volem més democràcia, volem més meritocràcia, volem menys organismes inútils i menys burocràcia, volem més gent competent tirant del carro i menys incompetents en llocs de responsabilitat, volem més idees i menys disputes miserables, volem menys falsos messies, menys dietes vergonyants, menys "don-nadies", menys aprofitats.

En resum, gràcies tertulians per fer-me adonar de tot això. Demà us tornaré a escoltar.

Mori la Democràcia Representativa

2009-05-22T23:37:00.000-07:00

Sempre he trobat molt curiós el sentiment que té molta gent temps després de grans esdeveniments on un poble és manifesta majoritàriament en una direcció en contra de l'acció dels governants. Ho he vist tantes vegades ! ... després del "No a la guerrra", després de la catàstrofe del prestige, després de la nefasta gestió de la minístra de foment amb el tema de l'AVE a Barcelona, ...i tants i tants d'altres.

El què em sorprèn és que el sentiment de la majoria de la gent després d'aquests fets és: "anàvem tots a una i el temps ens ha donat la raó", és a dir una edició readaptada del "mal de molts consol de rucs" amb un toc positiu perquè "teníem raó".

Però no us adoneu del drama ? Teníem raó però no va servir per rés !! Com podem estar orgullosos de no haver canviat rés ? és el mateix que penso quan ara surten de sota les pedres suposats antifranquistes vanagloriant-se del seu activisme durant la dictadura. Com poden estar satisfets de no haver canviat rés ? .. i d'haver deixat morir aquell pocavergonya al llit després de 40 anys de dictadura ?

Com a mínim els satisfets antifranquistes tenen l'excusa de la dictadura, però és que ara vivim en una suposada democràcia i continua passant el mateix. No veieu que alguna cosa falla ?

Es clar que si ! Falla que cada quatre anys li donem carta blanca a uns senyors perquè facin el que els convingui (tot representant-nos) i nosaltres tornem allà a on erem, a ocupar el paper de miserables espectadors. Imagineu que passaria en un judici si després de triar el meu advocat defensor ja no em reunís mai més amb ell ? Això és el que fem amb els nostres polítics, i així ens va...

Molts ciutadans ja han entès que la seva capacitat d'influència és mínima i fins i tot s'abstenen de votar cada quatre anys. En resposta els polítics els hi posen l'etiqueta d'irresponsables, de gent que passa d'esma per la vida, de titelles del sistema, de desagraïts. Qui no ha sentit aquella frase de "...després de tants anys de lluita per aconseguir aquesta democràcia !", que normalment surt de la boca d'un ex-activista antifranquista. De vegades a algun polític despistat se li escapa un "hauríem d'entendre perquè hi ha tanta abstenció", però normalment surt de la boca dels perdedors d'unes eleccions que en la seva al·lucinació pensen que els abstencionistes els haurien votat a ells. Senyors polítics, el que han d'entendre és que la gent està cansada que vostès prometin una cosa i en facin una altre, que es dediquin a coses que no interessen o que no es dediquin a les que interessen. Però, siusplau, no es facin els bojos, que això ho saben de sobres...

El problema és que ningú els passa comptes, un cop aconsegueixen el poder amb una majoria suficient per governar la seva primera prioritat passa de ser "com aconseguim la cadira?" a "com aconseguim que no ens prenguin la cadira?". Evidentment la ciutadania que els ha escollit per a ser representada no acostuma a compartir aquest primer objectiu. En moltes ocasions sento rebatre aquest argument amb un "i tant que se'ls passa comptes !! cada quatre anys a les eleccions... i si no ho han fet bé, se'n van cap a casa". Aquesta resposta em sembla patètica. Com afecta la incompetència manifesta d'un polític (posem el cas de Magdalena Alvarez, o Francesc Baltasar) al resultat electoral posterior del seu partit ? Dons la història ens diu que entre molt poc i gens. Ja podeu imaginar que en la majoria de casos la incompetència no és tant extrema i per tant la majoria dels ciutadans ni la intueixen. En unes eleccions es fa un sac molt gran on es posen una quantitat immensa de coses moltes vegades poc clares. Hi ha tantes coses al sac, moltes inconcretes, futuribles, invalorables, que al final l'elector acaba utilitzant un judici diguem-li emotiu, sentimental, intuitiu, o subconscient. Com a exemple il·lustratiu mireu els vídeos de campanya de PP i PSOE per les europees. Que hi hagi unes quantes pomes podrides dins el sac no desllueixen massa el conjunt. Home, si el sac està ple de pomes podrides l'elector pot fer un judici més raonat sobre el conjunt, però en general això no és així i el polític incompetent té la oportunitat de subsistir en aquest ecosistema durant llargs períodes de temps sense que l'elector pugui evitar-ho. Val molt la pena llegir Reis per veure com van afectar poc les moltes pomes podrides que el PSOE tenia al sac a les eleccions de 1993. Un capítol a part és mereix el tema de com els partits polítics interpreten els resultats electorals.

Estic convençut que el sistema democràtic actual ja està amortitzat, ha donat el què podia donar de si. És veritat que aquesta dictadura dels incompetents (com anomena magistralment el Xavier Roig) ha fet coses bones, però també en va fer en Paco de coses bones. No és excusa per defensar la persistència d'aquest model. Aquest sistema s'ha d'enfonsar, perdó, l'hem d'enfonsar, l'hem d'esberlar, l'hem de triturar, l'hem de torpedejar. Hem d'enviar a casa a fer ganxet a tot el conjunt de incompetents i pocavergonyes (no sabria dir de quins n'hi ha més) que s'han instal·lat als àmbits de govern. Això si, de camí cap a casa que s'oblidin de les pensions vitalícies a les que s'han acostumat.

Hem d'aconseguir posar la gent més preparada a dirigir el país, a fer coses sensates i importants. Però el més important és que no hem de perdre el control. No pot ser que una actitud irresponsable i incompetent que afecti a tot un país es sotmeti a judici al cap de quatre anys dels fets i en el pitjor dels casos el càstig sigui tornar a casa. Hem de poder actuar amb rapidesa, hem de poder influir i decidir, hem de poder vetar les animalades que a voltes s'aproven als parlaments. Hem de participar, prou de democràcia representativa, necessitem democràcia directa.

Els arguments en contra d'aquesta visió solen ser:
1) No h'hi ha prou amb gestionar bé les coses. Es necessita una ideologia política que tenyeixi les accions del govern, una estratègia global que serveixi de fil conductor, que encamini les obres en una determinada direcció. En algun moment has de decidir com ponderes el pressupost total del govern, i això determinarà en gran part la teva acció.

2) La majoria de les persones són burres i no estan capacitades per influir o decidir en coses tant importants.

A la segona rèplica jo dic que estic a favor del concepte de "Global Mind" i que en global la gent no és tant burra com podria semblar, sinó tot lo contrari.

És molt fàcil rebatre la primera. Primer perquè els partits han perdut la ideologia. No tenen cap estratègia perquè no saben a on volen arribar. Segon perquè els partits que tenen estratègia no solen tenir el temps o la capacitat per canviar rés en aquella direcció. Un exemple clar és ERC, que té com a objectiu final aconseguir la independència de Catalunya i que no ha aconseguit rés en aquesta direcció després de 6 anys de participar en el govern.

La solució és aniquilar aquest sistema democràtic i com més aviat millor. Però com ? Això ho deixo per un altre dia.

Tallar pà amb destrals

2009-05-15T08:02:00.000-07:00

Després de publicar el meu anterior article sobre la seguretat de l'avió vaig preguntar-me: d'on va sortir el "bulo" aquest que el cotxe és més perillós que l'avió ?

Buscant, buscant, vaig adonar-me que tothom esmentava la xifra de que l'avió és 22 vegades més segur que el cotxe. Carai !! vaig pensar... quina precisió. Seguidament vaig fer un simple google de "22 times safer" i em van sortir centenars de pàgines referenciant un estudi elaborat pel National Safety Council d'estats units. A continuació vaig a buscar l'informe, però sorpresa !!, no està penjat enlloc. Així que "ni curt ni peretsós" (com diria en MikiMoto) li envio el següent mail al NSC:

Hi,

I am interested in a report that studies the air travel safety of the period 1993-1995. I have found numerous references to this report that concludes that flying in a commercial jet is approximately 22 times safer than car travel.I have not found the document in your web site.
How could I get this report ?

Thanks in advance

A lo que ells em responen:

In response to your e-mail inquiry

The best we can find is the link below. The study in question is not in our library, and might be the exclusive property of Boeing. This link does reference the NSC fact sheet entitled "What are the Odds of Dying, 2000." This does give some statistical data to back up Boeings claim.

http://answers.google.com/answers/threadview/id/300663.html

La part interessant del link (que no és el report citat) és:

Type of Accident or Manner of Injury	Deaths	One Year Odds
Car occupant	14,813	1 in 18,585
Pedestrian	5,870	1 in 46,901
Motorcycle rider	2,765	1 in 99,568
Air and space transport accidents	777	1 in 354,319
Bus occupant	20	1 in 13,765,300
Occupant of streetcar	1	1 in 275,306,000

Que ens està dient aquesta taula ?
En la columna "Deaths" hi ha el nombre de morts a l'any 2000. En la columna "One Year Odds" hi ha la probabilitat de morir en cada un dels mitjans de transport citats. Esta calculat per USA a l'any 2000 amb una població de 275M habitants. Si heu llegit el meu anterior article ja heu vist la trampa ! no ens diuen la probabilitat de morir en un desplaçament en funció de què utilitzem (#morts/#desplaçaments), sinó la probabilitat de morir durant l'any en cada un dels mitjans de transport (#morts/població).

Si us hi fixeu 14,813 / 777 (morts en cotxe / morts en avió) dona al voltant de 20 que suposo que esta a prop dels 22 de l'informe original.

Un exemple més de lo fàcil que és colar una mentida per veritat en aquesta societat adormida que tenim.L'argument és tant absurd com dir que és més probable morir a Nova York que a un poble perdut de SierraLeona, i deduir-ne per tant que viure a Nova York és molt més perillós. Així doncs vaig a intentar colar una mentida del mateix calibre:

Tallar el pà amb destral o motoserra és molt més segur que fer-ho en ganivet. Un cop vaig tallar una barra de pa amb una destral i no em vaig fer mal, una altre amb una motoserra i tampoc, rés. Centenars de vegades he tallat pa amb ganivets i alguna vegada m'he fet una ferida al dit. Conclusió: la probabilitat de fer-se malt tallant el pà amb ganivet és molt superior a fer-ho amb destral o motoserra, i a més fer-ho amb una destral fa molt mascle.

Cola ?

La grip i els porcs

2009-05-06T11:06:00.000-07:00

Aquests dies es força divertit veure i escoltar els mitjans de comunicació i imaginar-se els dilemes ètics que es plantegen internament i les pressions polítiques que hi ha al darrera.

Tot això a causa d'una nova variant d'un virus de grip que es propaga entre porcs i persones. Fins ara aquesta grip ha sigut especialment important a Mèxic on ha mort desenes de persones, però la seva propagació ha estat prou important (veure mapa)

El primer factor de diversió és veure la batalla per posar el nom a la cosa. A USA van començar a dir-li "Swine Flu" (grip porcina), ara a algú se li ha acudit posar-li "Mexican Flu" per fotre als mexicans i hi ha qui diu que és una variant de la "Spanish Flu" per fotre als espanyols. Per cert que aquesta "Spanish Flu" era una grip que es va donar al voltant la primera guerra mundial a Europa però no es va iniciar pas a Espanya. La propaganda de tots els països europeus inmersos en la guerra varen silenciar la seva existència excepte Espanya que no participava en la guerra. Des de USA només semblava que fós una grip Espanyola i ens varen penjar la llufa. Altres noms americans son el "Swine Influenza" o el nóm técnic H1N1. A Espanya vàrem començar a dir-ne "grip porcina" i d'un dia per l'altre misteriosament els mitjans catalans han passat a dir-li "grip nova", i algunes cadenes espanyoles "gripe A". Sobre tot no molestem la indústria càrnica! val a dir que no som tant malparits com els altres i no li hem posat la "grip americana".

Un altre factor que els hi farà explotar el cap als polítics i periodistes (cada dia s'assemblen més) és si n'han de dir pandèmia, epidèmia, malaltia, passa, o qui sap què. Al principi tots es va apuntar al carro de la paraula pandèmia, que significa que una malaltia afecta a una àrea geogràfica molt gran, no pas que sigui molt greu. Però la majoria de gent no es preocupa de buscar les paraules al diccionari i la veritat és que pandèmia sona molt bé, molt contundent. Això va molt bé per vendre el peix periodístic, però després els hi venen els remordiments de si s'han passat i s'afanyen a dir que de moment això no és greu, però que vigilem, però que no passa rés, però compte que hi ha un risc de pandèmia, però sobre tot NO ALARMEM !!

Perqué NO ALARMAR s'ha convertit en una religió pels periodistes, que com que no saben el què ens ALARMA i el que no, doncs el cap se'ls hi va escalfant i al final se'ls hi escapen mitges veritats, mitges mentides, i s'ofereixen a la crua manipulació del poder polític de torn.

Mara meva, doncs si que estic ALARMAT, però no de la "grip porcina" (perdoneu tocinaires, però és que els altres noms son tant ridículs que no em surt) sinó de tanta INOPERANCIA !!! dels polítics (per variar) i dels periodistes (que els hi segueixen la veta i no els apreten prou).

Sembla que això és un brot de "grip porcina", que si no es controla es pot estendre per tot el món i esdevenir una pandèmia, com ja ha fet la grip comú, la SIDA o altres. La veritat és que amb aquest món globalitzat sembla difícil evitar la extensió geogràfica d'una malaltia (i per tant les pandèmies). Però lo important no es això sinó quin grau de gravetat té. De moment no estem massa segurs de la gravetat, però han mort desenes de persones a Mèxic. Un bon grapat de demagogs han saltat a dir que son números miserables, rés comparables a altres malalties com la SIDA o la Malària, per tant que no ens hem de preocupar. Home, la "Spanish Flu" va matar 100 milions de persones al món i la grip comú mata uns 35 mil americans cada any, potser si que ho hauríem d'intentar controlar, no ? si més no evitar els contagis, sobre tot, en els primers moments. Aquests demagogs no coneixen què significa "creixement exponencial". Potser a Mèxic han reaccionat tard, però quan ho han fet penso que ho han fet força bé. Han tancat literalment el país i sembla que han evitat un creixement exponencial del contagis. Potser després sabrem que el virus no era tant virulent, però millor haver perdut un petit % del PIB durant aquests dies que no pas lamentar milions de morts, no ?

Per contrastar: què han fet les nostres autoritats tant preparades i informades ?. Enviar les cameres de la TV a l'aeroport a rebre els hostes del virus de la "grip porcina". Un s'imagina que aquesta gent tant preparada separarà a la gent que vingui de Mèxic, els obligarà a dur mascaretes, els prendrà la temperatura, es guardarà la seva informació de contacte per fer-los un seguiment exhaustiu passats els dies d'incubació de la malaltia. Rés de tot això, això seria ALARMAR !! i a part s'emprenyarien els nostres amics Mexicans. El que hem de fer és canviar el nom perquè no s'emprenyin els tocinaires i dir que estem super-preparats gràcies als antivirals que vàrem comprar per la grip aviària. Llàstima que el fet que nosaltres li diguem "grip nova" o "gripe A" no faci canviar el nom que li posen els Rusos (que han aprofitat l'excusa per no comprar-nos carn) ni el que li posen els Egicpis (que han aprofitat l'excusa per perjudicar la comunicat cristiana, única que menja carn de porc).

Mentides sobre la suposada seguretat de l'avió

2009-04-10T14:18:00.000-07:00

Una de les clàssiques frases que es diuen a la gent que té por a volar (en realitat por a morir volant) és: "però que no veus que volar és molt més segur que anar amb cotxe ? la probabilitat de morir en un avió és infinitament menor que fer-ho en cotxe". A base de repetir tant aquesta tonteria la majoria de la gent l'ha assumit com a veritat absoluta. És més qui la diu ho sol fer en un to de superioritat intel·lectual, de perdonavides, com dient "pobre de tu, no tens prou coneixement per entendre la raó científica i et deixes endur per l'instint animal més primari", per cert una actitud molt pròpia dels meus admirats tertulians radiofònics.

Quan la lògica ens diu una cosa i els números una altra, o bé no som capaços d'interpretar els números (cosa que passa molt sovint), o bé ens estant fent un joc de mans, o bé les dues coses a l'hora.

Abans de tot reflexionem una mica sobre les diferencies entre un i altre mitjà de transport:
1) Els avions s'utilitzen habitualment en recorreguts superiors a 500Km, els cotxes habitualment en recorreguts inferiors a 200Km.
2) El número de rutes aèries (carreteres de l'aire) és molt més petit que el número de carreteres "terrestres".
3) El tràfic aeri està controlat per entitats (torres de control) que fan un seguiment de tots els avions que estan en una determinada zona simultàniament. El tràfic terrestre està controlat majoritàriament de manera automatitzada (mitjançant semàfors i radars) o de manera passiva (senyals a la carretera).
4)L'aterratge i enlairament dels avions es fa de un en un i de manera supervisada.
5)La distancia de seguretat respecte els altres avions en totes les direccions (podríem dir esfera de seguretat) és de mig quilòmetre, en el cas dels cotxes la distancia de seguretat només es frontal.
6)Abans de cada trajecte un equip de mecànics fa una revisió de les parts més importants de l'avió.
7)Per pilotar un avió es necessiten uns quants centenars d'hores de vol i una instrucció força avançada. Per pilotar un cotxe n'hi ha prou amb unes 20 hores de pràctica i superar un examen força elemental.
8)Igual que amb els cotxes amb l'ITV, els avions també passen unes revisions periòdiques.

Sembla que son dos coses força diferents, per tant, una mica estaríem comparant peres amb pomes, cosa que sempre va bé per fer aquest joc de mans intel·lectual.

Si repassem els nostres coneixements bàsics de probabilitat tenim:

Probabilitat d'un esdeveniment = Casos favorables / Casos Possibles

En el cas de calcular la probabilitat de morir en cotxe, els casos favorables serà morir (quina paradoxa !), o millor, el nombre de morts anuals a Espanya, i els casos possibles serien el número de desplaçaments amb cotxe a Espanya.

Si agafem les dades de l'any 2007 tenim: segons la DGT a Espanya hi ha 21 milions de turismes, suposem que només el 10% circulen diàriament per les carreteres, això ens donaria 2,1 milions de desplaçaments diaris, 766 milions de desplaçaments anuals. Si tenim en compte 2742 morts que hi van haver (segons la DGT) la probabilitat de morir en un desplaçament de cotxe és de: 0,00000358 (3,58E-6). Com que l'any 2007 no es va morir ningú d'un accident d'avió a Espanya, tenim que la probabilitat de morir en un desplaçament d'avió és zero. Per tant els nostres amics tenen raó les probabilitats de morir en cotxe són infinitament superiors i nosaltres som uns rucs ignorants.

Però, a on està la trampa ? Doncs simplement en considerar els casos possibles que més m'interessen per sustentar el missatge. Si en lloc de l'any 2007 prenem l'any 2008 tenim:

Una reducció del nombre de morts en carretera a 2181 morts, i anem a suposar el mateix nombre de desplaçaments. Això ens donaria una probabilitat de morir en cotxe de 0,00000285 (2,85E-6). No he trobat la xifra exacte del nombre de desplaçaments en avió a Espanya, però segons els informes de Eurocontrol sumant les xifres dels aeroports més importants de l'estat podrien estar sobre els 10.000 diaris, que farien al voltant d'uns 3,6 milions de desplaçaments anuals. Tenim en compte els 154 morts de l'accident d'Spanair obtenim que la probabilitat de morir en un desplaçament d'avió passa a ser de 0,00004219 (4,2E-5). Al 2008 era més de 10 vegades més probable morir en avió que morir en cotxe !!!

La reacció immediata d'un probable interlocutor en sentir aquest argument serà: "això és trampa, és que no val agafar només un any, has d'agafar un conjunt més gran". Això t'ho diu algú que t'havia intentat colar la mateixa trampa en sentit contrari 5 minuts abans...

Doncs val, fem-li cas, agafem més anys: agafem les dades històriques d'accidents aeris a espanya (http://es.wikipedia.org/wiki/Accidentes_a%C3%A9reos_en_Espa%C3%B1a).

Tenim 1767 morts en 37 anys a partir del 1972. Això dona una mitja de uns 48 morts anuals per accident d'avió. Si agafem aquesta xifra de morts i la utilitzem en lloc dels 154 que havíem utilitzat abans obtenim una probabilitat de 0,00001315 (1,32E-5). Més de tres vegades la probabilitat de morir en cotxe !!!

Evidentment hi ha inexactituds en tots els càlculs, hauríem de agafar les dades de cada any sobre els desplaçaments en lloc de fer les simplificacions que hem fet, però segurament els números no variarien molt significativament. Tot i així sempre tenim maneres d'augmentar o disminuir aquesta xifra segons quin missatge vulguem donar. Si volem disminuir la probabilitat de morir amb avió, podem agafar només els avions que passen per un aeroport de Catalunya o considerar els morts per quantitat de població, en lloc de considerar els morts per trajecte. Si volem disminuir la probabilitat de morir en cotxe podem considerar per exemple els morts per densitat de trànsit. En fi, totes les argúcies habituals dels maquilladors d'estadístiques professionals.

Però indubtablement la intuïció ens diu que volar és molt més perillós que anar en cotxe. Algú pujaria a un avió pilotat per un adolescent "tunero" amb la música a tot drap ? Veritat que no ? I tanmateix pujar a un cotxe conduït pel mateix personatge no es percep com un perill excessiu per la majoria de la població adolescent. L'avió és molt més perillós, si no perquè hi hauria d'haver tantes mesures de seguretat ? Si el cotxe fos més perillós que l'avió tindríem un torre de control gegant a cada poble ple de funcionaris esquizofrènics amb sous estratosfèrics i primes per estrès. Estar clar que aquest món de Déu està ple d'embaucadors que ens volen aixecar la camisa amb trucs matemàtics, però a vegades (com és el cas) tampoc es preocupen massa de formular bé la matemàtica, total si som prou rucs per empassar-nos-ho també ho serem per ni intentar validar-ho. Com diria el president: AL LORO !!

Estatut = Llei inútil

2009-02-17T23:02:00.000-08:00

Estic super-cansat d'escoltar per enèssima vegada com es discutieix a tot arreu el tema del retard en l'acord de finançament sense anar al moll de l'òs. Davant de l'incompliment de la llei, ha d'actuar la Policia. Igual que ho hauria d'haver fet quan s'imcomplia l'antic estatut.

Però la discussió hauria de ser més elemental. Si jo em salto la llei de trànsit em foten un paquet, i fins i tot em poden posar a la presó. Això és perquè la llei inclou un apartat en que es detalla què s'ha de fer quan algú no la compleix.
On és aquest apartat en l'estatut ? Si té un tractament semblant a la Constitució, quin és el tribunal Constitucional equivalent que vetlla per la seva aplicació i s'inventa sancions ad-hoc ?

Perquè collons hem dedicat mil anys a fer una llei de fireta que no preveu que s'ha de fer si no es compleix ? Si no es preveu el càstig és una llei inútil. Perquè collons es fan mil tertúlies parlant d'una llei inútil i a sobre he d'aguantar que cada dia em repetiu que és una llei que m'ha de canviar la vida ?
Deixeu-me dedicar als nostres dirigents un: ANEU TOTS A CAGAR !!

Propostes boges de com evitar que una nova crisis del sistema financer afecti directament als ciutadans

2008-11-07T10:23:00.000-08:00

A ran d'alguns plantejaments del meu admirat Sala i Martin, aquests dies he donat voltes al tema de com modificar el sistema bancari per evitar una futura crisis.
Per cert que la d'ara ja és massa tard per evitar-la.
A veure si aconsegueixo no dir cap disbarat ?

Està clar que una cosa és "dipositar" el diner en un lloc segur i l'altre és invertir-lo per treure'n un rendiment. Els bancs han jugat als dos jocs a l'hora i això ens porta molts problemes ara mateix. D'entrada perquè sabem que si anem a retirar els nostres dipòsits això fot un pet espectacular. Evidentment tothom ha d'estar conxorxat per dir que no passa rés, que tot està assegurat i bàsicament és el missatge que ens volen transmetre els governs i tots els actors i autoritats que tinguin una mica de seny, perquè com comenci a caure la bola de neu des del cap de munt de la muntanya això no té aturador i tothom hi perd fins els calçotets.

Per tant, els governs es dediquen a aplicar una mica de maquillatge a veure si li tapem l'acné de la cara de la parella de ball que malauradament ens ha tocat. Ara com arar és lo únic que es pot fer.

Però per tal d'evitar que això es repeteixi hi ha qui proposa fer un sistema dual. Per una banda un sector de banca comercial que bàsicament controla els dipòsits, i on el risc (per exemple hipotecari) s'ha d'assegurar al màxim. I un altre sector de risc que permeti treure alts rendiments a qui tingui sort de fer-ho bé. Em sembla bé, però quan les aigües estiguessin calmades els usuaris abandonarien les entitats "segures" per utilitzar les "arriscades" amb l'expectativa de guanyar més diners. A part, hauriem de dedicar molts recursos públics a controlar que les entitats "segures" ho son.

La meva proposta més radical és que aquesta entitat "segura" sigui directament l'estat (una figura com ara el Banc d'España o qualsevol de nova creació). Aquest punt va amb la idea de reduir el cost del sistema. Aquesta entitat "segura" només gestionaria diposits, però en canvi no tindria cap estructura comercial. Totes les operacions comercials les realitzarien els bancs comercials "arriscats", que farien negoci amb les seves operacions d'inversió i amb el fluxe de caixa derivat de les transaccions amb els diposits de l'entitat "segura". Per dir-ho d'alguna manera, hi hauria un front-end poc assegurat, però un back-end sòlid. Si peta el front-end no passa rés, perquè els nostres diners estan en el back-end. És important que el back-end necessiti molt poc personal en plantilla per operar, doncs ja sabem que el sector públic és molt ineficient traient rendiment de les persones. Això és possible gràcies a la utilització (ja una realitat avui) de sistemes informàtics. Els dipòsits no oferirien cap tipus de interès, zero (0%), però tampoc cap cost.

Però com evitem que l'usuari abandoni el sistema "assegurat" per anar al "arriscat" en busca de més rendiment ? Per mi això de l'economia és la psicologia dels incentius...
D'entrada no crec que hi hagi tanta gent que busqui el màxim rendiment dels seus diners. La majoria de la gent tria les entitats a on posa els diners per factors com la distancia fins a la oficina, la implicació local, el color polític, etc (http://www.ehu.es/JEI2005/pdf/Francisco.Callado.pdf) . El fet de mantenir el front-end actual permetria a l'usuari no haver d'abandonar l'entitat que ha triat, però asegurant el seu dipòsit.

Per altre banda crec que hi ha un sector de població que busca el màxim rendiment dels seus diners de forma irracional. M'explico: imaginem una familia que no arriba a final de més (>50% de la població segons la premsa) que té una mitja anual de 2000€ a un compte molt "arriscat" que dona un 6% TAE. El rendiment d'aquest compte és de 10 € al més, poca cosa a guanyar no ? Segurament les dificultats per moure els diners cap aquests comptes o els problemes derivats de la manca d'oficines no compensa els beneficis. Tampoc és molt important que aquest perfil de gent asseguri els seus diners, ja que hi ha "poca" quantitat a perdre (menys d'una nòmina en cas de cataclisme).

Ens queda una "elit" que és capaç de reflexionar raonadament a on ha de posar els diners. Aquests haurien de ser capaços de combinar els dos sistemes per no quedar-se amb el cul a l'aire.

Per cert, això no ens salvaria de l'atur que vindria a continuació d'un colapse :-(

Predicar amb l'exemple

2008-10-07T15:42:00.000-07:00

Per si no es veu bé a la foto, això és un cotxe de l'Ajuntament de Manresa. En concret del servei d'estacionament controlat com posa en el lateral del cotxe, és a dir, suposo que del personal que es dedica a controlar les zones blaves.

Que maco veure com estaciona de manera poc ortodoxa just al mig de la porta principal de caixa de Manresa. Segur que no molesta a ningú i està en tot el seu dret d'estar-s'hi tanta estona com vulgui.

Jo soc un alegre usuari dels serveis d'aquest personal i dels seus companys de més carisme. Recordo amb nostalgia alguna conversa impagable amb un "amic" de blau que vaig gosar fotografiar mentre em feia unes "firmes" per no dur el cinturó.

Tot sovint em venen ganes de trucar-lo perquè li faci algunes "firmes" als estimats veins que em bloquegen la sortida del lloc d'aparcament durant mitja hora dia si dia no o quan veig una escena de tanta bellesa com l'anterior.

Llàstima que els cops que ho fet no he arribat a veure mai si acaben apareixent o no. Un misteri...

Això es deia predicar amb l'exemple, o no ? estic confós...

Mestre Billy

2008-07-25T03:44:00.000-07:00

Una de les meves preferides d'aquest mestre del Piano. Tot i la pinta de freaks de la orquestra li trobo un ganxo espectacular...

2008-07-15T09:00:00.000-07:00

Avui he descobert un grup força catxondo. El video no té desperdici, sobre tot la part final, no puc mirar-mo sense descollonar-me...

la veritat és que l'original era una de les meves preferides de l'epoca...

Estalvi de paper

2008-05-22T23:11:00.000-07:00

Ahir vaig rebre un email institucional sugerint una mesura per afavorir l'estalvi de paper. Em va cridar l'atenció i no em vaig poder de respondre...

El Pla d’acció de l’Agenda 21 de la UAB, document que marca l’estratègia en matèria de sostenibilitat de la nostra universitat, preveu accions adreçades a la minimització de residus, com ara el paper.
La UAB, conscient de l’impacte ambiental derivat de la gran utilització de paper, vol fomentar-ne la minimització en el consum, tant dins com fora del seu àmbit. És per això que us proposem que introduïu com a signatura dels correus electrònics que envieu, un missatge a favor de l’estalvi de paper. Com que cada dia s’envien uns 50.000 missatges des d’adreces institucionals de la UAB, la repercussió podria ser molt significativa.

La proposta de text que us suggerim és la següent:

En català: Abans d’imprimir aquest correu, penseu si és desec.gl tot necessari. Si l’imprimiu, us aconsellem que ho feu en qualitat esborrany, a doble cara, en paper reciclat o reaprofitant un full.
En castellà: Antes de imprimir este correo, considerad si es necesario hacerlo. Si lo imprimís, os aconsejamos que lo hagáis con calidad borrador, a doble cara, en papel reciclado o reaprovechando una hoja.
En anglès: Do you really need to print out this e-mail? If you do, we recommend printing in draft quality, on both sides of the paper, on recycled paper or on an already used sheet.

Per tal d’introduir aquest missatge com a signatura dels vostres correus, podeu seguir les instruccions següents, que són vàlides per al gestor de correu Thunderbird i per al correu webmail.

No vaig poder evitar respondre

Estic totalment d'acord en la voluntat de reduir el consum de paper.
No espero resposta d'aquest mail, però voldria fer una reflexió.

No tinc clar que aquesta mesura que promocioneu ho afavoreixi. Més aviat em sembla que o és inocua o bé incrementa el consum de paper.

1) En el millor dels casos seria inocua ja que la gent està més que conscienciada sobre el tema. Però és més, ningú que jo conegui imprimeix per sistema els emails, seria impossible donada la quantitat de emails que tothom rep, només ho fa quan és estrictament necessari.

2) En el pitjor dels casos el fet d'afegir una signatura més al peu del mail fa que el missatge sigui més llarg i per tant augmenta la probabilitat que ocupi un full més del que no ocuparia sense signatura. Les persones que tenen una signatura que conté info. personal + info sobre privacitat + missatge ecologista, al final potser la signatura ocupa 1/3 de full sino més.

Per tant, no sé si potser seria més recomenable que sugerisiu a la gent que eliminés totes les signatures que s'adjunten automàticament en el seu lector de correu.

Perdua de temps

2008-05-21T15:56:00.000-07:00

Sé d'entrada que això dels blogs és una perdua de temps...
...de tots els meus coneguts que n'han començat un només val la pena el de'n Xavier Caballé, pel qual sento una gran admiració.
Sé que no tindré temps de publicar gairabé rés, però potser més important és que potser no tinc rés interessant a dir.
En realitat tindria ganes de exposar algunes idees, però necessitaria desenvolupar-les molt més del que ara ho estan en el meu subconscient. Poc temps és massa temps si el resultat és inútil, i massa temps el necessari per un resultat digne.
Per tant, n'estic convençut això va pel camí del pedregar...