Fills alcoholitzats i preus dels pisos

“Al meu nen li han tirat alguna cosa a la veguda”. O “menja unes porqueries quan sopa amb els amics fora de casa”. Aquesta és l’explicació racional d’una nit de bomitades del nen que fa la mare que no vol reconèixer que el seu fill s’emborratxa al cap de setmana.

Quan la realitat és dolorosa, i reconèixer que l’angelet del teu fill agafa un pet sovint i deixa de ser persona, ho és; sempre hi ha la opció de negar la realitat. Si el problema té difícil solució i nosaltres no sabem ni com atacar-lo, pensem que és tant complex que mai tindrem la capacitat de resoldre’l o pensem que la dimensió és tant gran que les nostres accions seran estèrils, és més econòmic ignorar el problema. Perquè ignorar un problema irresoluble ens estalvia gastar energies sense sentit. Crec que això tothom ho aprèn des de petit quan li expliquen el concepte de l’Univers Infinit. Jo recordo perfectament estar pensant primer en els planetes, després en el sistema solar, després en les estrelles, després en les galàxies, i què hi ha fora de les galàxies ? doncs coses més grosses. I fora de les coses més grosses ? doncs coses encara més grosses. I anar pensant i pensat el cap se’t va escalfant i el final, emprenyat, ho envies tot a prendre pel cul.

La gent adulta normal no pensa en l’Univers infinit, perquè fer-ho és perjudicial per la salut.

He pensat amb tot això després de visitar la secció d’evolució dels preus de la vivenda del web de fotocasa (http://www.fotocasa.es). I m’ha vingut al cap la multitud de vegades que alguns “experts” m’han assegurat que els preus dels pisos no baixaran. De fet la condició indispensable per la creació de la bombolla inmobiliaria era la percepció general que els preus no baixarien mai. Ho deia gairabé tothom !! Però un cop explotada la bombolla hi continua havent gent negant l’evidència que es comporta com la mare del nen alcoholitzat. Esta clar que també hi ajuden els nostres periodistes que no poden evitar fer preguntes retòriques amb mentides previsibles com a resposta. Perquè preguntar-li a un responsable del sector de la construcció si els preus baixaran és com preguntar-li a un polític si el seu partit perdrà les eleccions, és incomode i dolorós perquè veu amb impotència que no pot fer rés més que negar una realitat adversa.

A continuació us adjunto una llista de links on molts d’aquests responsables es retraten. M’he dedicat a combinar les seves declaracions amb la gràfica dels preus de fotocasa i, a més, he adjuntat la seva foto perquè si els torneu a veure per la tele dient tonteries els sapigueu compadir igual que faríeu amb la mare del nen alcoholitzat.




10/2007 - Juan Miguel Sanjuán (Conseller de Sacyr)
"La vivienda no va a bajar, como tampoco lo hacen los sueldos porque haya paro"

30/01/2008 - José Manuel Galindo (President de la “Asociación de Promotores Inmobiliarios de Madrid”)
“no esperemos ajustes de precio a la baja porque no los vamos a ver”

19/5/2008 - Enric Reyna (President de l’Asociació de Promotors i Constructors de Barcelona)
"los empresarios no tienen margen para bajar los precios de las viviendas"

4/11/2008 -Enrique Lacalle (President del saló Meeting Point)
“Ahora es el momento de comprar, los pisos no bajarán más”

21/9/2009 - Enric Reyna (President de l’Asociació de Promotors i Constructors de Barcelona)
"los precios de los pisos han tocado fondo"

2/12/2009 - Josep Oliver (UAB / director d’estudis de Caixa Catalunya)
“no prevé más caídas significativas de precios”

7/5/2010 - Jordi Ludevid (President del “consejo superior de los colegios de arquitectos de España”)

“es buen momento para comprar, los precios no caerán más”

12/5/2010 - Josep Oliver (UAB / director d’estudis de Caixa Catalunya )

“los precios han tocado fondo”

Encara més links a
http://www.burbuja.info/inmobiliaria/burbuja-inmobiliaria/148228-hilo-oficial-para-tocado-fondo.html

http://www.burbuja.info/inmobiliaria/burbuja-inmobiliaria/132052-los-pisos-no-van-bajar-mas-3.html

Estudiants d'humanitats, Luddisme, Cervells i altres paranoies

El dia 3 de març de 2010 vaig fer la següent pregunta al “mur” del meu admirat “facebook-amic” Xavier Sala-i-Martin:

Fa 8 anys els deia als meus alumnes de humanitats que la seva feina seria vital per la societat del futur, perquè pensava que en la societat de la informació els creadors de continguts haurien de convertir-se en el gruix de la nova masa laboral.
El crash de la premsa escrita em sugereix que estava equivocat...
Intento pensar en feines intensives en mà d'obra i només em ve el cap sanitat i educació, en el fons serveis públics. Esteu segurs que hem d'aprimar l'estat ?
Acabo de llegir http://www.foet.org/press/interviews/Spiegel-%20August%203%202005.pdf i coincideixo força amb les observacions que va fer en Rifkin. Combinant-ho amb les reflexions de Vicenç Navarro (per exemple http://www.vnavarro.org/?p=4216), jo arribo a la conclusió que un estat més gran i més democràtic és l'única via per mantenir un alt nivell de benestar entre la majoria de la població.
Què en penseu ?

Un potencial futur ministre d’economia d’Espanya em va respondre que s’havia de moure treballadors cap al sector serveis. En el sector serveis es molt difícil substituir les persones per maquines. A part d’això sugeria que s’ha d’innovar, innovar porta nous productes, que porten més demanda, que generen més creixement. Efectivament, aquesta és la resposta de manual, però crec que només posposa el problema.

Un altre “co-facebook-amic” va citar aquest interessant article que versa sobre el tema i descriu els Neo-luddites
http://lejosdel.blogspot.com/2007/11/jeremy-rifkin-entre-las-eminencias-del.html

En una part del texte es diu

Mientras haya demandas humanas insatisfechas que el trabajo pueda satisfacer, el desempleo será muy bajo en los mercados laborales libres

He trobat altres reflexions molt interessants sobre el tema com
http://www.luventicus.org/articulos/03ALR007/versionHTML.html

Al cap de uns dies (17 de Març) en Xavier Sala-i-Martin va publicar un article a la Vanguardia atacant al Santiago Niño Becerra per Luddita. Per cert, que jo vaig insistir molt (potser fins i tot massa) en que no li trobava fonament en l’acusació més enllà de què SNB coincideix amb en constatar que el progrés tecnològic destruirà llocs de treball en el curt termini. I els Luddites no només pensen que les maquines destruiran llocs de treball, sino que lluiten contra elles i volen evitar el seu ús.

Al llarg de la meva vida he llegit algunes coses sobre el cervell. Primer, d’adolescent vaig llegir algun dels reculls de Scientific American, que em van semblar apassionants. Més endavant vaig llegir a Roger Penrose que dedicava un capítol a l’anàlisi del cervell també superinteressant. Tot i no tenir cap assignatura sobre el tema durant els ultims anys de la carrera vaig llegir força sobre com funcionen les xarxes neuronals.

Durant la visita anual al centre de recerca on treballo que ens va fer l’any passat l’investigador belga Francky Catthoor, una de les persones més intel•ligents que he tingut el plaer de conèixer, em va parlar sobre el seu model de planificació i consecució d’objectius (que ell anomena Meta-flow) i la importància de conèixer com funciona el nostre cervell per augmentar la nostra productivitat i aconseguir allò que ens proposem. Després li vaig demanar que em recomanés lectures sobre el cervell i em va enviar la següent llista.

1. Scientific American, Special issue on the mind 1997, June 2002, Nov 20042.
2. The origins of creativity (ed.\ Pfenninger and Shubik), 2001
3. Bright air, brilliant fire (Gerald Edelmann) 1992
4. Collapse: how societies choose to fail or succeed (Jared Diamond) 2005
5. Ubiquity (Mark Buchanan) 2000
6. The How of happiness (Sonya Lyubomirsky) 2008
7. On intelligence (Jeff Hawkins) 2004
8. The Black Swan: The Impact of the Highly Improbable (Nassim Taleb) 2008
9. The feeling of what happens (Antonio Damasio) 1995

En vaig comprar uns quants a Amazon el mateix dia que vaig rebre el mail, i vaig començar a llegir The How of Happiness, donat que esser feliç és la meva prioritat número 1. No ha sigut fins aquesta pasada setmana santa que no he pogut començar el segon: “On Intelligence”. I ha sigut una experiència reveladora. Penrose insistia en què no podrem construir mai maquines intel•ligents, algo del que no em va arribar a convencer. En canvi Jeff Hawkins asegura que ho podrem fer. I jo estic convençut que si, i fins i tot que jo ho veuré en vida. Estic convençut que veuré robots, tant humanoides com no, i dedicats a fet moltes de les funcions que avui fa un humà.

En el seu afany per no predir el futur (ni fer l’esforç d’intentar-ho) molts economistes no es plantegen quines activitats durà a terme l’home en la societat del futur. I no es fan preguntes com: quan tinguem maquines amb una intel•ligència comparable (o molt superior) a la humana quina serà la necessitat de mà d’obra humana ?

En el mon de la informàtica i la microeletrònica estem molt acostumats a predir el futur. Una de les prediccions més famoses és la que va fer Moore (cofundador de Intel) que prediu que la capacitat dels ordinadors aproximadament es dobla cada dos anys.

L’any passat es va publicar l’article “The cat is out of the bag: cortical simulations with 10⁹ neurons, 10¹³ synapses”, on cientifics de IBM utilitzaven un superordinador amb 147.456 processadors i 144 TB de memoria per simular un neocortex més gran que el de un gat.

Els investigadors de la École Polytechnique Fédérale de Lausanne en el projecte BlueBrain (http://bluebrain.epfl.ch/) també utilitzen superordinadors amb l’objectiu de construir un model de cervell el més aproximat al nostre per fer enginyeria inversa y entendre millor con funciona. Estan convençuts que en 10 anys hauran aconseguit el seu objectiu. (Veure video)



Tornant a la predicció de Moore, una de les seves conseqüències és que els ordinadors de sobretaula actuals tenen una potencia de càlcul similar a la dels superordinadors de fa 10 anys. Si les prediccions optimistes es compleixen doncs, en 20 anys tothom podrà simular el seu cervell a l’ordinador de casa.

És indubtable que veurem canvis radicals en el futur proper. Alguns creuen que les maquines no seran capaces d’assolir les mateixes funcions i emocions que nosaltres. La meva condició d’ateu no m’imposa cap barrera per imaginar que totes les nostres capacitats mentals, que es deuen a l’activitat quimico-elèctrica del nostre cervell, es podran replicar. I es replicaran. Les maquines podran ser creatives, les maquines podran ser emotives, podran ser intel•ligents, etc.

Les maquines no estaran limitades pel sistema de reproducció humana basat en la genética, que és sumament lent. Per tant les maquines es reproduiran y arribaran a uns nivells de capacitat (a tots els nivells) molt superior al nostre. Potser les maquines no tindran problemes ètics per suicidarse o exterminar a les maquines inferiors. Perquè elles mateixes arribaran ràpidament a la conclusió que és millor el bé col•lectiu que l’individual i integraran aquesta “regla” en el seu cervell. Algo que nosaltres no hem acabat d’entendre.

Tot i que Jeff Hawkins diu que no, jo estic convençut que la raça humana desepareixerà igual que van desapareixer els neandertals. Però no hauriem de preocupar-nos massa, perquè en el fons seran els nostres fills, i haurem de convencer-nos que ho son per enganyar el nostre instint de preservació de l’especie.



En el camí cap a l’extinció la demanda de mà d’obra humana es veurà reudida de forma bestial. Potser hi haurà pics de demanda a l’alça en descubrir noves areas d’activitat on l’home és més barat o més eficient que la maquina. Però només serà qüestió de temps que la maquina acabi sent superior.

Tornant a la frase de l’article anti-Luddita

Mientras haya demandas humanas insatisfechas que el trabajo (humano) pueda satisfacer, el desempleo será muy bajo en los mercados laborales libres

Si totes les demandes humanes es veuen satisfetes per la maquina, l’atur serà generalitzat i ni l'augment de productivitat, ni la innovació podran aturar-ho. Potser hi ha alguna demanda humana que serà molt dificil de satisfer mai per una màquina, i es podria donar la paradoxa que l’anomenat “primer ofici del món” fós també l’últim.
Jo sugeriria que ens comencem a preparar...

Per molta Bici i Tramvia, Manresa no és al nord d'Europa

L’altre dia vaig rebre una publicació de la CUP (Candidatura d’Unitat Popular) de Manresa. A la pàgina 3 del butlletí, en un article signat pel Jordi Masdeu, es feien grans elogis a algunes de les mesures més controvertides que s’estan prenen des del nostre ajuntament: el carril bici i la proposta del tramvia. Els dos articles tenen un tó força transcendent amb frases grandiloqüents com “la ciutat comença a ser retornada als seus legítims amos, les persones”, com si els cotxes fossin un grapat de androides amb vida pròpia tal com en una novel•la de ciència ficció.

Sovint, per defensar la implantació de la bici i el tramvia, s’utilitzen comparacions amb les ciutats de la meitat nord d’Europa, com un exemple de civilització i consciència ecològica.



Aquesta setmana vaig estar a Braunschweig, Alemanya, una ciutat d’uns 250 K habitants, comparable a Tarrassa o Sabadell. Una ciutat amb tramvia i milers de bicicletes. He estat a moltes ciutats europees amb tramvia i moltes bicis, com Dresden, Rotterdam, Ghent, i forces més que ara no em venen ara al cap. El feeling que tinc en aquestes ciutats és que son molt més àmplies que les nostres ciutats. Em dona la impressió que cobreixen molt més territori, i són molt més estructurades amb grans avingudes i carrers molt més amples sovint quadriculats com l'eixample de Barcelona, rés a veure amb Manresa. A causa d’això els desplaçaments son molt més llargs i en la majoria dels casos és impensable fer-los a peu. Els destins massius de les bicis salten a la vista pels parkings que agrupen centenars de bicis en llocs com la Universitat o algunes parts del centre.

Com a exemple un company de feina alemany que cada dia agafa el tren a Hannover per anar a treballar. Aquest noi té dues bicis, una a Hannover i l’altre a Braunschweig. Surt de casa amb bici fins a l’estació de Hannover, deixa la bici a l’estació, puja al tren, arriba a Braunschweig, agafa l’altre bici, fa 4Km fins a la feina i comença a treballar. Un ciutadà exemplar per les esquerres ecologistes del nostre pais. Però per què això sigui possible el meu company necessita un grapat de coses: tenir espai a casa per guardar la bici, tenir un parking de bicis a l’estació de Hannover, tenir un parking de bicis a l’estació Braunshweig i un altre parking a la feina. Si no hi ha parkings, no hi ha bicis. A on son els parkings de bicis a Manresa ?

En una altre passatge del texte del Sr. Masdeu argumenta que la gent no fa servir la bici perquè li fa por passar entre els cotxes que van massa ràpid i per això és necessari reservar un carril per ells en ple centre de la ciutat. Discrepo totalment tant en el diagnòstic com amb la conclusió. A les hores punta (hores d’entrada i sortida dels colegis) els cotxes es fan servir sobre tot per portar la canalla a l’escola, per anar o tornar de la feina o per anar a comprar alguna cosa pesada. En el meu cas no veig viable utilitzar la bici per fer aquestes coses.

Perquè no reclama el Sr. Masdeu que l’ajuntament utilitzi DE VERITAT criteris de proximitat per assignar les places escolars, enlloc d’utilitzar 3 zones verticals que desvirtuen completament aquest criteri ? No seria aquesta una mesura que reduiria dràsticament les demandes de desplaçaments en cotxe ?

Respecte a reservar un carril al centre de la ciutat em sembla una tonteria. Té sentit fer-ho als afores on els cotxes van més ràpid i el risc és més evident. Al Passeig, carrer Guimerà i llocs semblants es podria haver limitat la velocitat dels cotxes a 30 km/h (per cert, cosa totalment raonable) i fer passar les bicis per la calçada. Perquè, per on ha d’anar un ciclista que vulgui anar al carrer Guimerà, per la vorera ? o per la calçada ? Com que no hi ha una norma clara i universal al final això és can pixa i la realitat de eficiència de la gent s’imposa i et trobes, com em vaig trobar jo mateix ahir a la tarda, un nombrós grup de joves baixant amb bici per la calçada central del passeig, just davant de l’Atlantida.

Abans d’enmirallar-nos tant amb el Nord d’Europa mirem quina pinta tenen les seves ciutats i si volem o podem ser com ells. No cal viatjar, amb el Google maps i el street view és ben fàcil. Jo he fet l’exercici d’agafar a l’atzar una ciutat Finlandesa (Pori) d’un nombre d’habitants comparable a Manresa. Com bé intuïa la diferència en densitat de població és abismal (Manresa 1839 hab/km², Pori 148 hab/km²) i la diferència estructural salta a la vista.



El tema de la densitat es repeteix si comparem Braunschweig i Tarrassa i Sabadell (Braunschweig 1279 hab/km², Sabadell 5383 hab/km², Tarrassa 3004 hab/km²)

La pinta d’un passeig de Pori i el de Manresa son ben diferents, jo prefereixo el de Manresa, tot i que no estigui tant preparat per les bicis, precisament perquè està més preparat per les ... persones (?)



La història del tramvia també em sembla, perdó per l’expressió, una collonada. El fet d’intentar amortitzar una infraestructura existent que està desaprofitada sembla molt raonable. Però per altre banda en el tram urbà hi ha molts problemes. Els tramvies requereixen una inversió faraònica, tenen un recorregut limitat i inflexible, provoquen accidents tant a turismes com a vianants que hi xoquen o son atropellats, i les vies causen problemes als ciclistes i motoristes. La majoria dels carrers de Manresa son estrets i ja estan prou congestionats per afegir un problema més. Per fer-nos els moderns i ecologistes podríem proposar una bona xarxa d’autobusos elèctrics o híbrids (http://en.wikipedia.org/wiki/Hybrid_electric_bus) que son nets, flexibles, més barats i fàcils d’implantar. Es clar, que això potser no tindria tant impacte comercial-electoral i avui dia això és la mare dels ous... en fi, a continuar patint els embussos, que em sembla que en tenim per dies.

Conscienciats amb la TDT

Cada cop em semblen més inútils les campanyes de conscienciació públiques. En principi l'objectiu d'aquestes campanyes sol ser modificar l'actitud de la gent. Per mi, la més sonada va ser la de l'Euro. Si d'un dia per l'altre s'implantava, doncs el primer dia tothom es posaria en solfa i ja està.

El mateix passa amb la TDT, amb la publicació al BOE n’hi ha prou perquè totes les cadenes perdin el cul per assegurar-se que no perdran seguidors. No cal invertir milions d’euros en una campanya de conscienciació que les cadenes et faran gratis.


La tecnologia de la televisió digital TDT (DVB-T) és, bàsicament, evitar tenir una parabòlica (DVB-S) per rebre canals de televisió digital i poder-ho fer amb l'antena de tota la vida. Rés més.

Aquest estàndard europeu fa més de 10 anys que es va crear, una mica després que el DVB-S (que té 16 anys).

Igual que en el DVB-S, el DVB-T preveu funcionalitats com
- Accés condicional, per emetre continguts encriptats que permetin TV de pagament
- Canal de retorn (inicialment pensat per mòdem, Ethernet/ADSL) per permetre tenir una comunicació des del receptor cap a l'emissor.
- Aplicacions interactives basades en MHP, un estàndard que permet l'execució d'aplicacions Java (semblants a les dels telèfons mòbils) en el TV.

El estàndard DVB és d'aquells tipus d’estàndards que es poden complir de manera granulada. No tots els descodificadors DVB-T han de suportar totes les funcionalitats. Evidentment els primers que van sortir i els més barats no suportaven ni accés condicional, ni canal de retorn ni aplicacions MHP.

Fa dos dies les pantalles LCD de gran format no suportaven DVB-T, és lògic ja que el DVB és un estàndard europeu i molts dels productors de LCDs no ho son. Quan van introduir de manera ràpida el DVB-T, els fabricants van afegir la opció més simple un simple visualitzador de TV.

Tenint en compte que fa uns anys una TV podia durar més de 10 anys en una casa, doncs, qui es va comprar un plasma per 3000 euros fa un parell d'anys amb la mateixa filosofia (pensant que li duraria 10 anys més) ara probablement se sent enganyat.

El setembre passat la gent estava molt mosquejada amb el tema de la TDT de pagament, “Ens han forçat a canviar a la TDT i ara han inventat la TDT de pago !” sentia pel carrer. I sembla mentida que haguem llençat tants calers amb campanyes de conscienciació inútils i al final el ciutadà se senti estafat pel govern. Ja aviso que tornarà passar el mateix el dia que les cadenes adoptin massivament el MHP, tothom posarà a parir al govern per estafa continuada...


Recordeu la polèmica entre Canal Satelite Digital i Via Digital pel Multicrypt i el Simulcrypt? Doncs en el cas de la TDT de pagament estem parlant del mateix, el sistema d'accés condicional.

Tal com diu un informe de SIDSA (una empresa PRIVADA espanyola fabricant de chips) la comissió europea no va tenir prou nassos de forçar a l'adopció del Common Interface, sistema que hagués preparat tots els descodificadors per suportar la TV de pagament i hagués evitat la sensació d'estafa.

Així doncs un exemple més de les bondats de la regulació. Sota-regular a vegades és dolent pel consumidor, com bé saben els usuaris i operadors de telefonia mòbil a estats units que envegen l'intervencionisme europeu.

L'assegurança nuclear

L’altre dia en Cuní demanava Cementiri.si, Cementiri.no i li va sortir el de greanpeace dient que la pregunta havia de ser Nuclears.si, Nuclears.no, cadascú en el seu paper.
Tothom demana una certa coherència però com en tots els temes complexes sembla que és algo difícil d’aconseguir.

El tema té història. El govern hippy-flowers del ZP primer es va posar la pancarta happy-guay contra l’energia nuclear dient que tancaria Garonya, la oposició li va saltar a la jugular argumentant que la central podia aguantar molts anys més, va començar a recitar el santoral pro-nuclear i va acusar al ZP de portar el país cap a la crisis econòmica si retirava l’energia nuclear del mix energètic.

Però ara Greenpeace diu que les presses per resoldre el cementiri venen perquè el govern vol trobar una solució que permeti allargar la vida a les centrals españoles. I així d’alguna manera assumir els plantejaments pro-nuclears.

En mig d’això un poble com ascó, amb tots dos peus dins el femer nuclear li ofereixen una milionada per acceptar que el nivell de la merda li arribi als genolls. I és clar que ho volen, perquè un cop tens merda fins als turmells tan te fot que t’arribi fins als genolls. I és clar que els pobles veïns no ho volen, perquè el dia que sobreixexi el femer els perjudicats seran ells i no hauran vist un duro del tinglado. Ara bé, que el poble no té legitimitat per decidir algo que pot perjudicar a tota la comarca o a tota la regió em sembla de calaix, i a les tertúlies varies no sento cap argument que s’aguanti.


I ara venen les contradiccions d’alguns liberals, que solen defensar que el govern actuï com una dictadura, triï un emplaçament i es procedeixi per la via del “ordeno i mando”. I es clar, no es pot sostenir que la intervenció del govern és el pitjor dels mals i, al mateix temps, defensar que quan les coses costen s’ha d’anar a plorar al govern que solucioni el tinglado.

Tal com ho veig jo els lliberals haurien de defensar que les empreses nuclears paguessin el cost de l’energia nuclear. Això vol dir pagar pels emplaçaments de les centrals, els cementiris, el transport dels residus, etc. Perquè si no, fan la trampa de dir que l’energia nuclear és la més barata del món, i evidentment és fals, però lo bo és que no podem saber exactament quan costaria de veritat l’energia nuclear. Sabeu perquè ? Doncs perquè tots els països tenen una llei per la qual es demana que les centrals nuclears cobreixin els danys i perjudicis que puguin ocasionar, però només fins a un valor màxim. Si produeixen danys per sobre aquest valor no en son responsables. I això ho fan perquè si no, no hauria asseguradora al món que assegurés una central nuclear. Ho trobeu normal ? jo no. Misteriosament molts lliberals ho troben de lo més raonable.

Caigudes, cops, febres i altres "subidons" d'autoestima

No recordo si és pecat, però de petit m'ensenyaven que desitjar mal als altres és una cosa dolenta. De la mateixa manera, disfrutar quan els altres ja pateixen el mal és igualment pervers. Si els "altres" són els teus fills, et converteix en una persona abominable, com a mínim...

És clar que hi ha mals i mals, vull dir que n'hi ha que són poc importants, que no tenen consequencies seriores pel futur, com per exemple un constipat, un petit cop o una caiguda sense importància. Suposo que gaudir d'aquests tipus de mals dels teus fills, et mantenen en la categoria d'abominable, però en una gradació inferior, diguem-n'hi mini-abominable.


I he de confessar-me, sóc un pare mini-abominable. Però deixeu-me explicar-ho, deixeu-me fer penitència i alhora compartir aquesta càrrega que em turmenta. Espero no ser l'únic amb una ment tant recargolada...

Cal puntualitzar que això només em passa quan estic sòl amb les nenes, bé, de fet el requisit més important és que no hi hagi la mare a prop.

Per posar un cas: la meva filla gran es fa un cop al peu amb una porta, en el primer moment es mira la porta com preguntant-li "porta, perquè 'ho has fet?", al cap de 2 segons arrenca a plorar, i el cap de 4 sento cridar una paraula que sona com una música divina dins el meu cap: PAAAPAAAAAA !!!

A partir d'aquell moment tinc 2 minuts per agafar-la en braços, i no parar de fer-li petons i abraçades fins que acabi de plorar i reclami una solució més efectiva per paliar els efectes del cop. Els remeis casolans solen acabar amb aigua freda o la funda de gel pel cava que tenim al congelador i sembla que tingui propietats màgiques contra tot tipus de dolences.

Per uns minuts m'he sentit la persona més important del món per la meva filla, i ella ha confiat cegament en la meva màgia guaridora. Per uns minuts m'ha abraçat amb força, i jo a ella, i li he pogut fer tots els petons que sovint em nega, embafada com està per tanta família amb ganes d'estimar-la.

Un altre cas: arribo a casa després d'un dia de feina i trobo les nenes jugant amb la cangur. La meva filla petita, només en veure'm aixeca els braços perquè l'agafi i arranca a plorar. Però jo sovint m'estic uns segons per deixar la maleta i treure'm la jaqueta, uns segons que per ella es fan eterns perquè ja brama desesperadament. Finalment l'agafo i ens fonem en un abraçada. Torno a sentir-me únic i indispensable.

Abraçar les meves filles és com una droga, però si abans hi hagut un cop o febre o alguna cosa semblant el "subidón" encara és més gran. Recordo quan en la meva adolescència vaig posar punt i final a les abraçades dels meus pares, i això em recorda que estic en un compte enrera i que hi haurà un dia on aquests "xutes" seran molt i molt escassos.

No patiu, no faré la traveta a les nenes perquè vinguin a plorar-me, ni els hi trauré la manta del llit perquè m'agafin un constipat, però no puc evitar gaudir d'aquestes petites desgracies.

Definitivament sóc mini-abominable.

Presumptes Culpables

Aquests dies m'han vingut al cap els jocs bèsties que practicava de petit. Un dels jocs que em conseguien hipnotitzar era esberlar un formiguer, com més gran millor, i veure com de sobte les formigues corrien histèriques en totes direccions, sense missió, sense objectiu, amb una urgència desmesurada de qui pateix una catàstrofe però no sap què passa, ni què ha de fer.

Aquestes crueltats infantils m'han vingut al cap en veure les reaccions a l'activitat judicial dels últims dies.



Polítics i opinadors es manifesten en totes direccions, sense solta ni volta, sense critèri uniforme, sense deixar entreveure cap mena d'ética.

Primer en el cas Palau: "Deixem treballar als jutges", "Confiem en la justícia", "En Millet ens ha enganyat a tots", "La justícia és igual per a tothom", "El jutge Cargol", "La confessió de l'enxampat", "Els advocats son uns cracks", "El jutge és lent però treballa molt bé".

Després el cas Pretòria: "El jutge mediàtic", "Presumpció d'innocència", "El jutge hiperactiu i que instrueix fatal", "Això és per compensar el cas Gurtel", "s'ha faltat a la dignitat dels acusats", "aquest jutge s'hauria d'inhabilitar".

Igual que les formigues ens falta trobar el camí cap a casa, en el nostre cas el utòpic camí cap a la veritat, font de la veritable justícia. I tothom corre, enfollit, en totes direccions. Ara perdonant al jutge, ara volent-lo penjar del pal més alt. I quin mal em fa escoltar als opinadors dir "s'ha de confiar en la justícia" !!!

Estan confosos i a sobre ens volen confondre!! no senyors !! vostés em volen dir que confiï en el sistema judicial... i per aquí senyors no hi passo. Com diria el Sr. González, un ilustre professor que vaig tenir, "venga señores, que ya nos afeitamos".

La justícia espanyola és una ruleta amb un crupier corrupte. Els rics la compren, els pobres la pateixen i els malvats la disfruten.

Saben perquè disfrutem tant veient la molt injusta (segons vostés) humiliació que han patit els acusats del cas pretòria? Perquè sabem que sovint és a lo màxim que es pot arribar en aquest sistema judicial. Les lleis estan mal fetes, l'accés a la plaça dels jutges és aberrant, la implantació de les TIC és inexistent, la productivitat de la gran majoria del personal és vergonyosa, tribunals polititzats, autoritats que no persegueixen el delicte ni el denuncien quan és la seva obligació, constants conflictes de competències... en fi un caos on sembla que les coses surten més per carambola que per què s'hagin fet les coses bé.

Saben perquè ignorem la presumpció d'innocència i apliquem la presumpció de culpabilitat ? Perquè tots convivim amb petits o grans delictes i veiem la impunitat de les coses manifestes. Infinitat de delictes o faltes son Vox Populi però no hi ha ningú que els denunciï. Si no és que és un perjudicat directe pel delicte, el denunciant només pot perdre-hi, i per tant perquè emmerdar-se? i els que haurien d'actuar d'ofici sempre van tard i malament. En molts casos quan aquests temes arriben al jutjat és que el tema era tant escandalosament evident que el poble ja ha dictat sentencia. I tot i que pot ser que els delinqüents surtin declarats innocents i exigeixin una restitució de la seva imatge, ho atribuirem a què el nostre sistema ha fallat una vegada més. I ja es poden esforçar a demanar la presumpció d'innocència, que senyors, ens han aixecat tants cops la camisa, que això no cola.