Orgull Aliè

Quan algú fa reiteradament el rídicul i sembla no ser-ne conscient, a voltes t'envaeix el què coneixem com vergonya aliena.
Avui sento just el contrari: orgull aliè. Orgull aliè del president Laporta i de molta gent que l'envolta a can Barça. M'infla d'orgull veure el Barça com a millor equip del món, despres de passar a la història amb gestes irrepetibles. M'infla d'orgull haver tingut un president amb les coses clares, però sobretot amb un afany incansable per intentar aconseguir els objectius més alts. M'infla d'orgull que el president apostés al seu dia pel noi de Sanpedor, i que el Pep s'hagi convertit en un dels millors entrenadors de la història. M'infla d'orgull que el president obrís les portes del club al Xavier Sala i Martin, i que en Xavier, un dels millors economistes del món, hagi aconseguit els millors ingresos de la història de cap club esportiu. M'infla d'orgull que el president hagi fet bandera de la seva Catalanitat de manera clara i transparent a casa nostra, però sobre tot al país germà, perquè portavem molts anys anant amb el cap cot, modulant el discurs fer no ferir a ningú, i amb jocs de paraules i ambigüitats calculades. M'infla d'orgull (i no ho dic de broma) que el president Laporta es baixés els pantalons a l'Aeroport, en una "performance" per evidenciar els ridículs, inútils i indignes controls de seguretat dels Aeroports.
No crec que el senyor Laporta ho hagi fet tot bé, i penso que alguna gent del Club ha fet algunes coses molt malament, però avui vull mostrar el meu orgull aliè per un club, per un president, per un entrenador, per un equip i per un tresorer.
Gràcies per la feina feta, gràcies per fer-me sentir orgullós d'alguna cosa d'aquest pais.