Liberals Salvatges a la Lluna?

Continuo perplex assistint a la difusió del missatge que el liberalisme salvatge ha triomfat en el món d’avui. El missatge s’estén com una taca d’oli, lentament, però amb voluntat de perdurar.

Com vaig comentar en una altre nota, jo encara no ho veig. El meu argument és que perquè això fos així el pressupost dels governs en relació al PIB dels països líders haurien d’haver anat decreixent, i en realitat han seguit una evolució creixent. El mestre em va renyar per fer anàlisis simplistes i practicar el “garlic soup discovering”.

Quan es parla d’aquests temes els liberals s’afanyen a demostrar com el socialisme ha sigut un fracàs allí on s’ha implantat. El dogma liberal és que la planificació central per part d’un estat és pitjor que la auto-planificació que es deriva de la dinàmica del lliure mercat. El cataclisme de la URSS és un bon exemple.

Està clar que USA va guanyar la partida a la URSS. La superioritat aplastant de USA es va demostrar en ser els primers de posar un home a la lluna. I allí es va acabar la cursa espacial. Una cursa que (com es veu en la següent taula) no sempre USA va liderar.



Podríem dir que la economia de mercat va guanyar la planificació central ? Doncs no, de cap manera!! Tant el govern de la URSS com el de USA van destinar quantitats astronòmiques de diners per finançar la cursa. No està molt clar de quants diners estem parlant però hi ha indicis que podrien ser al voltant de 5G$/any a USA i 4G$/any a la URSS. Per tant, en realitat estem comparant dos models de planificació per part dels respectius governs. Potser un govern va ser molt més eficient que l’altre, però no s’ha d’oblidar que el lliure mercat no hagués fet mai que USA posés un peu a la lluna a l’any 1969.

Orgull Aliè

Quan algú fa reiteradament el rídicul i sembla no ser-ne conscient, a voltes t'envaeix el què coneixem com vergonya aliena.
Avui sento just el contrari: orgull aliè. Orgull aliè del president Laporta i de molta gent que l'envolta a can Barça. M'infla d'orgull veure el Barça com a millor equip del món, despres de passar a la història amb gestes irrepetibles. M'infla d'orgull haver tingut un president amb les coses clares, però sobretot amb un afany incansable per intentar aconseguir els objectius més alts. M'infla d'orgull que el president apostés al seu dia pel noi de Sanpedor, i que el Pep s'hagi convertit en un dels millors entrenadors de la història. M'infla d'orgull que el president obrís les portes del club al Xavier Sala i Martin, i que en Xavier, un dels millors economistes del món, hagi aconseguit els millors ingresos de la història de cap club esportiu. M'infla d'orgull que el president hagi fet bandera de la seva Catalanitat de manera clara i transparent a casa nostra, però sobre tot al país germà, perquè portavem molts anys anant amb el cap cot, modulant el discurs fer no ferir a ningú, i amb jocs de paraules i ambigüitats calculades. M'infla d'orgull (i no ho dic de broma) que el president Laporta es baixés els pantalons a l'Aeroport, en una "performance" per evidenciar els ridículs, inútils i indignes controls de seguretat dels Aeroports.
No crec que el senyor Laporta ho hagi fet tot bé, i penso que alguna gent del Club ha fet algunes coses molt malament, però avui vull mostrar el meu orgull aliè per un club, per un president, per un entrenador, per un equip i per un tresorer.
Gràcies per la feina feta, gràcies per fer-me sentir orgullós d'alguna cosa d'aquest pais.