No ho dic tant per l'origen de la crísis: uns productes financers dubtosos que han fet esclatar la bombolla de l'hiper-credit mundial atribuits a la manca d'ética del sector financer, sinó per l'anàlisi i cerca de solucions per part de la classe política i la gent en general.
L'anàlisis dels governs socialistes és: la cosa està fatal, injectem diners per mantenir el consum i subsidiem si és necessari fins que tot torni a ser com abans. L'analisis dels governs liberals és: la cosa està fatal, augmentem la productivitat i fem el que calgui per augmentar les exportacions.
Potser és la meva condició d'ateu-cristià em fa veure les coses d'una manera diferent. La moral cristiana crítica les desigualtats entre els homes i promociona que el ric ajudi al pobre perquè deixi de ser pobre. Els sindicats d'això en diuen justícia social.
El problema ve quan posem fronteres a la justícia social, la hipocresia floreix. La cosa no està fatal, al món hi havia milions de pobres que han deixat de ser tant pobres.
Fa unes dècades nosaltres vivíem tranquil·lament. Teníem unes grans reserves de pobres en països miserables, corruptes o comunistes. Excuses que ens servien per no acceptar-los en els nostres mercats. Els seus països no ens tocaven els nassos perquè no exportaven massa i podíem anar agafant pobres de manera continua per mantenir el creixement demogràfic i trobar treballadors barats per feines no desitjades. Per calmar la nostra angoixa ètica prometíem que els hi donaríem el 0.7%, fèiem ONGs i apadrinàvem nens. Almoines, al cap i a la fi.
Cau el mur de Berlin, China decideix ser menys comunista, tothom es frega les mans pensant que els 1300 milions de Chinos es tornaran bojos per comprar tot lo que té el món desenvolupat i tenim poques excuses per apartar-los del nostre món. Però China comença a fabricar i a exportar de valent posant-se al nivell exportador de US i inevitablement es converteix en un competidor directe i a l'imaginari colectiu el simpàtic chino passa a ser el puto chino, una maquina de treballar monstruosa sense sentiments amb l'únic objectiu d'arruïnar-nos.
Exportacions de US i China
És evident que hi ha un diferencial entre la nostra riquesa i la seva que podem mesurar en el PIB per càpita. El PIB per càpita indica la riquesa que genera una persona al país, però també ens pot servir com indicador indirecte del cost de la mà d'obra. Nosaltres tenim un PIB per càpita 17 vegades superior al de China (26K$ contra 1,5K$). No cal ser un crack per adonar-se que hi haurà un trasvàs o bé d'empreses (deslocalització), o bé de treballadors (immigració) o bé de sous per equilibrar aquesta situació.
Les dues primeres ja fa anys que venen passant, és inevitable que també passi la tercera. Alerta, que això no significa que els Chinos cobrin més i nosaltres ens quedem igual. Això vol dir que ens hem d'equilibrar, ells cobraran més i nosaltres menys. Quan menys ? si el món fos just i tots tendíssim a la mitjana doncs: uns 4,5K€/any. Que em surten d'agafar el PIB d'espanya (26K$), el PIB mig del planeta (6K$), el salari mig d'Espanya (19K€) i fer una regla de 3. Curiosament aquesta xifra coincideix bastant amb el sou de subsistència que s'ha inventat en ZP i que ja pronosticava el visionari Niño Becerra.
PIB per càpita de Espanya i China
Però si ens pregunten si estem disposats a cobrar 4,5K€/any en favor de la justícia social tothom respon: que se'n vagin pendre pel cul el Chinos, jo vull els 26K€/any. I els primers que diuen això són els abanderats com a defensors dels pobres: comunistes, socialistes i sobre tot sindicats. Quina hipocresia !!
Malgrat els esforços pels governs del primer món (de tots els colors) per vendre'ns la moto que tornarem a ser rics, dubto molt que sigui així. Era molt injusta la situació de desigualtat mundial i sembla que aquesta crisis ens posarà al lloc que ens toca, és a dir més avall. Com diria el capellà:
És realment just i necessari,
és el nostre deure i la nostra salvació,...
Estic d'acord en que lo just seria que els diners estiguessin repartits equitativament arreu del mon pero no en que haguem d'arribar tots a un nivell de probresa significatiu.
ResponEliminaM'explico: molts economistes creuen que s'ha de reactivar el consum per incentivar el creixement de la economia... i jo crec que es bàsicament el contrari.. o almenys amb gairbé tot. S'haurien de consumir els menys recursos possibles sempre i quant això no provoqués una reducció del benestar global (i hi ha mooooolt per retallar en aquest aspecte, i molt en què invertir també, però probablement es retallaria més del que s'invertiria). Vamos, que amb menys diners per persona podria ser tothom més feliç, ¿no podriem acostar-nos a cap model en el que el consumisme no s'incentivés?
"Potser és la meva condició d'ateu-cristià em fa veure les coses d'una manera diferent. La moral cristiana crítica les desigualtats entre els homes i promociona que el ric ajudi al pobre perquè deixi de ser pobre. Els sindicats d'això en diuen justícia social."
ResponEliminaDavid, em sembla que confonem conceptes: Una cosa és promocionar que el ric ajudi al pobre (donacions voluntàries privades, mai imposicions d'ens públics!), una altra cosa és que l'Estat, en nom de la justícia social i sense consentiment de la propietat (tu o jo), redistribueixi la teva riquesa i la doni als altres.
La moral cristiana es basa en la voluntat, no en la coacció: "Que cadascú doni allò que de cor ha decidit, no de mala gana ni per força, perquè Déu estima el qui dóna amb alegria" Pa de Sant Antoni. I com aquesta, mil més.
La moral cristiana tampoc defensa fer el vago i anar cobrant l'atur. Sinó esforçar-se i ajudar-se. Però l'ajuda és sempre voluntària.
La cooperació social en una societat oberta i globalitzada funciona sense sindicats ni imposicionss estatals:
http://givingpledge.org/
"El problema ve quan posem fronteres a la justícia social, la hipocresia floreix. La cosa no està fatal, al món hi havia milions de pobres que han deixat de ser tant pobres."
ResponEliminaPer cert, els pobres han deixat de ser pobres gràcies al mercat, no a l'Estat. Pregunta-li a la Xina.
Alex, no he mencionat l'estat en l'article, tampoc he dit que la redistribució de la riquesa hagués de ser forçada ni que el mercat fos dolent.
ResponElimina