diumenge, 19 de desembre del 2010

Molestadors Professionals


Deia Woody Allen que a la gent que reparteix papers de propaganda pel carrer sempre se’ls ha d’agafar els papers, ni que sigui per llençar-los a la propera paparera. D’aquesta manera ells cobren igual, acaben la feina abans i deixen de molestar abans també.

La veritat és que, en conèixer la seva reflexió, la vaig trobar tant lloable que he intentat seguir el seu exemple sempre que n’he tingut ocasió. Així doncs ara agafo sempre els papers que em donen i els llenço (a vegades descaradament) a la paperera més pròxima. Però en el meu esperit de perfeccionament i penitència, he intentat extendre el raonament a altres àmbits. Per exemple, quan les amables operadores Telefòniques truquen a casa meva, mai els penjo el telèfon, sempre els deixo que expliquin amb el màxim detall la seva oferta. A vegades simulo problemes en la línea o dilato en excés les meves respostes a fi i efecte d’allargar el màxim la nostra conversa. Quan després d’uns minuts arriba el moment de preguntar-me si estic interessat en la oferta, li dic que no. A vegades penja enutjada, a vegades em demana explicacions de perquè soc tant burro de no voler la fantàstica oferta, a lo que jo responc que no contracto rés per telèfon per principis, que em doni l’adreça d’una botiga on poder comprar el producte i ja hi aniré. Penso que actuant així potser no beneficio l’operadora, però com més minuts estigui amb mi menys minuts estarà molestant altres usuaris, i d’aquesta manera faig la meva petita contribució a fer aquest sistema de marketing invasiu més econòmicament insostenible.

La majoria de gent (la meva familia inclosa) pensa que actuar així és una pèrdua de temps, jo en canvi miro de convertir aquest temps invertit en els molestadors professionals (crec que a la business card d’aquesta gent hi hauria d’aparèixer molestador com a títol) en una estona de diversió. I trobar incongruències en el discurs d’algú em diverteix i satisfà enormement.

És per això que els meus molestadors favorits són els molestadors religiosos, lluny de tancar-los la porta intento parlar tanta estona com puc amb ells, forgant en el seu discurs i fent-los caure en arguments estupids dels quals no saben sortir-ne.

Recordo que m’ho vaig passar molt bé amb les últimes senyores grans que em van visitar per vendre’m la seva religió. Val a dir que em faig el tonto (si, un nivell més és possible!)... perquè com més tonto ets més opció veuen a captar-te. No van saber explicar-me perquè es negaven a les transfusions de sang, però el zénit de la conversa va ser quan els hi vaig demanar “pero así, los moros, son buenos o malos?”. No sabien què dir, van començar amb paraules suaus però van acabar destapant actituds xenòfogues de lo més radicals. Van acabar marxant, com sempre em passa, per voluntat pròpia... quina llàstima.

Però l’episodi que recordo amb més “carinyo” és de fa molts anys, quan encara vivia a casa els meus pares. Van venir a casa dos senyors vestits amb tratjo i corbata, molt amables, i van començar a disparar els seus arguments sobre l’obra de Déu. En un moment de la conversa un d’ells obre un llibre i tot ensenyant una imatge de l’univers diu
-“has visto que belleza, tu crees que esto es fruto de el azar? No puede ser, hay una mente superior que debe haber creado todo esto!”



- “Espera un momento” li vaig dir, i vaig correr al pis de d’alt per anar a buscar un dels llibres que llegia en aquella época. No trobaba el llibre, i vaig tardar força estona a baixar, però ells van aguantar estoicament sota el llindar de la porta d’entrada.

En baixar vaig obrir el llibre i li vaig ensenyar un dibuix bellíssim i li pregunto
- “A que és bello?”
- “Si, mucho”
- “Sabes quien lo ha dibujado?”
- “No”
- “Zn+1 = Zn2+c”
- “que?”
- “Si, esta fórmula matemàtica de aqui. Si iteras esta formula varias veces desplazando el punto c por el plano complejo obtienes esta bonita imagen. No hay ninguna inteligencia superior que lo haya dibujado”
- “mmm....bueno...pero el universo es diferente”
- “las leyes mas simples de la física podrian acabar generando la belleza del universo igual que esta formula que te he enseñado”
- “bueno.... ya veo que Dios no te interesa, adiós!”
- eeerrrr.....



Feu-vos un favor, el proper cop que trobeu un molestador professional, penseu que esteu davant d'una oportunitat per passar una bona estona.

dissabte, 4 de desembre del 2010

El timo de la productivitat

Els Espanyols son uns ganduls. Els catalans, com a subgrup del grup anterior (de moment) també. En canvi els alemanys son molt treballadors i supereficients.

Això ho sap tothom.

Una de les coses que habitualment em diuen els estrangers amb qui treballo és que els espanyols fem migdiada. Fa uns dies un company danés no m’ho preguntava, sino que directament ho afirmava amb rotunditat. No és pas estrany, en multitud projectes o conferencies internacionals et diuen el mateix. Una mostra més que la nostra vagancia és vox-populi a Europa.

Per cert, que com explica el John Medina a Brain Rules fer la midgiada (que habitualment no la fem) augmentaria substancialment la nostra productivitat.

La sabiduria popular ens diu que per fer la feina que un alemany fa en un dia nosaltres en necessitem dos. És curiós perquè els cops que he estat a alemanya tampoc ha estat tant evident per a mi aquesta superioritat en la productivitat.

I això s’hauria de veure en els números. Si anem a Eurostat podem treure unes fantàstiques gràfiques com les seguents.




I de fet, la sabiduria popular s’equivoca una vegada més perquè l’alemany és gairabé igual de productiu que nosaltres i nosaltres hem superat la mitja europea en PIB per treballador. Els que son unes màquines son els luxemburguesos i els noruegs.
Heu sentit mai posar-los com a exemples d’eficiencia ? jo no.

Com es mesura la productivitat ? Hi ha dues mesures habituals. La productivitat per hora treballada (= PIB / número hores treballades totals) i la productivitat per treballador (=PIB / treballador).

Com es pot fer creixer la productivitat ? doncs evidenment fent creixer el PIB. Però també fent disminuir el número de hores treballades o treballadors per fer la mateixa feina.

Per mi lo interessant és mirar-ho a nivell d’empresa. Qui és el què normalment aporta la productivitat ? En una empresa industrial, per exemple, qui és més determinant? El gerent i el comercial o el treballador del taller ?

Per mi, el gerent i el comercial, sense cap mena de dubte. El treballador pot estar més o menys qualificat però la quantitat de treball que fot fer per hora treballada no sol variar massa. En canvi la introducció de maquinaria que porti a un grau superior de productivitat depèn de l’estratègia de direcció. Com també en depèn la decisió de triar quin producte es pot fabricar i quina quantitat de valor afegit és capaç de crear. Però també és importantissim el comercial, si ell no col•loca els productes, tota la feina del treballador del taller perd valor.

No és que vulgui defensar la classe obrera, ni molt menys, només vull dir que la productivitat del país no depèn tant com ens fan creure del número de cafès que fem al dia.