Economistes Futuròlegs

Sempre m’ha fet molta gràcia la frase del físic Niels Bohr “predir és molt difícil, sobre tot predir el futur” (Prediction is very difficult, especially about the future). L’entropia és la variable que defineix la complexitat del sistemes, i per la segona llei de la termodinàmica sempre va en augment. Per tant no és només que hi ha molts estats futurs possibles, sinó que a més l’estat futur és més complex que el present.

El que em diverteix més és que els economistes hi hagin trobat un leitmotiv fantàstic per justificar la poca utilitat de les lleis que la seva ciència proposa. Les ciències bàsiques es basen en analitzar les regularitats que es produeixen per poder extreure i descriure les relacions causa/efecte (la repetida caiguda dels objectes cap a terra li serviren a Newton per deduir la llei de la gravitació universal) o en proposar elegants lleis matemàtiques de caracter fonamental (com les de Einstein) que potser donen resposta a preguntes que no s’havien fet.

El problema rau en que l’economia és una ciència social, i com a tal es dedica a estudiar l’activitat humana, que és força impredectible. El meu admirat Xavier Sala i Martin diu sovint que l’economista és com un metge, que t’ajuda a curar-te quan estàs malalt però no té cap certesa de què et passarà en el futur. Potser té raó perquè la utilització del métodes científics per la majoria de metges que he conegut és força barruera. Però em penso que l’economista és encara pitjor. Seguint el símil del metge, pots trobar metges que t’aconsellin vies diferents per curar-te, fins i tot que et proposin coses com la homeopatia, la medicina natural i altres variants pocs habituals. Però és difícil que dos metges et propossin vies totalment oposades i un dels dos no acabi quedant en evidència. En canvi en economía això no és cap problema. Tenim explicacions contradictories sobre el mateix efecte i un grapat de mesures curatives igualment contradictories i tothom ho troba del tot normal.

Fa 80 anys varem tenir una gran depressió i els economistes encara no s’han posat d’acord per identificar ni les causes ni les mesures que ens van ajudar a sortir d’aquella crisis (http://en.wikipedia.org/wiki/Great_Depression). Els keynesians defensen que la despesa publica va ser el remei, molts altres diuen que va ser l’abandonament del patró or que va permetre passar del sobre-crèdit a l’hiper-crèdit actual. Però els liberals de l’escola austríaca creuen que això va ser un error descomunal i que hem de tornar al patró or com més aviat millor. Com veieu, interpretacions de tots colors, i tot això tenint 80 anys per estudiar-s’ho amb profunditat.

No és d’estranyar doncs que ara els economistes no es posin d’acord amb el perquè de l’actual crisis però sobretot en com sortir-se’n. Fins ara, majoritàriament s’ha tornat al model keynesià d’abocar diner públic a cabassos. Hi ha qui diu que és el camí, hi ha qui diu que només s’agreuja la situació, hi ha qui diu que ho ha d’arreglar China important més i exportant menys, hi ha qui diu que no s’ha de fer rés. De moment aquesta dèbil ciència no ha aportat una resposta clara.

No falten exemples de dilemes eterns en aquesta ciència. Una gran majoria d’economistes consideren que hem de perseguir el creixement econòmic, poquets just lo contrari: el decreixement. Els liberals diuen que per anar bé hem de tenir molt poc estat, i si hi és poc intervencionista, altres defensen estats forts amb economies dirigides. Alguns (com Malthus) creuen que hi ha límits al creixement econòmic per la limitació dels recursos del nostre planeta, altres que aquests límits tendeixen a infinit gràcies a la capacitat d’innovació tecnològica humana.

En fi, un grapat de conjectures i hipòtesis paracientífiques que a voltes obliden la naturalesa impredectible del comportament humà i la impossibilitat d’utilitzar el mètode científic. Per seguir el mètode científic l’economía necessitaria la màquina del temps que li permetés repetir la mateixa història una vegada i una altre fins trobar les accions que porten a una situació optima. Però aqui l’economia té un altre problema: com es determina quan bona és una situació? I aquí l'economia topa amb l’ètica. I què fa per esquivar el problema? utilitzar mètriques indirectes (i potser equivocades) per comparar diferents models.

Malgrat donar tant poques respostes, necessitem alguna ciència que es dediqui a mesurar la infelicitat que hi ha al nostre planeta i a trobar mètodes per reduir-la. Aquesta setmana celebraven un congrés internacional d'economia (EEA-ESEM'09) a la meva facultat i he tingut l'alegria de trobar com a mínim un parell de papers que tenien la paraula felicitat al títol. Espero que més economistes segueixin l'exemple.

La petita estaca

Fa unes setmanes vaig escoltar algun savi (sense ironies) comentant un conte de Jorge Bucay que parla sobre un elefant de circ. Els propietaris de l'animal el mantenien lligat a una estaca d'un metre clavada a terra. Resultava sorprenent com l'animal no s'escapava tot i que resultava obvi que podia arrancar-la d'una batzegada. Era la mateixa estaca a la que el lligaven quan era petit. Prou que va provar-ho, llavors, de desfer-se'n, però no va poder. Va acabar exhaust i amb un record gravat per sempre més: no em puc desfer de l'estaca i provar-ho només em portarà dolor i frustració.

No sé si en Lluís Llach es va inspirar en el mateix conte, però penso que és un conte magnífic que il·lustra la paradoxa dels nostres dies. Estem clavats a milers d'estaques imaginaries. Ja no som capaços de canviar una roda d'un cotxe, de deshosar un animal, de canviar una aixeta, de construir una casa, de cosir una ferida, ni de tantes coses més.

I per què hem arribat fins aquí? Doncs per temes econòmics. Adam Smith, un dels pares del liberalisme, va identificar la divisió del treball com una de les claus pel creixement econòmic. Si hi ha poca gent tothom ha de fer de tot de manera poc eficient, si hi ha molta gent cadascú s'especialitza en una cosa que acaba dominant i passa a ser molt més productiu. La suma del producte dels individus especialitzats amb alta productivitat és major que la suma del producte dels individus generalistes. Per tant, la concentració de gent fa augmentar la productivitat i la riquesa.

Per altre banda volem garantir-ho tot per endavant i minimitzar els riscos tant con sigui possible. Exigim tota classe de títols com a garantia del saber fer de la gent i contractes d'assegurança per cobrir les seves potencials destrosses. Actuar sense disposar d'aquests títols i contractes moltes vegades és directament il·legal. Tot això ens ha fet prosperar molt i viure millor, amb un petit peatge en forma de falta d'iniciativa i terror a la responsabilitat, perquè sempre trobem algú més preparat que compleix millor tots els requesists.

Però malgrat tota aquesta col·lecció d'incentius (negatius) econòmics i penals per no actuar, la veritat és que en molts casos som capaços de fer-ho. Només necessitem l'entrenament adequat o una situació extrema que ens faci oblidar tots aquests condicionants.

Per això quan es cala foc i surten els veïns a intentar salvar les seves cases de les flames jo no hi veig un grapat de descerebrats que han perdut la xaveta, hi veig uns elefants que fruit del pànic han arrancat l'estaca d'una estrebada i ara, sorpresos i incréduls, corren.