Per bé que considero que l’atur és el problema més gran que tenim, i no només a nivell nacional, sinó també a nivell mundial, crec que les partides destinades a pagar els subsidis d’atur no seran el principal problema de Don Mariano.
Cal recordar que les prestacions per atur es perceben durant un temps màxim de 2 anys.
La crisis va començar al 2007 i el nombre d’aturats no ha parat d’augmentar en els últims 4 anys (veure línia vermella del gràfic). Però evidentment les persones que es van quedar aturades el 2007 ja han exhaurit el seu dret a subsidi per tant deixen de suposar un llastra per l’economia de l’executiu.
Això explica perquè a partir de 2009 el nombre de persones que reben subsidi (línia blava) no només no hagi pujat sinó que està baixant.
Si imaginéssim que el número d’aturats no augmentarà més a partir d’ara els costos per subsidi es reduirien gairebé un 30% per art de màgia. Aquesta és la gràcia o la desgràcia del sistema.
Si mireu la informació que hi ha en aquest link sembla molt més preocupant l'evolució dels costos de les pensions, que no ha parat de créixer, i tenint en compte la demografia del nostre país no té pinta que hagi de millorar en el curt termini.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada