Caigudes, cops, febres i altres "subidons" d'autoestima

No recordo si és pecat, però de petit m'ensenyaven que desitjar mal als altres és una cosa dolenta. De la mateixa manera, disfrutar quan els altres ja pateixen el mal és igualment pervers. Si els "altres" són els teus fills, et converteix en una persona abominable, com a mínim...

És clar que hi ha mals i mals, vull dir que n'hi ha que són poc importants, que no tenen consequencies seriores pel futur, com per exemple un constipat, un petit cop o una caiguda sense importància. Suposo que gaudir d'aquests tipus de mals dels teus fills, et mantenen en la categoria d'abominable, però en una gradació inferior, diguem-n'hi mini-abominable.


I he de confessar-me, sóc un pare mini-abominable. Però deixeu-me explicar-ho, deixeu-me fer penitència i alhora compartir aquesta càrrega que em turmenta. Espero no ser l'únic amb una ment tant recargolada...

Cal puntualitzar que això només em passa quan estic sòl amb les nenes, bé, de fet el requisit més important és que no hi hagi la mare a prop.

Per posar un cas: la meva filla gran es fa un cop al peu amb una porta, en el primer moment es mira la porta com preguntant-li "porta, perquè 'ho has fet?", al cap de 2 segons arrenca a plorar, i el cap de 4 sento cridar una paraula que sona com una música divina dins el meu cap: PAAAPAAAAAA !!!

A partir d'aquell moment tinc 2 minuts per agafar-la en braços, i no parar de fer-li petons i abraçades fins que acabi de plorar i reclami una solució més efectiva per paliar els efectes del cop. Els remeis casolans solen acabar amb aigua freda o la funda de gel pel cava que tenim al congelador i sembla que tingui propietats màgiques contra tot tipus de dolences.

Per uns minuts m'he sentit la persona més important del món per la meva filla, i ella ha confiat cegament en la meva màgia guaridora. Per uns minuts m'ha abraçat amb força, i jo a ella, i li he pogut fer tots els petons que sovint em nega, embafada com està per tanta família amb ganes d'estimar-la.

Un altre cas: arribo a casa després d'un dia de feina i trobo les nenes jugant amb la cangur. La meva filla petita, només en veure'm aixeca els braços perquè l'agafi i arranca a plorar. Però jo sovint m'estic uns segons per deixar la maleta i treure'm la jaqueta, uns segons que per ella es fan eterns perquè ja brama desesperadament. Finalment l'agafo i ens fonem en un abraçada. Torno a sentir-me únic i indispensable.

Abraçar les meves filles és com una droga, però si abans hi hagut un cop o febre o alguna cosa semblant el "subidón" encara és més gran. Recordo quan en la meva adolescència vaig posar punt i final a les abraçades dels meus pares, i això em recorda que estic en un compte enrera i que hi haurà un dia on aquests "xutes" seran molt i molt escassos.

No patiu, no faré la traveta a les nenes perquè vinguin a plorar-me, ni els hi trauré la manta del llit perquè m'agafin un constipat, però no puc evitar gaudir d'aquestes petites desgracies.

Definitivament sóc mini-abominable.

Presumptes Culpables

Aquests dies m'han vingut al cap els jocs bèsties que practicava de petit. Un dels jocs que em conseguien hipnotitzar era esberlar un formiguer, com més gran millor, i veure com de sobte les formigues corrien histèriques en totes direccions, sense missió, sense objectiu, amb una urgència desmesurada de qui pateix una catàstrofe però no sap què passa, ni què ha de fer.

Aquestes crueltats infantils m'han vingut al cap en veure les reaccions a l'activitat judicial dels últims dies.



Polítics i opinadors es manifesten en totes direccions, sense solta ni volta, sense critèri uniforme, sense deixar entreveure cap mena d'ética.

Primer en el cas Palau: "Deixem treballar als jutges", "Confiem en la justícia", "En Millet ens ha enganyat a tots", "La justícia és igual per a tothom", "El jutge Cargol", "La confessió de l'enxampat", "Els advocats son uns cracks", "El jutge és lent però treballa molt bé".

Després el cas Pretòria: "El jutge mediàtic", "Presumpció d'innocència", "El jutge hiperactiu i que instrueix fatal", "Això és per compensar el cas Gurtel", "s'ha faltat a la dignitat dels acusats", "aquest jutge s'hauria d'inhabilitar".

Igual que les formigues ens falta trobar el camí cap a casa, en el nostre cas el utòpic camí cap a la veritat, font de la veritable justícia. I tothom corre, enfollit, en totes direccions. Ara perdonant al jutge, ara volent-lo penjar del pal més alt. I quin mal em fa escoltar als opinadors dir "s'ha de confiar en la justícia" !!!

Estan confosos i a sobre ens volen confondre!! no senyors !! vostés em volen dir que confiï en el sistema judicial... i per aquí senyors no hi passo. Com diria el Sr. González, un ilustre professor que vaig tenir, "venga señores, que ya nos afeitamos".

La justícia espanyola és una ruleta amb un crupier corrupte. Els rics la compren, els pobres la pateixen i els malvats la disfruten.

Saben perquè disfrutem tant veient la molt injusta (segons vostés) humiliació que han patit els acusats del cas pretòria? Perquè sabem que sovint és a lo màxim que es pot arribar en aquest sistema judicial. Les lleis estan mal fetes, l'accés a la plaça dels jutges és aberrant, la implantació de les TIC és inexistent, la productivitat de la gran majoria del personal és vergonyosa, tribunals polititzats, autoritats que no persegueixen el delicte ni el denuncien quan és la seva obligació, constants conflictes de competències... en fi un caos on sembla que les coses surten més per carambola que per què s'hagin fet les coses bé.

Saben perquè ignorem la presumpció d'innocència i apliquem la presumpció de culpabilitat ? Perquè tots convivim amb petits o grans delictes i veiem la impunitat de les coses manifestes. Infinitat de delictes o faltes son Vox Populi però no hi ha ningú que els denunciï. Si no és que és un perjudicat directe pel delicte, el denunciant només pot perdre-hi, i per tant perquè emmerdar-se? i els que haurien d'actuar d'ofici sempre van tard i malament. En molts casos quan aquests temes arriben al jutjat és que el tema era tant escandalosament evident que el poble ja ha dictat sentencia. I tot i que pot ser que els delinqüents surtin declarats innocents i exigeixin una restitució de la seva imatge, ho atribuirem a què el nostre sistema ha fallat una vegada més. I ja es poden esforçar a demanar la presumpció d'innocència, que senyors, ens han aixecat tants cops la camisa, que això no cola.

Manel Fuentes, et necessitàvem !! Endavant i pit i collons !!

En un mar hostil de discursos previsibles, de verborrea etèria, de dir molt per no dir rés emergeix un navegant intrèpid pilotant una nau amb un incert destí. És en Manel Fuentes i porta una mica de llum al gris panorama en que havien caigut els programes del prime-time radiofònic català, és a dir, les entrevistes i tertúlies matineres.

Des que va marxar en Basses jo ja no escoltava Catalunya Radio, però un d'aquests dies que se t'acaba el podcast al cotxe i has de posar la radio en directe, va i enganxo l'entrevista d'en Fuentes al conseller Treserras (video)





I penso: hòstia !! quan temps feia que no sentia algú no donar per bona una resposta que no respon a la pregunta? Quan temps feia que algú no li deia a un polític a la cara, però de forma molt educada, vostè, en el tema Palau, no ha fet bé la seva feina. Xapó Fuentes.

Però per sort no és queda aquí...

Sobre el tema del Palau, quan tothom es fa l'indignat (amb una sobreactuació de lo més impostada) i els patrons i mil controladors diuen que els van enganyar miserablement i que no hi havia cap mena de sospita de rés, surt en Manel i pregunta: Que no es llegien les auditories? i al principi molts d'aquests irresponsables es defensaven amb un: és que no hi deia rés, és que comprendrà que tants fulls no es poden llegir. Però el gran Manel ha fet llegir les auditories i a TOTES les dels últims anys en el resum de la primera pàgina (llegit en 30 segons) es destaquen irregularitats. Ningú comptava en què el periodista faria la seva feina i s'estudiaria els papers, i desarmats els irresponsables finalment reconeixen la seva irresponsabilitat. Xapó Fuentes.

Magistral també la petita secció prèvia a la tertúlia titulada "què no volem sentir avui a la tertúlia", on s'administra una vacuna als tertulians contra els tòpics facilons que els hi hem sentit milers de vegades. Xapó Fuentes.

Potser és que encara li queda alguna cosa de l'estil Caiga quien Caiga, en tot cas millor que aquest estil de no permetre que ens prenguin el pèl es propagués a tots els programes seriosos i això no continués sent el femer de silencis i claudicacions en el què estem.

Segur que d'aquí dos dies em diran que en Fuentes té tal o tal altre tendència política. Si és o no part de la crosta. Se me'n refot. Tothom té dret a pensar el què vulgui..

Jo només vull esperonar-lo perquè segueixi treballant amb la mateixa actitud.

Xapó Fuentes!! Et necessitàvem !! Segueix igual !! Endavant i pit i collons!!

Vull una moneda

En Pep o té una empresa, compra matèries primes a US, les manufactura i les ven aquí.
El Manel té una empresa, es dedica a vendre arròs del Montsià arreu del mont.
El Miquel vol anar de viatge a Nova York.
En Paco té un hotel ple de turistes americans.
En John es dedica a fer taps de suro.

Un bon dia l'Obama s'aixeca del llit amb la gran idea de promocionar una devaluació del Dòlar respecte les altres monedes per tal d'afavorir les exportacions de estats units. Com s'executa el pla ? Imprimint bitllets i colocant-los als mercats monetaris internacionals. El excés d'oferta fa baixar automàticament el preu.

L'Obama té raó, amb un dòlar més barat en Miquel no s'ho pensarà més i reservarà el viatge immediatament, hi sortirà guanyant. A en Pep els ulls també li fan xirivies perquè ara la matèria li surt molt més barata i com que no tocarà el preu de venda, tindrà més marge comercial i es farà la barba d'or. En Manel, però està que puja per les parets, veu com la demanda baixa perquè el seu arròs ara és massa car. De moment haurà de fer fora a personal i buscar altres mercats. I en Paco s'està pensant en reduir a la meitat el personal del seu hotel per la baixada de turistes.

Els economistes dirien que en Paco i Manel s'han tornat menys competitius i en Pep més. En contra del què dicta la intuïció, que la competitivitat depèn de la preparació i esforç de cadascú per ser millor, fixeu-vos que d'un dia per l'altre ha canviat la competitivitat de molta gent sense fer absolutament rés. És com si en mig d'una competició ens canvien les regles del joc o si en mig d'un partit de futbol hi ha un gegant que canvia el pendent del camp.

És just que qui s'ha format, ha arriscat els seus diners i ha empès els seus negocis a esdevenir un "cavall guanyador" del mercat vegi relegada la seva posició per un canvi en les regles del joc?

Rotundament NO.

Com diu en Krugman, la competitivitat dels països és un terme sense sentit , la competitivitat és de persones i d'empreses. Si la moral del capitalisme és: sigues el millor perquè el mercat ho valorarà (és a dir, una certa meritocràcia). El sistema canviari internacional modifica la competitivitat de forma totalment arbitraria, assignant qualitats a qui no se les ha guanyades amb mèrits propis.

Ara que Xina i els països productors de petroli estant mosquejats amb l'actual devaluació del Dòlar tenim una gran oportunitat per avançar cap a un sistema més just basat en una única moneda mundial. Això, de rebot, ens permetria treure'ls-hi de les mans les armes de destrucció massiva que tenen els governs: la política monetària, que representa el màxim nivell d'intervencionisme. I tenim prou experiència per dir que és molt perillós deixar una arma a algú que sol cagar-la molt sovint.

Racistes del Valor Afegit

Fa uns dies vaig fer una mica (no ens passessim) de neteja del meu lloc de treball i entre la pila de papers vaig treure un informe del Observatori de Mercats Exteriors del CIDEM del 2008 molt interessant. Quan me'l van donar ni me'l vaig mirar. I aquest cop, donada la meva creixent afició per l'economia política no em vaig poder estar de fullejar-lo...

Recordareu infinitat de crides per totes les autoritats polítiques a què l'economia del nostre país s'ha de basar en el valor afegit perquè la competència en preu la guanyen els Xinos, que cobren molt poc. Aquest missatge no és de fa dos dies, fa anys que ens venent repetint això. Hem de aportar més valor als productes que fabriquem, perquè els nostres productes tindran més qualitat, i així podrem vendre més car als mercats internacionals. Ras i curt: hem de treballar millor, i fer millors productes. Ja ho deia en Pujol, "la feina mal feta no té futur, la feina ben feta no té fronteres". I això, tothom hi està d'acord, passa pel I+D+i.

El què potser no van preveure les autoritats és que el nostre enriquiment artificial dels últims anys, el missatge matxacón que les economies emergents només competien amb nosaltres per les feines de poca qualificació i les polítiques happy-flowers que es basen en dir que viure a la desllumbrant Barcelona és un reclam que capta tot el talent internacional han fet molt de mal en el pensament de molta gent que han integrat un missatge clarament racista: els Xinos són una raça inferior mancada de creativitat i intel·ligència, nosaltres som creatius i intel·ligents.

Què voleu que us digui? jo no li veig, la diferencia. Hi haurà de tot, com a tot arreu.

L'any 2005 vaig llegir el següent article.



Em va cridar tant l'atenció que me'l vaig guardar, tenia la impressió que allò era molt significatiu del què havia de passar en el futur, i així ha sigut.

Mentres tant aqui se sentien missatges que encara avui perduren "China serà la fàbrica del món..." - deien - "...però nosaltres serem els enginyers !!".

Mentres joves chinesos paraven pel carrer a executius occidentals per preguntar què havien de fer per guanyar diners, aquí tothom es queixava duna crisis de vocacions emprenedores i d'un estrany allau de vocacions de servei públic en format funcionarial.

Però pensem una mica en termes econòmics sobre el missatge racista del valor afegit.

La creació de riquesa sol ser expressada com una funció matemàtica relacionada amb la quantitat de capital, la quantitat de treballadors i el nivell de tecnificació i automatització.

La tecnificació i l'automatització augmenten la productivitat perquè fan que feines que es feien amb persones passin a fer-se amb màquines de manera més eficient, i es crea molta més riquesa amb el mateix número de treballadors. Però una conseqüència obvia és que les feines que poden ser automatitzades ho seran i, encara que donin molts beneficis a un petit grup de gent, acabaran donant feina a molt poca gent. Com ja ha passat en la majoria de l'agricultura i està passant en molta indústria.

Paradoxalment si el cost de la mà d'obra és irrellevant llavors potser passa a ser més important el cost del transport i acaba fent de Xina un productor massa llunyà i per tant un competidor més feble justament amb coses de "poc" valor afegit.

Tot i així, si el què volem és donar feina a molta gent hem de dedicar-nos a coses que no es puguin automatitzar. Coses com la medicina, el periodisme, el disseny, l'art, l'esport, el turisme, l'educació o la recerca. I és en aquestes coses que tindrem la competència més ferotge dels productors amb una mà d'obra més barata. I aquí la distància i les diferencies culturals juguen un paper important. Jo no aniré al metge a Xina a curar-me una grip, ni llegiré un diari d'allí durant l'esmorzar, però potser compro roba dissenyada per un Xino, i les properes olimpíades segur que veuré més Xinos que Espanyols pujant al podi.

Una multinacional que vol muntar un centre de recerca amb 1000 investigadors, a on li sortirà més barat? A Xina, evidentment. Tot i aquesta evidència sembla que ningú ho vulgui entendre, la recerca és molt intensiva en mà d'obra i els Xinos estan tant o més qualificats que nosaltres.

A part, la seva dictadura és molt més eficient que el nostre miratge de democràcia quan ha d'executar un pla d'intervenció en l'economia. Quan decideix que s'ha de potenciar la indústria o la recerca en una determinada direcció no té vergonya, ni té complexos....

Tornant al principi, a l'informe del CIDEM, mireu quins eren les principals regions més innovadores del món al 2008. Fixeu-vos la quantitat de regions Asiàtiques que hi ha. Hi veieu algun lloc que estigui a prop de casa nostra ?

No hase falta desir nada mas... obriu els ulls, i no em sigueu racistes !!!!

Estem fatal, per tant anem molt bé

El pensament general que percebo en aquest país és que la crisis ens ha portat a un situació molt dolenta i cada dia que passa sembla més encertat el títol del llibre del Santiago Niño Becerra: "El crash del 2010". Per mi, un aprenentatge d'aquesta situació és la constatació que la manca d'ètica i la hipocresia està generalitzada.

No ho dic tant per l'origen de la crísis: uns productes financers dubtosos que han fet esclatar la bombolla de l'hiper-credit mundial atribuits a la manca d'ética del sector financer, sinó per l'anàlisi i cerca de solucions per part de la classe política i la gent en general.

L'anàlisis dels governs socialistes és: la cosa està fatal, injectem diners per mantenir el consum i subsidiem si és necessari fins que tot torni a ser com abans. L'analisis dels governs liberals és: la cosa està fatal, augmentem la productivitat i fem el que calgui per augmentar les exportacions.

Potser és la meva condició d'ateu-cristià em fa veure les coses d'una manera diferent. La moral cristiana crítica les desigualtats entre els homes i promociona que el ric ajudi al pobre perquè deixi de ser pobre. Els sindicats d'això en diuen justícia social.

El problema ve quan posem fronteres a la justícia social, la hipocresia floreix. La cosa no està fatal, al món hi havia milions de pobres que han deixat de ser tant pobres.

Fa unes dècades nosaltres vivíem tranquil·lament. Teníem unes grans reserves de pobres en països miserables, corruptes o comunistes. Excuses que ens servien per no acceptar-los en els nostres mercats. Els seus països no ens tocaven els nassos perquè no exportaven massa i podíem anar agafant pobres de manera continua per mantenir el creixement demogràfic i trobar treballadors barats per feines no desitjades. Per calmar la nostra angoixa ètica prometíem que els hi donaríem el 0.7%, fèiem ONGs i apadrinàvem nens. Almoines, al cap i a la fi.

Cau el mur de Berlin, China decideix ser menys comunista, tothom es frega les mans pensant que els 1300 milions de Chinos es tornaran bojos per comprar tot lo que té el món desenvolupat i tenim poques excuses per apartar-los del nostre món. Però China comença a fabricar i a exportar de valent posant-se al nivell exportador de US i inevitablement es converteix en un competidor directe i a l'imaginari colectiu el simpàtic chino passa a ser el puto chino, una maquina de treballar monstruosa sense sentiments amb l'únic objectiu d'arruïnar-nos.

Exportacions de US i China

És evident que hi ha un diferencial entre la nostra riquesa i la seva que podem mesurar en el PIB per càpita. El PIB per càpita indica la riquesa que genera una persona al país, però també ens pot servir com indicador indirecte del cost de la mà d'obra. Nosaltres tenim un PIB per càpita 17 vegades superior al de China (26K$ contra 1,5K$). No cal ser un crack per adonar-se que hi haurà un trasvàs o bé d'empreses (deslocalització), o bé de treballadors (immigració) o bé de sous per equilibrar aquesta situació.

Les dues primeres ja fa anys que venen passant, és inevitable que també passi la tercera. Alerta, que això no significa que els Chinos cobrin més i nosaltres ens quedem igual. Això vol dir que ens hem d'equilibrar, ells cobraran més i nosaltres menys. Quan menys ? si el món fos just i tots tendíssim a la mitjana doncs: uns 4,5K€/any. Que em surten d'agafar el PIB d'espanya (26K$), el PIB mig del planeta (6K$), el salari mig d'Espanya (19K€) i fer una regla de 3. Curiosament aquesta xifra coincideix bastant amb el sou de subsistència que s'ha inventat en ZP i que ja pronosticava el visionari Niño Becerra.

PIB per càpita de Espanya i China

Però si ens pregunten si estem disposats a cobrar 4,5K€/any en favor de la justícia social tothom respon: que se'n vagin pendre pel cul el Chinos, jo vull els 26K€/any. I els primers que diuen això són els abanderats com a defensors dels pobres: comunistes, socialistes i sobre tot sindicats. Quina hipocresia !!

Malgrat els esforços pels governs del primer món (de tots els colors) per vendre'ns la moto que tornarem a ser rics, dubto molt que sigui així. Era molt injusta la situació de desigualtat mundial i sembla que aquesta crisis ens posarà al lloc que ens toca, és a dir més avall. Com diria el capellà:

És realment just i necessari,
és el nostre deure i la nostra salvació,...

Contradiccions

Quan algú m'intenta convèncer de coses totalment oposades a les seves teòriques creences em poso molt nerviós. M'entra un no sé què, i em venen unes ganes boges de reviure al José Luís Lopez Vazquez en una de les seves histèriques interpretacions.

Un dels últims atacs més seriós d'aquest estil el vaig tenir a finals de l'any passat en escoltar al president Montilla fent una crida al consum. No m'ho podia creure !! Qui feia dos dies criticava la societat consumista i desemmascarava la cobdícia dels neoliberals salvatges, ara reclamava que deixés d'estalviar i em llancés a consumir per mantenir els beneficis dels dimonis neoliberals. Aarrggghhhh !!

No és una qüestió de ideologia, és una qüestió de coherència.

Em passa el mateix quan escolto a un liberal intentant argumentar que la fusió de les caixes d'estalvis no és només necessària sinó que beneficiosa pel consumidor. M'intenten convèncer què una caixa "forta" és millor perquè podrà optimitzar els seus recursos (eufemisme per dir: tancar oficines i despatxar treballadors) i això farà augmentar el benefici i li permetrà competir millor. Que, a base de fusions, es creï un oligopoli i desaparegui la competència pot ser bo per les caixes, que deuen estar maquinant més comissions, però mai pel consumidor, aquesta és una de les bases de l'economia de mercat. Aarrggghhhh !!


Ara, la repanotxa és sentir dir a l'esglesia que la homosexualitat d'alguns dels seus membres i fins i tot els casos de pederàstia són qüestions internes que no haurien de transcendir al debat públic.(d'exemples n'hi per parar un tren). Però com es pot tenir la barra de fotre's a casa de la gent a dir lo que està bé i lo que no està bé, a exigir lo que has de fer i lo que no has de fer, i després fer la viu-viu quan t'ho reclamen a tu. Si l'homosexualitat és detestable per l'esglesia han de fer fora del magisteri a tots els seus membres homosexuals, i punt. Aarrggghhhh !!



Lo dels demòcrates que prohibeixen la democràcia (llegeixis referendums) em porta a un estadi superior a l'anterior i més semblant a les convulsions de la nena de l'exorcista.
grrrrrrrrruuuuuuuuuhhhhhhiiiiiiiiiiaaaaaarrggghhhh!!
Una raó més per dinamitar aquesta merda de democràcia que tenim.

Vaig a prendre'm la pastilla, que això no es pot aguantar !!

Economistes Futuròlegs

Sempre m’ha fet molta gràcia la frase del físic Niels Bohr “predir és molt difícil, sobre tot predir el futur” (Prediction is very difficult, especially about the future). L’entropia és la variable que defineix la complexitat del sistemes, i per la segona llei de la termodinàmica sempre va en augment. Per tant no és només que hi ha molts estats futurs possibles, sinó que a més l’estat futur és més complex que el present.

El que em diverteix més és que els economistes hi hagin trobat un leitmotiv fantàstic per justificar la poca utilitat de les lleis que la seva ciència proposa. Les ciències bàsiques es basen en analitzar les regularitats que es produeixen per poder extreure i descriure les relacions causa/efecte (la repetida caiguda dels objectes cap a terra li serviren a Newton per deduir la llei de la gravitació universal) o en proposar elegants lleis matemàtiques de caracter fonamental (com les de Einstein) que potser donen resposta a preguntes que no s’havien fet.

El problema rau en que l’economia és una ciència social, i com a tal es dedica a estudiar l’activitat humana, que és força impredectible. El meu admirat Xavier Sala i Martin diu sovint que l’economista és com un metge, que t’ajuda a curar-te quan estàs malalt però no té cap certesa de què et passarà en el futur. Potser té raó perquè la utilització del métodes científics per la majoria de metges que he conegut és força barruera. Però em penso que l’economista és encara pitjor. Seguint el símil del metge, pots trobar metges que t’aconsellin vies diferents per curar-te, fins i tot que et proposin coses com la homeopatia, la medicina natural i altres variants pocs habituals. Però és difícil que dos metges et propossin vies totalment oposades i un dels dos no acabi quedant en evidència. En canvi en economía això no és cap problema. Tenim explicacions contradictories sobre el mateix efecte i un grapat de mesures curatives igualment contradictories i tothom ho troba del tot normal.

Fa 80 anys varem tenir una gran depressió i els economistes encara no s’han posat d’acord per identificar ni les causes ni les mesures que ens van ajudar a sortir d’aquella crisis (http://en.wikipedia.org/wiki/Great_Depression). Els keynesians defensen que la despesa publica va ser el remei, molts altres diuen que va ser l’abandonament del patró or que va permetre passar del sobre-crèdit a l’hiper-crèdit actual. Però els liberals de l’escola austríaca creuen que això va ser un error descomunal i que hem de tornar al patró or com més aviat millor. Com veieu, interpretacions de tots colors, i tot això tenint 80 anys per estudiar-s’ho amb profunditat.

No és d’estranyar doncs que ara els economistes no es posin d’acord amb el perquè de l’actual crisis però sobretot en com sortir-se’n. Fins ara, majoritàriament s’ha tornat al model keynesià d’abocar diner públic a cabassos. Hi ha qui diu que és el camí, hi ha qui diu que només s’agreuja la situació, hi ha qui diu que ho ha d’arreglar China important més i exportant menys, hi ha qui diu que no s’ha de fer rés. De moment aquesta dèbil ciència no ha aportat una resposta clara.

No falten exemples de dilemes eterns en aquesta ciència. Una gran majoria d’economistes consideren que hem de perseguir el creixement econòmic, poquets just lo contrari: el decreixement. Els liberals diuen que per anar bé hem de tenir molt poc estat, i si hi és poc intervencionista, altres defensen estats forts amb economies dirigides. Alguns (com Malthus) creuen que hi ha límits al creixement econòmic per la limitació dels recursos del nostre planeta, altres que aquests límits tendeixen a infinit gràcies a la capacitat d’innovació tecnològica humana.

En fi, un grapat de conjectures i hipòtesis paracientífiques que a voltes obliden la naturalesa impredectible del comportament humà i la impossibilitat d’utilitzar el mètode científic. Per seguir el mètode científic l’economía necessitaria la màquina del temps que li permetés repetir la mateixa història una vegada i una altre fins trobar les accions que porten a una situació optima. Però aqui l’economia té un altre problema: com es determina quan bona és una situació? I aquí l'economia topa amb l’ètica. I què fa per esquivar el problema? utilitzar mètriques indirectes (i potser equivocades) per comparar diferents models.

Malgrat donar tant poques respostes, necessitem alguna ciència que es dediqui a mesurar la infelicitat que hi ha al nostre planeta i a trobar mètodes per reduir-la. Aquesta setmana celebraven un congrés internacional d'economia (EEA-ESEM'09) a la meva facultat i he tingut l'alegria de trobar com a mínim un parell de papers que tenien la paraula felicitat al títol. Espero que més economistes segueixin l'exemple.

La petita estaca

Fa unes setmanes vaig escoltar algun savi (sense ironies) comentant un conte de Jorge Bucay que parla sobre un elefant de circ. Els propietaris de l'animal el mantenien lligat a una estaca d'un metre clavada a terra. Resultava sorprenent com l'animal no s'escapava tot i que resultava obvi que podia arrancar-la d'una batzegada. Era la mateixa estaca a la que el lligaven quan era petit. Prou que va provar-ho, llavors, de desfer-se'n, però no va poder. Va acabar exhaust i amb un record gravat per sempre més: no em puc desfer de l'estaca i provar-ho només em portarà dolor i frustració.

No sé si en Lluís Llach es va inspirar en el mateix conte, però penso que és un conte magnífic que il·lustra la paradoxa dels nostres dies. Estem clavats a milers d'estaques imaginaries. Ja no som capaços de canviar una roda d'un cotxe, de deshosar un animal, de canviar una aixeta, de construir una casa, de cosir una ferida, ni de tantes coses més.

I per què hem arribat fins aquí? Doncs per temes econòmics. Adam Smith, un dels pares del liberalisme, va identificar la divisió del treball com una de les claus pel creixement econòmic. Si hi ha poca gent tothom ha de fer de tot de manera poc eficient, si hi ha molta gent cadascú s'especialitza en una cosa que acaba dominant i passa a ser molt més productiu. La suma del producte dels individus especialitzats amb alta productivitat és major que la suma del producte dels individus generalistes. Per tant, la concentració de gent fa augmentar la productivitat i la riquesa.

Per altre banda volem garantir-ho tot per endavant i minimitzar els riscos tant con sigui possible. Exigim tota classe de títols com a garantia del saber fer de la gent i contractes d'assegurança per cobrir les seves potencials destrosses. Actuar sense disposar d'aquests títols i contractes moltes vegades és directament il·legal. Tot això ens ha fet prosperar molt i viure millor, amb un petit peatge en forma de falta d'iniciativa i terror a la responsabilitat, perquè sempre trobem algú més preparat que compleix millor tots els requesists.

Però malgrat tota aquesta col·lecció d'incentius (negatius) econòmics i penals per no actuar, la veritat és que en molts casos som capaços de fer-ho. Només necessitem l'entrenament adequat o una situació extrema que ens faci oblidar tots aquests condicionants.

Per això quan es cala foc i surten els veïns a intentar salvar les seves cases de les flames jo no hi veig un grapat de descerebrats que han perdut la xaveta, hi veig uns elefants que fruit del pànic han arrancat l'estaca d'una estrebada i ara, sorpresos i incréduls, corren.

Preguntes que m'agradaria sentir als mitjans de comunicació

Estem a tocar de l'estiu profund, és a dir l'agost, i com sempre la clàssica sequera informativa. De cop i volta no passa rés al món i els informatius s'omplen de xorrades. L'altre dia a un telediario van arribar a treure la gran noticia que unes senyores es dediquen a jugar el Bingo a la platja. Gran noticia !! quin nivell !! impressionant !!

Amb aquesta escassetat i un cop esgotat el tema del finançament, queda un tema inesgotable: la grip porcina.

Llàstima que tinguem uns periodistes de pa sucat amb oli dels què podem preveure la majoria de les inútils preguntes que faran a polítics i responsables de qualsevol institució relacionada. I es clar, ara ve la oportunitat de molta gent que no sabíem que existia de sortir a la fotos. Per exemple, jo, ara, ja sóc capaç de reconèixer la cara de la Ministra de Sanitat Trinidad Jiménez.

Us heu fixat que la creuada terminològica que denunciava en el meu anterior article ha triomfat escandalosament. Ara ja ningú recorda ni menciona que aquesta grip té algo a veure amb els porcs.

Per mi una gran pregunta seria: quants porcs tenim contaminats? quants es moren per aquesta grip? la carn de porc de la botiga pot tenir el virus? hem d'evitar acostar-nos a una granja? Recordem que la grip porcina es transmet entre homes i porcs sense problema. Resulta sorprenent que sembla que ningú es preocupi de la salut dels porcs que ens envolten, i recordem que a Catalunya en tenim uns quants milions. Algú recorda que li hagin suggerit no menjar carn de porc crua? algú recorda que li hagin dit que congelar la carn no mata el possible virus? algú recorda que li hagin insistit en netejar bé tots els utensilis utilitzats durant la manipulació de carn de porc crua, inclosos les mans del manipulador? algú és conscient que posar-se les mans a la boca després de manipular carn de porc crua pot ser una via de contagi?

Mireu a veure si veiuen alguna cosa que si assembli a Las medidas más eficaces para evitar la gripe A


Imagino, com deia, que els nostres responsables periodistes no fan aquestes preguntes per no perjudicar als nostres tocinaires. Molt lloable...


Una altre gran pregunta seria: com prepararan els hospitals pel més que previsible colapse que arribarà a l'hivern. Un conegut m'hi va fer pensar l'altre dia. Amb l'arribada de l'hivern i la clàssica campanya de la grip, què passarà quan algú tingui febre i tós? Imagina que el teu fill té aquests símptomes. Pots pensar que és grip nova o grip vella. Si és nova i tu l'has tractat com a vella el nen es pot arribar a morir. Te la jugaràs? NO. Aniràs de pet a l'hospital, i, igual que tu, tothom amb aquests símptomes. Resultat: UN CAOS ANUNCIAT. Igual que el què s'està vivint ara a sudamèrica (video).

A més, com que els hospitals hi haurà unes cues quilomètriques de potencials infectats la possibilitat d'adquirir el virus a l'hospital si no el portaves des de casa serà més alta.

Els nostres grans polítics estan estudiant bé el que passa a sudamèrica i al Setembre tindran un pla. Pel nostre propi bé espero que no pensin massa i segueixin fil per randa les recomanacions de la OMS.

Morts de gana

Fa pocs dies el Sr. Victor Amela entrevistava en la contra de La Vanguardia al catedràtic de biologia molecular de la UPM Francisco García Olmedo.

El desafortunat titol era: "Con transgénicos podremos alimentar a la humanidad". Y venia a dir que els transgènics eren la solució per erradicar la fam al món.


Á mi els transgènics em semblen perfectes, al fi i al cap és accelerar un procés de selecció genètica que hem fet desde fa millers d'anys.
Ara, dir que gràcies a ells eliminarem la fam al món només té dues possibles explicacions:
1) La ingenuitat més absoluta
2) La mala fe

Els principis més elementals d'economia indiquen que el mercat NO té com a objectiu resoldre la demanda de rescursos de la població, sino que optimitzar el benefici dels productors.

Qui crea una nova varietat transgènica no ho fa per poder alimentar els nens de l'Africa que passen gana. Ho fa per reduir el preu de cost d'un producte que si el mercat li ho permet seguirà venent al mateix preu, augmentant així el benefici. Per molt que plantem maduixeras al desert i fem biodiesels de qualsevol cosa seguirem tenin morts de gana. I quants n'hi ha de morts gana ? jo crec que molt pocs. Quan dic morts de gana no faig servir un eufemisme per referir-me als pobres, sino a la gent que es mor per falta d'aliment.

Si que hi ha gent que mor de gana, però en realitat, no son matats de gana per governs curruptes i líders sense escrúpuls?

I aquí els transgènics son una broma per resoldre aquest problema.

Si mirem l'informe de la FAO (Food and Agriculture Organization) queda força clar a quina és la causa més habitual de les crísis alimentaries: els conflictes. Digue-li guerres, digue-li conflicte, digue-li líders curruptes, digue-li falta d'escrupuls, tant i fa. El problema no és la producció d'aliment.



També és curiós mirar quin percentatge suposa l'agricultura en el PIB d'un país. Ho podeu veure a
http://en.wikipedia.org/wiki/List_of_countries_by_GDP_sector_composition

Si ordeneu per % d'agricultura... sorpresa !! Molts dels paisos que passen gana es dediquen majoritariament a l'agricultura.

D'acord son molt pobres i un porcentatge alt de poc, continua sent poc. Però si majoritàriament es dediquen a conrear els camps, potser els hi haurien de faltar mobils i coca-coles, però no els hi hauria de faltar el menjar.

Està clar que algo falla, potser són massa pobres i en consequència massa poc solidaris (entre ells). Algo ha de canviar. O hi ha un canvi polític que es preocupi de distribuir equitativament la seva poca riquesa i eviti els conflictes, o se'ls deixa participar en el comerç internacional sense restriccions, esperant que poc a poc la riquesa generada es distribuirà entre la població.

Però si us plau, que no ens vinguin a vendre sopars de duro dient que els transgènics solucionen rés.

Sant Jesús García Gombau

Avui vull retre homenatge a un HEROI, si, amb majúscules. A una persona admirable i valenta. Un model a seguir, sens dubte. Algú que hauria de ser matèria d'estudi obligada a totes les escoles. A mi em meravella que hi hagi algú com ell i crec que el país on vivim no ha reconegut com es mereix la seva figura. Jo em trec el barret, li beso els seus peus i prego perquè el seu exemple s'escampi pel món.

Vull retre el més sincer i sentit homenatge a JESÚS GARCÍA GOMBAU.

Inexplicablement aquesta persona era totalment desconeguda per mi fins fa pocs dies. El vaig conèixer gràcies a un reportatge que vaig veure a la tele i que per gràcia divina no vaig ignorar malgrat la meva afició al zapping. Aquest senyor, aparentment normal, està ben viu i en el programa explicava la seva gesta.

Un bon dia en Jesús es va casar. A l'any a sobre en Jesús va començar a fer la declaració de renda i es va adonar que pel fet de haver-se casat a final d'any l'obligaven a fer la declaració conjunta com si hagués estat casat tot l'any. Això li suposava 200.000 Pts addicionals a si hagués pogut fer la declaració per separat.

En adonar-se de la injustícia en Jesús va denunciar l'estat als tribunals que li varen acabar donant la raó. A partir d'aquell dia tots els casats podem triar si presentem la declaració de renta de manera conjunta o separada. (+info)

És la història de David contra Goliat. És admirable com un ciutadà pren la determinació d'enfrontar-se al gegant sabent que aquest té molts més mitjans i que el camí serà llarg i hi deixaràs infinitat d'esforços. Però malgrat tot amb la convicció que l'acabaràs guanyant perquè és de justícia.

M'avergonyeixo de no tenir prou coratge per seguir el seu exemple. M'avergonyeixo de no tenir prou coratge per denunciar tantes injustícies que m'envolten, les petites i les grans.

Aquests dies, que la sang em bull pel ridícul de les nostres institucions i els nostres líders davant de les injustícies amb el tema del finançament i l'estatut, jo penso en un home gran: Sant Jesús García Gombau.

Revolucionaris de Pandareta

Sabeu on era dijous passat a les 2 de la matinada? Foten-me unes birres en una terrassa? Mirant una peli al sofa de casa? Planxant l'orella ?

Doncs no senyors! Estava esperant (desde feia un parell d'hores) que la meva maleta sortís per la bocana del nou sistema de recollida d'equipatge a la terminal 1 de l'aeroport de Barcelona.

Resulta que un grapat de desgraciats treballadors de l'empresa Newco es van dedicar a fer una vaga encoberta per no se quina reclamació. Ja hi estem acustumats, que les coses sempre s'acabin igual en aquest pais. Quan la gent té prou control com per poder montar un Show, sense cap mena de mirament, doncs va i es monta el Show, clar que si, total surt gratis.

Vinga talls de carreteres, vinga tractorades, vinga manifestacions, vinga vagues encobertes... que es parin les carreteres, que cremin els neumàtics, que no voli cap avió, i sobre tot que coincideixi en el pitjor moment, perquè lo realment important és que es toqui els collons a la major quantitat de gent possible.

Segur que podeu justificar que dues velletes amb cadira de rodes estiguessin hores esperant veure sortir la seva cadira de rodes per la mateixa bocana que jo esperava la meva maleta.

Revolucionaris de pandareta, no em feu cap llàstima, no desperteu en mi ni una engruna de solidaritat. No sou prou valents per enfrontar-vos amb qui us oprimeix i passeu de maltractats a maltractadors... ja us ho fareu.

Mentiras sobre la seguridad del avión

Hoy voy a escribir en castellano, a ver si soy capaz ? después de haber recibido una educación casi exclusivamente en Catalán fruto de las políticas neo-nazis de los gobiernos autonómicos he tenido que dedicar años de estudio en academias privadas pagados de mi bolsillo para ser capaz de escribir correctamente en esta lengua.

¿Se lo han creído? Algunos seguro que si. Es tan sorprendentemente fácil colar una mentira de este calibre en esta sociedad adormecida en la que vivimos… En fin, hoy quiero escribir sobre esto en castellano, la mentira. Más que nada porque ya lo he hecho en catalán y me gustaría responder a muchos bloggers españoles con un simple link a esta página para evitar escribir lo mismo una y otra vez.

Quiero desvelar una mentira que ha conseguido pasar como verdad irrefutable. “El avión es mucho mas seguro que el coche”, esa es la mentira. Y la verdad es que me asombra la facilidad como este mensaje ha sido asimilado sin un ápice de crítica. Me deja atónito como un cálculo interesadamente erróneo no ha sido desenmascarado 5 minutos después de haber sido publicado, sobre todo porque el argumento se basa en un cálculo de probabilidades de primero de bachillerato y también porque lo propagan personas con la máxima educación.

Recuerden que la probabilidad se calcula con una simple división, Casos Favorables / Casos Posibles. Los que aseguran que volar es más seguro que ir en coche ponen el número de muertos como Casos Favorables y el total de población como casos posibles. Lean bien, esto da la “probabilidad que una persona muera en ese medio de transporte”. Ese cálculo no sirve en absoluto para deducir la seguridad del medio de transporte. Utilizando ese argumento podemos deducir que es mucho mas seguro un caza bombardero F18, un tanque, un coche de Formula 1, un submarino atómico o un Zeppelín relleno de gas inflamable. Total, el número de muertos en esos medios de transporte es infinitamente menor que los muertos en carretera.

¡Pues NO señores! ¿Como pueden decir tal barbaridad? Para evaluar la seguridad del medio de transporte deberíamos utilizar el número de trayectos o algo parecido como Casos Posibles. Así pues deberíamos calcular la “probabilidad de morir en un trayecto en ese medio de transporte”. O lo que es lo mismo “la probabilidad de que si viajo en ese medio de transporte, muera”, en lugar la utilizada “probabilidad que si yo muero, mi muerte se produzca en ese medio de transporte”.

Yo he hecho ese cálculo súper simple de primero de bachillerato, el resultado se puede ver fácilmente en el siguiente gráfico que compara ambas probabilidades con datos del año 2008 y de los últimos 30 años... Y, si, ¡nos tomaron el pelo! El avión es menos seguro.

¿Quien nos tomó el pelo? ¿Y Por qué? ... por cierto ¿Conocen una empresa llamada Boeing y un organimso llamado National Safety Council?. Mas pistas en mis artículos en Catalán sobre el tema.

Por casualidad he escrito este texto en un avión destino a Paris. No deberían tener miedo a volar, aunque superior al coche, la probabilidad de morir en un trayecto de avión es muy baja.

Acomiadaments i Divorcis

Un misteri de la psicologia humana és el perquè un casat, per defecte, pressiona al solter perquè es casi, igual que el pare pressiona a la persona sense fills perquè en tingui. Una pràctica que trobava detestable quan jo era solter i no tenia fills.

En una conversa de cafè fa pocs dies vaig adonar-me que jo estava fent justament això amb un company de feina. Com ens hem de veure! Un dels meus arguments de venda del matrimoni era que avui en dia era molt fàcil divorciar-se, per tant es podia embrancar en aquest contracte sense massa reserves, total es podia dissoldre molt fàcilment.

De sobte em va venir al cap la facilitat de dissolució és lo que els empresaris reclamen al govern per poder incentivar la contractació. El matrimoni és com un contracte laboral, per tant aquesta lògica també hauria de funcionar amb el mercat matrimonial.

Però resulta que no, si mirem les dades de l'evolució del nombre de matrimonis i casaments a Espanya, el fet que augmenti el nombre de divorcis al voltant d'un 50% durant la última dècada no fa augmentar el nombre de matrimonis sinó que aquests segueixen estables.

Al veure això, immediatament em pregunto: realment, tindria cap efecte incentivador de la contractació abaratir l'acomiadament ?

Si quan l'empresari contracta una persona té en compte el cost d'acomiadament i a cada més, a part de la nòmina que li paga al treballador, va ingressant la part proporcional del seu cost d'acomiadament en un fons separat, el cost d'acomiadament no és un problema significatiu. Aquest sobrecost hauria de fer que el què esta disposat a pagar de nòmina l'empresari sigui més poc a Espanya que a Estats Units. Però també hauria de fer que els treballadors americans exigissin un sou més alt en concepte del risc d'acomiadament i dediquessin part del seu sou a contractar una assegurança per fer front a l'acomiadament. I pel que veig, sembla que és així.

Fet i fet, em fa l'efecte que l'empresari acabaria pagant el mateix d'una manera o una altre i les "lleis" de la oferta i la demanda haurien d'equilibrar aquestes xifres en qualsevol dels dos models.

Perquè els nostres empresaris demanen un canvi, doncs ? O bé no han creat aquest fons, o bé se l'han pulit, o simplement perquè si ara tens uns fons d'acomiadament i demà ja no és imprescindible, doncs amb un dia has "guanyat" automàticament tots aquests diners.

Com dirien al nostre país germà, això te pinta de "pan para hoy, hambre pa mañana".

Però el què és innegable és que la creació d'aquest fons suposa una complexitat administrativa i de planificació excessiva per a la majoria de petites empreses, i que el treballador ja està protegit contra l'acomiadament a través de la paga de l'atur.

El que jo faria és eliminar l'acomiadament per evitar aquesta càrrega administrativa a les empreses, convertir els diners que l'empresa hauria de posar en el fons d'acomiadament a una taxa per acomiadament que l'empresa paga cada més com un concepte més de la nòmina i fer que el treballador rebés aquests diners de l'estat, no de l'empresa. Així el treballador rebria el mateix, l'empresa pagaria el mateix però s'estalviaria un maldecap.

Però tornant a l'inici, dubto que com a resultat augmentessin els llocs de treball.

Futbol i Moral

Són adolescents i sembla que tenen el què qualsevol home enveja: un físic extraordinari, la aclamació de milers de persones, sous astronòmics, feina de poques hores al dia, cotxes esportius, noies a cabassos, hotels de luxe, festes privades, amistats influents... en resum salut, diners, amor i fama.

Estic parlant, evidentment dels futbolistes.

Els últims fitxatges de'n super-florentino, per si algú acaba d'aterrar de tornada d'un viatge interestelar i no se n'ha assebentat: Kaká i Cristiano Ronaldo, tornen a revifar el debat sobre la immoralitat dels sous dels futbolistes.

Que quedi clar que els sous d'aquests senyors no és de 90 M€ ni de 60 M€ que són les xifres que apareixen als mitjans i són les xifres que es paguen entre els clubs per "comprar" al jugador. En realitat cobren menys. Un dels millors jugadors del món cobra menys de 10M€ l'any. Si aquest jugador tingués molta sort i jugués a un nivell extraordinari durant 10 anys aconseguir amassar una fortuna de 100M€.



Però tornant a la discussió original, la immoralitat dels sous és una mica complicada d'argumentar.

Els arguments habituals són:
CONTRAST SOCIAL: Hi ha gent que es mor de gana mentre aquesta gent guanya tants diners
BENEFICI: La seva feina no aporta rés a la societat
ANTI-MERITOCRACIA: Tenen una formació i coneixements mínims, i treballen molt poc. Un mal exemple per la joventut del país.

Deixeu-me rebatre'ls un per un

CONTRAST SOCIAL
Primer de tot, crec que avui en dia no és mor de gana gaire gent al món, en tot cas la maten de gana governs curruptes i guerres ignorades.
Tampoc no hi veig cap relació directe entre que hi hagi gent que cobri molts diners i que hi hagi gent que es mori de gana. Que es vol dir ? Que el sou dels futbolistes és la causa de la pobresa ? Que el sou dels futbolistes contribueix a una mala distribució de la riquesa ? Més aviat al revés, hi ha molts futbolistes de països no desenvolupats que generen força riquesa als seus països, via traspassos federatius i via transferències personals. El cas de Brasil és clar, rep al voltant de 200 M$ a l'any en concepte de traspassos de futbolistes. Tanmateix si el que es vol dir és que els diners que es donen als futbolistes es podrien donar directament a gent que es mor de gana llavors no en culpeu al futbolista. Digueu als milers de persones que omplen els estadis que enlloc de comprar un entrada d'un partit ingressin els mateixos diners en una ONG solidaria. Que facin el mateix enlloc de pagar l'entrada al cine, al teatre, a un concert de rock. Que destinin els diners a obres solidaries enlloc de fer despeses no imprescindibles per a la supervivència com anar de vacances, fumar-se un cigarret o prendre's una orxata.

BENEFICI
El negoci del futbol suposa un 2% del PIB a Espanya. La indústria de l'automòbil és el 8%, només 4 vegades més. Gràcies al futbol es construeixen estadis, s'escriuen diaris, es fan programes de tele i de radio, es creen portals a Internet, es fan bufandes, samarretes, i bambes, es fan viatges en cotxe, metro o avió, s'omplen hotels, es cuinen botifarres i entrepans, es produeix cervesa. En fi, es posa en marxa la roda que li dona feina al paleta, a l'arquitecte, al periodista, a l'informàtic, al sastre, al pilot, al conductor, al cambrer, al pagès, etc. I tot això per veure 11 tios perseguint una pilota !!
Tant i fot ! lo important és que hi hagi alguna excusa per crear més de lo realment imprescindible per viure. Fent una simplificació molt bèstia podríem dir que el pes que el sector serveis té en la economia d'un país indica la quantitat de coses no imprescindibles per viure que es dedica a fer aquell país. Els països desenvolupats dediquen al voltant del 70% del seu PIB al sector serveis i menys d'un 3% a l'agricultura. A Sierra Leona dediquen un 20% al sector serveis i un 50% a l'agricultura.
Es clar que fem moltes innecessàries, el futbol n'és una, com qualsevol altre art. Perquè mireu-vos els vídeos de YouTube amb el recull de les millors jugades de jugadors com Ronaldo, Ronaldinho, Messi, Kaká, Cristiano Ronaldo o Iniesta i digueu-me que no és art. Les societats avançades i el món en general no només estem predestinades a consumir allò que no és indispensable, sinó que haurem de basar cada vegada la nostra economia en coses tant innecessàries com el futbol.

ANTI-MERITOCRÀCIA
Sento molt sovint frases de l'estil "per aquest sou jo si que correria i suaria la samarreta, no com aquests ninyatos". Frases totalment demagògiques perquè aquests ninyatos són persones fora de serie. Al món hi ha 38 milions de jugadors de futbol. Com un d'aquests jugadors arriba a jugar a un dels equips més potents del món ? com arriba a cobrar més de 5M€ anuals a un equip de la lliga Espanyola, Anglesa o Italiana ? Creieu que és per amiguisme ? per influencies ? evidentment que no, al darrera hi ha un procés d'aprenentatge dur, uns sacrificis importants, una competència ferotge, segurament un dels processos meritocràtics més purs que podem trobar sota la capa del sól. I un cop pujats al dòlar, tenen un sou fixe del qual es poden retirar ? ben al contrari, la majoria tenen primes i incentius en funció del seu rendiment. Si treballes bé cobres més, sino cobres menys. Tenen contracte indefinit, com la resta dels treballadors ? no, cada cert període renegocien el seu contracte amb un risc de quedar-se a l'atur de manera immediata si el seu rendiment ha baixat molt o si han patit una lesió important que estronqui la seva carrera.
Però sobre tot fixeu-vos que lo admirable del futbol és que a un treballador se li reconeix que ell aporta més a l'empresa que no pas el directiu, i per tant, cobra més que ell. No estaríeu d'acord en cobrar més que el vostre jefe si vosaltres aporteu més a l'empresa que no pas ell ? es clar que si.

Per acabar deixeu-me fer dues reflexions:

La gent que troba immorals els sous dels futbolistes, troba moral la loteria ? on una persona obté moltíssims diners gràcies a l'atzar i sense cap tipus d'esforç ? Una reflexió molt encertada que he trobat a http://comentarisnoaris.blogspot.com/2009/03/sobre-la-injusticia-dels-sous-dels.html

Vaig sentir fa temps un consell per decidir quina pot ser una bona inversió a borsa. El consell era: "inverteix en grans empreses que no perdin diners i estiguin gestionades per incompetents". Ostres !! em va sobtar molt el consell... semblava del tot contradictori. Però la justificació era la següent: "si una gran empresa està gestionada per incompetents i tot i així guanya diners, vol dir que té una posició tant forta que és immune als directius patans que pugui tenir. Hi ha una probabilitat alta que en un futur algú competent n'assumeixi la direcció i faci guanyar encara molts més diners a l'empresa i es revaloritzi el valor de l'acció".
A part d'interioritzar la validesa de l'estratègia, quan vaig sentir això de la veu d'algú que s'ha mogut en aquests àmbits de poder empresarial vaig pensar: Ostres !! deu ser veritat doncs que és possible que hi hagi incompetents en els àmbits de poder empresarial. I aquests incompetents deuen viure a cos de rei amb contractes blindats i altres privilegis. El problema és que no salten al camp per suar una samarreta, no tenen contractes renovables cada 2 anys, no sabem qui son, i no marxen ni amb aigua calenta.

Endevant amb el futbol !!

Eleccions al Parlament Europeu

Ai... apreciats tertulians... un dia més ús dedico una nota... gràcies per fer-me pensar... gràcies per esperonar-me a dur-vos la contrària...



Aquests últims dies noto una pressió, una força, un moviment... després de dies de menystenir aquesta nova trobada amb les urnes, aquesta propera festa de la democràcia... ara us venen les cagarrines i us heu de retractar i ens heu de fer creure que això serà superimportant. Que si les coses van mal dades us tocaran el crostó per jugar a fer el paper d'antisistemes irresponsables, per promoure l'adormiment del ramat electoral.

Ja ho sé que els vostres col·legues polítics no els hi agrada quedar malament a les fotos, i una baixa participació és una foto dolenta. Ja ho sé que no voleu ser els caps de turc d'aquesta desfeta, però ja sabeu que ells no n'assumiran cap responsabilitat i això de canviar el discurs a última hora us dona molts números en la propera rifa.

Paciència, si n'assumiu públicament les culpes ja esteu més que perdonats. Així tenen l'excusa perfecte per ignorar qualsevol altre raó.

Ara que ho penso, no estareu pas conxorxats per servir-los una excusa perfecte amb safata de plata, no ?

Sigui com sigui, demaneu perdó i ja està, però el què no heu de fer és vendrem la moto, si us plau !!! que encara me'n recordo quan ens vàreu vendre la moto que l'estatut ens havia de solucionar la vida. Ei, que hi ha gent que s'ho va creure... estafadors !!

Perdoneu, que estic calent i em perdo. Tornant al tema, això del parlament és una camama, no em foteu veure a galet !!

Algunes "perles" tretes de Wikipedia :


Tareas del Parlamento Europeo:

Función legislativa:
... el Parlamento Europeo no posee iniciativa legislativa; ésta está en manos de la Comisión Europea...

Función presupuestaria:
...decide el presupuesto de la UE... (113 mil millons de € = 0.9 % PIB de la UE, per fer-nos una idea les administracions públiques espanyoles gestionen més del 30% del PIB espanyol)...
... el Consejo tiene la última palabra

Función de control
...el Parlamento sólo puede rechazar a la Comisión completa, no a comisarios concretos


Això és una enganyifa, i em voleu convencer que és crucial que jo trii uns representants per un organisme inútil.
Per si no ho sabíeu jo no en vull cap de representant, jo ja soc grandet per representar-me a mi mateix, i si de cas vull triar-lo i canviar-lo quan em doni la gana. Democràcia directa / e-Democràcia JA !!!

Però si us entesteu a explicar coses, no torneu als tòpics de sempre, sobre lo difícil que ha estat construir això i sobre el risc que hi ha de trencar-ho. Si us entesteu a explicar coses expliqueu les coses que s'han de millorar, poseu al descobert les coses miserables i pressioneu perquè aquestes desapareguin, critiqueu perquè les coses siguin algun dia millors, aquesta és la vostra funció.

El que hem de fer és deixar en evidència que és un organisme inútil, o si voleu ser benèvols, molt poc eficient. Com més abstenció hi hagi menys es podrà ignorar això des dels poders polítics. Tot i així l'abstenció s'intentarà explicar com a què el ciutadà no està implicat en el procés de construcció europea. Sempre ens volen fotre les culpes de tot, pobres de nosaltres. És clar que gairebé tothom vol més Europa, això no té rés a veure. Fa falta que algú els hi digui clarament: volem més Europa, volem més democràcia, volem més meritocràcia, volem menys organismes inútils i menys burocràcia, volem més gent competent tirant del carro i menys incompetents en llocs de responsabilitat, volem més idees i menys disputes miserables, volem menys falsos messies, menys dietes vergonyants, menys "don-nadies", menys aprofitats.

En resum, gràcies tertulians per fer-me adonar de tot això. Demà us tornaré a escoltar.

Mori la Democràcia Representativa

Sempre he trobat molt curiós el sentiment que té molta gent temps després de grans esdeveniments on un poble és manifesta majoritàriament en una direcció en contra de l'acció dels governants. Ho he vist tantes vegades ! ... després del "No a la guerrra", després de la catàstrofe del prestige, després de la nefasta gestió de la minístra de foment amb el tema de l'AVE a Barcelona, ...i tants i tants d'altres.

El què em sorprèn és que el sentiment de la majoria de la gent després d'aquests fets és: "anàvem tots a una i el temps ens ha donat la raó", és a dir una edició readaptada del "mal de molts consol de rucs" amb un toc positiu perquè "teníem raó".

Però no us adoneu del drama ? Teníem raó però no va servir per rés !! Com podem estar orgullosos de no haver canviat rés ? és el mateix que penso quan ara surten de sota les pedres suposats antifranquistes vanagloriant-se del seu activisme durant la dictadura. Com poden estar satisfets de no haver canviat rés ? .. i d'haver deixat morir aquell pocavergonya al llit després de 40 anys de dictadura ?

Com a mínim els satisfets antifranquistes tenen l'excusa de la dictadura, però és que ara vivim en una suposada democràcia i continua passant el mateix. No veieu que alguna cosa falla ?

Es clar que si ! Falla que cada quatre anys li donem carta blanca a uns senyors perquè facin el que els convingui (tot representant-nos) i nosaltres tornem allà a on erem, a ocupar el paper de miserables espectadors. Imagineu que passaria en un judici si després de triar el meu advocat defensor ja no em reunís mai més amb ell ? Això és el que fem amb els nostres polítics, i així ens va...

Molts ciutadans ja han entès que la seva capacitat d'influència és mínima i fins i tot s'abstenen de votar cada quatre anys. En resposta els polítics els hi posen l'etiqueta d'irresponsables, de gent que passa d'esma per la vida, de titelles del sistema, de desagraïts. Qui no ha sentit aquella frase de "...després de tants anys de lluita per aconseguir aquesta democràcia !", que normalment surt de la boca d'un ex-activista antifranquista. De vegades a algun polític despistat se li escapa un "hauríem d'entendre perquè hi ha tanta abstenció", però normalment surt de la boca dels perdedors d'unes eleccions que en la seva al·lucinació pensen que els abstencionistes els haurien votat a ells. Senyors polítics, el que han d'entendre és que la gent està cansada que vostès prometin una cosa i en facin una altre, que es dediquin a coses que no interessen o que no es dediquin a les que interessen. Però, siusplau, no es facin els bojos, que això ho saben de sobres...

El problema és que ningú els passa comptes, un cop aconsegueixen el poder amb una majoria suficient per governar la seva primera prioritat passa de ser "com aconseguim la cadira?" a "com aconseguim que no ens prenguin la cadira?". Evidentment la ciutadania que els ha escollit per a ser representada no acostuma a compartir aquest primer objectiu. En moltes ocasions sento rebatre aquest argument amb un "i tant que se'ls passa comptes !! cada quatre anys a les eleccions... i si no ho han fet bé, se'n van cap a casa". Aquesta resposta em sembla patètica. Com afecta la incompetència manifesta d'un polític (posem el cas de Magdalena Alvarez, o Francesc Baltasar) al resultat electoral posterior del seu partit ? Dons la història ens diu que entre molt poc i gens. Ja podeu imaginar que en la majoria de casos la incompetència no és tant extrema i per tant la majoria dels ciutadans ni la intueixen. En unes eleccions es fa un sac molt gran on es posen una quantitat immensa de coses moltes vegades poc clares. Hi ha tantes coses al sac, moltes inconcretes, futuribles, invalorables, que al final l'elector acaba utilitzant un judici diguem-li emotiu, sentimental, intuitiu, o subconscient. Com a exemple il·lustratiu mireu els vídeos de campanya de PP i PSOE per les europees. Que hi hagi unes quantes pomes podrides dins el sac no desllueixen massa el conjunt. Home, si el sac està ple de pomes podrides l'elector pot fer un judici més raonat sobre el conjunt, però en general això no és així i el polític incompetent té la oportunitat de subsistir en aquest ecosistema durant llargs períodes de temps sense que l'elector pugui evitar-ho. Val molt la pena llegir Reis per veure com van afectar poc les moltes pomes podrides que el PSOE tenia al sac a les eleccions de 1993. Un capítol a part és mereix el tema de com els partits polítics interpreten els resultats electorals.

Estic convençut que el sistema democràtic actual ja està amortitzat, ha donat el què podia donar de si. És veritat que aquesta dictadura dels incompetents (com anomena magistralment el Xavier Roig) ha fet coses bones, però també en va fer en Paco de coses bones. No és excusa per defensar la persistència d'aquest model. Aquest sistema s'ha d'enfonsar, perdó, l'hem d'enfonsar, l'hem d'esberlar, l'hem de triturar, l'hem de torpedejar. Hem d'enviar a casa a fer ganxet a tot el conjunt de incompetents i pocavergonyes (no sabria dir de quins n'hi ha més) que s'han instal·lat als àmbits de govern. Això si, de camí cap a casa que s'oblidin de les pensions vitalícies a les que s'han acostumat.

Hem d'aconseguir posar la gent més preparada a dirigir el país, a fer coses sensates i importants. Però el més important és que no hem de perdre el control. No pot ser que una actitud irresponsable i incompetent que afecti a tot un país es sotmeti a judici al cap de quatre anys dels fets i en el pitjor dels casos el càstig sigui tornar a casa. Hem de poder actuar amb rapidesa, hem de poder influir i decidir, hem de poder vetar les animalades que a voltes s'aproven als parlaments. Hem de participar, prou de democràcia representativa, necessitem democràcia directa.

Els arguments en contra d'aquesta visió solen ser:
1) No h'hi ha prou amb gestionar bé les coses. Es necessita una ideologia política que tenyeixi les accions del govern, una estratègia global que serveixi de fil conductor, que encamini les obres en una determinada direcció. En algun moment has de decidir com ponderes el pressupost total del govern, i això determinarà en gran part la teva acció.

2) La majoria de les persones són burres i no estan capacitades per influir o decidir en coses tant importants.

A la segona rèplica jo dic que estic a favor del concepte de "Global Mind" i que en global la gent no és tant burra com podria semblar, sinó tot lo contrari.

És molt fàcil rebatre la primera. Primer perquè els partits han perdut la ideologia. No tenen cap estratègia perquè no saben a on volen arribar. Segon perquè els partits que tenen estratègia no solen tenir el temps o la capacitat per canviar rés en aquella direcció. Un exemple clar és ERC, que té com a objectiu final aconseguir la independència de Catalunya i que no ha aconseguit rés en aquesta direcció després de 6 anys de participar en el govern.

La solució és aniquilar aquest sistema democràtic i com més aviat millor. Però com ? Això ho deixo per un altre dia.

Tallar pà amb destrals

Després de publicar el meu anterior article sobre la seguretat de l'avió vaig preguntar-me: d'on va sortir el "bulo" aquest que el cotxe és més perillós que l'avió ?

Buscant, buscant, vaig adonar-me que tothom esmentava la xifra de que l'avió és 22 vegades més segur que el cotxe. Carai !! vaig pensar... quina precisió. Seguidament vaig fer un simple google de "22 times safer" i em van sortir centenars de pàgines referenciant un estudi elaborat pel National Safety Council d'estats units. A continuació vaig a buscar l'informe, però sorpresa !!, no està penjat enlloc. Així que "ni curt ni peretsós" (com diria en MikiMoto) li envio el següent mail al NSC:

Hi,

I am interested in a report that studies the air travel safety of the period 1993-1995. I have found numerous references to this report that concludes that flying in a commercial jet is approximately 22 times safer than car travel.I have not found the document in your web site.
How could I get this report ?

Thanks in advance

A lo que ells em responen:

In response to your e-mail inquiry

The best we can find is the link below. The study in question is not in our library, and might be the exclusive property of Boeing. This link does reference the NSC fact sheet entitled "What are the Odds of Dying, 2000." This does give some statistical data to back up Boeings claim.

http://answers.google.com/answers/threadview/id/300663.html

La part interessant del link (que no és el report citat) és:

Type of Accident or Manner of Injury	Deaths	One Year Odds
Car occupant	14,813	1 in 18,585
Pedestrian	5,870	1 in 46,901
Motorcycle rider	2,765	1 in 99,568
Air and space transport accidents	777	1 in 354,319
Bus occupant	20	1 in 13,765,300
Occupant of streetcar	1	1 in 275,306,000

Que ens està dient aquesta taula ?
En la columna "Deaths" hi ha el nombre de morts a l'any 2000. En la columna "One Year Odds" hi ha la probabilitat de morir en cada un dels mitjans de transport citats. Esta calculat per USA a l'any 2000 amb una població de 275M habitants. Si heu llegit el meu anterior article ja heu vist la trampa ! no ens diuen la probabilitat de morir en un desplaçament en funció de què utilitzem (#morts/#desplaçaments), sinó la probabilitat de morir durant l'any en cada un dels mitjans de transport (#morts/població).

Si us hi fixeu 14,813 / 777 (morts en cotxe / morts en avió) dona al voltant de 20 que suposo que esta a prop dels 22 de l'informe original.

Un exemple més de lo fàcil que és colar una mentida per veritat en aquesta societat adormida que tenim.L'argument és tant absurd com dir que és més probable morir a Nova York que a un poble perdut de SierraLeona, i deduir-ne per tant que viure a Nova York és molt més perillós. Així doncs vaig a intentar colar una mentida del mateix calibre:

+

Tallar el pà amb destral o motoserra és molt més segur que fer-ho en ganivet. Un cop vaig tallar una barra de pa amb una destral i no em vaig fer mal, una altre amb una motoserra i tampoc, rés. Centenars de vegades he tallat pa amb ganivets i alguna vegada m'he fet una ferida al dit. Conclusió: la probabilitat de fer-se malt tallant el pà amb ganivet és molt superior a fer-ho amb destral o motoserra, i a més fer-ho amb una destral fa molt mascle.

Cola ?

La grip i els porcs

Aquests dies es força divertit veure i escoltar els mitjans de comunicació i imaginar-se els dilemes ètics que es plantegen internament i les pressions polítiques que hi ha al darrera.



Tot això a causa d'una nova variant d'un virus de grip que es propaga entre porcs i persones. Fins ara aquesta grip ha sigut especialment important a Mèxic on ha mort desenes de persones, però la seva propagació ha estat prou important (veure mapa)

El primer factor de diversió és veure la batalla per posar el nom a la cosa. A USA van començar a dir-li "Swine Flu" (grip porcina), ara a algú se li ha acudit posar-li "Mexican Flu" per fotre als mexicans i hi ha qui diu que és una variant de la "Spanish Flu" per fotre als espanyols. Per cert que aquesta "Spanish Flu" era una grip que es va donar al voltant la primera guerra mundial a Europa però no es va iniciar pas a Espanya. La propaganda de tots els països europeus inmersos en la guerra varen silenciar la seva existència excepte Espanya que no participava en la guerra. Des de USA només semblava que fós una grip Espanyola i ens varen penjar la llufa. Altres noms americans son el "Swine Influenza" o el nóm técnic H1N1. A Espanya vàrem començar a dir-ne "grip porcina" i d'un dia per l'altre misteriosament els mitjans catalans han passat a dir-li "grip nova", i algunes cadenes espanyoles "gripe A". Sobre tot no molestem la indústria càrnica! val a dir que no som tant malparits com els altres i no li hem posat la "grip americana".

Un altre factor que els hi farà explotar el cap als polítics i periodistes (cada dia s'assemblen més) és si n'han de dir pandèmia, epidèmia, malaltia, passa, o qui sap què. Al principi tots es va apuntar al carro de la paraula pandèmia, que significa que una malaltia afecta a una àrea geogràfica molt gran, no pas que sigui molt greu. Però la majoria de gent no es preocupa de buscar les paraules al diccionari i la veritat és que pandèmia sona molt bé, molt contundent. Això va molt bé per vendre el peix periodístic, però després els hi venen els remordiments de si s'han passat i s'afanyen a dir que de moment això no és greu, però que vigilem, però que no passa rés, però compte que hi ha un risc de pandèmia, però sobre tot NO ALARMEM !!

Perqué NO ALARMAR s'ha convertit en una religió pels periodistes, que com que no saben el què ens ALARMA i el que no, doncs el cap se'ls hi va escalfant i al final se'ls hi escapen mitges veritats, mitges mentides, i s'ofereixen a la crua manipulació del poder polític de torn.

Mara meva, doncs si que estic ALARMAT, però no de la "grip porcina" (perdoneu tocinaires, però és que els altres noms son tant ridículs que no em surt) sinó de tanta INOPERANCIA !!! dels polítics (per variar) i dels periodistes (que els hi segueixen la veta i no els apreten prou).

Sembla que això és un brot de "grip porcina", que si no es controla es pot estendre per tot el món i esdevenir una pandèmia, com ja ha fet la grip comú, la SIDA o altres. La veritat és que amb aquest món globalitzat sembla difícil evitar la extensió geogràfica d'una malaltia (i per tant les pandèmies). Però lo important no es això sinó quin grau de gravetat té. De moment no estem massa segurs de la gravetat, però han mort desenes de persones a Mèxic. Un bon grapat de demagogs han saltat a dir que son números miserables, rés comparables a altres malalties com la SIDA o la Malària, per tant que no ens hem de preocupar. Home, la "Spanish Flu" va matar 100 milions de persones al món i la grip comú mata uns 35 mil americans cada any, potser si que ho hauríem d'intentar controlar, no ? si més no evitar els contagis, sobre tot, en els primers moments. Aquests demagogs no coneixen què significa "creixement exponencial". Potser a Mèxic han reaccionat tard, però quan ho han fet penso que ho han fet força bé. Han tancat literalment el país i sembla que han evitat un creixement exponencial del contagis. Potser després sabrem que el virus no era tant virulent, però millor haver perdut un petit % del PIB durant aquests dies que no pas lamentar milions de morts, no ?

Per contrastar: què han fet les nostres autoritats tant preparades i informades ?. Enviar les cameres de la TV a l'aeroport a rebre els hostes del virus de la "grip porcina". Un s'imagina que aquesta gent tant preparada separarà a la gent que vingui de Mèxic, els obligarà a dur mascaretes, els prendrà la temperatura, es guardarà la seva informació de contacte per fer-los un seguiment exhaustiu passats els dies d'incubació de la malaltia. Rés de tot això, això seria ALARMAR !! i a part s'emprenyarien els nostres amics Mexicans. El que hem de fer és canviar el nom perquè no s'emprenyin els tocinaires i dir que estem super-preparats gràcies als antivirals que vàrem comprar per la grip aviària. Llàstima que el fet que nosaltres li diguem "grip nova" o "gripe A" no faci canviar el nom que li posen els Rusos (que han aprofitat l'excusa per no comprar-nos carn) ni el que li posen els Egicpis (que han aprofitat l'excusa per perjudicar la comunicat cristiana, única que menja carn de porc).

Mentides sobre la suposada seguretat de l'avió

Una de les clàssiques frases que es diuen a la gent que té por a volar (en realitat por a morir volant) és: "però que no veus que volar és molt més segur que anar amb cotxe ? la probabilitat de morir en un avió és infinitament menor que fer-ho en cotxe". A base de repetir tant aquesta tonteria la majoria de la gent l'ha assumit com a veritat absoluta. És més qui la diu ho sol fer en un to de superioritat intel·lectual, de perdonavides, com dient "pobre de tu, no tens prou coneixement per entendre la raó científica i et deixes endur per l'instint animal més primari", per cert una actitud molt pròpia dels meus admirats tertulians radiofònics.

Quan la lògica ens diu una cosa i els números una altra, o bé no som capaços d'interpretar els números (cosa que passa molt sovint), o bé ens estant fent un joc de mans, o bé les dues coses a l'hora.



Abans de tot reflexionem una mica sobre les diferencies entre un i altre mitjà de transport:
1) Els avions s'utilitzen habitualment en recorreguts superiors a 500Km, els cotxes habitualment en recorreguts inferiors a 200Km.
2) El número de rutes aèries (carreteres de l'aire) és molt més petit que el número de carreteres "terrestres".
3) El tràfic aeri està controlat per entitats (torres de control) que fan un seguiment de tots els avions que estan en una determinada zona simultàniament. El tràfic terrestre està controlat majoritàriament de manera automatitzada (mitjançant semàfors i radars) o de manera passiva (senyals a la carretera).
4)L'aterratge i enlairament dels avions es fa de un en un i de manera supervisada.
5)La distancia de seguretat respecte els altres avions en totes les direccions (podríem dir esfera de seguretat) és de mig quilòmetre, en el cas dels cotxes la distancia de seguretat només es frontal.
6)Abans de cada trajecte un equip de mecànics fa una revisió de les parts més importants de l'avió.
7)Per pilotar un avió es necessiten uns quants centenars d'hores de vol i una instrucció força avançada. Per pilotar un cotxe n'hi ha prou amb unes 20 hores de pràctica i superar un examen força elemental.
8)Igual que amb els cotxes amb l'ITV, els avions també passen unes revisions periòdiques.

Sembla que son dos coses força diferents, per tant, una mica estaríem comparant peres amb pomes, cosa que sempre va bé per fer aquest joc de mans intel·lectual.

Si repassem els nostres coneixements bàsics de probabilitat tenim:

Probabilitat d'un esdeveniment = Casos favorables / Casos Possibles

En el cas de calcular la probabilitat de morir en cotxe, els casos favorables serà morir (quina paradoxa !), o millor, el nombre de morts anuals a Espanya, i els casos possibles serien el número de desplaçaments amb cotxe a Espanya.

Si agafem les dades de l'any 2007 tenim: segons la DGT a Espanya hi ha 21 milions de turismes, suposem que només el 10% circulen diàriament per les carreteres, això ens donaria 2,1 milions de desplaçaments diaris, 766 milions de desplaçaments anuals. Si tenim en compte 2742 morts que hi van haver (segons la DGT) la probabilitat de morir en un desplaçament de cotxe és de: 0,00000358 (3,58E-6). Com que l'any 2007 no es va morir ningú d'un accident d'avió a Espanya, tenim que la probabilitat de morir en un desplaçament d'avió és zero. Per tant els nostres amics tenen raó les probabilitats de morir en cotxe són infinitament superiors i nosaltres som uns rucs ignorants.

Però, a on està la trampa ? Doncs simplement en considerar els casos possibles que més m'interessen per sustentar el missatge. Si en lloc de l'any 2007 prenem l'any 2008 tenim:

Una reducció del nombre de morts en carretera a 2181 morts, i anem a suposar el mateix nombre de desplaçaments. Això ens donaria una probabilitat de morir en cotxe de 0,00000285 (2,85E-6). No he trobat la xifra exacte del nombre de desplaçaments en avió a Espanya, però segons els informes de Eurocontrol sumant les xifres dels aeroports més importants de l'estat podrien estar sobre els 10.000 diaris, que farien al voltant d'uns 3,6 milions de desplaçaments anuals. Tenim en compte els 154 morts de l'accident d'Spanair obtenim que la probabilitat de morir en un desplaçament d'avió passa a ser de 0,00004219 (4,2E-5). Al 2008 era més de 10 vegades més probable morir en avió que morir en cotxe !!!

La reacció immediata d'un probable interlocutor en sentir aquest argument serà: "això és trampa, és que no val agafar només un any, has d'agafar un conjunt més gran". Això t'ho diu algú que t'havia intentat colar la mateixa trampa en sentit contrari 5 minuts abans...

Doncs val, fem-li cas, agafem més anys: agafem les dades històriques d'accidents aeris a espanya (http://es.wikipedia.org/wiki/Accidentes_a%C3%A9reos_en_Espa%C3%B1a).

Tenim 1767 morts en 37 anys a partir del 1972. Això dona una mitja de uns 48 morts anuals per accident d'avió. Si agafem aquesta xifra de morts i la utilitzem en lloc dels 154 que havíem utilitzat abans obtenim una probabilitat de 0,00001315 (1,32E-5). Més de tres vegades la probabilitat de morir en cotxe !!!

Evidentment hi ha inexactituds en tots els càlculs, hauríem de agafar les dades de cada any sobre els desplaçaments en lloc de fer les simplificacions que hem fet, però segurament els números no variarien molt significativament. Tot i així sempre tenim maneres d'augmentar o disminuir aquesta xifra segons quin missatge vulguem donar. Si volem disminuir la probabilitat de morir amb avió, podem agafar només els avions que passen per un aeroport de Catalunya o considerar els morts per quantitat de població, en lloc de considerar els morts per trajecte. Si volem disminuir la probabilitat de morir en cotxe podem considerar per exemple els morts per densitat de trànsit. En fi, totes les argúcies habituals dels maquilladors d'estadístiques professionals.

Però indubtablement la intuïció ens diu que volar és molt més perillós que anar en cotxe. Algú pujaria a un avió pilotat per un adolescent "tunero" amb la música a tot drap ? Veritat que no ? I tanmateix pujar a un cotxe conduït pel mateix personatge no es percep com un perill excessiu per la majoria de la població adolescent. L'avió és molt més perillós, si no perquè hi hauria d'haver tantes mesures de seguretat ? Si el cotxe fos més perillós que l'avió tindríem un torre de control gegant a cada poble ple de funcionaris esquizofrènics amb sous estratosfèrics i primes per estrès. Estar clar que aquest món de Déu està ple d'embaucadors que ens volen aixecar la camisa amb trucs matemàtics, però a vegades (com és el cas) tampoc es preocupen massa de formular bé la matemàtica, total si som prou rucs per empassar-nos-ho també ho serem per ni intentar validar-ho. Com diria el president: AL LORO !!