Manel Fuentes, et necessitàvem !! Endavant i pit i collons !!

En un mar hostil de discursos previsibles, de verborrea etèria, de dir molt per no dir rés emergeix un navegant intrèpid pilotant una nau amb un incert destí. És en Manel Fuentes i porta una mica de llum al gris panorama en que havien caigut els programes del prime-time radiofònic català, és a dir, les entrevistes i tertúlies matineres.

Des que va marxar en Basses jo ja no escoltava Catalunya Radio, però un d'aquests dies que se t'acaba el podcast al cotxe i has de posar la radio en directe, va i enganxo l'entrevista d'en Fuentes al conseller Treserras (video)





I penso: hòstia !! quan temps feia que no sentia algú no donar per bona una resposta que no respon a la pregunta? Quan temps feia que algú no li deia a un polític a la cara, però de forma molt educada, vostè, en el tema Palau, no ha fet bé la seva feina. Xapó Fuentes.

Però per sort no és queda aquí...

Sobre el tema del Palau, quan tothom es fa l'indignat (amb una sobreactuació de lo més impostada) i els patrons i mil controladors diuen que els van enganyar miserablement i que no hi havia cap mena de sospita de rés, surt en Manel i pregunta: Que no es llegien les auditories? i al principi molts d'aquests irresponsables es defensaven amb un: és que no hi deia rés, és que comprendrà que tants fulls no es poden llegir. Però el gran Manel ha fet llegir les auditories i a TOTES les dels últims anys en el resum de la primera pàgina (llegit en 30 segons) es destaquen irregularitats. Ningú comptava en què el periodista faria la seva feina i s'estudiaria els papers, i desarmats els irresponsables finalment reconeixen la seva irresponsabilitat. Xapó Fuentes.

Magistral també la petita secció prèvia a la tertúlia titulada "què no volem sentir avui a la tertúlia", on s'administra una vacuna als tertulians contra els tòpics facilons que els hi hem sentit milers de vegades. Xapó Fuentes.

Potser és que encara li queda alguna cosa de l'estil Caiga quien Caiga, en tot cas millor que aquest estil de no permetre que ens prenguin el pèl es propagués a tots els programes seriosos i això no continués sent el femer de silencis i claudicacions en el què estem.

Segur que d'aquí dos dies em diran que en Fuentes té tal o tal altre tendència política. Si és o no part de la crosta. Se me'n refot. Tothom té dret a pensar el què vulgui..

Jo només vull esperonar-lo perquè segueixi treballant amb la mateixa actitud.

Xapó Fuentes!! Et necessitàvem !! Segueix igual !! Endavant i pit i collons!!

Vull una moneda

En Pep o té una empresa, compra matèries primes a US, les manufactura i les ven aquí.
El Manel té una empresa, es dedica a vendre arròs del Montsià arreu del mont.
El Miquel vol anar de viatge a Nova York.
En Paco té un hotel ple de turistes americans.
En John es dedica a fer taps de suro.

Un bon dia l'Obama s'aixeca del llit amb la gran idea de promocionar una devaluació del Dòlar respecte les altres monedes per tal d'afavorir les exportacions de estats units. Com s'executa el pla ? Imprimint bitllets i colocant-los als mercats monetaris internacionals. El excés d'oferta fa baixar automàticament el preu.

L'Obama té raó, amb un dòlar més barat en Miquel no s'ho pensarà més i reservarà el viatge immediatament, hi sortirà guanyant. A en Pep els ulls també li fan xirivies perquè ara la matèria li surt molt més barata i com que no tocarà el preu de venda, tindrà més marge comercial i es farà la barba d'or. En Manel, però està que puja per les parets, veu com la demanda baixa perquè el seu arròs ara és massa car. De moment haurà de fer fora a personal i buscar altres mercats. I en Paco s'està pensant en reduir a la meitat el personal del seu hotel per la baixada de turistes.

Els economistes dirien que en Paco i Manel s'han tornat menys competitius i en Pep més. En contra del què dicta la intuïció, que la competitivitat depèn de la preparació i esforç de cadascú per ser millor, fixeu-vos que d'un dia per l'altre ha canviat la competitivitat de molta gent sense fer absolutament rés. És com si en mig d'una competició ens canvien les regles del joc o si en mig d'un partit de futbol hi ha un gegant que canvia el pendent del camp.

És just que qui s'ha format, ha arriscat els seus diners i ha empès els seus negocis a esdevenir un "cavall guanyador" del mercat vegi relegada la seva posició per un canvi en les regles del joc?

Rotundament NO.

Com diu en Krugman, la competitivitat dels països és un terme sense sentit , la competitivitat és de persones i d'empreses. Si la moral del capitalisme és: sigues el millor perquè el mercat ho valorarà (és a dir, una certa meritocràcia). El sistema canviari internacional modifica la competitivitat de forma totalment arbitraria, assignant qualitats a qui no se les ha guanyades amb mèrits propis.

Ara que Xina i els països productors de petroli estant mosquejats amb l'actual devaluació del Dòlar tenim una gran oportunitat per avançar cap a un sistema més just basat en una única moneda mundial. Això, de rebot, ens permetria treure'ls-hi de les mans les armes de destrucció massiva que tenen els governs: la política monetària, que representa el màxim nivell d'intervencionisme. I tenim prou experiència per dir que és molt perillós deixar una arma a algú que sol cagar-la molt sovint.