Subsidis d'Atur

Alguns economistes adverteixen dels costos que suposa l’atur a les finances de l’estat i que aquest és un dels punts que pot llastrar la propera legislatura de Don Mariano.

Per bé que considero que l’atur és el problema més gran que tenim, i no només a nivell nacional, sinó també a nivell mundial, crec que les partides destinades a pagar els subsidis d’atur no seran el principal problema de Don Mariano.

Cal recordar que les prestacions per atur es perceben durant un temps màxim de 2 anys.

La crisis va començar al 2007 i el nombre d’aturats no ha parat d’augmentar en els últims 4 anys (veure línia vermella del gràfic). Però evidentment les persones que es van quedar aturades el 2007 ja han exhaurit el seu dret a subsidi per tant deixen de suposar un llastra per l’economia de l’executiu.

Això explica perquè a partir de 2009 el nombre de persones que reben subsidi (línia blava) no només no hagi pujat sinó que està baixant.

Si imaginéssim que el número d’aturats no augmentarà més a partir d’ara els costos per subsidi es reduirien gairebé un 30% per art de màgia. Aquesta és la gràcia o la desgràcia del sistema.



Si mireu la informació que hi ha en aquest link sembla molt més preocupant l'evolució dels costos de les pensions, que no ha parat de créixer, i tenint en compte la demografia del nostre país no té pinta que hagi de millorar en el curt termini.

Històries constitucionals

Ara fa uns anys n’hi havia uns que l’estimaven a mort i la resta uns traïdors a la pàtria.

Per un temps van abandonar allò de "los partidos democràticos" que encabia a massa gent indesitjada, per "los partidos constitucionalistas" que deixava més clar de què estaven parlant i servia igualment per diferenciar entre bons i dolents.

La constitució es va convertir en sagrada, si és que ja no ho era prou. A mesura que s’anaven complint aniversaris del sistema democràtic que patim a aquest país, gairebé tothom ho interpretava com la culminació d’un procés suposadament modèlic anomenat transició.

Aquesta cosa sagrada, gairebé fetitxe per alguns, no es podia tocar per rés del món.



Els nacionalistes catalans insinuaven que els agradaria retocar-la per sentir-se més còmodes en un estat espanyol. Ni pensar-ho! Sacrilegi! I a més ens recordaven que això ho havien de votar TOTS els espanyols i que com que la majoria no ho volia mai tindríem més autogovern.

Algú se li acudia posar en dubte que el mandat constitucional que té l’exercit per garantir la unitat d’Espanya estava fora de lloc? Que s’ha tornat boig? Ni pensar-ho! Sacrilegi!

Durant un temps la caverna mediàtica espanyola li va agafar un atac de republicanisme sobtat i semblava que proposaven tocar la consagrada carta Magna per eliminar la casa reial. De cap manera! Això obriria un meló que havia d’estar tancat en pany i forrellat per la resta de la història.

Fins i tot semblava que la casa reial llançava globus-sonda per veure si seria possible tocar la constitució per permetre a les nenes de la casa esdevenir reines algun dia. Curiosament pensaven en les filles del nen, i no les germanes, que no deuen tenir la preparació extraordinària del nen de la casa. Però les nenes del nen tenen pocs anyets i si no està clar que el seu papi arribi mai a seure al tron reial, millor no despertar la bèstia que encara hi sortirien perdent.




Total, després de aguantar a capa i espasa verge i impol•luta durant unes dècades, va i les urgències financeres ho envien tot a fer punyetes. A fer punyetes allò que va ser fruit de “un amplio consenso donde todos cedieron algo”! A fer punyetes allò de “esto no se puede tocar sin ser referendum”!

Però la història encara resulta més curiosa si mirem les raons que han portat a aquesta reforma express. (podeu llegir el texte aqui). Es veu que el banc central europeu no té prou ganes ni diners per salvar-nos cada dos per tres comprant el deute del nostre govern com ja va fer fa uns dies. Com que cada dia ens costen més els diners que ens deixen suposo que el mateix banc central i la resta dels nostres socis seriosos veuen cada dia més probable que no els tornem els diners. Se’ns exigeixen tota mena de mesures per reduir la despesa.

Hi ha gent que ho interpreta com una victòria del neoliberalisme, s’equivoquen! Perquè si un s’ho mira una mica veurà que la medicina no només és la de reduir la despesa del govern (una mesura clàssica dels liberals que suposadament promou l’activitat econòmica privada). En el conjunt de mesures a aplicar pels països problemàtics també hi ha la pujada d’impostos, tema que hauria de remoure els estomacs liberals, perquè creuen que precisament desincentiva l’activitat econòmica. És a dir, no es tracta de què un organisme benevolent vol posar ordre a casa nostra perquè tornem a caminar pels viaranys del creixement econòmic. Això és el què voldríem nosaltres, però a ells se els hi en fot.
En realitat el què passa és volen posar ordre a casa nostra perquè el nostre govern tingui més diners per assegurar-se que tornem el què devem, perquè si no tornem el què devem fem un forat als comptes dels nostres veïns i els què tenen un problema passen a ser ells.

El topall del dèficit anual és una excusa, una declaració d’intencions que és paper mullat, perquè no entra en vigor fins a 2020. En Graupera s’equivoca escrivint a la Vanguardia que es prohibeix el Keynesianisme perque la limitació del dèficit s’elimina en situacions de crisis, cosa totalment coherent amb aquesta escola. Segurament no va llegir prou bé el punt 4 de la reforma

Los límites de déficit estructural y de volumen de deuda pública sólo podrán superarse en caso de catástrofes naturales, recesión económica o situaciones de emergencia extraordinaria que escapen al control del Estado y perjudiquen considerablemente la situación financiera o la sostenibilidad económica o social del Estado, apreciadas por la mayoría absoluta de los miembros del Congreso de los Diputados.

On queda cristalinament clar perquè s’ha fet aquesta reforma express és en el punt 3

Los créditos para satisfacer los intereses y el capital de la deuda pública de las Administraciones se entenderán siempre incluidos en el estado de gastos de sus presupuestos y su pago gozará de prioridad absoluta. Estos créditos no podrán ser objeto de enmienda o modificación, mientras se ajusten a las condiciones de la Ley de emisión.

Un amic virtual ho sintetitzaba extraodinariament bé quan deia:

A partir d’ara serà més segur que jo cobri els bons que vaig comprar de la Generalitat que no pas que un funcionari cobri la seva nòmina.

No es pot explicar més bé amb menys paraules.

En resum, quan els senyors a qui devem diners els hi puja la mosca al nas i ens amenacen d’abandonar el seu tracte paternalista, allò que era intocable resulta que ho deixa de ser. A algú se li ha acudit que aquest pot ser el camí més fàcil per aconseguir la independència?

Es busca

L’atac més greu que ha patit la nostra democràcia des del 23F ja és història. Van ser exactament 2 dies de potència informativa. Després, a oblidar-ho tot ràpidament. Qui se’n recorda ja del delinqüent més buscat del país que haurà de fer front a les despeses astronòmiques d’una gavardina malmesa. Eing ?? Ahh ! que la Tura diu que era de rebaixes... bé és igual, però diu que li tenia un carinyu especial... ( veure video ).

Doncs jo no oblido, digueu-me rancorós! Hem de capturar aquest individuu i que pagui el què toca.

És ben curiós que no sortissin les imatges de l’agressió per les TV més importants. Potser perquè son massa poc ... ummm, agressives ??



Creuem els dits, i esperem que la nostra democràcia en pateixi molts més d’atacs. Tants com calgui fins que deixi de fer falta tapar-se tant el nas.

La solució

Diguem-ho sense embuts, el nostre sistema democràtic és una autèntica merda. Els problemes fonamentals son la pèrdua de poder del ciutadà després d’escollir al seus representants i els incentius perversos de la classe política. Hem d'aniquilar el sistema. La pregunta és: quina alternativa tenim ?


La solució: un mix entre democràcia representativa i democràcia directa. M’explico.

En el sistema que defenso jo trio un representant. Aquest representant forma part d’un partit polític amb un ideari determinat i dedica el seus temps a explicar i justificar a la població les decisions que ell defensa. En qualsevol moment puc canviar la persona que em representa, i ho puc fer tantes vegades com vulgui. Evidentment això crea un incentiu positiu en el representant per intentar representar-me el millor possible, ja que sinó perd el meu suport.

Jo tinc un representant perquè no estic capacitat, ni motivat, ni tinc temps per entendre totes les implicacions de les votacions que es duent a terme en un parlament. Però a voltes em veig capacitat i motivat per fer-ho i reclamo el meu dret a fer-ho directament sense cap mena d’intermediari.

Quant val el meu vot ? doncs si apliquem un sistema sense ponderacions territorials 1 persona = 1 vot. Si fem servir ponderacions territorials podria valer 1.1 o 0.9, per exemple depenen si jo visc en una àrea més o menys poblada del país.

Quant val el vot d’un representant ? doncs el número de persones que l’hagin triat com a representats seus i que no hagin exercit el seu dret a vot directament. Si el diputat A em representa a mi i a 999 persones més, el dia que cap d’aquests representats vota directament el vot del diputat A val 1001 vots. El dia que jo voto directament i la resta de representats no ho fan el seu vot val 1000 vots. El dia que tots els representats voten directament, el vot del diputat val 1.

Quan explico aquest sistema generalment la gent em diu dues coses:

1) això és super-complicat d’aplicar per qüestions tècniques

lo qual només es pot defensar des del desconeixement absolut de l’estat de la tècnica en relació al vot electrònic a través de Internet. És més, una empresa de casa nostra, SCYTL (spin-off de la UAB) és pionera a nivell mundial en aquesta tecnologia.


2) això és injust perquè crearia dues classes socials, els analfabets digitals que poden participar en la democràcia i els que no

quan en realitat la gràcia és que no s’exclou ningú del sistema democràtic, perquè els analfabets digitals triarien el seu representant pels mitjans convencionals actuals. Qui vol participar directament, pot fer-ho.

Val a dir que no invento rés. El concepte de democràcia directa digital no és nou.
http://en.wikipedia.org/wiki/E-democracy

Malgrat un sospitós black-out informatiu JA EXISTEIXEN A ESPANYA diversos partits que defensen coses semblants a les que proposo.
i
a nivell de recerca, fa temps que existeixen revistes i congressos exclusivament sobre aquests temes




Podem sortir d’aquest femer, podem evitar que se'ns continuin pixant a la cara, només ens ho hem de proposar.

How to use mercurial in cygwin from Netbeans

I recently wanted to download and use a project from Kenai and import it in my Netbeans IDE. I like to use cygwin to run Linux-like command line applications, and mercurial falls in this category for me.

So I installed mercurial in my cygwin environment following the steps explained in
http://www.saltycrane.com/blog/2008/04/how-to-install-mercurial-10-on-cygwin/

Then I went to my Netbeans to instruct him to use the hg application which can be found in /bin after installation. The bad news is that hg is a python script which netbeans is not able to run. It looks like it expects some executable.

So I decided to satisfy him with a very simple wrapping executable which I initially called hg_wrapper.c

The task was not so straightforward. First (looking at the code below) I realized that netbeans waits for a file called hg, so my created executable should be renamed as hg.exe.

public Boolean isExecPathValid(String name) {
        if (name.length() == 0) return true;
        File file = new File(name, "hg"); // NOI18N
        // I would like to call canExecute but that requires Java SE 6.
        return file.exists() && file.isFile();
    }

From http://www.koders.com/java/fid7AA93D1A65E57A25677056ED70F7C575E173CE38.aspx?s=PostTask

Then I realized that my netbeans is passing Windows style paths as arguments to the hg application, and this causes the cygwin script to crash. So I did include some simple Windows path detection and conversion into the cygwin path format.

The final code is below.

hg_wrapper.c

// Copyright 2011 David Castells i Rufas (david.castells@uab.es)
#include 
#include 
#include 

char* windowsToCygwinPath(char* path)
{  
 int len;
 int i, j;
 
 if (strchr(path, '\\') == NULL)
  // no windows path, so ignore
  return path;
  
 len = strlen(path);
  
 // ignore deallocation, this creates a mem leak, but since this is
 // a short lived application it will be freed at exit soon, so 
 // why bother ?
 char* ret = malloc(10+len*2);
 
 ret[0] = 0;
 
 strcpy(ret, "/cygdrive/");
 j = strlen(ret);
 
 for (i=0; i < len; i++)
 {
  if (path[i] == ':')
   continue;
  
  if (path[i] == '\\')
   ret[j++] = '/';
  else
   ret[j++] = path[i];
 }
 
 ret[j] = 0;
 
 return ret;
}
 
int main(int argc, char* args[])
{
 char* newArgs[50];
 int i;
 
 newArgs[0] = "c:\\cygwin\\bin\\python.exe";
// for testing purposes
// newArgs[0] = "c:\\cygwin\\bin\\echo.exe";
 newArgs[1] = "/bin/hg";
 
 for (i=0; i < argc-1; i++)
 {
  newArgs[2+i] = windowsToCygwinPath(args[i+1]);
 }
 
 newArgs[2+i] = 0;
 
 execv(newArgs[0], newArgs);
}

I compiled it in a bash console with
>gcc-3 -mno-cygwin hg_wrapper.c -o hg.exe

And then I copied it in /bin directory
>cp hg.exe /bin/hg.exe

Finally I configured Netbeans as follows to use it.



Voila ! It works.