La solució: un mix entre democràcia representativa i democràcia directa. M’explico.
En el sistema que defenso jo trio un representant. Aquest representant forma part d’un partit polític amb un ideari determinat i dedica el seus temps a explicar i justificar a la població les decisions que ell defensa. En qualsevol moment puc canviar la persona que em representa, i ho puc fer tantes vegades com vulgui. Evidentment això crea un incentiu positiu en el representant per intentar representar-me el millor possible, ja que sinó perd el meu suport.
Jo tinc un representant perquè no estic capacitat, ni motivat, ni tinc temps per entendre totes les implicacions de les votacions que es duent a terme en un parlament. Però a voltes em veig capacitat i motivat per fer-ho i reclamo el meu dret a fer-ho directament sense cap mena d’intermediari.
Quant val el meu vot ? doncs si apliquem un sistema sense ponderacions territorials 1 persona = 1 vot. Si fem servir ponderacions territorials podria valer 1.1 o 0.9, per exemple depenen si jo visc en una àrea més o menys poblada del país.
Quant val el vot d’un representant ? doncs el número de persones que l’hagin triat com a representats seus i que no hagin exercit el seu dret a vot directament. Si el diputat A em representa a mi i a 999 persones més, el dia que cap d’aquests representats vota directament el vot del diputat A val 1001 vots. El dia que jo voto directament i la resta de representats no ho fan el seu vot val 1000 vots. El dia que tots els representats voten directament, el vot del diputat val 1.
Quan explico aquest sistema generalment la gent em diu dues coses:
1) això és super-complicat d’aplicar per qüestions tècniques
lo qual només es pot defensar des del desconeixement absolut de l’estat de la tècnica en relació al vot electrònic a través de Internet. És més, una empresa de casa nostra, SCYTL (spin-off de la UAB) és pionera a nivell mundial en aquesta tecnologia.
2) això és injust perquè crearia dues classes socials, els analfabets digitals que poden participar en la democràcia i els que no
quan en realitat la gràcia és que no s’exclou ningú del sistema democràtic, perquè els analfabets digitals triarien el seu representant pels mitjans convencionals actuals. Qui vol participar directament, pot fer-ho.
Val a dir que no invento rés. El concepte de democràcia directa digital no és nou.
http://en.wikipedia.org/wiki/E-democracy
Malgrat un sospitós black-out informatiu JA EXISTEIXEN A ESPANYA diversos partits que defensen coses semblants a les que proposo.
i
a nivell de recerca, fa temps que existeixen revistes i congressos exclusivament sobre aquests temes
Podem sortir d’aquest femer, podem evitar que se'ns continuin pixant a la cara, només ens ho hem de proposar.
Gràcies per compartir el teu enllaç al meu bloc. Trobo molt interessant l'alternativa que proposes. El meu plantejament el contemplo con una passa més enllà de l'e-democracy, quan els anafalbets digitals siguin cosa del passat. La clau segueixen sent les persones, però la responsabilitat executora recauria en un ordinador. Sens dubte, es tracta d'un debat molt interessant.
ResponEliminaSi, entenc lo de la tecnocràcia i l'argument és coherent. Però per mi falta fer referència a quina és la métrica que volem maximitzar. Per mi l'economia ha d'intentar buscar un màxim de felicitat humana agregada, o millor encara, ha de buscar un minim de infelicitat humana agregada. Per tant és imprescindible tenir l'home en mig, ni que sigui només per sensar-ne la felicitat.
ResponEliminaPer altre banda podria semblar que quan dic màxim de felicitat o mínim de infelicitat estic dient el mateix, però no és així. I aquesta és una part de la trampa que fan sovint els economistes.
Mirem la producció agregada, la riquesa, el menjar i l'energia consumida, etc. i sempre veiem que creix, fantàstic !!!
Però sovint s'obvia que la població creix a ritme semblant i que la població vivint en condicions miserables també creix. A mi no em serveix que creixi lo positiu si lo negatiu també creix, ni que sigui a ritmes diferents.