El dia 3 de març de 2010 vaig fer la següent pregunta al “mur” del meu admirat “facebook-amic” Xavier Sala-i-Martin:
Fa 8 anys els deia als meus alumnes de humanitats que la seva feina seria vital per la societat del futur, perquè pensava que en la societat de la informació els creadors de continguts haurien de convertir-se en el gruix de la nova masa laboral.
El crash de la premsa escrita em sugereix que estava equivocat...
Intento pensar en feines intensives en mà d'obra i només em ve el cap sanitat i educació, en el fons serveis públics. Esteu segurs que hem d'aprimar l'estat ?
Acabo de llegir http://www.foet.org/press/interviews/Spiegel-%20August%203%202005.pdf i coincideixo força amb les observacions que va fer en Rifkin. Combinant-ho amb les reflexions de Vicenç Navarro (per exemple http://www.vnavarro.org/?p=4216), jo arribo a la conclusió que un estat més gran i més democràtic és l'única via per mantenir un alt nivell de benestar entre la majoria de la població.
Què en penseu ?
Un potencial futur ministre d’economia d’Espanya em va respondre que s’havia de moure treballadors cap al sector serveis. En el sector serveis es molt difícil substituir les persones per maquines. A part d’això sugeria que s’ha d’innovar, innovar porta nous productes, que porten més demanda, que generen més creixement. Efectivament, aquesta és la resposta de manual, però crec que només posposa el problema.
Un altre “co-facebook-amic” va citar aquest interessant article que versa sobre el tema i descriu els Neo-luddites
http://lejosdel.blogspot.com/2007/11/jeremy-rifkin-entre-las-eminencias-del.htmlEn una part del texte es diu
Mientras haya demandas humanas insatisfechas que el trabajo pueda satisfacer, el desempleo será muy bajo en los mercados laborales libres
He trobat altres reflexions molt interessants sobre el tema com
http://www.luventicus.org/articulos/03ALR007/versionHTML.htmlAl cap de uns dies (17 de Març) en Xavier Sala-i-Martin va publicar un article a la Vanguardia atacant al Santiago Niño Becerra per Luddita. Per cert, que jo vaig insistir molt (potser fins i tot massa) en que no li trobava fonament en l’acusació més enllà de què SNB coincideix amb en constatar que el progrés tecnològic destruirà llocs de treball en el curt termini. I els Luddites no només pensen que les maquines destruiran llocs de treball, sino que lluiten contra elles i volen evitar el seu ús.
Al llarg de la meva vida he llegit algunes coses sobre el cervell. Primer, d’adolescent vaig llegir algun dels reculls de Scientific American, que em van semblar apassionants. Més endavant vaig llegir a Roger Penrose que dedicava un capítol a l’anàlisi del cervell també superinteressant. Tot i no tenir cap assignatura sobre el tema durant els ultims anys de la carrera vaig llegir força sobre com funcionen les xarxes neuronals.
Durant la visita anual al centre de recerca on treballo que ens va fer l’any passat l’investigador belga Francky Catthoor, una de les persones més intel•ligents que he tingut el plaer de conèixer, em va parlar sobre el seu model de planificació i consecució d’objectius (que ell anomena Meta-flow) i la importància de conèixer com funciona el nostre cervell per augmentar la nostra productivitat i aconseguir allò que ens proposem. Després li vaig demanar que em recomanés lectures sobre el cervell i em va enviar la següent llista.
1. Scientific American, Special issue on the mind 1997, June 2002, Nov 20042.
2. The origins of creativity (ed.\ Pfenninger and Shubik), 2001
3. Bright air, brilliant fire (Gerald Edelmann) 1992
4. Collapse: how societies choose to fail or succeed (Jared Diamond) 2005
5. Ubiquity (Mark Buchanan) 2000
6. The How of happiness (Sonya Lyubomirsky) 2008
7. On intelligence (Jeff Hawkins) 2004
8. The Black Swan: The Impact of the Highly Improbable (Nassim Taleb) 2008
9. The feeling of what happens (Antonio Damasio) 1995
En vaig comprar uns quants a Amazon el mateix dia que vaig rebre el mail, i vaig començar a llegir The How of Happiness, donat que esser feliç és la meva prioritat número 1. No ha sigut fins aquesta pasada setmana santa que no he pogut començar el segon: “On Intelligence”. I ha sigut una experiència reveladora. Penrose insistia en què no podrem construir mai maquines intel•ligents, algo del que no em va arribar a convencer. En canvi Jeff Hawkins asegura que ho podrem fer. I jo estic convençut que si, i fins i tot que jo ho veuré en vida. Estic convençut que veuré robots, tant humanoides com no, i dedicats a fet moltes de les funcions que avui fa un humà.
En el seu afany per no predir el futur (ni fer l’esforç d’intentar-ho) molts economistes no es plantegen quines activitats durà a terme l’home en la societat del futur. I no es fan preguntes com: quan tinguem maquines amb una intel•ligència comparable (o molt superior) a la humana quina serà la necessitat de mà d’obra humana ?
En el mon de la informàtica i la microeletrònica estem molt acostumats a predir el futur. Una de les prediccions més famoses és la que va fer Moore (cofundador de Intel) que prediu que la capacitat dels ordinadors aproximadament es dobla cada dos anys.
L’any passat es va publicar l’article “The cat is out of the bag: cortical simulations with 10
9 neurons, 10
13 synapses”, on cientifics de IBM utilitzaven un superordinador amb 147.456 processadors i 144 TB de memoria per simular un neocortex més gran que el de un gat.
Els investigadors de la École Polytechnique Fédérale de Lausanne en el projecte BlueBrain (
http://bluebrain.epfl.ch/) també utilitzen superordinadors amb l’objectiu de construir un model de cervell el més aproximat al nostre per fer enginyeria inversa y entendre millor con funciona. Estan convençuts que en 10 anys hauran aconseguit el seu objectiu. (
Veure video)
Tornant a la predicció de Moore, una de les seves conseqüències és que els ordinadors de sobretaula actuals tenen una potencia de càlcul similar a la dels superordinadors de fa 10 anys. Si les prediccions optimistes es compleixen doncs, en 20 anys tothom podrà simular el seu cervell a l’ordinador de casa.
És indubtable que veurem canvis radicals en el futur proper. Alguns creuen que les maquines no seran capaces d’assolir les mateixes funcions i emocions que nosaltres. La meva condició d’ateu no m’imposa cap barrera per imaginar que totes les nostres capacitats mentals, que es deuen a l’activitat quimico-elèctrica del nostre cervell, es podran replicar. I es replicaran. Les maquines podran ser creatives, les maquines podran ser emotives, podran ser intel•ligents, etc.
Les maquines no estaran limitades pel sistema de reproducció humana basat en la genética, que és sumament lent. Per tant les maquines es reproduiran y arribaran a uns nivells de capacitat (a tots els nivells) molt superior al nostre. Potser les maquines no tindran problemes ètics per suicidarse o exterminar a les maquines inferiors. Perquè elles mateixes arribaran ràpidament a la conclusió que és millor el bé col•lectiu que l’individual i integraran aquesta “regla” en el seu cervell. Algo que nosaltres no hem acabat d’entendre.
Tot i que Jeff Hawkins diu que no, jo estic convençut que la raça humana desepareixerà igual que van desapareixer els neandertals. Però no hauriem de preocupar-nos massa, perquè en el fons seran els nostres fills, i haurem de convencer-nos que ho son per enganyar el nostre instint de preservació de l’especie.
En el camí cap a l’extinció la demanda de mà d’obra humana es veurà reudida de forma bestial. Potser hi haurà pics de demanda a l’alça en descubrir noves areas d’activitat on l’home és més barat o més eficient que la maquina. Però només serà qüestió de temps que la maquina acabi sent superior.
Tornant a la frase de l’article anti-Luddita
Mientras haya demandas humanas insatisfechas que el trabajo (humano) pueda satisfacer, el desempleo será muy bajo en los mercados laborales libres
Si totes les demandes humanes es veuen satisfetes per la maquina, l’atur serà generalitzat i ni l'augment de productivitat, ni la innovació podran aturar-ho. Potser hi ha alguna demanda humana que serà molt dificil de satisfer mai per una màquina, i es podria donar la paradoxa que l’anomenat “primer ofici del món” fós també l’últim.
Jo sugeriria que ens comencem a preparar...
