Per un temps van abandonar allò de "los partidos democràticos" que encabia a massa gent indesitjada, per "los partidos constitucionalistas" que deixava més clar de què estaven parlant i servia igualment per diferenciar entre bons i dolents.
La constitució es va convertir en sagrada, si és que ja no ho era prou. A mesura que s’anaven complint aniversaris del sistema democràtic que patim a aquest país, gairebé tothom ho interpretava com la culminació d’un procés suposadament modèlic anomenat transició.
Aquesta cosa sagrada, gairebé fetitxe per alguns, no es podia tocar per rés del món.
Els nacionalistes catalans insinuaven que els agradaria retocar-la per sentir-se més còmodes en un estat espanyol. Ni pensar-ho! Sacrilegi! I a més ens recordaven que això ho havien de votar TOTS els espanyols i que com que la majoria no ho volia mai tindríem més autogovern.
Algú se li acudia posar en dubte que el mandat constitucional que té l’exercit per garantir la unitat d’Espanya estava fora de lloc? Que s’ha tornat boig? Ni pensar-ho! Sacrilegi!
Durant un temps la caverna mediàtica espanyola li va agafar un atac de republicanisme sobtat i semblava que proposaven tocar la consagrada carta Magna per eliminar la casa reial. De cap manera! Això obriria un meló que havia d’estar tancat en pany i forrellat per la resta de la història.
Fins i tot semblava que la casa reial llançava globus-sonda per veure si seria possible tocar la constitució per permetre a les nenes de la casa esdevenir reines algun dia. Curiosament pensaven en les filles del nen, i no les germanes, que no deuen tenir la preparació extraordinària del nen de la casa. Però les nenes del nen tenen pocs anyets i si no està clar que el seu papi arribi mai a seure al tron reial, millor no despertar la bèstia que encara hi sortirien perdent.
Total, després de aguantar a capa i espasa verge i impol•luta durant unes dècades, va i les urgències financeres ho envien tot a fer punyetes. A fer punyetes allò que va ser fruit de “un amplio consenso donde todos cedieron algo”! A fer punyetes allò de “esto no se puede tocar sin ser referendum”!
Però la història encara resulta més curiosa si mirem les raons que han portat a aquesta reforma express. (podeu llegir el texte aqui). Es veu que el banc central europeu no té prou ganes ni diners per salvar-nos cada dos per tres comprant el deute del nostre govern com ja va fer fa uns dies. Com que cada dia ens costen més els diners que ens deixen suposo que el mateix banc central i la resta dels nostres socis seriosos veuen cada dia més probable que no els tornem els diners. Se’ns exigeixen tota mena de mesures per reduir la despesa.
Hi ha gent que ho interpreta com una victòria del neoliberalisme, s’equivoquen! Perquè si un s’ho mira una mica veurà que la medicina no només és la de reduir la despesa del govern (una mesura clàssica dels liberals que suposadament promou l’activitat econòmica privada). En el conjunt de mesures a aplicar pels països problemàtics també hi ha la pujada d’impostos, tema que hauria de remoure els estomacs liberals, perquè creuen que precisament desincentiva l’activitat econòmica. És a dir, no es tracta de què un organisme benevolent vol posar ordre a casa nostra perquè tornem a caminar pels viaranys del creixement econòmic. Això és el què voldríem nosaltres, però a ells se els hi en fot.
En realitat el què passa és volen posar ordre a casa nostra perquè el nostre govern tingui més diners per assegurar-se que tornem el què devem, perquè si no tornem el què devem fem un forat als comptes dels nostres veïns i els què tenen un problema passen a ser ells.
El topall del dèficit anual és una excusa, una declaració d’intencions que és paper mullat, perquè no entra en vigor fins a 2020. En Graupera s’equivoca escrivint a la Vanguardia que es prohibeix el Keynesianisme perque la limitació del dèficit s’elimina en situacions de crisis, cosa totalment coherent amb aquesta escola. Segurament no va llegir prou bé el punt 4 de la reforma
Los límites de déficit estructural y de volumen de deuda pública sólo podrán superarse en caso de catástrofes naturales, recesión económica o situaciones de emergencia extraordinaria que escapen al control del Estado y perjudiquen considerablemente la situación financiera o la sostenibilidad económica o social del Estado, apreciadas por la mayoría absoluta de los miembros del Congreso de los Diputados.
On queda cristalinament clar perquè s’ha fet aquesta reforma express és en el punt 3
Los créditos para satisfacer los intereses y el capital de la deuda pública de las Administraciones se entenderán siempre incluidos en el estado de gastos de sus presupuestos y su pago gozará de prioridad absoluta. Estos créditos no podrán ser objeto de enmienda o modificación, mientras se ajusten a las condiciones de la Ley de emisión.
Un amic virtual ho sintetitzaba extraodinariament bé quan deia:
A partir d’ara serà més segur que jo cobri els bons que vaig comprar de la Generalitat que no pas que un funcionari cobri la seva nòmina.
No es pot explicar més bé amb menys paraules.
En resum, quan els senyors a qui devem diners els hi puja la mosca al nas i ens amenacen d’abandonar el seu tracte paternalista, allò que era intocable resulta que ho deixa de ser. A algú se li ha acudit que aquest pot ser el camí més fàcil per aconseguir la independència?
