Propostes boges de com evitar que una nova crisis del sistema financer afecti directament als ciutadans

A ran d'alguns plantejaments del meu admirat Sala i Martin, aquests dies he donat voltes al tema de com modificar el sistema bancari per evitar una futura crisis.
Per cert que la d'ara ja és massa tard per evitar-la.
A veure si aconsegueixo no dir cap disbarat ?

Està clar que una cosa és "dipositar" el diner en un lloc segur i l'altre és invertir-lo per treure'n un rendiment. Els bancs han jugat als dos jocs a l'hora i això ens porta molts problemes ara mateix. D'entrada perquè sabem que si anem a retirar els nostres dipòsits això fot un pet espectacular. Evidentment tothom ha d'estar conxorxat per dir que no passa rés, que tot està assegurat i bàsicament és el missatge que ens volen transmetre els governs i tots els actors i autoritats que tinguin una mica de seny, perquè com comenci a caure la bola de neu des del cap de munt de la muntanya això no té aturador i tothom hi perd fins els calçotets.

Per tant, els governs es dediquen a aplicar una mica de maquillatge a veure si li tapem l'acné de la cara de la parella de ball que malauradament ens ha tocat. Ara com arar és lo únic que es pot fer.

Però per tal d'evitar que això es repeteixi hi ha qui proposa fer un sistema dual. Per una banda un sector de banca comercial que bàsicament controla els dipòsits, i on el risc (per exemple hipotecari) s'ha d'assegurar al màxim. I un altre sector de risc que permeti treure alts rendiments a qui tingui sort de fer-ho bé. Em sembla bé, però quan les aigües estiguessin calmades els usuaris abandonarien les entitats "segures" per utilitzar les "arriscades" amb l'expectativa de guanyar més diners. A part, hauriem de dedicar molts recursos públics a controlar que les entitats "segures" ho son.

La meva proposta més radical és que aquesta entitat "segura" sigui directament l'estat (una figura com ara el Banc d'España o qualsevol de nova creació). Aquest punt va amb la idea de reduir el cost del sistema. Aquesta entitat "segura" només gestionaria diposits, però en canvi no tindria cap estructura comercial. Totes les operacions comercials les realitzarien els bancs comercials "arriscats", que farien negoci amb les seves operacions d'inversió i amb el fluxe de caixa derivat de les transaccions amb els diposits de l'entitat "segura". Per dir-ho d'alguna manera, hi hauria un front-end poc assegurat, però un back-end sòlid. Si peta el front-end no passa rés, perquè els nostres diners estan en el back-end. És important que el back-end necessiti molt poc personal en plantilla per operar, doncs ja sabem que el sector públic és molt ineficient traient rendiment de les persones. Això és possible gràcies a la utilització (ja una realitat avui) de sistemes informàtics. Els dipòsits no oferirien cap tipus de interès, zero (0%), però tampoc cap cost.

Però com evitem que l'usuari abandoni el sistema "assegurat" per anar al "arriscat" en busca de més rendiment ? Per mi això de l'economia és la psicologia dels incentius...
D'entrada no crec que hi hagi tanta gent que busqui el màxim rendiment dels seus diners. La majoria de la gent tria les entitats a on posa els diners per factors com la distancia fins a la oficina, la implicació local, el color polític, etc (http://www.ehu.es/JEI2005/pdf/Francisco.Callado.pdf) . El fet de mantenir el front-end actual permetria a l'usuari no haver d'abandonar l'entitat que ha triat, però asegurant el seu dipòsit.

Per altre banda crec que hi ha un sector de població que busca el màxim rendiment dels seus diners de forma irracional. M'explico: imaginem una familia que no arriba a final de més (>50% de la població segons la premsa) que té una mitja anual de 2000€ a un compte molt "arriscat" que dona un 6% TAE. El rendiment d'aquest compte és de 10 € al més, poca cosa a guanyar no ? Segurament les dificultats per moure els diners cap aquests comptes o els problemes derivats de la manca d'oficines no compensa els beneficis. Tampoc és molt important que aquest perfil de gent asseguri els seus diners, ja que hi ha "poca" quantitat a perdre (menys d'una nòmina en cas de cataclisme).

Ens queda una "elit" que és capaç de reflexionar raonadament a on ha de posar els diners. Aquests haurien de ser capaços de combinar els dos sistemes per no quedar-se amb el cul a l'aire.

Per cert, això no ens salvaria de l'atur que vindria a continuació d'un colapse :-(