De fet és un argument que sento sovint de la boca de persones que considero molt intel•ligents, com el propi Xavier Sala i Martin (XSiM). I és el principal argument de documentals com “Commanding Heights” .
La teoria diu que el capitalisme es basa en evitar la planificació dels mitjans de producció, aquests son gestionats de manera molt més eficients quan es deixen ens mans del mercat lliure que actua com una mà invisible segons les ensenyances d’Adam Smith. Segons aquesta filosofia, el govern només hauria d’actuar per fer complir les lleis, i assegurar la defensa i l’ordre.
Però la veritat és que jo no ho veig així. Vull dir que no veig per enlloc que hagi triomfat aquesta pràctica. Si més no, no totalment. Més aviat penso que ha triomfat la socialdemocràcia. La socialdemocràcia es basa en tenir un sistema semblant al capitalista però amb un estat molt més gruixut que asseguri la igualtat d’oportunitats i incentiva la solidaritat.
En veure la següent gràfica que descriu l’evolució de la despesa (respecte al PIB) dels governs d’Estats Units, la potència hegemònica del segle XX, queda clar que el govern no s’ha aprimat sinó tot lo contrari. No entenc en què es basen doncs, quan afirmen que ha triomfat el capitalisme. Si ho hagués fet, la gràfica seria totalment oposada.
Però no només es tracta de la mida de l’estat, si poguéssim arribar a imaginar que el cost de la seguretat és tant gran com senyala aquesta gràfica, no hi hauria problema de coherència. Perquè l’aspecte fonamental del capitalisme és que l’estat ha de deixar actuar al mercat actuar de la manera més lliure possible y no ha de tenir cap tentació d’intervenir en l’economia.
I això a mi em sembla que està molt lluny de ser així en el cas de USA (com en la resta de països capdavanters). Primer perquè l’estat intervé directament amb la política monetaria causant una alteració al mercat en molts casos possiblement injusta. Segon perquè és un pais que (igual que Europa) – i com també explica en XSiM - aplica una política de subvencions al sector agrari que acaba fent més barats els seus productes agraris estrangulant el creixement dels països del tercer mon. Tercer perqué, és veritat que les empreses són molt més actives en innovació, però el govern segeix sent el principal motor de la innovació del pais. En el meu camp de recerca les universitats americanes es foten bofetades per aconseguir el finançament de la National Science Fundation (NSF) o de la Defense Advanced Research Projects Agency (DARPA). Està clar que quan els governs detecten una area de coneixement amb un potencial de creixement futur impressionant comença una cursa ferotge suportada per finançament públic per ser els primers en desenvolupar la tecnologia que més tard explotaran les seves empreses. Per exemple, mirem l’evolució del finançament públic de la recerca en nanotecnologia hi veurem els països capdavanters a nivell mundial. Si el capitalisme hagués triomfat aquesta xifra seria zero per aquests països.
La planificació o si més no la capacitat per identificar àrees en potencial de creixement i focalitzar l’economia productiva en una determinada direcció és comú en els campions internacionals. Els meus companys alemanys que lluiten per aconseguir finançament públic per a la seva recerca saben com el govern alemany té com a prioritat número 1 la indústria del automòbil. És a dir, tenir una empresa automobilística en el consorci o estar totalment focalitzat cap a aquesta indústria augmenta significativament les possibilitats d’èxit d’una proposta de projecte quan es demanen diners al ministeri corresponent. Algú li estranya Alemanya continuï amb varis fabricants líders (Mercedes, BMW, Volkwagen/Audi/SEAT, Porsche) i a Espanya no en quedi cap.
A França passa tres quarts del mateix. El finançament de tecnologies com la nuclear, aeroespacial i la supercomputació és prioritaria. Fa pocs dies l’empresa francesa BULL (amb qui he pogut colaborar en projectes de recerca) ha anunciat la creació del superordinador més gran d’europa. Si algú ho dubtava, tot això es paga amb diner públic.
Potser és veritat que a USA hi ha molta més competència per a tot, i això és bó, fa més dinàmica i innovadora la societat. Però el finançament públic i el tamany de l’estat s’incrementa, no pas al revés. I això ens porta a la socialdemocràcia no pas al capitalisme, qui ho vol veure al revés crec que s’enganya.
Ahir (11/6/2010) a la tertúlia del món a RAC1 els tertulians coincidien a dir que és justament ara, aquest precís instant de temps que després d’haver provat i fallat estrepitosament amb les mesures keynesianes el món s’ha decidit a fer un gir de 180º, i convertir-se al capitalisme més fonamental recuperant les idees de figures com “Ronald Reagan” i “Margaret Tatcher”. És a dir, no ha trionfat el capitalisme, sino que el capitalisme és la última idea que es treuen del barret de copa els governants del món per solucionar els problemes.
Com a argument va quedar bé, però llàstima que els tertulians confonen el món amb la el pati de casa seva, i l’extrapolació sempre és perillosa. El gir del què parlen es produeix bàsicament a Europa, liderada per Alemanya que té com a objectiu #1 augmentar les seves exportacions. Significa això que el govern alemany i els governs europeus abandonaran el seu intervencionisme i es dedicaran només a garantir el compliment de les lleis seguint el dictat lliberal. És clar que no, serem més austers, reduirem les despeses supèrflues, intentarem ser més eficients i més productius a tots els nivells i intentarem fer baixar l’euro. Tot això per fer-nos més competitius als mercats internacionals i augmentar les exportacions. Però els governs tindran un paper fonamental en la direcció d’aquest procés.
Com es pot dir que ha triomfat el capitalisme i lliure mercat quan el gran triomfador, la Xina, que ha augmentat les seves exportacions al mercat internacional de manera bestial ho ha fet en gran part gracies a la manipulació del tipus de canvi per part del seu govern?
Ara estem immersos en una cursa per la competitivitat internacional, on Europa reclama augments de productivitat i austeritat. Alguns pocs visionaris (els visionaris sempre son pocs) veuen el veritable problema. En Krugman s’adona que aquesta cursa no acabarà bé si tothom vol vendre més barat, qui se suposa que comprarà?
 |  |
Però el problema global a que ens enfrentem encara no l’han copçat els nostres ilustres tertulians, tant dedicats com estan a l’analisis gallinaci de l’inexistent sempre inminent sentència de l’estatut, la utòpica escissió PSC-PSOE, l’utopic futur govern sociovergent, i el desencisament del ramat electoral. El problema real és que la productivitat és molt alta i continuarà creixent, l’augment de productivitat fa perdre llocs de treball a curt termini, la perdua de llocs de treball fa perdre capacitat de compra i fa caure la demanda agregada, la caiguda de la demanda agregada força més als productors per augmentar la competitivitat i així s’entra en l’espiral d’augment de productivitat i caiguda de demanda que estem començant a viure tal com s’exposa al llibre “The Lights in the Tunnel” , llibre (gratuït en PDF) que els hi recomano a tots els tertulians de les radios catalanes.
El procés actual és d’una forta concentració de capitals a les mans de les empreses campiones multinacionals, la única opció per sortir d’aquest forat serà forçar a la redistribució de la riquesa que aquestes empreses estan concentrant. Això vol dir més impostos, més socialdemocràcia i menys capitalisme. Però el problema és que s’hauria de fer de manera (més o menys) coordinada a nivell mundial, un repte potser massa ambiciós per ser assumible ara mateix, o sigui que ens esperen temps de sang, suor i llàgrimes.
