És clar que hi ha mals i mals, vull dir que n'hi ha que són poc importants, que no tenen consequencies seriores pel futur, com per exemple un constipat, un petit cop o una caiguda sense importància. Suposo que gaudir d'aquests tipus de mals dels teus fills, et mantenen en la categoria d'abominable, però en una gradació inferior, diguem-n'hi mini-abominable.
I he de confessar-me, sóc un pare mini-abominable. Però deixeu-me explicar-ho, deixeu-me fer penitència i alhora compartir aquesta càrrega que em turmenta. Espero no ser l'únic amb una ment tant recargolada...
Cal puntualitzar que això només em passa quan estic sòl amb les nenes, bé, de fet el requisit més important és que no hi hagi la mare a prop.
Per posar un cas: la meva filla gran es fa un cop al peu amb una porta, en el primer moment es mira la porta com preguntant-li "porta, perquè 'ho has fet?", al cap de 2 segons arrenca a plorar, i el cap de 4 sento cridar una paraula que sona com una música divina dins el meu cap: PAAAPAAAAAA !!!
A partir d'aquell moment tinc 2 minuts per agafar-la en braços, i no parar de fer-li petons i abraçades fins que acabi de plorar i reclami una solució més efectiva per paliar els efectes del cop. Els remeis casolans solen acabar amb aigua freda o la funda de gel pel cava que tenim al congelador i sembla que tingui propietats màgiques contra tot tipus de dolences.
Per uns minuts m'he sentit la persona més important del món per la meva filla, i ella ha confiat cegament en la meva màgia guaridora. Per uns minuts m'ha abraçat amb força, i jo a ella, i li he pogut fer tots els petons que sovint em nega, embafada com està per tanta família amb ganes d'estimar-la.
Un altre cas: arribo a casa després d'un dia de feina i trobo les nenes jugant amb la cangur. La meva filla petita, només en veure'm aixeca els braços perquè l'agafi i arranca a plorar. Però jo sovint m'estic uns segons per deixar la maleta i treure'm la jaqueta, uns segons que per ella es fan eterns perquè ja brama desesperadament. Finalment l'agafo i ens fonem en un abraçada. Torno a sentir-me únic i indispensable.
Abraçar les meves filles és com una droga, però si abans hi hagut un cop o febre o alguna cosa semblant el "subidón" encara és més gran. Recordo quan en la meva adolescència vaig posar punt i final a les abraçades dels meus pares, i això em recorda que estic en un compte enrera i que hi haurà un dia on aquests "xutes" seran molt i molt escassos.
No patiu, no faré la traveta a les nenes perquè vinguin a plorar-me, ni els hi trauré la manta del llit perquè m'agafin un constipat, però no puc evitar gaudir d'aquestes petites desgracies.
Definitivament sóc mini-abominable.
