Preguntes que m'agradaria sentir als mitjans de comunicació

Estem a tocar de l'estiu profund, és a dir l'agost, i com sempre la clàssica sequera informativa. De cop i volta no passa rés al món i els informatius s'omplen de xorrades. L'altre dia a un telediario van arribar a treure la gran noticia que unes senyores es dediquen a jugar el Bingo a la platja. Gran noticia !! quin nivell !! impressionant !!

Amb aquesta escassetat i un cop esgotat el tema del finançament, queda un tema inesgotable: la grip porcina.

Llàstima que tinguem uns periodistes de pa sucat amb oli dels què podem preveure la majoria de les inútils preguntes que faran a polítics i responsables de qualsevol institució relacionada. I es clar, ara ve la oportunitat de molta gent que no sabíem que existia de sortir a la fotos. Per exemple, jo, ara, ja sóc capaç de reconèixer la cara de la Ministra de Sanitat Trinidad Jiménez.

Us heu fixat que la creuada terminològica que denunciava en el meu anterior article ha triomfat escandalosament. Ara ja ningú recorda ni menciona que aquesta grip té algo a veure amb els porcs.

Per mi una gran pregunta seria: quants porcs tenim contaminats? quants es moren per aquesta grip? la carn de porc de la botiga pot tenir el virus? hem d'evitar acostar-nos a una granja? Recordem que la grip porcina es transmet entre homes i porcs sense problema. Resulta sorprenent que sembla que ningú es preocupi de la salut dels porcs que ens envolten, i recordem que a Catalunya en tenim uns quants milions. Algú recorda que li hagin suggerit no menjar carn de porc crua? algú recorda que li hagin dit que congelar la carn no mata el possible virus? algú recorda que li hagin insistit en netejar bé tots els utensilis utilitzats durant la manipulació de carn de porc crua, inclosos les mans del manipulador? algú és conscient que posar-se les mans a la boca després de manipular carn de porc crua pot ser una via de contagi?

Mireu a veure si veiuen alguna cosa que si assembli a Las medidas más eficaces para evitar la gripe A


Imagino, com deia, que els nostres responsables periodistes no fan aquestes preguntes per no perjudicar als nostres tocinaires. Molt lloable...


Una altre gran pregunta seria: com prepararan els hospitals pel més que previsible colapse que arribarà a l'hivern. Un conegut m'hi va fer pensar l'altre dia. Amb l'arribada de l'hivern i la clàssica campanya de la grip, què passarà quan algú tingui febre i tós? Imagina que el teu fill té aquests símptomes. Pots pensar que és grip nova o grip vella. Si és nova i tu l'has tractat com a vella el nen es pot arribar a morir. Te la jugaràs? NO. Aniràs de pet a l'hospital, i, igual que tu, tothom amb aquests símptomes. Resultat: UN CAOS ANUNCIAT. Igual que el què s'està vivint ara a sudamèrica (video).

A més, com que els hospitals hi haurà unes cues quilomètriques de potencials infectats la possibilitat d'adquirir el virus a l'hospital si no el portaves des de casa serà més alta.

Els nostres grans polítics estan estudiant bé el que passa a sudamèrica i al Setembre tindran un pla. Pel nostre propi bé espero que no pensin massa i segueixin fil per randa les recomanacions de la OMS.

Morts de gana

Fa pocs dies el Sr. Victor Amela entrevistava en la contra de La Vanguardia al catedràtic de biologia molecular de la UPM Francisco García Olmedo.

El desafortunat titol era: "Con transgénicos podremos alimentar a la humanidad". Y venia a dir que els transgènics eren la solució per erradicar la fam al món.


Á mi els transgènics em semblen perfectes, al fi i al cap és accelerar un procés de selecció genètica que hem fet desde fa millers d'anys.
Ara, dir que gràcies a ells eliminarem la fam al món només té dues possibles explicacions:
1) La ingenuitat més absoluta
2) La mala fe

Els principis més elementals d'economia indiquen que el mercat NO té com a objectiu resoldre la demanda de rescursos de la població, sino que optimitzar el benefici dels productors.

Qui crea una nova varietat transgènica no ho fa per poder alimentar els nens de l'Africa que passen gana. Ho fa per reduir el preu de cost d'un producte que si el mercat li ho permet seguirà venent al mateix preu, augmentant així el benefici. Per molt que plantem maduixeras al desert i fem biodiesels de qualsevol cosa seguirem tenin morts de gana. I quants n'hi ha de morts gana ? jo crec que molt pocs. Quan dic morts de gana no faig servir un eufemisme per referir-me als pobres, sino a la gent que es mor per falta d'aliment.

Si que hi ha gent que mor de gana, però en realitat, no son matats de gana per governs curruptes i líders sense escrúpuls?

I aquí els transgènics son una broma per resoldre aquest problema.

Si mirem l'informe de la FAO (Food and Agriculture Organization) queda força clar a quina és la causa més habitual de les crísis alimentaries: els conflictes. Digue-li guerres, digue-li conflicte, digue-li líders curruptes, digue-li falta d'escrupuls, tant i fa. El problema no és la producció d'aliment.



També és curiós mirar quin percentatge suposa l'agricultura en el PIB d'un país. Ho podeu veure a
http://en.wikipedia.org/wiki/List_of_countries_by_GDP_sector_composition

Si ordeneu per % d'agricultura... sorpresa !! Molts dels paisos que passen gana es dediquen majoritariament a l'agricultura.

D'acord son molt pobres i un porcentatge alt de poc, continua sent poc. Però si majoritàriament es dediquen a conrear els camps, potser els hi haurien de faltar mobils i coca-coles, però no els hi hauria de faltar el menjar.

Està clar que algo falla, potser són massa pobres i en consequència massa poc solidaris (entre ells). Algo ha de canviar. O hi ha un canvi polític que es preocupi de distribuir equitativament la seva poca riquesa i eviti els conflictes, o se'ls deixa participar en el comerç internacional sense restriccions, esperant que poc a poc la riquesa generada es distribuirà entre la població.

Però si us plau, que no ens vinguin a vendre sopars de duro dient que els transgènics solucionen rés.

Sant Jesús García Gombau

Avui vull retre homenatge a un HEROI, si, amb majúscules. A una persona admirable i valenta. Un model a seguir, sens dubte. Algú que hauria de ser matèria d'estudi obligada a totes les escoles. A mi em meravella que hi hagi algú com ell i crec que el país on vivim no ha reconegut com es mereix la seva figura. Jo em trec el barret, li beso els seus peus i prego perquè el seu exemple s'escampi pel món.

Vull retre el més sincer i sentit homenatge a JESÚS GARCÍA GOMBAU.

Inexplicablement aquesta persona era totalment desconeguda per mi fins fa pocs dies. El vaig conèixer gràcies a un reportatge que vaig veure a la tele i que per gràcia divina no vaig ignorar malgrat la meva afició al zapping. Aquest senyor, aparentment normal, està ben viu i en el programa explicava la seva gesta.

Un bon dia en Jesús es va casar. A l'any a sobre en Jesús va començar a fer la declaració de renda i es va adonar que pel fet de haver-se casat a final d'any l'obligaven a fer la declaració conjunta com si hagués estat casat tot l'any. Això li suposava 200.000 Pts addicionals a si hagués pogut fer la declaració per separat.

En adonar-se de la injustícia en Jesús va denunciar l'estat als tribunals que li varen acabar donant la raó. A partir d'aquell dia tots els casats podem triar si presentem la declaració de renta de manera conjunta o separada. (+info)

És la història de David contra Goliat. És admirable com un ciutadà pren la determinació d'enfrontar-se al gegant sabent que aquest té molts més mitjans i que el camí serà llarg i hi deixaràs infinitat d'esforços. Però malgrat tot amb la convicció que l'acabaràs guanyant perquè és de justícia.

M'avergonyeixo de no tenir prou coratge per seguir el seu exemple. M'avergonyeixo de no tenir prou coratge per denunciar tantes injustícies que m'envolten, les petites i les grans.

Aquests dies, que la sang em bull pel ridícul de les nostres institucions i els nostres líders davant de les injustícies amb el tema del finançament i l'estatut, jo penso en un home gran: Sant Jesús García Gombau.

Revolucionaris de Pandareta

Sabeu on era dijous passat a les 2 de la matinada? Foten-me unes birres en una terrassa? Mirant una peli al sofa de casa? Planxant l'orella ?

Doncs no senyors! Estava esperant (desde feia un parell d'hores) que la meva maleta sortís per la bocana del nou sistema de recollida d'equipatge a la terminal 1 de l'aeroport de Barcelona.

Resulta que un grapat de desgraciats treballadors de l'empresa Newco es van dedicar a fer una vaga encoberta per no se quina reclamació. Ja hi estem acustumats, que les coses sempre s'acabin igual en aquest pais. Quan la gent té prou control com per poder montar un Show, sense cap mena de mirament, doncs va i es monta el Show, clar que si, total surt gratis.

Vinga talls de carreteres, vinga tractorades, vinga manifestacions, vinga vagues encobertes... que es parin les carreteres, que cremin els neumàtics, que no voli cap avió, i sobre tot que coincideixi en el pitjor moment, perquè lo realment important és que es toqui els collons a la major quantitat de gent possible.

Segur que podeu justificar que dues velletes amb cadira de rodes estiguessin hores esperant veure sortir la seva cadira de rodes per la mateixa bocana que jo esperava la meva maleta.

Revolucionaris de pandareta, no em feu cap llàstima, no desperteu en mi ni una engruna de solidaritat. No sou prou valents per enfrontar-vos amb qui us oprimeix i passeu de maltractats a maltractadors... ja us ho fareu.

Mentiras sobre la seguridad del avión

Hoy voy a escribir en castellano, a ver si soy capaz ? después de haber recibido una educación casi exclusivamente en Catalán fruto de las políticas neo-nazis de los gobiernos autonómicos he tenido que dedicar años de estudio en academias privadas pagados de mi bolsillo para ser capaz de escribir correctamente en esta lengua.

¿Se lo han creído? Algunos seguro que si. Es tan sorprendentemente fácil colar una mentira de este calibre en esta sociedad adormecida en la que vivimos… En fin, hoy quiero escribir sobre esto en castellano, la mentira. Más que nada porque ya lo he hecho en catalán y me gustaría responder a muchos bloggers españoles con un simple link a esta página para evitar escribir lo mismo una y otra vez.

Quiero desvelar una mentira que ha conseguido pasar como verdad irrefutable. “El avión es mucho mas seguro que el coche”, esa es la mentira. Y la verdad es que me asombra la facilidad como este mensaje ha sido asimilado sin un ápice de crítica. Me deja atónito como un cálculo interesadamente erróneo no ha sido desenmascarado 5 minutos después de haber sido publicado, sobre todo porque el argumento se basa en un cálculo de probabilidades de primero de bachillerato y también porque lo propagan personas con la máxima educación.

Recuerden que la probabilidad se calcula con una simple división, Casos Favorables / Casos Posibles. Los que aseguran que volar es más seguro que ir en coche ponen el número de muertos como Casos Favorables y el total de población como casos posibles. Lean bien, esto da la “probabilidad que una persona muera en ese medio de transporte”. Ese cálculo no sirve en absoluto para deducir la seguridad del medio de transporte. Utilizando ese argumento podemos deducir que es mucho mas seguro un caza bombardero F18, un tanque, un coche de Formula 1, un submarino atómico o un Zeppelín relleno de gas inflamable. Total, el número de muertos en esos medios de transporte es infinitamente menor que los muertos en carretera.

¡Pues NO señores! ¿Como pueden decir tal barbaridad? Para evaluar la seguridad del medio de transporte deberíamos utilizar el número de trayectos o algo parecido como Casos Posibles. Así pues deberíamos calcular la “probabilidad de morir en un trayecto en ese medio de transporte”. O lo que es lo mismo “la probabilidad de que si viajo en ese medio de transporte, muera”, en lugar la utilizada “probabilidad que si yo muero, mi muerte se produzca en ese medio de transporte”.

Yo he hecho ese cálculo súper simple de primero de bachillerato, el resultado se puede ver fácilmente en el siguiente gráfico que compara ambas probabilidades con datos del año 2008 y de los últimos 30 años... Y, si, ¡nos tomaron el pelo! El avión es menos seguro.

¿Quien nos tomó el pelo? ¿Y Por qué? ... por cierto ¿Conocen una empresa llamada Boeing y un organimso llamado National Safety Council?. Mas pistas en mis artículos en Catalán sobre el tema.

Por casualidad he escrito este texto en un avión destino a Paris. No deberían tener miedo a volar, aunque superior al coche, la probabilidad de morir en un trayecto de avión es muy baja.

Acomiadaments i Divorcis

Un misteri de la psicologia humana és el perquè un casat, per defecte, pressiona al solter perquè es casi, igual que el pare pressiona a la persona sense fills perquè en tingui. Una pràctica que trobava detestable quan jo era solter i no tenia fills.

En una conversa de cafè fa pocs dies vaig adonar-me que jo estava fent justament això amb un company de feina. Com ens hem de veure! Un dels meus arguments de venda del matrimoni era que avui en dia era molt fàcil divorciar-se, per tant es podia embrancar en aquest contracte sense massa reserves, total es podia dissoldre molt fàcilment.

De sobte em va venir al cap la facilitat de dissolució és lo que els empresaris reclamen al govern per poder incentivar la contractació. El matrimoni és com un contracte laboral, per tant aquesta lògica també hauria de funcionar amb el mercat matrimonial.

Però resulta que no, si mirem les dades de l'evolució del nombre de matrimonis i casaments a Espanya, el fet que augmenti el nombre de divorcis al voltant d'un 50% durant la última dècada no fa augmentar el nombre de matrimonis sinó que aquests segueixen estables.

Al veure això, immediatament em pregunto: realment, tindria cap efecte incentivador de la contractació abaratir l'acomiadament ?

Si quan l'empresari contracta una persona té en compte el cost d'acomiadament i a cada més, a part de la nòmina que li paga al treballador, va ingressant la part proporcional del seu cost d'acomiadament en un fons separat, el cost d'acomiadament no és un problema significatiu. Aquest sobrecost hauria de fer que el què esta disposat a pagar de nòmina l'empresari sigui més poc a Espanya que a Estats Units. Però també hauria de fer que els treballadors americans exigissin un sou més alt en concepte del risc d'acomiadament i dediquessin part del seu sou a contractar una assegurança per fer front a l'acomiadament. I pel que veig, sembla que és així.

Fet i fet, em fa l'efecte que l'empresari acabaria pagant el mateix d'una manera o una altre i les "lleis" de la oferta i la demanda haurien d'equilibrar aquestes xifres en qualsevol dels dos models.

Perquè els nostres empresaris demanen un canvi, doncs ? O bé no han creat aquest fons, o bé se l'han pulit, o simplement perquè si ara tens uns fons d'acomiadament i demà ja no és imprescindible, doncs amb un dia has "guanyat" automàticament tots aquests diners.

Com dirien al nostre país germà, això te pinta de "pan para hoy, hambre pa mañana".

Però el què és innegable és que la creació d'aquest fons suposa una complexitat administrativa i de planificació excessiva per a la majoria de petites empreses, i que el treballador ja està protegit contra l'acomiadament a través de la paga de l'atur.

El que jo faria és eliminar l'acomiadament per evitar aquesta càrrega administrativa a les empreses, convertir els diners que l'empresa hauria de posar en el fons d'acomiadament a una taxa per acomiadament que l'empresa paga cada més com un concepte més de la nòmina i fer que el treballador rebés aquests diners de l'estat, no de l'empresa. Així el treballador rebria el mateix, l'empresa pagaria el mateix però s'estalviaria un maldecap.

Però tornant a l'inici, dubto que com a resultat augmentessin els llocs de treball.

Futbol i Moral

Són adolescents i sembla que tenen el què qualsevol home enveja: un físic extraordinari, la aclamació de milers de persones, sous astronòmics, feina de poques hores al dia, cotxes esportius, noies a cabassos, hotels de luxe, festes privades, amistats influents... en resum salut, diners, amor i fama.

Estic parlant, evidentment dels futbolistes.

Els últims fitxatges de'n super-florentino, per si algú acaba d'aterrar de tornada d'un viatge interestelar i no se n'ha assebentat: Kaká i Cristiano Ronaldo, tornen a revifar el debat sobre la immoralitat dels sous dels futbolistes.

Que quedi clar que els sous d'aquests senyors no és de 90 M€ ni de 60 M€ que són les xifres que apareixen als mitjans i són les xifres que es paguen entre els clubs per "comprar" al jugador. En realitat cobren menys. Un dels millors jugadors del món cobra menys de 10M€ l'any. Si aquest jugador tingués molta sort i jugués a un nivell extraordinari durant 10 anys aconseguir amassar una fortuna de 100M€.



Però tornant a la discussió original, la immoralitat dels sous és una mica complicada d'argumentar.

Els arguments habituals són:
CONTRAST SOCIAL: Hi ha gent que es mor de gana mentre aquesta gent guanya tants diners
BENEFICI: La seva feina no aporta rés a la societat
ANTI-MERITOCRACIA: Tenen una formació i coneixements mínims, i treballen molt poc. Un mal exemple per la joventut del país.

Deixeu-me rebatre'ls un per un

CONTRAST SOCIAL
Primer de tot, crec que avui en dia no és mor de gana gaire gent al món, en tot cas la maten de gana governs curruptes i guerres ignorades.
Tampoc no hi veig cap relació directe entre que hi hagi gent que cobri molts diners i que hi hagi gent que es mori de gana. Que es vol dir ? Que el sou dels futbolistes és la causa de la pobresa ? Que el sou dels futbolistes contribueix a una mala distribució de la riquesa ? Més aviat al revés, hi ha molts futbolistes de països no desenvolupats que generen força riquesa als seus països, via traspassos federatius i via transferències personals. El cas de Brasil és clar, rep al voltant de 200 M$ a l'any en concepte de traspassos de futbolistes. Tanmateix si el que es vol dir és que els diners que es donen als futbolistes es podrien donar directament a gent que es mor de gana llavors no en culpeu al futbolista. Digueu als milers de persones que omplen els estadis que enlloc de comprar un entrada d'un partit ingressin els mateixos diners en una ONG solidaria. Que facin el mateix enlloc de pagar l'entrada al cine, al teatre, a un concert de rock. Que destinin els diners a obres solidaries enlloc de fer despeses no imprescindibles per a la supervivència com anar de vacances, fumar-se un cigarret o prendre's una orxata.

BENEFICI
El negoci del futbol suposa un 2% del PIB a Espanya. La indústria de l'automòbil és el 8%, només 4 vegades més. Gràcies al futbol es construeixen estadis, s'escriuen diaris, es fan programes de tele i de radio, es creen portals a Internet, es fan bufandes, samarretes, i bambes, es fan viatges en cotxe, metro o avió, s'omplen hotels, es cuinen botifarres i entrepans, es produeix cervesa. En fi, es posa en marxa la roda que li dona feina al paleta, a l'arquitecte, al periodista, a l'informàtic, al sastre, al pilot, al conductor, al cambrer, al pagès, etc. I tot això per veure 11 tios perseguint una pilota !!
Tant i fot ! lo important és que hi hagi alguna excusa per crear més de lo realment imprescindible per viure. Fent una simplificació molt bèstia podríem dir que el pes que el sector serveis té en la economia d'un país indica la quantitat de coses no imprescindibles per viure que es dedica a fer aquell país. Els països desenvolupats dediquen al voltant del 70% del seu PIB al sector serveis i menys d'un 3% a l'agricultura. A Sierra Leona dediquen un 20% al sector serveis i un 50% a l'agricultura.
Es clar que fem moltes innecessàries, el futbol n'és una, com qualsevol altre art. Perquè mireu-vos els vídeos de YouTube amb el recull de les millors jugades de jugadors com Ronaldo, Ronaldinho, Messi, Kaká, Cristiano Ronaldo o Iniesta i digueu-me que no és art. Les societats avançades i el món en general no només estem predestinades a consumir allò que no és indispensable, sinó que haurem de basar cada vegada la nostra economia en coses tant innecessàries com el futbol.

ANTI-MERITOCRÀCIA
Sento molt sovint frases de l'estil "per aquest sou jo si que correria i suaria la samarreta, no com aquests ninyatos". Frases totalment demagògiques perquè aquests ninyatos són persones fora de serie. Al món hi ha 38 milions de jugadors de futbol. Com un d'aquests jugadors arriba a jugar a un dels equips més potents del món ? com arriba a cobrar més de 5M€ anuals a un equip de la lliga Espanyola, Anglesa o Italiana ? Creieu que és per amiguisme ? per influencies ? evidentment que no, al darrera hi ha un procés d'aprenentatge dur, uns sacrificis importants, una competència ferotge, segurament un dels processos meritocràtics més purs que podem trobar sota la capa del sól. I un cop pujats al dòlar, tenen un sou fixe del qual es poden retirar ? ben al contrari, la majoria tenen primes i incentius en funció del seu rendiment. Si treballes bé cobres més, sino cobres menys. Tenen contracte indefinit, com la resta dels treballadors ? no, cada cert període renegocien el seu contracte amb un risc de quedar-se a l'atur de manera immediata si el seu rendiment ha baixat molt o si han patit una lesió important que estronqui la seva carrera.
Però sobre tot fixeu-vos que lo admirable del futbol és que a un treballador se li reconeix que ell aporta més a l'empresa que no pas el directiu, i per tant, cobra més que ell. No estaríeu d'acord en cobrar més que el vostre jefe si vosaltres aporteu més a l'empresa que no pas ell ? es clar que si.

Per acabar deixeu-me fer dues reflexions:

La gent que troba immorals els sous dels futbolistes, troba moral la loteria ? on una persona obté moltíssims diners gràcies a l'atzar i sense cap tipus d'esforç ? Una reflexió molt encertada que he trobat a http://comentarisnoaris.blogspot.com/2009/03/sobre-la-injusticia-dels-sous-dels.html

Vaig sentir fa temps un consell per decidir quina pot ser una bona inversió a borsa. El consell era: "inverteix en grans empreses que no perdin diners i estiguin gestionades per incompetents". Ostres !! em va sobtar molt el consell... semblava del tot contradictori. Però la justificació era la següent: "si una gran empresa està gestionada per incompetents i tot i així guanya diners, vol dir que té una posició tant forta que és immune als directius patans que pugui tenir. Hi ha una probabilitat alta que en un futur algú competent n'assumeixi la direcció i faci guanyar encara molts més diners a l'empresa i es revaloritzi el valor de l'acció".
A part d'interioritzar la validesa de l'estratègia, quan vaig sentir això de la veu d'algú que s'ha mogut en aquests àmbits de poder empresarial vaig pensar: Ostres !! deu ser veritat doncs que és possible que hi hagi incompetents en els àmbits de poder empresarial. I aquests incompetents deuen viure a cos de rei amb contractes blindats i altres privilegis. El problema és que no salten al camp per suar una samarreta, no tenen contractes renovables cada 2 anys, no sabem qui son, i no marxen ni amb aigua calenta.

Endevant amb el futbol !!