Contradiccions

Quan algú m'intenta convèncer de coses totalment oposades a les seves teòriques creences em poso molt nerviós. M'entra un no sé què, i em venen unes ganes boges de reviure al José Luís Lopez Vazquez en una de les seves histèriques interpretacions.

Un dels últims atacs més seriós d'aquest estil el vaig tenir a finals de l'any passat en escoltar al president Montilla fent una crida al consum. No m'ho podia creure !! Qui feia dos dies criticava la societat consumista i desemmascarava la cobdícia dels neoliberals salvatges, ara reclamava que deixés d'estalviar i em llancés a consumir per mantenir els beneficis dels dimonis neoliberals. Aarrggghhhh !!

No és una qüestió de ideologia, és una qüestió de coherència.

Em passa el mateix quan escolto a un liberal intentant argumentar que la fusió de les caixes d'estalvis no és només necessària sinó que beneficiosa pel consumidor. M'intenten convèncer què una caixa "forta" és millor perquè podrà optimitzar els seus recursos (eufemisme per dir: tancar oficines i despatxar treballadors) i això farà augmentar el benefici i li permetrà competir millor. Que, a base de fusions, es creï un oligopoli i desaparegui la competència pot ser bo per les caixes, que deuen estar maquinant més comissions, però mai pel consumidor, aquesta és una de les bases de l'economia de mercat. Aarrggghhhh !!


Ara, la repanotxa és sentir dir a l'esglesia que la homosexualitat d'alguns dels seus membres i fins i tot els casos de pederàstia són qüestions internes que no haurien de transcendir al debat públic.(d'exemples n'hi per parar un tren). Però com es pot tenir la barra de fotre's a casa de la gent a dir lo que està bé i lo que no està bé, a exigir lo que has de fer i lo que no has de fer, i després fer la viu-viu quan t'ho reclamen a tu. Si l'homosexualitat és detestable per l'esglesia han de fer fora del magisteri a tots els seus membres homosexuals, i punt. Aarrggghhhh !!



Lo dels demòcrates que prohibeixen la democràcia (llegeixis referendums) em porta a un estadi superior a l'anterior i més semblant a les convulsions de la nena de l'exorcista.
grrrrrrrrruuuuuuuuuhhhhhhiiiiiiiiiiaaaaaarrggghhhh!!
Una raó més per dinamitar aquesta merda de democràcia que tenim.

Vaig a prendre'm la pastilla, que això no es pot aguantar !!

Economistes Futuròlegs

Sempre m’ha fet molta gràcia la frase del físic Niels Bohr “predir és molt difícil, sobre tot predir el futur” (Prediction is very difficult, especially about the future). L’entropia és la variable que defineix la complexitat del sistemes, i per la segona llei de la termodinàmica sempre va en augment. Per tant no és només que hi ha molts estats futurs possibles, sinó que a més l’estat futur és més complex que el present.

El que em diverteix més és que els economistes hi hagin trobat un leitmotiv fantàstic per justificar la poca utilitat de les lleis que la seva ciència proposa. Les ciències bàsiques es basen en analitzar les regularitats que es produeixen per poder extreure i descriure les relacions causa/efecte (la repetida caiguda dels objectes cap a terra li serviren a Newton per deduir la llei de la gravitació universal) o en proposar elegants lleis matemàtiques de caracter fonamental (com les de Einstein) que potser donen resposta a preguntes que no s’havien fet.

El problema rau en que l’economia és una ciència social, i com a tal es dedica a estudiar l’activitat humana, que és força impredectible. El meu admirat Xavier Sala i Martin diu sovint que l’economista és com un metge, que t’ajuda a curar-te quan estàs malalt però no té cap certesa de què et passarà en el futur. Potser té raó perquè la utilització del métodes científics per la majoria de metges que he conegut és força barruera. Però em penso que l’economista és encara pitjor. Seguint el símil del metge, pots trobar metges que t’aconsellin vies diferents per curar-te, fins i tot que et proposin coses com la homeopatia, la medicina natural i altres variants pocs habituals. Però és difícil que dos metges et propossin vies totalment oposades i un dels dos no acabi quedant en evidència. En canvi en economía això no és cap problema. Tenim explicacions contradictories sobre el mateix efecte i un grapat de mesures curatives igualment contradictories i tothom ho troba del tot normal.

Fa 80 anys varem tenir una gran depressió i els economistes encara no s’han posat d’acord per identificar ni les causes ni les mesures que ens van ajudar a sortir d’aquella crisis (http://en.wikipedia.org/wiki/Great_Depression). Els keynesians defensen que la despesa publica va ser el remei, molts altres diuen que va ser l’abandonament del patró or que va permetre passar del sobre-crèdit a l’hiper-crèdit actual. Però els liberals de l’escola austríaca creuen que això va ser un error descomunal i que hem de tornar al patró or com més aviat millor. Com veieu, interpretacions de tots colors, i tot això tenint 80 anys per estudiar-s’ho amb profunditat.

No és d’estranyar doncs que ara els economistes no es posin d’acord amb el perquè de l’actual crisis però sobretot en com sortir-se’n. Fins ara, majoritàriament s’ha tornat al model keynesià d’abocar diner públic a cabassos. Hi ha qui diu que és el camí, hi ha qui diu que només s’agreuja la situació, hi ha qui diu que ho ha d’arreglar China important més i exportant menys, hi ha qui diu que no s’ha de fer rés. De moment aquesta dèbil ciència no ha aportat una resposta clara.

No falten exemples de dilemes eterns en aquesta ciència. Una gran majoria d’economistes consideren que hem de perseguir el creixement econòmic, poquets just lo contrari: el decreixement. Els liberals diuen que per anar bé hem de tenir molt poc estat, i si hi és poc intervencionista, altres defensen estats forts amb economies dirigides. Alguns (com Malthus) creuen que hi ha límits al creixement econòmic per la limitació dels recursos del nostre planeta, altres que aquests límits tendeixen a infinit gràcies a la capacitat d’innovació tecnològica humana.

En fi, un grapat de conjectures i hipòtesis paracientífiques que a voltes obliden la naturalesa impredectible del comportament humà i la impossibilitat d’utilitzar el mètode científic. Per seguir el mètode científic l’economía necessitaria la màquina del temps que li permetés repetir la mateixa història una vegada i una altre fins trobar les accions que porten a una situació optima. Però aqui l’economia té un altre problema: com es determina quan bona és una situació? I aquí l'economia topa amb l’ètica. I què fa per esquivar el problema? utilitzar mètriques indirectes (i potser equivocades) per comparar diferents models.

Malgrat donar tant poques respostes, necessitem alguna ciència que es dediqui a mesurar la infelicitat que hi ha al nostre planeta i a trobar mètodes per reduir-la. Aquesta setmana celebraven un congrés internacional d'economia (EEA-ESEM'09) a la meva facultat i he tingut l'alegria de trobar com a mínim un parell de papers que tenien la paraula felicitat al títol. Espero que més economistes segueixin l'exemple.

La petita estaca

Fa unes setmanes vaig escoltar algun savi (sense ironies) comentant un conte de Jorge Bucay que parla sobre un elefant de circ. Els propietaris de l'animal el mantenien lligat a una estaca d'un metre clavada a terra. Resultava sorprenent com l'animal no s'escapava tot i que resultava obvi que podia arrancar-la d'una batzegada. Era la mateixa estaca a la que el lligaven quan era petit. Prou que va provar-ho, llavors, de desfer-se'n, però no va poder. Va acabar exhaust i amb un record gravat per sempre més: no em puc desfer de l'estaca i provar-ho només em portarà dolor i frustració.

No sé si en Lluís Llach es va inspirar en el mateix conte, però penso que és un conte magnífic que il·lustra la paradoxa dels nostres dies. Estem clavats a milers d'estaques imaginaries. Ja no som capaços de canviar una roda d'un cotxe, de deshosar un animal, de canviar una aixeta, de construir una casa, de cosir una ferida, ni de tantes coses més.

I per què hem arribat fins aquí? Doncs per temes econòmics. Adam Smith, un dels pares del liberalisme, va identificar la divisió del treball com una de les claus pel creixement econòmic. Si hi ha poca gent tothom ha de fer de tot de manera poc eficient, si hi ha molta gent cadascú s'especialitza en una cosa que acaba dominant i passa a ser molt més productiu. La suma del producte dels individus especialitzats amb alta productivitat és major que la suma del producte dels individus generalistes. Per tant, la concentració de gent fa augmentar la productivitat i la riquesa.

Per altre banda volem garantir-ho tot per endavant i minimitzar els riscos tant con sigui possible. Exigim tota classe de títols com a garantia del saber fer de la gent i contractes d'assegurança per cobrir les seves potencials destrosses. Actuar sense disposar d'aquests títols i contractes moltes vegades és directament il·legal. Tot això ens ha fet prosperar molt i viure millor, amb un petit peatge en forma de falta d'iniciativa i terror a la responsabilitat, perquè sempre trobem algú més preparat que compleix millor tots els requesists.

Però malgrat tota aquesta col·lecció d'incentius (negatius) econòmics i penals per no actuar, la veritat és que en molts casos som capaços de fer-ho. Només necessitem l'entrenament adequat o una situació extrema que ens faci oblidar tots aquests condicionants.

Per això quan es cala foc i surten els veïns a intentar salvar les seves cases de les flames jo no hi veig un grapat de descerebrats que han perdut la xaveta, hi veig uns elefants que fruit del pànic han arrancat l'estaca d'una estrebada i ara, sorpresos i incréduls, corren.

Preguntes que m'agradaria sentir als mitjans de comunicació

Estem a tocar de l'estiu profund, és a dir l'agost, i com sempre la clàssica sequera informativa. De cop i volta no passa rés al món i els informatius s'omplen de xorrades. L'altre dia a un telediario van arribar a treure la gran noticia que unes senyores es dediquen a jugar el Bingo a la platja. Gran noticia !! quin nivell !! impressionant !!

Amb aquesta escassetat i un cop esgotat el tema del finançament, queda un tema inesgotable: la grip porcina.

Llàstima que tinguem uns periodistes de pa sucat amb oli dels què podem preveure la majoria de les inútils preguntes que faran a polítics i responsables de qualsevol institució relacionada. I es clar, ara ve la oportunitat de molta gent que no sabíem que existia de sortir a la fotos. Per exemple, jo, ara, ja sóc capaç de reconèixer la cara de la Ministra de Sanitat Trinidad Jiménez.

Us heu fixat que la creuada terminològica que denunciava en el meu anterior article ha triomfat escandalosament. Ara ja ningú recorda ni menciona que aquesta grip té algo a veure amb els porcs.

Per mi una gran pregunta seria: quants porcs tenim contaminats? quants es moren per aquesta grip? la carn de porc de la botiga pot tenir el virus? hem d'evitar acostar-nos a una granja? Recordem que la grip porcina es transmet entre homes i porcs sense problema. Resulta sorprenent que sembla que ningú es preocupi de la salut dels porcs que ens envolten, i recordem que a Catalunya en tenim uns quants milions. Algú recorda que li hagin suggerit no menjar carn de porc crua? algú recorda que li hagin dit que congelar la carn no mata el possible virus? algú recorda que li hagin insistit en netejar bé tots els utensilis utilitzats durant la manipulació de carn de porc crua, inclosos les mans del manipulador? algú és conscient que posar-se les mans a la boca després de manipular carn de porc crua pot ser una via de contagi?

Mireu a veure si veiuen alguna cosa que si assembli a Las medidas más eficaces para evitar la gripe A


Imagino, com deia, que els nostres responsables periodistes no fan aquestes preguntes per no perjudicar als nostres tocinaires. Molt lloable...


Una altre gran pregunta seria: com prepararan els hospitals pel més que previsible colapse que arribarà a l'hivern. Un conegut m'hi va fer pensar l'altre dia. Amb l'arribada de l'hivern i la clàssica campanya de la grip, què passarà quan algú tingui febre i tós? Imagina que el teu fill té aquests símptomes. Pots pensar que és grip nova o grip vella. Si és nova i tu l'has tractat com a vella el nen es pot arribar a morir. Te la jugaràs? NO. Aniràs de pet a l'hospital, i, igual que tu, tothom amb aquests símptomes. Resultat: UN CAOS ANUNCIAT. Igual que el què s'està vivint ara a sudamèrica (video).

A més, com que els hospitals hi haurà unes cues quilomètriques de potencials infectats la possibilitat d'adquirir el virus a l'hospital si no el portaves des de casa serà més alta.

Els nostres grans polítics estan estudiant bé el que passa a sudamèrica i al Setembre tindran un pla. Pel nostre propi bé espero que no pensin massa i segueixin fil per randa les recomanacions de la OMS.

Morts de gana

Fa pocs dies el Sr. Victor Amela entrevistava en la contra de La Vanguardia al catedràtic de biologia molecular de la UPM Francisco García Olmedo.

El desafortunat titol era: "Con transgénicos podremos alimentar a la humanidad". Y venia a dir que els transgènics eren la solució per erradicar la fam al món.


Á mi els transgènics em semblen perfectes, al fi i al cap és accelerar un procés de selecció genètica que hem fet desde fa millers d'anys.
Ara, dir que gràcies a ells eliminarem la fam al món només té dues possibles explicacions:
1) La ingenuitat més absoluta
2) La mala fe

Els principis més elementals d'economia indiquen que el mercat NO té com a objectiu resoldre la demanda de rescursos de la població, sino que optimitzar el benefici dels productors.

Qui crea una nova varietat transgènica no ho fa per poder alimentar els nens de l'Africa que passen gana. Ho fa per reduir el preu de cost d'un producte que si el mercat li ho permet seguirà venent al mateix preu, augmentant així el benefici. Per molt que plantem maduixeras al desert i fem biodiesels de qualsevol cosa seguirem tenin morts de gana. I quants n'hi ha de morts gana ? jo crec que molt pocs. Quan dic morts de gana no faig servir un eufemisme per referir-me als pobres, sino a la gent que es mor per falta d'aliment.

Si que hi ha gent que mor de gana, però en realitat, no son matats de gana per governs curruptes i líders sense escrúpuls?

I aquí els transgènics son una broma per resoldre aquest problema.

Si mirem l'informe de la FAO (Food and Agriculture Organization) queda força clar a quina és la causa més habitual de les crísis alimentaries: els conflictes. Digue-li guerres, digue-li conflicte, digue-li líders curruptes, digue-li falta d'escrupuls, tant i fa. El problema no és la producció d'aliment.



També és curiós mirar quin percentatge suposa l'agricultura en el PIB d'un país. Ho podeu veure a
http://en.wikipedia.org/wiki/List_of_countries_by_GDP_sector_composition

Si ordeneu per % d'agricultura... sorpresa !! Molts dels paisos que passen gana es dediquen majoritariament a l'agricultura.

D'acord son molt pobres i un porcentatge alt de poc, continua sent poc. Però si majoritàriament es dediquen a conrear els camps, potser els hi haurien de faltar mobils i coca-coles, però no els hi hauria de faltar el menjar.

Està clar que algo falla, potser són massa pobres i en consequència massa poc solidaris (entre ells). Algo ha de canviar. O hi ha un canvi polític que es preocupi de distribuir equitativament la seva poca riquesa i eviti els conflictes, o se'ls deixa participar en el comerç internacional sense restriccions, esperant que poc a poc la riquesa generada es distribuirà entre la població.

Però si us plau, que no ens vinguin a vendre sopars de duro dient que els transgènics solucionen rés.

Sant Jesús García Gombau

Avui vull retre homenatge a un HEROI, si, amb majúscules. A una persona admirable i valenta. Un model a seguir, sens dubte. Algú que hauria de ser matèria d'estudi obligada a totes les escoles. A mi em meravella que hi hagi algú com ell i crec que el país on vivim no ha reconegut com es mereix la seva figura. Jo em trec el barret, li beso els seus peus i prego perquè el seu exemple s'escampi pel món.

Vull retre el més sincer i sentit homenatge a JESÚS GARCÍA GOMBAU.

Inexplicablement aquesta persona era totalment desconeguda per mi fins fa pocs dies. El vaig conèixer gràcies a un reportatge que vaig veure a la tele i que per gràcia divina no vaig ignorar malgrat la meva afició al zapping. Aquest senyor, aparentment normal, està ben viu i en el programa explicava la seva gesta.

Un bon dia en Jesús es va casar. A l'any a sobre en Jesús va començar a fer la declaració de renda i es va adonar que pel fet de haver-se casat a final d'any l'obligaven a fer la declaració conjunta com si hagués estat casat tot l'any. Això li suposava 200.000 Pts addicionals a si hagués pogut fer la declaració per separat.

En adonar-se de la injustícia en Jesús va denunciar l'estat als tribunals que li varen acabar donant la raó. A partir d'aquell dia tots els casats podem triar si presentem la declaració de renta de manera conjunta o separada. (+info)

És la història de David contra Goliat. És admirable com un ciutadà pren la determinació d'enfrontar-se al gegant sabent que aquest té molts més mitjans i que el camí serà llarg i hi deixaràs infinitat d'esforços. Però malgrat tot amb la convicció que l'acabaràs guanyant perquè és de justícia.

M'avergonyeixo de no tenir prou coratge per seguir el seu exemple. M'avergonyeixo de no tenir prou coratge per denunciar tantes injustícies que m'envolten, les petites i les grans.

Aquests dies, que la sang em bull pel ridícul de les nostres institucions i els nostres líders davant de les injustícies amb el tema del finançament i l'estatut, jo penso en un home gran: Sant Jesús García Gombau.

Revolucionaris de Pandareta

Sabeu on era dijous passat a les 2 de la matinada? Foten-me unes birres en una terrassa? Mirant una peli al sofa de casa? Planxant l'orella ?

Doncs no senyors! Estava esperant (desde feia un parell d'hores) que la meva maleta sortís per la bocana del nou sistema de recollida d'equipatge a la terminal 1 de l'aeroport de Barcelona.

Resulta que un grapat de desgraciats treballadors de l'empresa Newco es van dedicar a fer una vaga encoberta per no se quina reclamació. Ja hi estem acustumats, que les coses sempre s'acabin igual en aquest pais. Quan la gent té prou control com per poder montar un Show, sense cap mena de mirament, doncs va i es monta el Show, clar que si, total surt gratis.

Vinga talls de carreteres, vinga tractorades, vinga manifestacions, vinga vagues encobertes... que es parin les carreteres, que cremin els neumàtics, que no voli cap avió, i sobre tot que coincideixi en el pitjor moment, perquè lo realment important és que es toqui els collons a la major quantitat de gent possible.

Segur que podeu justificar que dues velletes amb cadira de rodes estiguessin hores esperant veure sortir la seva cadira de rodes per la mateixa bocana que jo esperava la meva maleta.

Revolucionaris de pandareta, no em feu cap llàstima, no desperteu en mi ni una engruna de solidaritat. No sou prou valents per enfrontar-vos amb qui us oprimeix i passeu de maltractats a maltractadors... ja us ho fareu.