Mentiras sobre la seguridad del avión

Hoy voy a escribir en castellano, a ver si soy capaz ? después de haber recibido una educación casi exclusivamente en Catalán fruto de las políticas neo-nazis de los gobiernos autonómicos he tenido que dedicar años de estudio en academias privadas pagados de mi bolsillo para ser capaz de escribir correctamente en esta lengua.

¿Se lo han creído? Algunos seguro que si. Es tan sorprendentemente fácil colar una mentira de este calibre en esta sociedad adormecida en la que vivimos… En fin, hoy quiero escribir sobre esto en castellano, la mentira. Más que nada porque ya lo he hecho en catalán y me gustaría responder a muchos bloggers españoles con un simple link a esta página para evitar escribir lo mismo una y otra vez.

Quiero desvelar una mentira que ha conseguido pasar como verdad irrefutable. “El avión es mucho mas seguro que el coche”, esa es la mentira. Y la verdad es que me asombra la facilidad como este mensaje ha sido asimilado sin un ápice de crítica. Me deja atónito como un cálculo interesadamente erróneo no ha sido desenmascarado 5 minutos después de haber sido publicado, sobre todo porque el argumento se basa en un cálculo de probabilidades de primero de bachillerato y también porque lo propagan personas con la máxima educación.

Recuerden que la probabilidad se calcula con una simple división, Casos Favorables / Casos Posibles. Los que aseguran que volar es más seguro que ir en coche ponen el número de muertos como Casos Favorables y el total de población como casos posibles. Lean bien, esto da la “probabilidad que una persona muera en ese medio de transporte”. Ese cálculo no sirve en absoluto para deducir la seguridad del medio de transporte. Utilizando ese argumento podemos deducir que es mucho mas seguro un caza bombardero F18, un tanque, un coche de Formula 1, un submarino atómico o un Zeppelín relleno de gas inflamable. Total, el número de muertos en esos medios de transporte es infinitamente menor que los muertos en carretera.

¡Pues NO señores! ¿Como pueden decir tal barbaridad? Para evaluar la seguridad del medio de transporte deberíamos utilizar el número de trayectos o algo parecido como Casos Posibles. Así pues deberíamos calcular la “probabilidad de morir en un trayecto en ese medio de transporte”. O lo que es lo mismo “la probabilidad de que si viajo en ese medio de transporte, muera”, en lugar la utilizada “probabilidad que si yo muero, mi muerte se produzca en ese medio de transporte”.

Yo he hecho ese cálculo súper simple de primero de bachillerato, el resultado se puede ver fácilmente en el siguiente gráfico que compara ambas probabilidades con datos del año 2008 y de los últimos 30 años... Y, si, ¡nos tomaron el pelo! El avión es menos seguro.

¿Quien nos tomó el pelo? ¿Y Por qué? ... por cierto ¿Conocen una empresa llamada Boeing y un organimso llamado National Safety Council?. Mas pistas en mis artículos en Catalán sobre el tema.

Por casualidad he escrito este texto en un avión destino a Paris. No deberían tener miedo a volar, aunque superior al coche, la probabilidad de morir en un trayecto de avión es muy baja.

Acomiadaments i Divorcis

Un misteri de la psicologia humana és el perquè un casat, per defecte, pressiona al solter perquè es casi, igual que el pare pressiona a la persona sense fills perquè en tingui. Una pràctica que trobava detestable quan jo era solter i no tenia fills.

En una conversa de cafè fa pocs dies vaig adonar-me que jo estava fent justament això amb un company de feina. Com ens hem de veure! Un dels meus arguments de venda del matrimoni era que avui en dia era molt fàcil divorciar-se, per tant es podia embrancar en aquest contracte sense massa reserves, total es podia dissoldre molt fàcilment.

De sobte em va venir al cap la facilitat de dissolució és lo que els empresaris reclamen al govern per poder incentivar la contractació. El matrimoni és com un contracte laboral, per tant aquesta lògica també hauria de funcionar amb el mercat matrimonial.

Però resulta que no, si mirem les dades de l'evolució del nombre de matrimonis i casaments a Espanya, el fet que augmenti el nombre de divorcis al voltant d'un 50% durant la última dècada no fa augmentar el nombre de matrimonis sinó que aquests segueixen estables.

Al veure això, immediatament em pregunto: realment, tindria cap efecte incentivador de la contractació abaratir l'acomiadament ?

Si quan l'empresari contracta una persona té en compte el cost d'acomiadament i a cada més, a part de la nòmina que li paga al treballador, va ingressant la part proporcional del seu cost d'acomiadament en un fons separat, el cost d'acomiadament no és un problema significatiu. Aquest sobrecost hauria de fer que el què esta disposat a pagar de nòmina l'empresari sigui més poc a Espanya que a Estats Units. Però també hauria de fer que els treballadors americans exigissin un sou més alt en concepte del risc d'acomiadament i dediquessin part del seu sou a contractar una assegurança per fer front a l'acomiadament. I pel que veig, sembla que és així.

Fet i fet, em fa l'efecte que l'empresari acabaria pagant el mateix d'una manera o una altre i les "lleis" de la oferta i la demanda haurien d'equilibrar aquestes xifres en qualsevol dels dos models.

Perquè els nostres empresaris demanen un canvi, doncs ? O bé no han creat aquest fons, o bé se l'han pulit, o simplement perquè si ara tens uns fons d'acomiadament i demà ja no és imprescindible, doncs amb un dia has "guanyat" automàticament tots aquests diners.

Com dirien al nostre país germà, això te pinta de "pan para hoy, hambre pa mañana".

Però el què és innegable és que la creació d'aquest fons suposa una complexitat administrativa i de planificació excessiva per a la majoria de petites empreses, i que el treballador ja està protegit contra l'acomiadament a través de la paga de l'atur.

El que jo faria és eliminar l'acomiadament per evitar aquesta càrrega administrativa a les empreses, convertir els diners que l'empresa hauria de posar en el fons d'acomiadament a una taxa per acomiadament que l'empresa paga cada més com un concepte més de la nòmina i fer que el treballador rebés aquests diners de l'estat, no de l'empresa. Així el treballador rebria el mateix, l'empresa pagaria el mateix però s'estalviaria un maldecap.

Però tornant a l'inici, dubto que com a resultat augmentessin els llocs de treball.

Futbol i Moral

Són adolescents i sembla que tenen el què qualsevol home enveja: un físic extraordinari, la aclamació de milers de persones, sous astronòmics, feina de poques hores al dia, cotxes esportius, noies a cabassos, hotels de luxe, festes privades, amistats influents... en resum salut, diners, amor i fama.

Estic parlant, evidentment dels futbolistes.

Els últims fitxatges de'n super-florentino, per si algú acaba d'aterrar de tornada d'un viatge interestelar i no se n'ha assebentat: Kaká i Cristiano Ronaldo, tornen a revifar el debat sobre la immoralitat dels sous dels futbolistes.

Que quedi clar que els sous d'aquests senyors no és de 90 M€ ni de 60 M€ que són les xifres que apareixen als mitjans i són les xifres que es paguen entre els clubs per "comprar" al jugador. En realitat cobren menys. Un dels millors jugadors del món cobra menys de 10M€ l'any. Si aquest jugador tingués molta sort i jugués a un nivell extraordinari durant 10 anys aconseguir amassar una fortuna de 100M€.



Però tornant a la discussió original, la immoralitat dels sous és una mica complicada d'argumentar.

Els arguments habituals són:
CONTRAST SOCIAL: Hi ha gent que es mor de gana mentre aquesta gent guanya tants diners
BENEFICI: La seva feina no aporta rés a la societat
ANTI-MERITOCRACIA: Tenen una formació i coneixements mínims, i treballen molt poc. Un mal exemple per la joventut del país.

Deixeu-me rebatre'ls un per un

CONTRAST SOCIAL
Primer de tot, crec que avui en dia no és mor de gana gaire gent al món, en tot cas la maten de gana governs curruptes i guerres ignorades.
Tampoc no hi veig cap relació directe entre que hi hagi gent que cobri molts diners i que hi hagi gent que es mori de gana. Que es vol dir ? Que el sou dels futbolistes és la causa de la pobresa ? Que el sou dels futbolistes contribueix a una mala distribució de la riquesa ? Més aviat al revés, hi ha molts futbolistes de països no desenvolupats que generen força riquesa als seus països, via traspassos federatius i via transferències personals. El cas de Brasil és clar, rep al voltant de 200 M$ a l'any en concepte de traspassos de futbolistes. Tanmateix si el que es vol dir és que els diners que es donen als futbolistes es podrien donar directament a gent que es mor de gana llavors no en culpeu al futbolista. Digueu als milers de persones que omplen els estadis que enlloc de comprar un entrada d'un partit ingressin els mateixos diners en una ONG solidaria. Que facin el mateix enlloc de pagar l'entrada al cine, al teatre, a un concert de rock. Que destinin els diners a obres solidaries enlloc de fer despeses no imprescindibles per a la supervivència com anar de vacances, fumar-se un cigarret o prendre's una orxata.

BENEFICI
El negoci del futbol suposa un 2% del PIB a Espanya. La indústria de l'automòbil és el 8%, només 4 vegades més. Gràcies al futbol es construeixen estadis, s'escriuen diaris, es fan programes de tele i de radio, es creen portals a Internet, es fan bufandes, samarretes, i bambes, es fan viatges en cotxe, metro o avió, s'omplen hotels, es cuinen botifarres i entrepans, es produeix cervesa. En fi, es posa en marxa la roda que li dona feina al paleta, a l'arquitecte, al periodista, a l'informàtic, al sastre, al pilot, al conductor, al cambrer, al pagès, etc. I tot això per veure 11 tios perseguint una pilota !!
Tant i fot ! lo important és que hi hagi alguna excusa per crear més de lo realment imprescindible per viure. Fent una simplificació molt bèstia podríem dir que el pes que el sector serveis té en la economia d'un país indica la quantitat de coses no imprescindibles per viure que es dedica a fer aquell país. Els països desenvolupats dediquen al voltant del 70% del seu PIB al sector serveis i menys d'un 3% a l'agricultura. A Sierra Leona dediquen un 20% al sector serveis i un 50% a l'agricultura.
Es clar que fem moltes innecessàries, el futbol n'és una, com qualsevol altre art. Perquè mireu-vos els vídeos de YouTube amb el recull de les millors jugades de jugadors com Ronaldo, Ronaldinho, Messi, Kaká, Cristiano Ronaldo o Iniesta i digueu-me que no és art. Les societats avançades i el món en general no només estem predestinades a consumir allò que no és indispensable, sinó que haurem de basar cada vegada la nostra economia en coses tant innecessàries com el futbol.

ANTI-MERITOCRÀCIA
Sento molt sovint frases de l'estil "per aquest sou jo si que correria i suaria la samarreta, no com aquests ninyatos". Frases totalment demagògiques perquè aquests ninyatos són persones fora de serie. Al món hi ha 38 milions de jugadors de futbol. Com un d'aquests jugadors arriba a jugar a un dels equips més potents del món ? com arriba a cobrar més de 5M€ anuals a un equip de la lliga Espanyola, Anglesa o Italiana ? Creieu que és per amiguisme ? per influencies ? evidentment que no, al darrera hi ha un procés d'aprenentatge dur, uns sacrificis importants, una competència ferotge, segurament un dels processos meritocràtics més purs que podem trobar sota la capa del sól. I un cop pujats al dòlar, tenen un sou fixe del qual es poden retirar ? ben al contrari, la majoria tenen primes i incentius en funció del seu rendiment. Si treballes bé cobres més, sino cobres menys. Tenen contracte indefinit, com la resta dels treballadors ? no, cada cert període renegocien el seu contracte amb un risc de quedar-se a l'atur de manera immediata si el seu rendiment ha baixat molt o si han patit una lesió important que estronqui la seva carrera.
Però sobre tot fixeu-vos que lo admirable del futbol és que a un treballador se li reconeix que ell aporta més a l'empresa que no pas el directiu, i per tant, cobra més que ell. No estaríeu d'acord en cobrar més que el vostre jefe si vosaltres aporteu més a l'empresa que no pas ell ? es clar que si.

Per acabar deixeu-me fer dues reflexions:

La gent que troba immorals els sous dels futbolistes, troba moral la loteria ? on una persona obté moltíssims diners gràcies a l'atzar i sense cap tipus d'esforç ? Una reflexió molt encertada que he trobat a http://comentarisnoaris.blogspot.com/2009/03/sobre-la-injusticia-dels-sous-dels.html

Vaig sentir fa temps un consell per decidir quina pot ser una bona inversió a borsa. El consell era: "inverteix en grans empreses que no perdin diners i estiguin gestionades per incompetents". Ostres !! em va sobtar molt el consell... semblava del tot contradictori. Però la justificació era la següent: "si una gran empresa està gestionada per incompetents i tot i així guanya diners, vol dir que té una posició tant forta que és immune als directius patans que pugui tenir. Hi ha una probabilitat alta que en un futur algú competent n'assumeixi la direcció i faci guanyar encara molts més diners a l'empresa i es revaloritzi el valor de l'acció".
A part d'interioritzar la validesa de l'estratègia, quan vaig sentir això de la veu d'algú que s'ha mogut en aquests àmbits de poder empresarial vaig pensar: Ostres !! deu ser veritat doncs que és possible que hi hagi incompetents en els àmbits de poder empresarial. I aquests incompetents deuen viure a cos de rei amb contractes blindats i altres privilegis. El problema és que no salten al camp per suar una samarreta, no tenen contractes renovables cada 2 anys, no sabem qui son, i no marxen ni amb aigua calenta.

Endevant amb el futbol !!

Eleccions al Parlament Europeu

Ai... apreciats tertulians... un dia més ús dedico una nota... gràcies per fer-me pensar... gràcies per esperonar-me a dur-vos la contrària...



Aquests últims dies noto una pressió, una força, un moviment... després de dies de menystenir aquesta nova trobada amb les urnes, aquesta propera festa de la democràcia... ara us venen les cagarrines i us heu de retractar i ens heu de fer creure que això serà superimportant. Que si les coses van mal dades us tocaran el crostó per jugar a fer el paper d'antisistemes irresponsables, per promoure l'adormiment del ramat electoral.

Ja ho sé que els vostres col·legues polítics no els hi agrada quedar malament a les fotos, i una baixa participació és una foto dolenta. Ja ho sé que no voleu ser els caps de turc d'aquesta desfeta, però ja sabeu que ells no n'assumiran cap responsabilitat i això de canviar el discurs a última hora us dona molts números en la propera rifa.

Paciència, si n'assumiu públicament les culpes ja esteu més que perdonats. Així tenen l'excusa perfecte per ignorar qualsevol altre raó.

Ara que ho penso, no estareu pas conxorxats per servir-los una excusa perfecte amb safata de plata, no ?

Sigui com sigui, demaneu perdó i ja està, però el què no heu de fer és vendrem la moto, si us plau !!! que encara me'n recordo quan ens vàreu vendre la moto que l'estatut ens havia de solucionar la vida. Ei, que hi ha gent que s'ho va creure... estafadors !!

Perdoneu, que estic calent i em perdo. Tornant al tema, això del parlament és una camama, no em foteu veure a galet !!

Algunes "perles" tretes de Wikipedia :


Tareas del Parlamento Europeo:

Función legislativa:
... el Parlamento Europeo no posee iniciativa legislativa; ésta está en manos de la Comisión Europea...

Función presupuestaria:
...decide el presupuesto de la UE... (113 mil millons de € = 0.9 % PIB de la UE, per fer-nos una idea les administracions públiques espanyoles gestionen més del 30% del PIB espanyol)...
... el Consejo tiene la última palabra

Función de control
...el Parlamento sólo puede rechazar a la Comisión completa, no a comisarios concretos


Això és una enganyifa, i em voleu convencer que és crucial que jo trii uns representants per un organisme inútil.
Per si no ho sabíeu jo no en vull cap de representant, jo ja soc grandet per representar-me a mi mateix, i si de cas vull triar-lo i canviar-lo quan em doni la gana. Democràcia directa / e-Democràcia JA !!!

Però si us entesteu a explicar coses, no torneu als tòpics de sempre, sobre lo difícil que ha estat construir això i sobre el risc que hi ha de trencar-ho. Si us entesteu a explicar coses expliqueu les coses que s'han de millorar, poseu al descobert les coses miserables i pressioneu perquè aquestes desapareguin, critiqueu perquè les coses siguin algun dia millors, aquesta és la vostra funció.

El que hem de fer és deixar en evidència que és un organisme inútil, o si voleu ser benèvols, molt poc eficient. Com més abstenció hi hagi menys es podrà ignorar això des dels poders polítics. Tot i així l'abstenció s'intentarà explicar com a què el ciutadà no està implicat en el procés de construcció europea. Sempre ens volen fotre les culpes de tot, pobres de nosaltres. És clar que gairebé tothom vol més Europa, això no té rés a veure. Fa falta que algú els hi digui clarament: volem més Europa, volem més democràcia, volem més meritocràcia, volem menys organismes inútils i menys burocràcia, volem més gent competent tirant del carro i menys incompetents en llocs de responsabilitat, volem més idees i menys disputes miserables, volem menys falsos messies, menys dietes vergonyants, menys "don-nadies", menys aprofitats.

En resum, gràcies tertulians per fer-me adonar de tot això. Demà us tornaré a escoltar.

Mori la Democràcia Representativa

Sempre he trobat molt curiós el sentiment que té molta gent temps després de grans esdeveniments on un poble és manifesta majoritàriament en una direcció en contra de l'acció dels governants. Ho he vist tantes vegades ! ... després del "No a la guerrra", després de la catàstrofe del prestige, després de la nefasta gestió de la minístra de foment amb el tema de l'AVE a Barcelona, ...i tants i tants d'altres.

El què em sorprèn és que el sentiment de la majoria de la gent després d'aquests fets és: "anàvem tots a una i el temps ens ha donat la raó", és a dir una edició readaptada del "mal de molts consol de rucs" amb un toc positiu perquè "teníem raó".

Però no us adoneu del drama ? Teníem raó però no va servir per rés !! Com podem estar orgullosos de no haver canviat rés ? és el mateix que penso quan ara surten de sota les pedres suposats antifranquistes vanagloriant-se del seu activisme durant la dictadura. Com poden estar satisfets de no haver canviat rés ? .. i d'haver deixat morir aquell pocavergonya al llit després de 40 anys de dictadura ?

Com a mínim els satisfets antifranquistes tenen l'excusa de la dictadura, però és que ara vivim en una suposada democràcia i continua passant el mateix. No veieu que alguna cosa falla ?

Es clar que si ! Falla que cada quatre anys li donem carta blanca a uns senyors perquè facin el que els convingui (tot representant-nos) i nosaltres tornem allà a on erem, a ocupar el paper de miserables espectadors. Imagineu que passaria en un judici si després de triar el meu advocat defensor ja no em reunís mai més amb ell ? Això és el que fem amb els nostres polítics, i així ens va...

Molts ciutadans ja han entès que la seva capacitat d'influència és mínima i fins i tot s'abstenen de votar cada quatre anys. En resposta els polítics els hi posen l'etiqueta d'irresponsables, de gent que passa d'esma per la vida, de titelles del sistema, de desagraïts. Qui no ha sentit aquella frase de "...després de tants anys de lluita per aconseguir aquesta democràcia !", que normalment surt de la boca d'un ex-activista antifranquista. De vegades a algun polític despistat se li escapa un "hauríem d'entendre perquè hi ha tanta abstenció", però normalment surt de la boca dels perdedors d'unes eleccions que en la seva al·lucinació pensen que els abstencionistes els haurien votat a ells. Senyors polítics, el que han d'entendre és que la gent està cansada que vostès prometin una cosa i en facin una altre, que es dediquin a coses que no interessen o que no es dediquin a les que interessen. Però, siusplau, no es facin els bojos, que això ho saben de sobres...

El problema és que ningú els passa comptes, un cop aconsegueixen el poder amb una majoria suficient per governar la seva primera prioritat passa de ser "com aconseguim la cadira?" a "com aconseguim que no ens prenguin la cadira?". Evidentment la ciutadania que els ha escollit per a ser representada no acostuma a compartir aquest primer objectiu. En moltes ocasions sento rebatre aquest argument amb un "i tant que se'ls passa comptes !! cada quatre anys a les eleccions... i si no ho han fet bé, se'n van cap a casa". Aquesta resposta em sembla patètica. Com afecta la incompetència manifesta d'un polític (posem el cas de Magdalena Alvarez, o Francesc Baltasar) al resultat electoral posterior del seu partit ? Dons la història ens diu que entre molt poc i gens. Ja podeu imaginar que en la majoria de casos la incompetència no és tant extrema i per tant la majoria dels ciutadans ni la intueixen. En unes eleccions es fa un sac molt gran on es posen una quantitat immensa de coses moltes vegades poc clares. Hi ha tantes coses al sac, moltes inconcretes, futuribles, invalorables, que al final l'elector acaba utilitzant un judici diguem-li emotiu, sentimental, intuitiu, o subconscient. Com a exemple il·lustratiu mireu els vídeos de campanya de PP i PSOE per les europees. Que hi hagi unes quantes pomes podrides dins el sac no desllueixen massa el conjunt. Home, si el sac està ple de pomes podrides l'elector pot fer un judici més raonat sobre el conjunt, però en general això no és així i el polític incompetent té la oportunitat de subsistir en aquest ecosistema durant llargs períodes de temps sense que l'elector pugui evitar-ho. Val molt la pena llegir Reis per veure com van afectar poc les moltes pomes podrides que el PSOE tenia al sac a les eleccions de 1993. Un capítol a part és mereix el tema de com els partits polítics interpreten els resultats electorals.

Estic convençut que el sistema democràtic actual ja està amortitzat, ha donat el què podia donar de si. És veritat que aquesta dictadura dels incompetents (com anomena magistralment el Xavier Roig) ha fet coses bones, però també en va fer en Paco de coses bones. No és excusa per defensar la persistència d'aquest model. Aquest sistema s'ha d'enfonsar, perdó, l'hem d'enfonsar, l'hem d'esberlar, l'hem de triturar, l'hem de torpedejar. Hem d'enviar a casa a fer ganxet a tot el conjunt de incompetents i pocavergonyes (no sabria dir de quins n'hi ha més) que s'han instal·lat als àmbits de govern. Això si, de camí cap a casa que s'oblidin de les pensions vitalícies a les que s'han acostumat.

Hem d'aconseguir posar la gent més preparada a dirigir el país, a fer coses sensates i importants. Però el més important és que no hem de perdre el control. No pot ser que una actitud irresponsable i incompetent que afecti a tot un país es sotmeti a judici al cap de quatre anys dels fets i en el pitjor dels casos el càstig sigui tornar a casa. Hem de poder actuar amb rapidesa, hem de poder influir i decidir, hem de poder vetar les animalades que a voltes s'aproven als parlaments. Hem de participar, prou de democràcia representativa, necessitem democràcia directa.

Els arguments en contra d'aquesta visió solen ser:
1) No h'hi ha prou amb gestionar bé les coses. Es necessita una ideologia política que tenyeixi les accions del govern, una estratègia global que serveixi de fil conductor, que encamini les obres en una determinada direcció. En algun moment has de decidir com ponderes el pressupost total del govern, i això determinarà en gran part la teva acció.

2) La majoria de les persones són burres i no estan capacitades per influir o decidir en coses tant importants.

A la segona rèplica jo dic que estic a favor del concepte de "Global Mind" i que en global la gent no és tant burra com podria semblar, sinó tot lo contrari.

És molt fàcil rebatre la primera. Primer perquè els partits han perdut la ideologia. No tenen cap estratègia perquè no saben a on volen arribar. Segon perquè els partits que tenen estratègia no solen tenir el temps o la capacitat per canviar rés en aquella direcció. Un exemple clar és ERC, que té com a objectiu final aconseguir la independència de Catalunya i que no ha aconseguit rés en aquesta direcció després de 6 anys de participar en el govern.

La solució és aniquilar aquest sistema democràtic i com més aviat millor. Però com ? Això ho deixo per un altre dia.

Tallar pà amb destrals

Després de publicar el meu anterior article sobre la seguretat de l'avió vaig preguntar-me: d'on va sortir el "bulo" aquest que el cotxe és més perillós que l'avió ?

Buscant, buscant, vaig adonar-me que tothom esmentava la xifra de que l'avió és 22 vegades més segur que el cotxe. Carai !! vaig pensar... quina precisió. Seguidament vaig fer un simple google de "22 times safer" i em van sortir centenars de pàgines referenciant un estudi elaborat pel National Safety Council d'estats units. A continuació vaig a buscar l'informe, però sorpresa !!, no està penjat enlloc. Així que "ni curt ni peretsós" (com diria en MikiMoto) li envio el següent mail al NSC:

Hi,

I am interested in a report that studies the air travel safety of the period 1993-1995. I have found numerous references to this report that concludes that flying in a commercial jet is approximately 22 times safer than car travel.I have not found the document in your web site.
How could I get this report ?

Thanks in advance

A lo que ells em responen:

In response to your e-mail inquiry

The best we can find is the link below. The study in question is not in our library, and might be the exclusive property of Boeing. This link does reference the NSC fact sheet entitled "What are the Odds of Dying, 2000." This does give some statistical data to back up Boeings claim.

http://answers.google.com/answers/threadview/id/300663.html

La part interessant del link (que no és el report citat) és:

Type of Accident or Manner of Injury	Deaths	One Year Odds
Car occupant	14,813	1 in 18,585
Pedestrian	5,870	1 in 46,901
Motorcycle rider	2,765	1 in 99,568
Air and space transport accidents	777	1 in 354,319
Bus occupant	20	1 in 13,765,300
Occupant of streetcar	1	1 in 275,306,000

Que ens està dient aquesta taula ?
En la columna "Deaths" hi ha el nombre de morts a l'any 2000. En la columna "One Year Odds" hi ha la probabilitat de morir en cada un dels mitjans de transport citats. Esta calculat per USA a l'any 2000 amb una població de 275M habitants. Si heu llegit el meu anterior article ja heu vist la trampa ! no ens diuen la probabilitat de morir en un desplaçament en funció de què utilitzem (#morts/#desplaçaments), sinó la probabilitat de morir durant l'any en cada un dels mitjans de transport (#morts/població).

Si us hi fixeu 14,813 / 777 (morts en cotxe / morts en avió) dona al voltant de 20 que suposo que esta a prop dels 22 de l'informe original.

Un exemple més de lo fàcil que és colar una mentida per veritat en aquesta societat adormida que tenim.L'argument és tant absurd com dir que és més probable morir a Nova York que a un poble perdut de SierraLeona, i deduir-ne per tant que viure a Nova York és molt més perillós. Així doncs vaig a intentar colar una mentida del mateix calibre:

+

Tallar el pà amb destral o motoserra és molt més segur que fer-ho en ganivet. Un cop vaig tallar una barra de pa amb una destral i no em vaig fer mal, una altre amb una motoserra i tampoc, rés. Centenars de vegades he tallat pa amb ganivets i alguna vegada m'he fet una ferida al dit. Conclusió: la probabilitat de fer-se malt tallant el pà amb ganivet és molt superior a fer-ho amb destral o motoserra, i a més fer-ho amb una destral fa molt mascle.

Cola ?

La grip i els porcs

Aquests dies es força divertit veure i escoltar els mitjans de comunicació i imaginar-se els dilemes ètics que es plantegen internament i les pressions polítiques que hi ha al darrera.



Tot això a causa d'una nova variant d'un virus de grip que es propaga entre porcs i persones. Fins ara aquesta grip ha sigut especialment important a Mèxic on ha mort desenes de persones, però la seva propagació ha estat prou important (veure mapa)

El primer factor de diversió és veure la batalla per posar el nom a la cosa. A USA van començar a dir-li "Swine Flu" (grip porcina), ara a algú se li ha acudit posar-li "Mexican Flu" per fotre als mexicans i hi ha qui diu que és una variant de la "Spanish Flu" per fotre als espanyols. Per cert que aquesta "Spanish Flu" era una grip que es va donar al voltant la primera guerra mundial a Europa però no es va iniciar pas a Espanya. La propaganda de tots els països europeus inmersos en la guerra varen silenciar la seva existència excepte Espanya que no participava en la guerra. Des de USA només semblava que fós una grip Espanyola i ens varen penjar la llufa. Altres noms americans son el "Swine Influenza" o el nóm técnic H1N1. A Espanya vàrem començar a dir-ne "grip porcina" i d'un dia per l'altre misteriosament els mitjans catalans han passat a dir-li "grip nova", i algunes cadenes espanyoles "gripe A". Sobre tot no molestem la indústria càrnica! val a dir que no som tant malparits com els altres i no li hem posat la "grip americana".

Un altre factor que els hi farà explotar el cap als polítics i periodistes (cada dia s'assemblen més) és si n'han de dir pandèmia, epidèmia, malaltia, passa, o qui sap què. Al principi tots es va apuntar al carro de la paraula pandèmia, que significa que una malaltia afecta a una àrea geogràfica molt gran, no pas que sigui molt greu. Però la majoria de gent no es preocupa de buscar les paraules al diccionari i la veritat és que pandèmia sona molt bé, molt contundent. Això va molt bé per vendre el peix periodístic, però després els hi venen els remordiments de si s'han passat i s'afanyen a dir que de moment això no és greu, però que vigilem, però que no passa rés, però compte que hi ha un risc de pandèmia, però sobre tot NO ALARMEM !!

Perqué NO ALARMAR s'ha convertit en una religió pels periodistes, que com que no saben el què ens ALARMA i el que no, doncs el cap se'ls hi va escalfant i al final se'ls hi escapen mitges veritats, mitges mentides, i s'ofereixen a la crua manipulació del poder polític de torn.

Mara meva, doncs si que estic ALARMAT, però no de la "grip porcina" (perdoneu tocinaires, però és que els altres noms son tant ridículs que no em surt) sinó de tanta INOPERANCIA !!! dels polítics (per variar) i dels periodistes (que els hi segueixen la veta i no els apreten prou).

Sembla que això és un brot de "grip porcina", que si no es controla es pot estendre per tot el món i esdevenir una pandèmia, com ja ha fet la grip comú, la SIDA o altres. La veritat és que amb aquest món globalitzat sembla difícil evitar la extensió geogràfica d'una malaltia (i per tant les pandèmies). Però lo important no es això sinó quin grau de gravetat té. De moment no estem massa segurs de la gravetat, però han mort desenes de persones a Mèxic. Un bon grapat de demagogs han saltat a dir que son números miserables, rés comparables a altres malalties com la SIDA o la Malària, per tant que no ens hem de preocupar. Home, la "Spanish Flu" va matar 100 milions de persones al món i la grip comú mata uns 35 mil americans cada any, potser si que ho hauríem d'intentar controlar, no ? si més no evitar els contagis, sobre tot, en els primers moments. Aquests demagogs no coneixen què significa "creixement exponencial". Potser a Mèxic han reaccionat tard, però quan ho han fet penso que ho han fet força bé. Han tancat literalment el país i sembla que han evitat un creixement exponencial del contagis. Potser després sabrem que el virus no era tant virulent, però millor haver perdut un petit % del PIB durant aquests dies que no pas lamentar milions de morts, no ?

Per contrastar: què han fet les nostres autoritats tant preparades i informades ?. Enviar les cameres de la TV a l'aeroport a rebre els hostes del virus de la "grip porcina". Un s'imagina que aquesta gent tant preparada separarà a la gent que vingui de Mèxic, els obligarà a dur mascaretes, els prendrà la temperatura, es guardarà la seva informació de contacte per fer-los un seguiment exhaustiu passats els dies d'incubació de la malaltia. Rés de tot això, això seria ALARMAR !! i a part s'emprenyarien els nostres amics Mexicans. El que hem de fer és canviar el nom perquè no s'emprenyin els tocinaires i dir que estem super-preparats gràcies als antivirals que vàrem comprar per la grip aviària. Llàstima que el fet que nosaltres li diguem "grip nova" o "gripe A" no faci canviar el nom que li posen els Rusos (que han aprofitat l'excusa per no comprar-nos carn) ni el que li posen els Egicpis (que han aprofitat l'excusa per perjudicar la comunicat cristiana, única que menja carn de porc).