Progrés del Segle XIX

Divendres vaig fer una razzia a Madrid. Com que se m’havien bloquejat les targetes de credit en el procés de compra d’un bitllet per l’AVE per un collons de codi CIP que no coneixia, al final em vaig veure obligat a agafar el cotxe. 6 hores d’anada, 2-3 hores de reunió + dinar i 6 hores de tornada. Una ocasió excel•lent per una bona dosi de una de les meves addiccions: el Podcast. Vaig preperar-me una bona combinació Basté+Fuentes i un bon grapat de Clapers. Sembla que vaig fer curt, perquè a mig camí de tornada i després de donar la volta per n-éssima vegada a la petita colecció de “Black Eyed Peas” se m’havia acabat la teca, i vaig haver de pasar a la ràdio standard.

La fortuna va fer que l’escanner del dial es parés a Radio 4 i pogués escoltar un excelent programa anomenat “L’Observatori”.

El cas és que un dels temes que varen tractar és el dels transports públics en les ciutats. Hi havia un economista que presentava la seva recerca sobre com funciona el transport públic a ciutats Europees. Ell defensava els peatges urbans per penalitzar els usuaris del cotxe i així evitar les congestions i fomentar el transport públic. Va a tornar a dir que tots els economistes tenen molt clar que quan un bé és escas (l’espai per circular) els preus regulen el seu ús. Un argument al què li veig dos errades 1) un bon sistema de preus hauria de ser variable en funció de l’oferta i la demanda 2) l’usuari del cotxe ja està penalitzat (amb temps) quan està en un embús. Si la penalització amb temps ja és prou penalització i a més aquesta és implicitament variable a la demanda, perquè afegir un sistema inflexible i recaptatori ? em sembla una mala idea.

Però el què em va agradar molt va ser la resposta a la pregunta de la presentadora sobre què en pensava del tramvia.

La resposta va ser contundent: el tramvia és un dels pitjors sistemes de transport públic que hi poden haver. És (de llarg) el més car, és el més inflexible (no es pot adaptar fàcilment a requeriments futurs), crea una barrera física i a més no permet reutilitzar l’espai que utilitza per altres usos i en consequència causant més congestió. En cas que les vies passin per la calçada on també passen els altres vehicles (no és el cas de Barcelona) això causa accidents a motos i bicicletes. L’expert economista recomanava els autobusus. En aquest cas coincideixo totalment amb ell, llàstima que les nostres autoritats tant progressistes vulguin aplicar el progrés ... del segle XIX.

9/11

L’altre dia pensava:

Avui és onze de Setembre, l’onze de Setembre més llarg de la meva vida. No ho dic utilitzant una metáfora que evoqui la subjectivitat del pas del temps, es tracta de una dada objectiva. Quan em posava al llit per dormir feia una hora que havia començat el dia, 4 hores més tard m’he llevat per acabar de preparar tots els trastos per marxar a San Diego, a la costa oest de USA. Despres d’unes 9 hores d’avió i sense ser capaç d’adormirme arrivo a Filadelfia on m’esperen 5 hores d’espera i despres unes 7 hores més d’avio per creuar de costa a costa.

Com que a Manresa vivim a GMT+1 i a San Diego a GMT-8 hi ha una diferencia de 9 que s’afegeixen a les 24 hores del dia provocant que el meu 11 de setembre més llarg tingui 33 hores. Quan arribi agafaré el llit amb ganes.

Tot i que la TV de l’aeroport de Filadelfia no parla d’una altre cosa, i que veig varies portades fent referencia al 9/11 de 2001, tota la moguda a ran de la mesquita de la zona zero, la crema de corans, i la violència anti-musulmana; no noto cap nervisiosme especial en els meus companys de viatge. Sembla que ningú no té por de convertirse en munició terrorista.

De fet no veig moltíssima gent a l’aeroport de Filadelfia, una ciutat del tamany de Barcelona, segons el meu company de viatge. Últimament, quan parlo amb gent d’altres paisos que han visitat el nostre, els faig moltes preguntes sobre el model de vida que porten i com ens veuen a nosaltres en termes de riquesa, felicitat i coses per l’estil. Preguntes que rében amb sorpresa i una certa expressió que denota dubtes sobre la meva salut mental.

De fet el meu company, un americà amb avanpassats italians i casat amb una turca em diu que Barcelona està molt bé, que ell experimenta que tenim el mateix nivell de vida i que en algunes coses ells estan pitjor.

Em demana quines son les empreses més grosses de España, li dic Telefónica, Repsol, Santander i BBVA. Em diu que només li sona Repsol, com compadin-se de mi per no tenir grans empreses.



Em diu que em prepari a trobar molts homeless a San Diego, que sembla que per tema de temperatura (i suposo que per riquesa dels seus ciutadans homeful) s’ha convertit en un paradís dels homeless. Parlant, parlant em diu que avui està de Rodriguez perquè la seva dona està a la platja i tornarà l’endemà. “A on va a la platja?” li demano, i hem treu el mapa de US que hi ha a la revista de l’avio i em senyala algo sense nom a mig camí de Florida. Com ? Però si Filadelfia està a tocar del mar, que és que fa molt fred ara ? No és que l’aigua no ens agrada aqui. Surts del mar pringat i amb una sensació asquerosa (sembla que a consequencia de l’intens tràfic maritim). Anem a unes 6 hores en cotxe cap el sud, allà està més bé.
Quan fem l’aproximació a l’aeroport veig una planura inmensa, cap montanya a l’horitzó. Es molt pla això, no teniu masses montanyes, no ? Si, les Rocky Mountains !!!
Joder però això està al mig del continent. Bueno n’hi ha alguna més petita a algunes hores amb cotxe.

Això és Amèrica, grans empreses, grans ciutats, grans distancies, grans amburguesses, grans desequilibris... tot a l’engrós. Serà per la meva poca alçada, o perquè he interioritzat el refrany de que el pot petit té la bona configura, però jo prefereixo les coses petites.

Com diria en Llach, el meu pais és tant petit....

Finalment vaig arribar a destí i l’endemà al super vaig constatar la veritable grandesa d’aquest pais: els donuts van amb caixes de 12 !! Oh Yeah !!!