Fibonacci

Here's a divertimento motivated by a twit @Monica_Usart.

It computes (using Javascript) the first n elements of the fibonacci sequence.

Number of elements in the sequence:

press 'Compute Fiboonacci' to get the fibonacci sequence

The code is straighforward:

< script language="javascript">

function fibonum( x)

{

a=""; for (i=1; i <= x; i++) { if (i > 1) a +=","; a+= fibo(i) }; return a;

}

function fibo(n)

{

if (n==1) return 1;if (n == 2) return 2; return fibo(n-1)+ fibo(n-2);

}

function dofibo()

{ document.getElementById("result").innerHTML=fibonum(document.getElementById("iter").value);

}

< form action="#">

< input type="button" value="Compute Fibonnaci" onclick="javascript:dofibo()">

Number of elements in the sequence: < input name="iter" id="iter" type="text" value="1">

< textarea name="result" id="result" rows="10" cols="80">press 'Compute Fiboonacci' to get the fibonacci sequence < /textarea>

< /script>< /form>

L'educació dels millors

L’educació és un tema polèmic. Tothom vol la millor educació pels seus fills i gairabé tothom pensa que les coses es podrien fer millor. Per què ens entossudim en educar als fills? Generalment des d’un pun de vista individual els pares volen que els nostres fills siguin el més feliços possibles, des del punt de vista de la societat volem que les generacions futures ens aportin més benestar.

El problema és el de sempre. Oh sorpresa! no sabem quin és el camí a la felicitat (us sona el problema). Llavors tothom té opinions diferents de què hem de potenciar en l’educació dels fills.


En un controvertit arcticle la Amy Chua, professora de Yale i filla del descobridor del Memristor, fa una oda a la educació estricta aplicada amb mà de ferro amb l’argument que és en les coses difícils on un troba la màxima satisfacció. Tot i que s’intueix el risc de generar traumes als fills l’exposició de Chua és contundent i lògica.

En una òrbita totalment oposada el doctor i investigador Stuart Brown descriu el joc com una dels puntals fonamentals de l’educació. El joc és imprescindible a totes les edats per mantenir una ment sana. De fet, una bona part d'assassins en sèrie han estat privats del joc durant la infància, fins i tot potser per uns pares que volien el millor per els seus fills.

En una altra xerrada brillant a TED en Ken Robinson posa al descobert la inconsistència del sistema educatiu actual ensenyant coses poc importants i probablement no ensenyant coses importants, però sobre tot destruint la creativitat.

Si a sobre i barregem el tema del finançament i la qualitat de l’educació en funció de l’origen del finançament tenim una còctel explosiu.

Hi ha professors bons i professors dolents. Els professors bons són els què aconsegueixen contagiar l’entusiasme als alumnes, els què aconsegueixen despertar les ganes d’aprendre. Normalment els professors bons son els més exigents. Però, com deia en Dale Carnegie al llibre d’autoajuda més famós de la història, a vegades per entusiasmar a un alumne que se l’ha classificat com a incapaç en una matèria se li ha de dir que és molt capaç, i lloar cada petit avenç que fa. Al final el resultat pot ser espectacular. És una questió d’incentius i motivació.

En la discussió sobre l’escola pública y la privada es posa el focus sobre qui paga els sous als mestres. Els defensors de l’escola privada assumeixen que la competència empresarial entre les escoles acabarà generant els millors incentius en els alumnes. La idea és que els pares voldran portar els nens a les escoles que ofereixin més qualitat i en competir entre elles les escoles milloraran els seus mètodes educatius per fer aquesta qualitat més evident als pares. Els directors de les escoles en competència tindran doncs incentius per contractar els millors formadors, i els millors formadors tindran incentius per formar el màxim de bé als seus alumnes. Recordem que formar, a part de transmetre informació és trobar els millors incentius per motivar als alumnes.

Els defensors de l’escola privada defensen que, a nivell d’escola, els millors incentius són els econòmics. El pare estarà disposat a pagar més per més qualitat i el director pagarà més als millors professors. Fins i tot els millors estudiants rebran diners en forma de beques per ser bons estudiants. L’escola pública, en absència de la competència i la cadena d’incentius econòmics serà un desastre absolut.

Si l’argument és cert, serà fàcil de contrastar. Només cal mirar d’on venen els millors estudiants, per exemple en les notes de selectivitat. Si els millors estudiants mai venen de l’escola pública podrem concloure ràpidament que el seu sistema d’incentius és nefast, i tot i que puguessin tenir autèntiques perles entre els seus estudiants el seu nefast funcionament els fa espatllar-ho tot.

A continuació adjunto una taula amb els estudiants que han tret les dos millors notes de selectivitat a Catalunya en els últims 10 anys. Davant dels resultats és difícil defensar que el finançament públic per les escoles públiques i concertades ho destrossa tot.

Any	Posició	Nom	Nota	Escola	Població	Public/Concertat/Privat
2011	1	Aitor Lopez	9,7	Maristes	Rubi	Concertada
2011	2	Gemma Prat	9,612	Institut Lacetània	Manresa	Pública
2010	1	Juan Vela	9,65	Sagrat Cor de Jesús	Tarragona	Privada
2010	2	Elisabeth Parés Pujolràs	9,65	IES Montsacopa	Olot	Pública
2009	1	Alexandra Garcia	9,82	Institut Sagrat Cor	Barcelona	Concertada
2009	2	Laura Gomez Herrera	9,8	Institut Torrent de les Bruixes	Santa Coloma de Gramanet	Pública
2008	1	Eduard Ansaldo	9,94	Thau	Sant Cugat	Concertada
2008	2	Anna Cornella	9,78	IES Alsines	Girona	Pública
2007	1	Berta Cusó	9,69	Súnion	Barcelona	Privada
2007	2	Aída Diaz Sola	9,58	IES Abat Oliva	Ripoll	Pública
2006	1	Olaya Fernandez	9,79	Institut Miquel Biada	Mataró	Pública
2006	2	Irene Garcia	9,69	IES Serrallarga	Blanes	Pública
2005	1	Adrià Pinyol Villanueva	9,94	Sagrat Cor de Jesús	Barcelona	Concertada
2005	2
2004	1	Josep Maria Solé Solé	9,78	Institut Francesc Ribalta	Solsona	Pública
2004	2	Pau Riera	9,75	IES Vicens Vives	Girona	Pública
2003	1	Susana Giménez	9,82	Mare de Déu dels Angels	Barcelona	Concertada
2003	2	Anna Tamarit	9,82	San Nicolau	Sabadell	Concertada
2002	1	Rosa Miquel	9,57	IES Samuel Gili i Gaya	Lleida	Pública
2002	2	Aida Centelles	9,5	Sagrada Familia	Barcelona	Concertada
2001	1	Laia Noguera	9,67	Institut Bisbe Sivilla	Calella	Pública
2001	2	Francesc Fité	9,64	Escola Joan Pelegrí	Barcelona	Concertada

Segurament els incentius econòmics no ho són tot, i si preguntem a aquests millors estudiants de Catalunya què els ha motivat ha estudiar tant i ser els millors potser ens trobem sorpreses, potser hi ha hagut un pare encoratjant els avenços del fill, o potser la competència sana entre un grupet d’amics, o potser el camí més fàcil per aconseguir el protagonisme desitjat per qualsevol.

Per altre banda penso que es parla poc dels incentius perversos que es generen el l’escola privada. Em refereixo a què es pot convertir més en un filtre que no en un llòc on faran tot el possible perquè els fills aprenguin més. I recordem que els pares pagaran just pensant-se que és en l’escola privada on els professors faran el què calgui per potenciar els nens. M’explico.

És habitual que el marketing de l’escola privada i concertada es centri en els resultats de selectivitat. El missatge de 100% d’aprovats a selectivitat potser fa pensar a alguns pares que creuen que el seus fills són uns tal•losos que allí els convertiran màgicament en un Enstein.



De fet, l’escola busca convèncer al major nombre de persones que això és així perquè necessita un volum important d’alumnes que generin benefici empresarial i permetin sostenir econòmicament els luxes que també son part del marketing per donar una imatge d’exclusivitat. La quantitat no ajuda a que els mestres tinguin una dedicació molt superior o fins i tot individualitzada per alumne. Davant d’alumnes difícils, el professor s’ha d’esforçar més, però si difícils son molts la tasca es converteix en impossible. Si els alumnes difícils van passant cursos i continuen igual de difícils passen de ser vistos com una sucosa font d’ingressos a ser vistos com una bomba de rellotgeria que pot enviar a fer punyetes el seu missatge de marketing del 100%. L’escola intenta per tots els mitjans que l’alumne no es presenti a l’examen. De fet, un alumne dificil li pren temps al professor i, per tant, fa baixar el ritme de la classe. Llavors, l’escola té molts incentius per eliminar els alumnes difícils i la idealitzada funció de transmissió de coneixement passa a ser més un filtre.



En fi, l’educació és un tema complicat on rés no funciona per tothom. Però no perdem de vista que tot això ho fèiem per aconseguir la felicitat dels nostres fills i com deia el Llach a Ítaca "has de pregar que el camí sigui llarg, ple d'aventures, ple de coneixences".

Nacional-Socialisme del PP

Fa un parell de dies la ministra de Foment, Ana Pastor, exclamava "No es bueno que Barajas y El Prat estén en competencia".

Ah no? Així que vostè creu que és millor la planificació centralitzada que la competència. Aha.



La Sr. Pastor també ens explicava que no és un bon moment per vendre. "Si se ha tomado esta decisión es porque creemos que no es el momento adecuado para que los activos de AENA, infravalorados, se pongan en el mercado".

És a dir, tenim algo que si venem generà uns ingressos al govern, però si aguantem una mica el preu pujarà i a l'estat l'interessa més maximitzar els seus ingressos que fer el possible per millorar el servei al ciutadà/consumidor. Perquè ... Sra. Pastor, vostè no creu que l'empresa privada (en competència) gestiona millor que l'empresa pública?

Fa encara més dies el president, Don Mariano, sorprenia a molta gent (no a mi) pujant els impostos. De moment el IRPF i és força evident que ens espera una propera pujada de l'IVA. El Sr. Rajoy i tota la seva “troup” entraven en una gran contradicció i convertien en mentides les seves promeses electorals, tot intentant justificar-ho degut als morts que es van trobar sota les catifes.


Però és interessant recordar quin era el seu raonament. Tot es basa en la observació que va popularitzar el Sr. Arthur Laffer, economista integrant de l'equip de l'administració Reagan.

És un raonament molt simple. Si simplifiquem, podriem dir que el govern obté els seus ingressos (I) de taxar l'activitat econòmica (A) en un factor (k).

I = A•k

però l'activitat econòmica també depen del grau de taxació.

A = f(k)

és probable que si els impostos son alts la gent farà la reflexió "perquè treballar tant? si s'ho queda l'estat". Sembla evident que a més grau de taxaxió hagi de baixar l'activitat econòmica, el problema és que no se sap exactament quina forma té la funció f, és a dir, com depen del grau de taxació l'activitat econòmica. Imaginem que fós una funció lineal que comença a un màxim (M) per k=0 i que és 0 per k=100%.

f(k) = (-M • k) + M;

llavors si mirem com varien els ingressos en funció de k tenim

I(k) = ((-M • k) + M) • k = -M . k^2 + M• k



de fet, sigui quina sigui la funció f, la gràfica de I(k) partirà des de 0 tindrà una zona de pendent positiu, arribarà a un màxim i continuarà per una zona de pendent negatiu fins arribar al zero. Això és el que va dir Laffer.


Però el problema és que mai sabem en quin punt estem d'aquesta corba!


Recordem que la gràfica ens diu, com fer-ho perquè el govern recapti el màxim de diners possibles dels ciutadans, no com aconseguir la màxima activitat econòmica.

Representa que Don Mariano abans de les eleccions es pensava que estàvem per sobre el màxim i per tant que si reduïa els impostos creixeria més l'activitat econòmica i recaptaria més diners. Diners que necessita per reduir el dèficit de l'administració.
Però resulta que en poc temps ha passat a pensar que no, que no hem arribat al màxim de Laffer i per tant que s'ha d'incrementar el valor de k per recaptar més diners.
Ens ho haurien d'explicar perquè les excuses dels morts dintre l'armari no suposen cap explicació possible a aquest canvi de raonament. I quina llàstima que no hi hagi cap periodista a tot l'estat capaç de fer preguntes "tècniques" als nostres governants.

Entre les mesures de planificació central, l'afició als impostos del nou govern i l’ànsia d'unitat nacional que es proclama contínuament, estic intrigat de veure quan tarda en Fedeguico Jiménez Losantos a dir "el gobierno nacional-socialista de Mariano Rajoy".

Subsidis d'Atur

Alguns economistes adverteixen dels costos que suposa l’atur a les finances de l’estat i que aquest és un dels punts que pot llastrar la propera legislatura de Don Mariano.

Per bé que considero que l’atur és el problema més gran que tenim, i no només a nivell nacional, sinó també a nivell mundial, crec que les partides destinades a pagar els subsidis d’atur no seran el principal problema de Don Mariano.

Cal recordar que les prestacions per atur es perceben durant un temps màxim de 2 anys.

La crisis va començar al 2007 i el nombre d’aturats no ha parat d’augmentar en els últims 4 anys (veure línia vermella del gràfic). Però evidentment les persones que es van quedar aturades el 2007 ja han exhaurit el seu dret a subsidi per tant deixen de suposar un llastra per l’economia de l’executiu.

Això explica perquè a partir de 2009 el nombre de persones que reben subsidi (línia blava) no només no hagi pujat sinó que està baixant.

Si imaginéssim que el número d’aturats no augmentarà més a partir d’ara els costos per subsidi es reduirien gairebé un 30% per art de màgia. Aquesta és la gràcia o la desgràcia del sistema.



Si mireu la informació que hi ha en aquest link sembla molt més preocupant l'evolució dels costos de les pensions, que no ha parat de créixer, i tenint en compte la demografia del nostre país no té pinta que hagi de millorar en el curt termini.

Històries constitucionals

Ara fa uns anys n’hi havia uns que l’estimaven a mort i la resta uns traïdors a la pàtria.

Per un temps van abandonar allò de "los partidos democràticos" que encabia a massa gent indesitjada, per "los partidos constitucionalistas" que deixava més clar de què estaven parlant i servia igualment per diferenciar entre bons i dolents.

La constitució es va convertir en sagrada, si és que ja no ho era prou. A mesura que s’anaven complint aniversaris del sistema democràtic que patim a aquest país, gairebé tothom ho interpretava com la culminació d’un procés suposadament modèlic anomenat transició.

Aquesta cosa sagrada, gairebé fetitxe per alguns, no es podia tocar per rés del món.



Els nacionalistes catalans insinuaven que els agradaria retocar-la per sentir-se més còmodes en un estat espanyol. Ni pensar-ho! Sacrilegi! I a més ens recordaven que això ho havien de votar TOTS els espanyols i que com que la majoria no ho volia mai tindríem més autogovern.

Algú se li acudia posar en dubte que el mandat constitucional que té l’exercit per garantir la unitat d’Espanya estava fora de lloc? Que s’ha tornat boig? Ni pensar-ho! Sacrilegi!

Durant un temps la caverna mediàtica espanyola li va agafar un atac de republicanisme sobtat i semblava que proposaven tocar la consagrada carta Magna per eliminar la casa reial. De cap manera! Això obriria un meló que havia d’estar tancat en pany i forrellat per la resta de la història.

Fins i tot semblava que la casa reial llançava globus-sonda per veure si seria possible tocar la constitució per permetre a les nenes de la casa esdevenir reines algun dia. Curiosament pensaven en les filles del nen, i no les germanes, que no deuen tenir la preparació extraordinària del nen de la casa. Però les nenes del nen tenen pocs anyets i si no està clar que el seu papi arribi mai a seure al tron reial, millor no despertar la bèstia que encara hi sortirien perdent.




Total, després de aguantar a capa i espasa verge i impol•luta durant unes dècades, va i les urgències financeres ho envien tot a fer punyetes. A fer punyetes allò que va ser fruit de “un amplio consenso donde todos cedieron algo”! A fer punyetes allò de “esto no se puede tocar sin ser referendum”!

Però la història encara resulta més curiosa si mirem les raons que han portat a aquesta reforma express. (podeu llegir el texte aqui). Es veu que el banc central europeu no té prou ganes ni diners per salvar-nos cada dos per tres comprant el deute del nostre govern com ja va fer fa uns dies. Com que cada dia ens costen més els diners que ens deixen suposo que el mateix banc central i la resta dels nostres socis seriosos veuen cada dia més probable que no els tornem els diners. Se’ns exigeixen tota mena de mesures per reduir la despesa.

Hi ha gent que ho interpreta com una victòria del neoliberalisme, s’equivoquen! Perquè si un s’ho mira una mica veurà que la medicina no només és la de reduir la despesa del govern (una mesura clàssica dels liberals que suposadament promou l’activitat econòmica privada). En el conjunt de mesures a aplicar pels països problemàtics també hi ha la pujada d’impostos, tema que hauria de remoure els estomacs liberals, perquè creuen que precisament desincentiva l’activitat econòmica. És a dir, no es tracta de què un organisme benevolent vol posar ordre a casa nostra perquè tornem a caminar pels viaranys del creixement econòmic. Això és el què voldríem nosaltres, però a ells se els hi en fot.
En realitat el què passa és volen posar ordre a casa nostra perquè el nostre govern tingui més diners per assegurar-se que tornem el què devem, perquè si no tornem el què devem fem un forat als comptes dels nostres veïns i els què tenen un problema passen a ser ells.

El topall del dèficit anual és una excusa, una declaració d’intencions que és paper mullat, perquè no entra en vigor fins a 2020. En Graupera s’equivoca escrivint a la Vanguardia que es prohibeix el Keynesianisme perque la limitació del dèficit s’elimina en situacions de crisis, cosa totalment coherent amb aquesta escola. Segurament no va llegir prou bé el punt 4 de la reforma

Los límites de déficit estructural y de volumen de deuda pública sólo podrán superarse en caso de catástrofes naturales, recesión económica o situaciones de emergencia extraordinaria que escapen al control del Estado y perjudiquen considerablemente la situación financiera o la sostenibilidad económica o social del Estado, apreciadas por la mayoría absoluta de los miembros del Congreso de los Diputados.

On queda cristalinament clar perquè s’ha fet aquesta reforma express és en el punt 3

Los créditos para satisfacer los intereses y el capital de la deuda pública de las Administraciones se entenderán siempre incluidos en el estado de gastos de sus presupuestos y su pago gozará de prioridad absoluta. Estos créditos no podrán ser objeto de enmienda o modificación, mientras se ajusten a las condiciones de la Ley de emisión.

Un amic virtual ho sintetitzaba extraodinariament bé quan deia:

A partir d’ara serà més segur que jo cobri els bons que vaig comprar de la Generalitat que no pas que un funcionari cobri la seva nòmina.

No es pot explicar més bé amb menys paraules.

En resum, quan els senyors a qui devem diners els hi puja la mosca al nas i ens amenacen d’abandonar el seu tracte paternalista, allò que era intocable resulta que ho deixa de ser. A algú se li ha acudit que aquest pot ser el camí més fàcil per aconseguir la independència?

Es busca

L’atac més greu que ha patit la nostra democràcia des del 23F ja és història. Van ser exactament 2 dies de potència informativa. Després, a oblidar-ho tot ràpidament. Qui se’n recorda ja del delinqüent més buscat del país que haurà de fer front a les despeses astronòmiques d’una gavardina malmesa. Eing ?? Ahh ! que la Tura diu que era de rebaixes... bé és igual, però diu que li tenia un carinyu especial... ( veure video ).

Doncs jo no oblido, digueu-me rancorós! Hem de capturar aquest individuu i que pagui el què toca.

És ben curiós que no sortissin les imatges de l’agressió per les TV més importants. Potser perquè son massa poc ... ummm, agressives ??



Creuem els dits, i esperem que la nostra democràcia en pateixi molts més d’atacs. Tants com calgui fins que deixi de fer falta tapar-se tant el nas.

La solució

Diguem-ho sense embuts, el nostre sistema democràtic és una autèntica merda. Els problemes fonamentals son la pèrdua de poder del ciutadà després d’escollir al seus representants i els incentius perversos de la classe política. Hem d'aniquilar el sistema. La pregunta és: quina alternativa tenim ?


La solució: un mix entre democràcia representativa i democràcia directa. M’explico.

En el sistema que defenso jo trio un representant. Aquest representant forma part d’un partit polític amb un ideari determinat i dedica el seus temps a explicar i justificar a la població les decisions que ell defensa. En qualsevol moment puc canviar la persona que em representa, i ho puc fer tantes vegades com vulgui. Evidentment això crea un incentiu positiu en el representant per intentar representar-me el millor possible, ja que sinó perd el meu suport.

Jo tinc un representant perquè no estic capacitat, ni motivat, ni tinc temps per entendre totes les implicacions de les votacions que es duent a terme en un parlament. Però a voltes em veig capacitat i motivat per fer-ho i reclamo el meu dret a fer-ho directament sense cap mena d’intermediari.

Quant val el meu vot ? doncs si apliquem un sistema sense ponderacions territorials 1 persona = 1 vot. Si fem servir ponderacions territorials podria valer 1.1 o 0.9, per exemple depenen si jo visc en una àrea més o menys poblada del país.

Quant val el vot d’un representant ? doncs el número de persones que l’hagin triat com a representats seus i que no hagin exercit el seu dret a vot directament. Si el diputat A em representa a mi i a 999 persones més, el dia que cap d’aquests representats vota directament el vot del diputat A val 1001 vots. El dia que jo voto directament i la resta de representats no ho fan el seu vot val 1000 vots. El dia que tots els representats voten directament, el vot del diputat val 1.

Quan explico aquest sistema generalment la gent em diu dues coses:

1) això és super-complicat d’aplicar per qüestions tècniques

lo qual només es pot defensar des del desconeixement absolut de l’estat de la tècnica en relació al vot electrònic a través de Internet. És més, una empresa de casa nostra, SCYTL (spin-off de la UAB) és pionera a nivell mundial en aquesta tecnologia.


2) això és injust perquè crearia dues classes socials, els analfabets digitals que poden participar en la democràcia i els que no

quan en realitat la gràcia és que no s’exclou ningú del sistema democràtic, perquè els analfabets digitals triarien el seu representant pels mitjans convencionals actuals. Qui vol participar directament, pot fer-ho.

Val a dir que no invento rés. El concepte de democràcia directa digital no és nou.
http://en.wikipedia.org/wiki/E-democracy

Malgrat un sospitós black-out informatiu JA EXISTEIXEN A ESPANYA diversos partits que defensen coses semblants a les que proposo.
i
a nivell de recerca, fa temps que existeixen revistes i congressos exclusivament sobre aquests temes




Podem sortir d’aquest femer, podem evitar que se'ns continuin pixant a la cara, només ens ho hem de proposar.