Resultats electorals

No entenc perquè els diaris i TVs pinten els resultats ordenant de més gran a més petit (?).
La seva missió era informar, oi?

Si volen que s'entengui, no és més fàcil així ??

A veure si ho veieu igual que jo... o que una maquina?

Seguint en l'estil neo-ludita que he abraçat d'un temps ençà...

no puc deixar de comentar aquesta noticia:

http://blogs.technet.com/b/inside_microsoft_research/archive/2015/02/10/microsoft-researchers-algorithm-sets-imagenet-challenge-milestone.aspx

molt resumit: un ordinador ja pot classificar imatges tant bé com un humà

...val, no és un ordinador qualsevol, serà una bèstia parda... però això vol dir que d'aqui 10 anys qualsevol ordinador ho podrà fer...

penseu, i tremoleu!

penseu també en què els cotxes automàtics JA FA TEMPS QUE FUNCIONEN...

http://www.telegraph.co.uk/news/science/science-news/11410261/Driverless-car-beats-racing-driver-for-first-time.html

penseu en un món sense transportistes, conductors, etc.

seguiu pensant i seguiu tremolant!

I de tant en tant aneu mirant les xifres d'atur, maquillades o no per governs...

aquestes son les de catalunya:



Find more statistics at Statista

Però no em feu cas, que sóc un pessimista, i segur que tenen raó els economistes capitalistes (la majoria) que diuen que ens inventarem moltes noves coses a fer...i que diuen que algú ens voldrà pagar per fer-les...

Sobre la teoria de la clase política espanyola

Avui es comenta arreu l'article http://politica.elpais.com/politica/2012/09/08/actualidad/1347129185_745267.html
varies coses:

1) Fa referència a un gran llibre que just ara m'estic llegint "Why nations fail", 100% recomenable
2) Seguint l'argument del llibre anterior arriba a la conclusió que les institucions españoles son un desastre (algo que ja va narrar fa mesos en XSiM) a causa d'una classe politica preocupada per la seva pròpia supervivència i perpetuació.
3) En César fa un model, que, evidenment, té interés per predir el futur. I ell mateix titula un paragraf "Predicción". Bravo! Alguns economistes s'hi haurien de fixar (tal com he insistit varies vegades aqui, i aqui).

En conclusió, és imperiosament necessari que enderroquem aquesta democràcia de fireta. Jo veig la solució ben clara i la tenim a tocar. En el meu particular diagnòstic comentava la meva decepció amb l'actitud general despres de les grans manifestacions.

Ves, que no ens torni a passar el mateix el proper dimarts, i al cap d'uns anys tornem a dir:

Teníem raó però no va servir per rés !!

Floating Point to Fixed Point Online Converter

The other day I was in need of a tool to represent a fractional number (floating point) into its binary representation in fixed point. Moreover I wanted the flexibility to decide how many bits the number would be represented with, and where the point was located.

So I searched online, but for my dispair there were few online tools that helped me. So I created this Javascript utility to help me (and maybe others). By now it only works with positive numbers.

Floating Point Number:
Integer Part Bit Width:
Fractional Part Bit Width:

Result:

Fibonacci

Here's a divertimento motivated by a twit @Monica_Usart.

It computes (using Javascript) the first n elements of the fibonacci sequence.

Number of elements in the sequence:

press 'Compute Fiboonacci' to get the fibonacci sequence

The code is straighforward:

< script language="javascript">

function fibonum( x)

{

a=""; for (i=1; i <= x; i++) { if (i > 1) a +=","; a+= fibo(i) }; return a;

}

function fibo(n)

{

if (n==1) return 1;if (n == 2) return 2; return fibo(n-1)+ fibo(n-2);

}

function dofibo()

{ document.getElementById("result").innerHTML=fibonum(document.getElementById("iter").value);

}

< form action="#">

< input type="button" value="Compute Fibonnaci" onclick="javascript:dofibo()">

Number of elements in the sequence: < input name="iter" id="iter" type="text" value="1">

< textarea name="result" id="result" rows="10" cols="80">press 'Compute Fiboonacci' to get the fibonacci sequence < /textarea>

< /script>< /form>

L'educació dels millors

L’educació és un tema polèmic. Tothom vol la millor educació pels seus fills i gairabé tothom pensa que les coses es podrien fer millor. Per què ens entossudim en educar als fills? Generalment des d’un pun de vista individual els pares volen que els nostres fills siguin el més feliços possibles, des del punt de vista de la societat volem que les generacions futures ens aportin més benestar.

El problema és el de sempre. Oh sorpresa! no sabem quin és el camí a la felicitat (us sona el problema). Llavors tothom té opinions diferents de què hem de potenciar en l’educació dels fills.


En un controvertit arcticle la Amy Chua, professora de Yale i filla del descobridor del Memristor, fa una oda a la educació estricta aplicada amb mà de ferro amb l’argument que és en les coses difícils on un troba la màxima satisfacció. Tot i que s’intueix el risc de generar traumes als fills l’exposició de Chua és contundent i lògica.

En una òrbita totalment oposada el doctor i investigador Stuart Brown descriu el joc com una dels puntals fonamentals de l’educació. El joc és imprescindible a totes les edats per mantenir una ment sana. De fet, una bona part d'assassins en sèrie han estat privats del joc durant la infància, fins i tot potser per uns pares que volien el millor per els seus fills.

En una altra xerrada brillant a TED en Ken Robinson posa al descobert la inconsistència del sistema educatiu actual ensenyant coses poc importants i probablement no ensenyant coses importants, però sobre tot destruint la creativitat.

Si a sobre i barregem el tema del finançament i la qualitat de l’educació en funció de l’origen del finançament tenim una còctel explosiu.

Hi ha professors bons i professors dolents. Els professors bons són els què aconsegueixen contagiar l’entusiasme als alumnes, els què aconsegueixen despertar les ganes d’aprendre. Normalment els professors bons son els més exigents. Però, com deia en Dale Carnegie al llibre d’autoajuda més famós de la història, a vegades per entusiasmar a un alumne que se l’ha classificat com a incapaç en una matèria se li ha de dir que és molt capaç, i lloar cada petit avenç que fa. Al final el resultat pot ser espectacular. És una questió d’incentius i motivació.

En la discussió sobre l’escola pública y la privada es posa el focus sobre qui paga els sous als mestres. Els defensors de l’escola privada assumeixen que la competència empresarial entre les escoles acabarà generant els millors incentius en els alumnes. La idea és que els pares voldran portar els nens a les escoles que ofereixin més qualitat i en competir entre elles les escoles milloraran els seus mètodes educatius per fer aquesta qualitat més evident als pares. Els directors de les escoles en competència tindran doncs incentius per contractar els millors formadors, i els millors formadors tindran incentius per formar el màxim de bé als seus alumnes. Recordem que formar, a part de transmetre informació és trobar els millors incentius per motivar als alumnes.

Els defensors de l’escola privada defensen que, a nivell d’escola, els millors incentius són els econòmics. El pare estarà disposat a pagar més per més qualitat i el director pagarà més als millors professors. Fins i tot els millors estudiants rebran diners en forma de beques per ser bons estudiants. L’escola pública, en absència de la competència i la cadena d’incentius econòmics serà un desastre absolut.

Si l’argument és cert, serà fàcil de contrastar. Només cal mirar d’on venen els millors estudiants, per exemple en les notes de selectivitat. Si els millors estudiants mai venen de l’escola pública podrem concloure ràpidament que el seu sistema d’incentius és nefast, i tot i que puguessin tenir autèntiques perles entre els seus estudiants el seu nefast funcionament els fa espatllar-ho tot.

A continuació adjunto una taula amb els estudiants que han tret les dos millors notes de selectivitat a Catalunya en els últims 10 anys. Davant dels resultats és difícil defensar que el finançament públic per les escoles públiques i concertades ho destrossa tot.

Any	Posició	Nom	Nota	Escola	Població	Public/Concertat/Privat
2011	1	Aitor Lopez	9,7	Maristes	Rubi	Concertada
2011	2	Gemma Prat	9,612	Institut Lacetània	Manresa	Pública
2010	1	Juan Vela	9,65	Sagrat Cor de Jesús	Tarragona	Privada
2010	2	Elisabeth Parés Pujolràs	9,65	IES Montsacopa	Olot	Pública
2009	1	Alexandra Garcia	9,82	Institut Sagrat Cor	Barcelona	Concertada
2009	2	Laura Gomez Herrera	9,8	Institut Torrent de les Bruixes	Santa Coloma de Gramanet	Pública
2008	1	Eduard Ansaldo	9,94	Thau	Sant Cugat	Concertada
2008	2	Anna Cornella	9,78	IES Alsines	Girona	Pública
2007	1	Berta Cusó	9,69	Súnion	Barcelona	Privada
2007	2	Aída Diaz Sola	9,58	IES Abat Oliva	Ripoll	Pública
2006	1	Olaya Fernandez	9,79	Institut Miquel Biada	Mataró	Pública
2006	2	Irene Garcia	9,69	IES Serrallarga	Blanes	Pública
2005	1	Adrià Pinyol Villanueva	9,94	Sagrat Cor de Jesús	Barcelona	Concertada
2005	2
2004	1	Josep Maria Solé Solé	9,78	Institut Francesc Ribalta	Solsona	Pública
2004	2	Pau Riera	9,75	IES Vicens Vives	Girona	Pública
2003	1	Susana Giménez	9,82	Mare de Déu dels Angels	Barcelona	Concertada
2003	2	Anna Tamarit	9,82	San Nicolau	Sabadell	Concertada
2002	1	Rosa Miquel	9,57	IES Samuel Gili i Gaya	Lleida	Pública
2002	2	Aida Centelles	9,5	Sagrada Familia	Barcelona	Concertada
2001	1	Laia Noguera	9,67	Institut Bisbe Sivilla	Calella	Pública
2001	2	Francesc Fité	9,64	Escola Joan Pelegrí	Barcelona	Concertada

Segurament els incentius econòmics no ho són tot, i si preguntem a aquests millors estudiants de Catalunya què els ha motivat ha estudiar tant i ser els millors potser ens trobem sorpreses, potser hi ha hagut un pare encoratjant els avenços del fill, o potser la competència sana entre un grupet d’amics, o potser el camí més fàcil per aconseguir el protagonisme desitjat per qualsevol.

Per altre banda penso que es parla poc dels incentius perversos que es generen el l’escola privada. Em refereixo a què es pot convertir més en un filtre que no en un llòc on faran tot el possible perquè els fills aprenguin més. I recordem que els pares pagaran just pensant-se que és en l’escola privada on els professors faran el què calgui per potenciar els nens. M’explico.

És habitual que el marketing de l’escola privada i concertada es centri en els resultats de selectivitat. El missatge de 100% d’aprovats a selectivitat potser fa pensar a alguns pares que creuen que el seus fills són uns tal•losos que allí els convertiran màgicament en un Enstein.



De fet, l’escola busca convèncer al major nombre de persones que això és així perquè necessita un volum important d’alumnes que generin benefici empresarial i permetin sostenir econòmicament els luxes que també son part del marketing per donar una imatge d’exclusivitat. La quantitat no ajuda a que els mestres tinguin una dedicació molt superior o fins i tot individualitzada per alumne. Davant d’alumnes difícils, el professor s’ha d’esforçar més, però si difícils son molts la tasca es converteix en impossible. Si els alumnes difícils van passant cursos i continuen igual de difícils passen de ser vistos com una sucosa font d’ingressos a ser vistos com una bomba de rellotgeria que pot enviar a fer punyetes el seu missatge de marketing del 100%. L’escola intenta per tots els mitjans que l’alumne no es presenti a l’examen. De fet, un alumne dificil li pren temps al professor i, per tant, fa baixar el ritme de la classe. Llavors, l’escola té molts incentius per eliminar els alumnes difícils i la idealitzada funció de transmissió de coneixement passa a ser més un filtre.



En fi, l’educació és un tema complicat on rés no funciona per tothom. Però no perdem de vista que tot això ho fèiem per aconseguir la felicitat dels nostres fills i com deia el Llach a Ítaca "has de pregar que el camí sigui llarg, ple d'aventures, ple de coneixences".

Nacional-Socialisme del PP

Fa un parell de dies la ministra de Foment, Ana Pastor, exclamava "No es bueno que Barajas y El Prat estén en competencia".

Ah no? Així que vostè creu que és millor la planificació centralitzada que la competència. Aha.



La Sr. Pastor també ens explicava que no és un bon moment per vendre. "Si se ha tomado esta decisión es porque creemos que no es el momento adecuado para que los activos de AENA, infravalorados, se pongan en el mercado".

És a dir, tenim algo que si venem generà uns ingressos al govern, però si aguantem una mica el preu pujarà i a l'estat l'interessa més maximitzar els seus ingressos que fer el possible per millorar el servei al ciutadà/consumidor. Perquè ... Sra. Pastor, vostè no creu que l'empresa privada (en competència) gestiona millor que l'empresa pública?

Fa encara més dies el president, Don Mariano, sorprenia a molta gent (no a mi) pujant els impostos. De moment el IRPF i és força evident que ens espera una propera pujada de l'IVA. El Sr. Rajoy i tota la seva “troup” entraven en una gran contradicció i convertien en mentides les seves promeses electorals, tot intentant justificar-ho degut als morts que es van trobar sota les catifes.


Però és interessant recordar quin era el seu raonament. Tot es basa en la observació que va popularitzar el Sr. Arthur Laffer, economista integrant de l'equip de l'administració Reagan.

És un raonament molt simple. Si simplifiquem, podriem dir que el govern obté els seus ingressos (I) de taxar l'activitat econòmica (A) en un factor (k).

I = A•k

però l'activitat econòmica també depen del grau de taxació.

A = f(k)

és probable que si els impostos son alts la gent farà la reflexió "perquè treballar tant? si s'ho queda l'estat". Sembla evident que a més grau de taxaxió hagi de baixar l'activitat econòmica, el problema és que no se sap exactament quina forma té la funció f, és a dir, com depen del grau de taxació l'activitat econòmica. Imaginem que fós una funció lineal que comença a un màxim (M) per k=0 i que és 0 per k=100%.

f(k) = (-M • k) + M;

llavors si mirem com varien els ingressos en funció de k tenim

I(k) = ((-M • k) + M) • k = -M . k^2 + M• k



de fet, sigui quina sigui la funció f, la gràfica de I(k) partirà des de 0 tindrà una zona de pendent positiu, arribarà a un màxim i continuarà per una zona de pendent negatiu fins arribar al zero. Això és el que va dir Laffer.


Però el problema és que mai sabem en quin punt estem d'aquesta corba!


Recordem que la gràfica ens diu, com fer-ho perquè el govern recapti el màxim de diners possibles dels ciutadans, no com aconseguir la màxima activitat econòmica.

Representa que Don Mariano abans de les eleccions es pensava que estàvem per sobre el màxim i per tant que si reduïa els impostos creixeria més l'activitat econòmica i recaptaria més diners. Diners que necessita per reduir el dèficit de l'administració.
Però resulta que en poc temps ha passat a pensar que no, que no hem arribat al màxim de Laffer i per tant que s'ha d'incrementar el valor de k per recaptar més diners.
Ens ho haurien d'explicar perquè les excuses dels morts dintre l'armari no suposen cap explicació possible a aquest canvi de raonament. I quina llàstima que no hi hagi cap periodista a tot l'estat capaç de fer preguntes "tècniques" als nostres governants.

Entre les mesures de planificació central, l'afició als impostos del nou govern i l’ànsia d'unitat nacional que es proclama contínuament, estic intrigat de veure quan tarda en Fedeguico Jiménez Losantos a dir "el gobierno nacional-socialista de Mariano Rajoy".