Caigudes, cops, febres i altres "subidons" d'autoestima

No recordo si és pecat, però de petit m'ensenyaven que desitjar mal als altres és una cosa dolenta. De la mateixa manera, disfrutar quan els altres ja pateixen el mal és igualment pervers. Si els "altres" són els teus fills, et converteix en una persona abominable, com a mínim...

És clar que hi ha mals i mals, vull dir que n'hi ha que són poc importants, que no tenen consequencies seriores pel futur, com per exemple un constipat, un petit cop o una caiguda sense importància. Suposo que gaudir d'aquests tipus de mals dels teus fills, et mantenen en la categoria d'abominable, però en una gradació inferior, diguem-n'hi mini-abominable.


I he de confessar-me, sóc un pare mini-abominable. Però deixeu-me explicar-ho, deixeu-me fer penitència i alhora compartir aquesta càrrega que em turmenta. Espero no ser l'únic amb una ment tant recargolada...

Cal puntualitzar que això només em passa quan estic sòl amb les nenes, bé, de fet el requisit més important és que no hi hagi la mare a prop.

Per posar un cas: la meva filla gran es fa un cop al peu amb una porta, en el primer moment es mira la porta com preguntant-li "porta, perquè 'ho has fet?", al cap de 2 segons arrenca a plorar, i el cap de 4 sento cridar una paraula que sona com una música divina dins el meu cap: PAAAPAAAAAA !!!

A partir d'aquell moment tinc 2 minuts per agafar-la en braços, i no parar de fer-li petons i abraçades fins que acabi de plorar i reclami una solució més efectiva per paliar els efectes del cop. Els remeis casolans solen acabar amb aigua freda o la funda de gel pel cava que tenim al congelador i sembla que tingui propietats màgiques contra tot tipus de dolences.

Per uns minuts m'he sentit la persona més important del món per la meva filla, i ella ha confiat cegament en la meva màgia guaridora. Per uns minuts m'ha abraçat amb força, i jo a ella, i li he pogut fer tots els petons que sovint em nega, embafada com està per tanta família amb ganes d'estimar-la.

Un altre cas: arribo a casa després d'un dia de feina i trobo les nenes jugant amb la cangur. La meva filla petita, només en veure'm aixeca els braços perquè l'agafi i arranca a plorar. Però jo sovint m'estic uns segons per deixar la maleta i treure'm la jaqueta, uns segons que per ella es fan eterns perquè ja brama desesperadament. Finalment l'agafo i ens fonem en un abraçada. Torno a sentir-me únic i indispensable.

Abraçar les meves filles és com una droga, però si abans hi hagut un cop o febre o alguna cosa semblant el "subidón" encara és més gran. Recordo quan en la meva adolescència vaig posar punt i final a les abraçades dels meus pares, i això em recorda que estic en un compte enrera i que hi haurà un dia on aquests "xutes" seran molt i molt escassos.

No patiu, no faré la traveta a les nenes perquè vinguin a plorar-me, ni els hi trauré la manta del llit perquè m'agafin un constipat, però no puc evitar gaudir d'aquestes petites desgracies.

Definitivament sóc mini-abominable.

Presumptes Culpables

Aquests dies m'han vingut al cap els jocs bèsties que practicava de petit. Un dels jocs que em conseguien hipnotitzar era esberlar un formiguer, com més gran millor, i veure com de sobte les formigues corrien histèriques en totes direccions, sense missió, sense objectiu, amb una urgència desmesurada de qui pateix una catàstrofe però no sap què passa, ni què ha de fer.

Aquestes crueltats infantils m'han vingut al cap en veure les reaccions a l'activitat judicial dels últims dies.



Polítics i opinadors es manifesten en totes direccions, sense solta ni volta, sense critèri uniforme, sense deixar entreveure cap mena d'ética.

Primer en el cas Palau: "Deixem treballar als jutges", "Confiem en la justícia", "En Millet ens ha enganyat a tots", "La justícia és igual per a tothom", "El jutge Cargol", "La confessió de l'enxampat", "Els advocats son uns cracks", "El jutge és lent però treballa molt bé".

Després el cas Pretòria: "El jutge mediàtic", "Presumpció d'innocència", "El jutge hiperactiu i que instrueix fatal", "Això és per compensar el cas Gurtel", "s'ha faltat a la dignitat dels acusats", "aquest jutge s'hauria d'inhabilitar".

Igual que les formigues ens falta trobar el camí cap a casa, en el nostre cas el utòpic camí cap a la veritat, font de la veritable justícia. I tothom corre, enfollit, en totes direccions. Ara perdonant al jutge, ara volent-lo penjar del pal més alt. I quin mal em fa escoltar als opinadors dir "s'ha de confiar en la justícia" !!!

Estan confosos i a sobre ens volen confondre!! no senyors !! vostés em volen dir que confiï en el sistema judicial... i per aquí senyors no hi passo. Com diria el Sr. González, un ilustre professor que vaig tenir, "venga señores, que ya nos afeitamos".

La justícia espanyola és una ruleta amb un crupier corrupte. Els rics la compren, els pobres la pateixen i els malvats la disfruten.

Saben perquè disfrutem tant veient la molt injusta (segons vostés) humiliació que han patit els acusats del cas pretòria? Perquè sabem que sovint és a lo màxim que es pot arribar en aquest sistema judicial. Les lleis estan mal fetes, l'accés a la plaça dels jutges és aberrant, la implantació de les TIC és inexistent, la productivitat de la gran majoria del personal és vergonyosa, tribunals polititzats, autoritats que no persegueixen el delicte ni el denuncien quan és la seva obligació, constants conflictes de competències... en fi un caos on sembla que les coses surten més per carambola que per què s'hagin fet les coses bé.

Saben perquè ignorem la presumpció d'innocència i apliquem la presumpció de culpabilitat ? Perquè tots convivim amb petits o grans delictes i veiem la impunitat de les coses manifestes. Infinitat de delictes o faltes son Vox Populi però no hi ha ningú que els denunciï. Si no és que és un perjudicat directe pel delicte, el denunciant només pot perdre-hi, i per tant perquè emmerdar-se? i els que haurien d'actuar d'ofici sempre van tard i malament. En molts casos quan aquests temes arriben al jutjat és que el tema era tant escandalosament evident que el poble ja ha dictat sentencia. I tot i que pot ser que els delinqüents surtin declarats innocents i exigeixin una restitució de la seva imatge, ho atribuirem a què el nostre sistema ha fallat una vegada més. I ja es poden esforçar a demanar la presumpció d'innocència, que senyors, ens han aixecat tants cops la camisa, que això no cola.

Manel Fuentes, et necessitàvem !! Endavant i pit i collons !!

En un mar hostil de discursos previsibles, de verborrea etèria, de dir molt per no dir rés emergeix un navegant intrèpid pilotant una nau amb un incert destí. És en Manel Fuentes i porta una mica de llum al gris panorama en que havien caigut els programes del prime-time radiofònic català, és a dir, les entrevistes i tertúlies matineres.

Des que va marxar en Basses jo ja no escoltava Catalunya Radio, però un d'aquests dies que se t'acaba el podcast al cotxe i has de posar la radio en directe, va i enganxo l'entrevista d'en Fuentes al conseller Treserras (video)





I penso: hòstia !! quan temps feia que no sentia algú no donar per bona una resposta que no respon a la pregunta? Quan temps feia que algú no li deia a un polític a la cara, però de forma molt educada, vostè, en el tema Palau, no ha fet bé la seva feina. Xapó Fuentes.

Però per sort no és queda aquí...

Sobre el tema del Palau, quan tothom es fa l'indignat (amb una sobreactuació de lo més impostada) i els patrons i mil controladors diuen que els van enganyar miserablement i que no hi havia cap mena de sospita de rés, surt en Manel i pregunta: Que no es llegien les auditories? i al principi molts d'aquests irresponsables es defensaven amb un: és que no hi deia rés, és que comprendrà que tants fulls no es poden llegir. Però el gran Manel ha fet llegir les auditories i a TOTES les dels últims anys en el resum de la primera pàgina (llegit en 30 segons) es destaquen irregularitats. Ningú comptava en què el periodista faria la seva feina i s'estudiaria els papers, i desarmats els irresponsables finalment reconeixen la seva irresponsabilitat. Xapó Fuentes.

Magistral també la petita secció prèvia a la tertúlia titulada "què no volem sentir avui a la tertúlia", on s'administra una vacuna als tertulians contra els tòpics facilons que els hi hem sentit milers de vegades. Xapó Fuentes.

Potser és que encara li queda alguna cosa de l'estil Caiga quien Caiga, en tot cas millor que aquest estil de no permetre que ens prenguin el pèl es propagués a tots els programes seriosos i això no continués sent el femer de silencis i claudicacions en el què estem.

Segur que d'aquí dos dies em diran que en Fuentes té tal o tal altre tendència política. Si és o no part de la crosta. Se me'n refot. Tothom té dret a pensar el què vulgui..

Jo només vull esperonar-lo perquè segueixi treballant amb la mateixa actitud.

Xapó Fuentes!! Et necessitàvem !! Segueix igual !! Endavant i pit i collons!!

Vull una moneda

En Pep o té una empresa, compra matèries primes a US, les manufactura i les ven aquí.
El Manel té una empresa, es dedica a vendre arròs del Montsià arreu del mont.
El Miquel vol anar de viatge a Nova York.
En Paco té un hotel ple de turistes americans.
En John es dedica a fer taps de suro.

Un bon dia l'Obama s'aixeca del llit amb la gran idea de promocionar una devaluació del Dòlar respecte les altres monedes per tal d'afavorir les exportacions de estats units. Com s'executa el pla ? Imprimint bitllets i colocant-los als mercats monetaris internacionals. El excés d'oferta fa baixar automàticament el preu.

L'Obama té raó, amb un dòlar més barat en Miquel no s'ho pensarà més i reservarà el viatge immediatament, hi sortirà guanyant. A en Pep els ulls també li fan xirivies perquè ara la matèria li surt molt més barata i com que no tocarà el preu de venda, tindrà més marge comercial i es farà la barba d'or. En Manel, però està que puja per les parets, veu com la demanda baixa perquè el seu arròs ara és massa car. De moment haurà de fer fora a personal i buscar altres mercats. I en Paco s'està pensant en reduir a la meitat el personal del seu hotel per la baixada de turistes.

Els economistes dirien que en Paco i Manel s'han tornat menys competitius i en Pep més. En contra del què dicta la intuïció, que la competitivitat depèn de la preparació i esforç de cadascú per ser millor, fixeu-vos que d'un dia per l'altre ha canviat la competitivitat de molta gent sense fer absolutament rés. És com si en mig d'una competició ens canvien les regles del joc o si en mig d'un partit de futbol hi ha un gegant que canvia el pendent del camp.

És just que qui s'ha format, ha arriscat els seus diners i ha empès els seus negocis a esdevenir un "cavall guanyador" del mercat vegi relegada la seva posició per un canvi en les regles del joc?

Rotundament NO.

Com diu en Krugman, la competitivitat dels països és un terme sense sentit , la competitivitat és de persones i d'empreses. Si la moral del capitalisme és: sigues el millor perquè el mercat ho valorarà (és a dir, una certa meritocràcia). El sistema canviari internacional modifica la competitivitat de forma totalment arbitraria, assignant qualitats a qui no se les ha guanyades amb mèrits propis.

Ara que Xina i els països productors de petroli estant mosquejats amb l'actual devaluació del Dòlar tenim una gran oportunitat per avançar cap a un sistema més just basat en una única moneda mundial. Això, de rebot, ens permetria treure'ls-hi de les mans les armes de destrucció massiva que tenen els governs: la política monetària, que representa el màxim nivell d'intervencionisme. I tenim prou experiència per dir que és molt perillós deixar una arma a algú que sol cagar-la molt sovint.

Racistes del Valor Afegit

Fa uns dies vaig fer una mica (no ens passessim) de neteja del meu lloc de treball i entre la pila de papers vaig treure un informe del Observatori de Mercats Exteriors del CIDEM del 2008 molt interessant. Quan me'l van donar ni me'l vaig mirar. I aquest cop, donada la meva creixent afició per l'economia política no em vaig poder estar de fullejar-lo...

Recordareu infinitat de crides per totes les autoritats polítiques a què l'economia del nostre país s'ha de basar en el valor afegit perquè la competència en preu la guanyen els Xinos, que cobren molt poc. Aquest missatge no és de fa dos dies, fa anys que ens venent repetint això. Hem de aportar més valor als productes que fabriquem, perquè els nostres productes tindran més qualitat, i així podrem vendre més car als mercats internacionals. Ras i curt: hem de treballar millor, i fer millors productes. Ja ho deia en Pujol, "la feina mal feta no té futur, la feina ben feta no té fronteres". I això, tothom hi està d'acord, passa pel I+D+i.

El què potser no van preveure les autoritats és que el nostre enriquiment artificial dels últims anys, el missatge matxacón que les economies emergents només competien amb nosaltres per les feines de poca qualificació i les polítiques happy-flowers que es basen en dir que viure a la desllumbrant Barcelona és un reclam que capta tot el talent internacional han fet molt de mal en el pensament de molta gent que han integrat un missatge clarament racista: els Xinos són una raça inferior mancada de creativitat i intel·ligència, nosaltres som creatius i intel·ligents.

Què voleu que us digui? jo no li veig, la diferencia. Hi haurà de tot, com a tot arreu.

L'any 2005 vaig llegir el següent article.



Em va cridar tant l'atenció que me'l vaig guardar, tenia la impressió que allò era molt significatiu del què havia de passar en el futur, i així ha sigut.

Mentres tant aqui se sentien missatges que encara avui perduren "China serà la fàbrica del món..." - deien - "...però nosaltres serem els enginyers !!".

Mentres joves chinesos paraven pel carrer a executius occidentals per preguntar què havien de fer per guanyar diners, aquí tothom es queixava duna crisis de vocacions emprenedores i d'un estrany allau de vocacions de servei públic en format funcionarial.

Però pensem una mica en termes econòmics sobre el missatge racista del valor afegit.

La creació de riquesa sol ser expressada com una funció matemàtica relacionada amb la quantitat de capital, la quantitat de treballadors i el nivell de tecnificació i automatització.

La tecnificació i l'automatització augmenten la productivitat perquè fan que feines que es feien amb persones passin a fer-se amb màquines de manera més eficient, i es crea molta més riquesa amb el mateix número de treballadors. Però una conseqüència obvia és que les feines que poden ser automatitzades ho seran i, encara que donin molts beneficis a un petit grup de gent, acabaran donant feina a molt poca gent. Com ja ha passat en la majoria de l'agricultura i està passant en molta indústria.

Paradoxalment si el cost de la mà d'obra és irrellevant llavors potser passa a ser més important el cost del transport i acaba fent de Xina un productor massa llunyà i per tant un competidor més feble justament amb coses de "poc" valor afegit.

Tot i així, si el què volem és donar feina a molta gent hem de dedicar-nos a coses que no es puguin automatitzar. Coses com la medicina, el periodisme, el disseny, l'art, l'esport, el turisme, l'educació o la recerca. I és en aquestes coses que tindrem la competència més ferotge dels productors amb una mà d'obra més barata. I aquí la distància i les diferencies culturals juguen un paper important. Jo no aniré al metge a Xina a curar-me una grip, ni llegiré un diari d'allí durant l'esmorzar, però potser compro roba dissenyada per un Xino, i les properes olimpíades segur que veuré més Xinos que Espanyols pujant al podi.

Una multinacional que vol muntar un centre de recerca amb 1000 investigadors, a on li sortirà més barat? A Xina, evidentment. Tot i aquesta evidència sembla que ningú ho vulgui entendre, la recerca és molt intensiva en mà d'obra i els Xinos estan tant o més qualificats que nosaltres.

A part, la seva dictadura és molt més eficient que el nostre miratge de democràcia quan ha d'executar un pla d'intervenció en l'economia. Quan decideix que s'ha de potenciar la indústria o la recerca en una determinada direcció no té vergonya, ni té complexos....

Tornant al principi, a l'informe del CIDEM, mireu quins eren les principals regions més innovadores del món al 2008. Fixeu-vos la quantitat de regions Asiàtiques que hi ha. Hi veieu algun lloc que estigui a prop de casa nostra ?

No hase falta desir nada mas... obriu els ulls, i no em sigueu racistes !!!!

Estem fatal, per tant anem molt bé

El pensament general que percebo en aquest país és que la crisis ens ha portat a un situació molt dolenta i cada dia que passa sembla més encertat el títol del llibre del Santiago Niño Becerra: "El crash del 2010". Per mi, un aprenentatge d'aquesta situació és la constatació que la manca d'ètica i la hipocresia està generalitzada.

No ho dic tant per l'origen de la crísis: uns productes financers dubtosos que han fet esclatar la bombolla de l'hiper-credit mundial atribuits a la manca d'ética del sector financer, sinó per l'anàlisi i cerca de solucions per part de la classe política i la gent en general.

L'anàlisis dels governs socialistes és: la cosa està fatal, injectem diners per mantenir el consum i subsidiem si és necessari fins que tot torni a ser com abans. L'analisis dels governs liberals és: la cosa està fatal, augmentem la productivitat i fem el que calgui per augmentar les exportacions.

Potser és la meva condició d'ateu-cristià em fa veure les coses d'una manera diferent. La moral cristiana crítica les desigualtats entre els homes i promociona que el ric ajudi al pobre perquè deixi de ser pobre. Els sindicats d'això en diuen justícia social.

El problema ve quan posem fronteres a la justícia social, la hipocresia floreix. La cosa no està fatal, al món hi havia milions de pobres que han deixat de ser tant pobres.

Fa unes dècades nosaltres vivíem tranquil·lament. Teníem unes grans reserves de pobres en països miserables, corruptes o comunistes. Excuses que ens servien per no acceptar-los en els nostres mercats. Els seus països no ens tocaven els nassos perquè no exportaven massa i podíem anar agafant pobres de manera continua per mantenir el creixement demogràfic i trobar treballadors barats per feines no desitjades. Per calmar la nostra angoixa ètica prometíem que els hi donaríem el 0.7%, fèiem ONGs i apadrinàvem nens. Almoines, al cap i a la fi.

Cau el mur de Berlin, China decideix ser menys comunista, tothom es frega les mans pensant que els 1300 milions de Chinos es tornaran bojos per comprar tot lo que té el món desenvolupat i tenim poques excuses per apartar-los del nostre món. Però China comença a fabricar i a exportar de valent posant-se al nivell exportador de US i inevitablement es converteix en un competidor directe i a l'imaginari colectiu el simpàtic chino passa a ser el puto chino, una maquina de treballar monstruosa sense sentiments amb l'únic objectiu d'arruïnar-nos.

Exportacions de US i China

És evident que hi ha un diferencial entre la nostra riquesa i la seva que podem mesurar en el PIB per càpita. El PIB per càpita indica la riquesa que genera una persona al país, però també ens pot servir com indicador indirecte del cost de la mà d'obra. Nosaltres tenim un PIB per càpita 17 vegades superior al de China (26K$ contra 1,5K$). No cal ser un crack per adonar-se que hi haurà un trasvàs o bé d'empreses (deslocalització), o bé de treballadors (immigració) o bé de sous per equilibrar aquesta situació.

Les dues primeres ja fa anys que venen passant, és inevitable que també passi la tercera. Alerta, que això no significa que els Chinos cobrin més i nosaltres ens quedem igual. Això vol dir que ens hem d'equilibrar, ells cobraran més i nosaltres menys. Quan menys ? si el món fos just i tots tendíssim a la mitjana doncs: uns 4,5K€/any. Que em surten d'agafar el PIB d'espanya (26K$), el PIB mig del planeta (6K$), el salari mig d'Espanya (19K€) i fer una regla de 3. Curiosament aquesta xifra coincideix bastant amb el sou de subsistència que s'ha inventat en ZP i que ja pronosticava el visionari Niño Becerra.

PIB per càpita de Espanya i China

Però si ens pregunten si estem disposats a cobrar 4,5K€/any en favor de la justícia social tothom respon: que se'n vagin pendre pel cul el Chinos, jo vull els 26K€/any. I els primers que diuen això són els abanderats com a defensors dels pobres: comunistes, socialistes i sobre tot sindicats. Quina hipocresia !!

Malgrat els esforços pels governs del primer món (de tots els colors) per vendre'ns la moto que tornarem a ser rics, dubto molt que sigui així. Era molt injusta la situació de desigualtat mundial i sembla que aquesta crisis ens posarà al lloc que ens toca, és a dir més avall. Com diria el capellà:

És realment just i necessari,
és el nostre deure i la nostra salvació,...

Contradiccions

Quan algú m'intenta convèncer de coses totalment oposades a les seves teòriques creences em poso molt nerviós. M'entra un no sé què, i em venen unes ganes boges de reviure al José Luís Lopez Vazquez en una de les seves histèriques interpretacions.

Un dels últims atacs més seriós d'aquest estil el vaig tenir a finals de l'any passat en escoltar al president Montilla fent una crida al consum. No m'ho podia creure !! Qui feia dos dies criticava la societat consumista i desemmascarava la cobdícia dels neoliberals salvatges, ara reclamava que deixés d'estalviar i em llancés a consumir per mantenir els beneficis dels dimonis neoliberals. Aarrggghhhh !!

No és una qüestió de ideologia, és una qüestió de coherència.

Em passa el mateix quan escolto a un liberal intentant argumentar que la fusió de les caixes d'estalvis no és només necessària sinó que beneficiosa pel consumidor. M'intenten convèncer què una caixa "forta" és millor perquè podrà optimitzar els seus recursos (eufemisme per dir: tancar oficines i despatxar treballadors) i això farà augmentar el benefici i li permetrà competir millor. Que, a base de fusions, es creï un oligopoli i desaparegui la competència pot ser bo per les caixes, que deuen estar maquinant més comissions, però mai pel consumidor, aquesta és una de les bases de l'economia de mercat. Aarrggghhhh !!


Ara, la repanotxa és sentir dir a l'esglesia que la homosexualitat d'alguns dels seus membres i fins i tot els casos de pederàstia són qüestions internes que no haurien de transcendir al debat públic.(d'exemples n'hi per parar un tren). Però com es pot tenir la barra de fotre's a casa de la gent a dir lo que està bé i lo que no està bé, a exigir lo que has de fer i lo que no has de fer, i després fer la viu-viu quan t'ho reclamen a tu. Si l'homosexualitat és detestable per l'esglesia han de fer fora del magisteri a tots els seus membres homosexuals, i punt. Aarrggghhhh !!



Lo dels demòcrates que prohibeixen la democràcia (llegeixis referendums) em porta a un estadi superior a l'anterior i més semblant a les convulsions de la nena de l'exorcista.
grrrrrrrrruuuuuuuuuhhhhhhiiiiiiiiiiaaaaaarrggghhhh!!
Una raó més per dinamitar aquesta merda de democràcia que tenim.

Vaig a prendre'm la pastilla, que això no es pot aguantar !!