Economistes Futuròlegs

Sempre m’ha fet molta gràcia la frase del físic Niels Bohr “predir és molt difícil, sobre tot predir el futur” (Prediction is very difficult, especially about the future). L’entropia és la variable que defineix la complexitat del sistemes, i per la segona llei de la termodinàmica sempre va en augment. Per tant no és només que hi ha molts estats futurs possibles, sinó que a més l’estat futur és més complex que el present.

El que em diverteix més és que els economistes hi hagin trobat un leitmotiv fantàstic per justificar la poca utilitat de les lleis que la seva ciència proposa. Les ciències bàsiques es basen en analitzar les regularitats que es produeixen per poder extreure i descriure les relacions causa/efecte (la repetida caiguda dels objectes cap a terra li serviren a Newton per deduir la llei de la gravitació universal) o en proposar elegants lleis matemàtiques de caracter fonamental (com les de Einstein) que potser donen resposta a preguntes que no s’havien fet.

El problema rau en que l’economia és una ciència social, i com a tal es dedica a estudiar l’activitat humana, que és força impredectible. El meu admirat Xavier Sala i Martin diu sovint que l’economista és com un metge, que t’ajuda a curar-te quan estàs malalt però no té cap certesa de què et passarà en el futur. Potser té raó perquè la utilització del métodes científics per la majoria de metges que he conegut és força barruera. Però em penso que l’economista és encara pitjor. Seguint el símil del metge, pots trobar metges que t’aconsellin vies diferents per curar-te, fins i tot que et proposin coses com la homeopatia, la medicina natural i altres variants pocs habituals. Però és difícil que dos metges et propossin vies totalment oposades i un dels dos no acabi quedant en evidència. En canvi en economía això no és cap problema. Tenim explicacions contradictories sobre el mateix efecte i un grapat de mesures curatives igualment contradictories i tothom ho troba del tot normal.

Fa 80 anys varem tenir una gran depressió i els economistes encara no s’han posat d’acord per identificar ni les causes ni les mesures que ens van ajudar a sortir d’aquella crisis (http://en.wikipedia.org/wiki/Great_Depression). Els keynesians defensen que la despesa publica va ser el remei, molts altres diuen que va ser l’abandonament del patró or que va permetre passar del sobre-crèdit a l’hiper-crèdit actual. Però els liberals de l’escola austríaca creuen que això va ser un error descomunal i que hem de tornar al patró or com més aviat millor. Com veieu, interpretacions de tots colors, i tot això tenint 80 anys per estudiar-s’ho amb profunditat.

No és d’estranyar doncs que ara els economistes no es posin d’acord amb el perquè de l’actual crisis però sobretot en com sortir-se’n. Fins ara, majoritàriament s’ha tornat al model keynesià d’abocar diner públic a cabassos. Hi ha qui diu que és el camí, hi ha qui diu que només s’agreuja la situació, hi ha qui diu que ho ha d’arreglar China important més i exportant menys, hi ha qui diu que no s’ha de fer rés. De moment aquesta dèbil ciència no ha aportat una resposta clara.

No falten exemples de dilemes eterns en aquesta ciència. Una gran majoria d’economistes consideren que hem de perseguir el creixement econòmic, poquets just lo contrari: el decreixement. Els liberals diuen que per anar bé hem de tenir molt poc estat, i si hi és poc intervencionista, altres defensen estats forts amb economies dirigides. Alguns (com Malthus) creuen que hi ha límits al creixement econòmic per la limitació dels recursos del nostre planeta, altres que aquests límits tendeixen a infinit gràcies a la capacitat d’innovació tecnològica humana.

En fi, un grapat de conjectures i hipòtesis paracientífiques que a voltes obliden la naturalesa impredectible del comportament humà i la impossibilitat d’utilitzar el mètode científic. Per seguir el mètode científic l’economía necessitaria la màquina del temps que li permetés repetir la mateixa història una vegada i una altre fins trobar les accions que porten a una situació optima. Però aqui l’economia té un altre problema: com es determina quan bona és una situació? I aquí l'economia topa amb l’ètica. I què fa per esquivar el problema? utilitzar mètriques indirectes (i potser equivocades) per comparar diferents models.

Malgrat donar tant poques respostes, necessitem alguna ciència que es dediqui a mesurar la infelicitat que hi ha al nostre planeta i a trobar mètodes per reduir-la. Aquesta setmana celebraven un congrés internacional d'economia (EEA-ESEM'09) a la meva facultat i he tingut l'alegria de trobar com a mínim un parell de papers que tenien la paraula felicitat al títol. Espero que més economistes segueixin l'exemple.