L'educació dels millors

L’educació és un tema polèmic. Tothom vol la millor educació pels seus fills i gairabé tothom pensa que les coses es podrien fer millor. Per què ens entossudim en educar als fills? Generalment des d’un pun de vista individual els pares volen que els nostres fills siguin el més feliços possibles, des del punt de vista de la societat volem que les generacions futures ens aportin més benestar.

El problema és el de sempre. Oh sorpresa! no sabem quin és el camí a la felicitat (us sona el problema). Llavors tothom té opinions diferents de què hem de potenciar en l’educació dels fills.


En un controvertit arcticle la Amy Chua, professora de Yale i filla del descobridor del Memristor, fa una oda a la educació estricta aplicada amb mà de ferro amb l’argument que és en les coses difícils on un troba la màxima satisfacció. Tot i que s’intueix el risc de generar traumes als fills l’exposició de Chua és contundent i lògica.

En una òrbita totalment oposada el doctor i investigador Stuart Brown descriu el joc com una dels puntals fonamentals de l’educació. El joc és imprescindible a totes les edats per mantenir una ment sana. De fet, una bona part d'assassins en sèrie han estat privats del joc durant la infància, fins i tot potser per uns pares que volien el millor per els seus fills.

En una altra xerrada brillant a TED en Ken Robinson posa al descobert la inconsistència del sistema educatiu actual ensenyant coses poc importants i probablement no ensenyant coses importants, però sobre tot destruint la creativitat.

Si a sobre i barregem el tema del finançament i la qualitat de l’educació en funció de l’origen del finançament tenim una còctel explosiu.

Hi ha professors bons i professors dolents. Els professors bons són els què aconsegueixen contagiar l’entusiasme als alumnes, els què aconsegueixen despertar les ganes d’aprendre. Normalment els professors bons son els més exigents. Però, com deia en Dale Carnegie al llibre d’autoajuda més famós de la història, a vegades per entusiasmar a un alumne que se l’ha classificat com a incapaç en una matèria se li ha de dir que és molt capaç, i lloar cada petit avenç que fa. Al final el resultat pot ser espectacular. És una questió d’incentius i motivació.

En la discussió sobre l’escola pública y la privada es posa el focus sobre qui paga els sous als mestres. Els defensors de l’escola privada assumeixen que la competència empresarial entre les escoles acabarà generant els millors incentius en els alumnes. La idea és que els pares voldran portar els nens a les escoles que ofereixin més qualitat i en competir entre elles les escoles milloraran els seus mètodes educatius per fer aquesta qualitat més evident als pares. Els directors de les escoles en competència tindran doncs incentius per contractar els millors formadors, i els millors formadors tindran incentius per formar el màxim de bé als seus alumnes. Recordem que formar, a part de transmetre informació és trobar els millors incentius per motivar als alumnes.

Els defensors de l’escola privada defensen que, a nivell d’escola, els millors incentius són els econòmics. El pare estarà disposat a pagar més per més qualitat i el director pagarà més als millors professors. Fins i tot els millors estudiants rebran diners en forma de beques per ser bons estudiants. L’escola pública, en absència de la competència i la cadena d’incentius econòmics serà un desastre absolut.

Si l’argument és cert, serà fàcil de contrastar. Només cal mirar d’on venen els millors estudiants, per exemple en les notes de selectivitat. Si els millors estudiants mai venen de l’escola pública podrem concloure ràpidament que el seu sistema d’incentius és nefast, i tot i que puguessin tenir autèntiques perles entre els seus estudiants el seu nefast funcionament els fa espatllar-ho tot.

A continuació adjunto una taula amb els estudiants que han tret les dos millors notes de selectivitat a Catalunya en els últims 10 anys. Davant dels resultats és difícil defensar que el finançament públic per les escoles públiques i concertades ho destrossa tot.

Any	Posició	Nom	Nota	Escola	Població	Public/Concertat/Privat
2011	1	Aitor Lopez	9,7	Maristes	Rubi	Concertada
2011	2	Gemma Prat	9,612	Institut Lacetània	Manresa	Pública
2010	1	Juan Vela	9,65	Sagrat Cor de Jesús	Tarragona	Privada
2010	2	Elisabeth Parés Pujolràs	9,65	IES Montsacopa	Olot	Pública
2009	1	Alexandra Garcia	9,82	Institut Sagrat Cor	Barcelona	Concertada
2009	2	Laura Gomez Herrera	9,8	Institut Torrent de les Bruixes	Santa Coloma de Gramanet	Pública
2008	1	Eduard Ansaldo	9,94	Thau	Sant Cugat	Concertada
2008	2	Anna Cornella	9,78	IES Alsines	Girona	Pública
2007	1	Berta Cusó	9,69	Súnion	Barcelona	Privada
2007	2	Aída Diaz Sola	9,58	IES Abat Oliva	Ripoll	Pública
2006	1	Olaya Fernandez	9,79	Institut Miquel Biada	Mataró	Pública
2006	2	Irene Garcia	9,69	IES Serrallarga	Blanes	Pública
2005	1	Adrià Pinyol Villanueva	9,94	Sagrat Cor de Jesús	Barcelona	Concertada
2005	2
2004	1	Josep Maria Solé Solé	9,78	Institut Francesc Ribalta	Solsona	Pública
2004	2	Pau Riera	9,75	IES Vicens Vives	Girona	Pública
2003	1	Susana Giménez	9,82	Mare de Déu dels Angels	Barcelona	Concertada
2003	2	Anna Tamarit	9,82	San Nicolau	Sabadell	Concertada
2002	1	Rosa Miquel	9,57	IES Samuel Gili i Gaya	Lleida	Pública
2002	2	Aida Centelles	9,5	Sagrada Familia	Barcelona	Concertada
2001	1	Laia Noguera	9,67	Institut Bisbe Sivilla	Calella	Pública
2001	2	Francesc Fité	9,64	Escola Joan Pelegrí	Barcelona	Concertada

Segurament els incentius econòmics no ho són tot, i si preguntem a aquests millors estudiants de Catalunya què els ha motivat ha estudiar tant i ser els millors potser ens trobem sorpreses, potser hi ha hagut un pare encoratjant els avenços del fill, o potser la competència sana entre un grupet d’amics, o potser el camí més fàcil per aconseguir el protagonisme desitjat per qualsevol.

Per altre banda penso que es parla poc dels incentius perversos que es generen el l’escola privada. Em refereixo a què es pot convertir més en un filtre que no en un llòc on faran tot el possible perquè els fills aprenguin més. I recordem que els pares pagaran just pensant-se que és en l’escola privada on els professors faran el què calgui per potenciar els nens. M’explico.

És habitual que el marketing de l’escola privada i concertada es centri en els resultats de selectivitat. El missatge de 100% d’aprovats a selectivitat potser fa pensar a alguns pares que creuen que el seus fills són uns tal•losos que allí els convertiran màgicament en un Enstein.



De fet, l’escola busca convèncer al major nombre de persones que això és així perquè necessita un volum important d’alumnes que generin benefici empresarial i permetin sostenir econòmicament els luxes que també son part del marketing per donar una imatge d’exclusivitat. La quantitat no ajuda a que els mestres tinguin una dedicació molt superior o fins i tot individualitzada per alumne. Davant d’alumnes difícils, el professor s’ha d’esforçar més, però si difícils son molts la tasca es converteix en impossible. Si els alumnes difícils van passant cursos i continuen igual de difícils passen de ser vistos com una sucosa font d’ingressos a ser vistos com una bomba de rellotgeria que pot enviar a fer punyetes el seu missatge de marketing del 100%. L’escola intenta per tots els mitjans que l’alumne no es presenti a l’examen. De fet, un alumne dificil li pren temps al professor i, per tant, fa baixar el ritme de la classe. Llavors, l’escola té molts incentius per eliminar els alumnes difícils i la idealitzada funció de transmissió de coneixement passa a ser més un filtre.



En fi, l’educació és un tema complicat on rés no funciona per tothom. Però no perdem de vista que tot això ho fèiem per aconseguir la felicitat dels nostres fills i com deia el Llach a Ítaca "has de pregar que el camí sigui llarg, ple d'aventures, ple de coneixences".