dimarts, 22 de setembre del 2009

Racistes del Valor Afegit


Fa uns dies vaig fer una mica (no ens passessim) de neteja del meu lloc de treball i entre la pila de papers vaig treure un informe del Observatori de Mercats Exteriors del CIDEM del 2008 molt interessant. Quan me'l van donar ni me'l vaig mirar. I aquest cop, donada la meva creixent afició per l'economia política no em vaig poder estar de fullejar-lo...

Recordareu infinitat de crides per totes les autoritats polítiques a què l'economia del nostre país s'ha de basar en el valor afegit perquè la competència en preu la guanyen els Xinos, que cobren molt poc. Aquest missatge no és de fa dos dies, fa anys que ens venent repetint això. Hem de aportar més valor als productes que fabriquem, perquè els nostres productes tindran més qualitat, i així podrem vendre més car als mercats internacionals. Ras i curt: hem de treballar millor, i fer millors productes. Ja ho deia en Pujol, "la feina mal feta no té futur, la feina ben feta no té fronteres". I això, tothom hi està d'acord, passa pel I+D+i.

El què potser no van preveure les autoritats és que el nostre enriquiment artificial dels últims anys, el missatge matxacón que les economies emergents només competien amb nosaltres per les feines de poca qualificació i les polítiques happy-flowers que es basen en dir que viure a la desllumbrant Barcelona és un reclam que capta tot el talent internacional han fet molt de mal en el pensament de molta gent que han integrat un missatge clarament racista: els Xinos són una raça inferior mancada de creativitat i intel·ligència, nosaltres som creatius i intel·ligents.

Què voleu que us digui? jo no li veig, la diferencia. Hi haurà de tot, com a tot arreu.

L'any 2005 vaig llegir el següent article.



Em va cridar tant l'atenció que me'l vaig guardar, tenia la impressió que allò era molt significatiu del què havia de passar en el futur, i així ha sigut.

Mentres tant aqui se sentien missatges que encara avui perduren "China serà la fàbrica del món..." - deien - "...però nosaltres serem els enginyers !!".

Mentres joves chinesos paraven pel carrer a executius occidentals per preguntar què havien de fer per guanyar diners, aquí tothom es queixava duna crisis de vocacions emprenedores i d'un estrany allau de vocacions de servei públic en format funcionarial.

Però pensem una mica en termes econòmics sobre el missatge racista del valor afegit.

La creació de riquesa sol ser expressada com una funció matemàtica relacionada amb la quantitat de capital, la quantitat de treballadors i el nivell de tecnificació i automatització.

La tecnificació i l'automatització augmenten la productivitat perquè fan que feines que es feien amb persones passin a fer-se amb màquines de manera més eficient, i es crea molta més riquesa amb el mateix número de treballadors. Però una conseqüència obvia és que les feines que poden ser automatitzades ho seran i, encara que donin molts beneficis a un petit grup de gent, acabaran donant feina a molt poca gent. Com ja ha passat en la majoria de l'agricultura i està passant en molta indústria.

Paradoxalment si el cost de la mà d'obra és irrellevant llavors potser passa a ser més important el cost del transport i acaba fent de Xina un productor massa llunyà i per tant un competidor més feble justament amb coses de "poc" valor afegit.

Tot i així, si el què volem és donar feina a molta gent hem de dedicar-nos a coses que no es puguin automatitzar. Coses com la medicina, el periodisme, el disseny, l'art, l'esport, el turisme, l'educació o la recerca. I és en aquestes coses que tindrem la competència més ferotge dels productors amb una mà d'obra més barata. I aquí la distància i les diferencies culturals juguen un paper important. Jo no aniré al metge a Xina a curar-me una grip, ni llegiré un diari d'allí durant l'esmorzar, però potser compro roba dissenyada per un Xino, i les properes olimpíades segur que veuré més Xinos que Espanyols pujant al podi.

Una multinacional que vol muntar un centre de recerca amb 1000 investigadors, a on li sortirà més barat? A Xina, evidentment. Tot i aquesta evidència sembla que ningú ho vulgui entendre, la recerca és molt intensiva en mà d'obra i els Xinos estan tant o més qualificats que nosaltres.

A part, la seva dictadura és molt més eficient que el nostre miratge de democràcia quan ha d'executar un pla d'intervenció en l'economia. Quan decideix que s'ha de potenciar la indústria o la recerca en una determinada direcció no té vergonya, ni té complexos....

Tornant al principi, a l'informe del CIDEM, mireu quins eren les principals regions més innovadores del món al 2008. Fixeu-vos la quantitat de regions Asiàtiques que hi ha. Hi veieu algun lloc que estigui a prop de casa nostra ?



No hase falta desir nada mas... obriu els ulls, i no em sigueu racistes !!!!

dijous, 10 de setembre del 2009

Estem fatal, per tant anem molt bé

El pensament general que percebo en aquest país és que la crisis ens ha portat a un situació molt dolenta i cada dia que passa sembla més encertat el títol del llibre del Santiago Niño Becerra: "El crash del 2010". Per mi, un aprenentatge d'aquesta situació és la constatació que la manca d'ètica i la hipocresia està generalitzada.

No ho dic tant per l'origen de la crísis: uns productes financers dubtosos que han fet esclatar la bombolla de l'hiper-credit mundial atribuits a la manca d'ética del sector financer, sinó per l'anàlisi i cerca de solucions per part de la classe política i la gent en general.

L'anàlisis dels governs socialistes és: la cosa està fatal, injectem diners per mantenir el consum i subsidiem si és necessari fins que tot torni a ser com abans. L'analisis dels governs liberals és: la cosa està fatal, augmentem la productivitat i fem el que calgui per augmentar les exportacions.

Potser és la meva condició d'ateu-cristià em fa veure les coses d'una manera diferent. La moral cristiana crítica les desigualtats entre els homes i promociona que el ric ajudi al pobre perquè deixi de ser pobre. Els sindicats d'això en diuen justícia social.

El problema ve quan posem fronteres a la justícia social, la hipocresia floreix. La cosa no està fatal, al món hi havia milions de pobres que han deixat de ser tant pobres.

Fa unes dècades nosaltres vivíem tranquil·lament. Teníem unes grans reserves de pobres en països miserables, corruptes o comunistes. Excuses que ens servien per no acceptar-los en els nostres mercats. Els seus països no ens tocaven els nassos perquè no exportaven massa i podíem anar agafant pobres de manera continua per mantenir el creixement demogràfic i trobar treballadors barats per feines no desitjades. Per calmar la nostra angoixa ètica prometíem que els hi donaríem el 0.7%, fèiem ONGs i apadrinàvem nens. Almoines, al cap i a la fi.

Cau el mur de Berlin, China decideix ser menys comunista, tothom es frega les mans pensant que els 1300 milions de Chinos es tornaran bojos per comprar tot lo que té el món desenvolupat i tenim poques excuses per apartar-los del nostre món. Però China comença a fabricar i a exportar de valent posant-se al nivell exportador de US i inevitablement es converteix en un competidor directe i a l'imaginari colectiu el simpàtic chino passa a ser el puto chino, una maquina de treballar monstruosa sense sentiments amb l'únic objectiu d'arruïnar-nos.

Exportacions de US i China



És evident que hi ha un diferencial entre la nostra riquesa i la seva que podem mesurar en el PIB per càpita. El PIB per càpita indica la riquesa que genera una persona al país, però també ens pot servir com indicador indirecte del cost de la mà d'obra. Nosaltres tenim un PIB per càpita 17 vegades superior al de China (26K$ contra 1,5K$). No cal ser un crack per adonar-se que hi haurà un trasvàs o bé d'empreses (deslocalització), o bé de treballadors (immigració) o bé de sous per equilibrar aquesta situació.

Les dues primeres ja fa anys que venen passant, és inevitable que també passi la tercera. Alerta, que això no significa que els Chinos cobrin més i nosaltres ens quedem igual. Això vol dir que ens hem d'equilibrar, ells cobraran més i nosaltres menys. Quan menys ? si el món fos just i tots tendíssim a la mitjana doncs: uns 4,5K€/any. Que em surten d'agafar el PIB d'espanya (26K$), el PIB mig del planeta (6K$), el salari mig d'Espanya (19K€) i fer una regla de 3. Curiosament aquesta xifra coincideix bastant amb el sou de subsistència que s'ha inventat en ZP i que ja pronosticava el visionari Niño Becerra.

PIB per càpita de Espanya i China


Però si ens pregunten si estem disposats a cobrar 4,5K€/any en favor de la justícia social tothom respon: que se'n vagin pendre pel cul el Chinos, jo vull els 26K€/any. I els primers que diuen això són els abanderats com a defensors dels pobres: comunistes, socialistes i sobre tot sindicats. Quina hipocresia !!

Malgrat els esforços pels governs del primer món (de tots els colors) per vendre'ns la moto que tornarem a ser rics, dubto molt que sigui així. Era molt injusta la situació de desigualtat mundial i sembla que aquesta crisis ens posarà al lloc que ens toca, és a dir més avall. Com diria el capellà:

És realment just i necessari,
és el nostre deure i la nostra salvació,...

dimarts, 8 de setembre del 2009

Contradiccions

Quan algú m'intenta convèncer de coses totalment oposades a les seves teòriques creences em poso molt nerviós. M'entra un no sé què, i em venen unes ganes boges de reviure al José Luís Lopez Vazquez en una de les seves histèriques interpretacions.

Un dels últims atacs més seriós d'aquest estil el vaig tenir a finals de l'any passat en escoltar al president Montilla fent una crida al consum. No m'ho podia creure !! Qui feia dos dies criticava la societat consumista i desemmascarava la cobdícia dels neoliberals salvatges, ara reclamava que deixés d'estalviar i em llancés a consumir per mantenir els beneficis dels dimonis neoliberals. Aarrggghhhh !!

No és una qüestió de ideologia, és una qüestió de coherència.

Em passa el mateix quan escolto a un liberal intentant argumentar que la fusió de les caixes d'estalvis no és només necessària sinó que beneficiosa pel consumidor. M'intenten convèncer què una caixa "forta" és millor perquè podrà optimitzar els seus recursos (eufemisme per dir: tancar oficines i despatxar treballadors) i això farà augmentar el benefici i li permetrà competir millor. Que, a base de fusions, es creï un oligopoli i desaparegui la competència pot ser bo per les caixes, que deuen estar maquinant més comissions, però mai pel consumidor, aquesta és una de les bases de l'economia de mercat. Aarrggghhhh !!


Ara, la repanotxa és sentir dir a l'esglesia que la homosexualitat d'alguns dels seus membres i fins i tot els casos de pederàstia són qüestions internes que no haurien de transcendir al debat públic.(d'exemples n'hi per parar un tren). Però com es pot tenir la barra de fotre's a casa de la gent a dir lo que està bé i lo que no està bé, a exigir lo que has de fer i lo que no has de fer, i després fer la viu-viu quan t'ho reclamen a tu. Si l'homosexualitat és detestable per l'esglesia han de fer fora del magisteri a tots els seus membres homosexuals, i punt. Aarrggghhhh !!



Lo dels demòcrates que prohibeixen la democràcia (llegeixis referendums) em porta a un estadi superior a l'anterior i més semblant a les convulsions de la nena de l'exorcista.
grrrrrrrrruuuuuuuuuhhhhhhiiiiiiiiiiaaaaaarrggghhhh!!
Una raó més per dinamitar aquesta merda de democràcia que tenim.

Vaig a prendre'm la pastilla, que això no es pot aguantar !!