Orgull Aliè

Quan algú fa reiteradament el rídicul i sembla no ser-ne conscient, a voltes t'envaeix el què coneixem com vergonya aliena.
Avui sento just el contrari: orgull aliè. Orgull aliè del president Laporta i de molta gent que l'envolta a can Barça. M'infla d'orgull veure el Barça com a millor equip del món, despres de passar a la història amb gestes irrepetibles. M'infla d'orgull haver tingut un president amb les coses clares, però sobretot amb un afany incansable per intentar aconseguir els objectius més alts. M'infla d'orgull que el president apostés al seu dia pel noi de Sanpedor, i que el Pep s'hagi convertit en un dels millors entrenadors de la història. M'infla d'orgull que el president obrís les portes del club al Xavier Sala i Martin, i que en Xavier, un dels millors economistes del món, hagi aconseguit els millors ingresos de la història de cap club esportiu. M'infla d'orgull que el president hagi fet bandera de la seva Catalanitat de manera clara i transparent a casa nostra, però sobre tot al país germà, perquè portavem molts anys anant amb el cap cot, modulant el discurs fer no ferir a ningú, i amb jocs de paraules i ambigüitats calculades. M'infla d'orgull (i no ho dic de broma) que el president Laporta es baixés els pantalons a l'Aeroport, en una "performance" per evidenciar els ridículs, inútils i indignes controls de seguretat dels Aeroports.
No crec que el senyor Laporta ho hagi fet tot bé, i penso que alguna gent del Club ha fet algunes coses molt malament, però avui vull mostrar el meu orgull aliè per un club, per un president, per un entrenador, per un equip i per un tresorer.
Gràcies per la feina feta, gràcies per fer-me sentir orgullós d'alguna cosa d'aquest pais.

Teoria Darwiniana i Capitalisme

L’altre dia un amic virtual comentava que seguint la teoria de l’evolució Darwiniana, havia trionfat el capitalisme perquè era el sistema econòmic més resistent i totes les alternatives havien mort per manca de competitivitat.

De fet és un argument que sento sovint de la boca de persones que considero molt intel•ligents, com el propi Xavier Sala i Martin (XSiM). I és el principal argument de documentals com “Commanding Heights” .

La teoria diu que el capitalisme es basa en evitar la planificació dels mitjans de producció, aquests son gestionats de manera molt més eficients quan es deixen ens mans del mercat lliure que actua com una mà invisible segons les ensenyances d’Adam Smith. Segons aquesta filosofia, el govern només hauria d’actuar per fer complir les lleis, i assegurar la defensa i l’ordre.

Però la veritat és que jo no ho veig així. Vull dir que no veig per enlloc que hagi triomfat aquesta pràctica. Si més no, no totalment. Més aviat penso que ha triomfat la socialdemocràcia. La socialdemocràcia es basa en tenir un sistema semblant al capitalista però amb un estat molt més gruixut que asseguri la igualtat d’oportunitats i incentiva la solidaritat.

En veure la següent gràfica que descriu l’evolució de la despesa (respecte al PIB) dels governs d’Estats Units, la potència hegemònica del segle XX, queda clar que el govern no s’ha aprimat sinó tot lo contrari. No entenc en què es basen doncs, quan afirmen que ha triomfat el capitalisme. Si ho hagués fet, la gràfica seria totalment oposada.



Però no només es tracta de la mida de l’estat, si poguéssim arribar a imaginar que el cost de la seguretat és tant gran com senyala aquesta gràfica, no hi hauria problema de coherència. Perquè l’aspecte fonamental del capitalisme és que l’estat ha de deixar actuar al mercat actuar de la manera més lliure possible y no ha de tenir cap tentació d’intervenir en l’economia.

I això a mi em sembla que està molt lluny de ser així en el cas de USA (com en la resta de països capdavanters). Primer perquè l’estat intervé directament amb la política monetaria causant una alteració al mercat en molts casos possiblement injusta. Segon perquè és un pais que (igual que Europa) – i com també explica en XSiM - aplica una política de subvencions al sector agrari que acaba fent més barats els seus productes agraris estrangulant el creixement dels països del tercer mon. Tercer perqué, és veritat que les empreses són molt més actives en innovació, però el govern segeix sent el principal motor de la innovació del pais. En el meu camp de recerca les universitats americanes es foten bofetades per aconseguir el finançament de la National Science Fundation (NSF) o de la Defense Advanced Research Projects Agency (DARPA). Està clar que quan els governs detecten una area de coneixement amb un potencial de creixement futur impressionant comença una cursa ferotge suportada per finançament públic per ser els primers en desenvolupar la tecnologia que més tard explotaran les seves empreses. Per exemple, mirem l’evolució del finançament públic de la recerca en nanotecnologia hi veurem els països capdavanters a nivell mundial. Si el capitalisme hagués triomfat aquesta xifra seria zero per aquests països.


La planificació o si més no la capacitat per identificar àrees en potencial de creixement i focalitzar l’economia productiva en una determinada direcció és comú en els campions internacionals. Els meus companys alemanys que lluiten per aconseguir finançament públic per a la seva recerca saben com el govern alemany té com a prioritat número 1 la indústria del automòbil. És a dir, tenir una empresa automobilística en el consorci o estar totalment focalitzat cap a aquesta indústria augmenta significativament les possibilitats d’èxit d’una proposta de projecte quan es demanen diners al ministeri corresponent. Algú li estranya Alemanya continuï amb varis fabricants líders (Mercedes, BMW, Volkwagen/Audi/SEAT, Porsche) i a Espanya no en quedi cap.

A França passa tres quarts del mateix. El finançament de tecnologies com la nuclear, aeroespacial i la supercomputació és prioritaria. Fa pocs dies l’empresa francesa BULL (amb qui he pogut colaborar en projectes de recerca) ha anunciat la creació del superordinador més gran d’europa. Si algú ho dubtava, tot això es paga amb diner públic.

Potser és veritat que a USA hi ha molta més competència per a tot, i això és bó, fa més dinàmica i innovadora la societat. Però el finançament públic i el tamany de l’estat s’incrementa, no pas al revés. I això ens porta a la socialdemocràcia no pas al capitalisme, qui ho vol veure al revés crec que s’enganya.

Ahir (11/6/2010) a la tertúlia del món a RAC1 els tertulians coincidien a dir que és justament ara, aquest precís instant de temps que després d’haver provat i fallat estrepitosament amb les mesures keynesianes el món s’ha decidit a fer un gir de 180º, i convertir-se al capitalisme més fonamental recuperant les idees de figures com “Ronald Reagan” i “Margaret Tatcher”. És a dir, no ha trionfat el capitalisme, sino que el capitalisme és la última idea que es treuen del barret de copa els governants del món per solucionar els problemes.

Com a argument va quedar bé, però llàstima que els tertulians confonen el món amb la el pati de casa seva, i l’extrapolació sempre és perillosa. El gir del què parlen es produeix bàsicament a Europa, liderada per Alemanya que té com a objectiu #1 augmentar les seves exportacions. Significa això que el govern alemany i els governs europeus abandonaran el seu intervencionisme i es dedicaran només a garantir el compliment de les lleis seguint el dictat lliberal. És clar que no, serem més austers, reduirem les despeses supèrflues, intentarem ser més eficients i més productius a tots els nivells i intentarem fer baixar l’euro. Tot això per fer-nos més competitius als mercats internacionals i augmentar les exportacions. Però els governs tindran un paper fonamental en la direcció d’aquest procés.

Com es pot dir que ha triomfat el capitalisme i lliure mercat quan el gran triomfador, la Xina, que ha augmentat les seves exportacions al mercat internacional de manera bestial ho ha fet en gran part gracies a la manipulació del tipus de canvi per part del seu govern?

Ara estem immersos en una cursa per la competitivitat internacional, on Europa reclama augments de productivitat i austeritat. Alguns pocs visionaris (els visionaris sempre son pocs) veuen el veritable problema. En Krugman s’adona que aquesta cursa no acabarà bé si tothom vol vendre més barat, qui se suposa que comprarà?


Però el problema global a que ens enfrentem encara no l’han copçat els nostres ilustres tertulians, tant dedicats com estan a l’analisis gallinaci de l’inexistent sempre inminent sentència de l’estatut, la utòpica escissió PSC-PSOE, l’utopic futur govern sociovergent, i el desencisament del ramat electoral. El problema real és que la productivitat és molt alta i continuarà creixent, l’augment de productivitat fa perdre llocs de treball a curt termini, la perdua de llocs de treball fa perdre capacitat de compra i fa caure la demanda agregada, la caiguda de la demanda agregada força més als productors per augmentar la competitivitat i així s’entra en l’espiral d’augment de productivitat i caiguda de demanda que estem començant a viure tal com s’exposa al llibre “The Lights in the Tunnel” , llibre (gratuït en PDF) que els hi recomano a tots els tertulians de les radios catalanes.

El procés actual és d’una forta concentració de capitals a les mans de les empreses campiones multinacionals, la única opció per sortir d’aquest forat serà forçar a la redistribució de la riquesa que aquestes empreses estan concentrant. Això vol dir més impostos, més socialdemocràcia i menys capitalisme. Però el problema és que s’hauria de fer de manera (més o menys) coordinada a nivell mundial, un repte potser massa ambiciós per ser assumible ara mateix, o sigui que ens esperen temps de sang, suor i llàgrimes.

Fills alcoholitzats i preus dels pisos

“Al meu nen li han tirat alguna cosa a la veguda”. O “menja unes porqueries quan sopa amb els amics fora de casa”. Aquesta és l’explicació racional d’una nit de bomitades del nen que fa la mare que no vol reconèixer que el seu fill s’emborratxa al cap de setmana.

Quan la realitat és dolorosa, i reconèixer que l’angelet del teu fill agafa un pet sovint i deixa de ser persona, ho és; sempre hi ha la opció de negar la realitat. Si el problema té difícil solució i nosaltres no sabem ni com atacar-lo, pensem que és tant complex que mai tindrem la capacitat de resoldre’l o pensem que la dimensió és tant gran que les nostres accions seran estèrils, és més econòmic ignorar el problema. Perquè ignorar un problema irresoluble ens estalvia gastar energies sense sentit. Crec que això tothom ho aprèn des de petit quan li expliquen el concepte de l’Univers Infinit. Jo recordo perfectament estar pensant primer en els planetes, després en el sistema solar, després en les estrelles, després en les galàxies, i què hi ha fora de les galàxies ? doncs coses més grosses. I fora de les coses més grosses ? doncs coses encara més grosses. I anar pensant i pensat el cap se’t va escalfant i el final, emprenyat, ho envies tot a prendre pel cul.

La gent adulta normal no pensa en l’Univers infinit, perquè fer-ho és perjudicial per la salut.

He pensat amb tot això després de visitar la secció d’evolució dels preus de la vivenda del web de fotocasa (http://www.fotocasa.es). I m’ha vingut al cap la multitud de vegades que alguns “experts” m’han assegurat que els preus dels pisos no baixaran. De fet la condició indispensable per la creació de la bombolla inmobiliaria era la percepció general que els preus no baixarien mai. Ho deia gairabé tothom !! Però un cop explotada la bombolla hi continua havent gent negant l’evidència que es comporta com la mare del nen alcoholitzat. Esta clar que també hi ajuden els nostres periodistes que no poden evitar fer preguntes retòriques amb mentides previsibles com a resposta. Perquè preguntar-li a un responsable del sector de la construcció si els preus baixaran és com preguntar-li a un polític si el seu partit perdrà les eleccions, és incomode i dolorós perquè veu amb impotència que no pot fer rés més que negar una realitat adversa.

A continuació us adjunto una llista de links on molts d’aquests responsables es retraten. M’he dedicat a combinar les seves declaracions amb la gràfica dels preus de fotocasa i, a més, he adjuntat la seva foto perquè si els torneu a veure per la tele dient tonteries els sapigueu compadir igual que faríeu amb la mare del nen alcoholitzat.




10/2007 - Juan Miguel Sanjuán (Conseller de Sacyr)
"La vivienda no va a bajar, como tampoco lo hacen los sueldos porque haya paro"

30/01/2008 - José Manuel Galindo (President de la “Asociación de Promotores Inmobiliarios de Madrid”)
“no esperemos ajustes de precio a la baja porque no los vamos a ver”

19/5/2008 - Enric Reyna (President de l’Asociació de Promotors i Constructors de Barcelona)
"los empresarios no tienen margen para bajar los precios de las viviendas"

4/11/2008 -Enrique Lacalle (President del saló Meeting Point)
“Ahora es el momento de comprar, los pisos no bajarán más”

21/9/2009 - Enric Reyna (President de l’Asociació de Promotors i Constructors de Barcelona)
"los precios de los pisos han tocado fondo"

2/12/2009 - Josep Oliver (UAB / director d’estudis de Caixa Catalunya)
“no prevé más caídas significativas de precios”

7/5/2010 - Jordi Ludevid (President del “consejo superior de los colegios de arquitectos de España”)

“es buen momento para comprar, los precios no caerán más”

12/5/2010 - Josep Oliver (UAB / director d’estudis de Caixa Catalunya )

“los precios han tocado fondo”

Encara més links a
http://www.burbuja.info/inmobiliaria/burbuja-inmobiliaria/148228-hilo-oficial-para-tocado-fondo.html

http://www.burbuja.info/inmobiliaria/burbuja-inmobiliaria/132052-los-pisos-no-van-bajar-mas-3.html

Estudiants d'humanitats, Luddisme, Cervells i altres paranoies

El dia 3 de març de 2010 vaig fer la següent pregunta al “mur” del meu admirat “facebook-amic” Xavier Sala-i-Martin:

Fa 8 anys els deia als meus alumnes de humanitats que la seva feina seria vital per la societat del futur, perquè pensava que en la societat de la informació els creadors de continguts haurien de convertir-se en el gruix de la nova masa laboral.
El crash de la premsa escrita em sugereix que estava equivocat...
Intento pensar en feines intensives en mà d'obra i només em ve el cap sanitat i educació, en el fons serveis públics. Esteu segurs que hem d'aprimar l'estat ?
Acabo de llegir http://www.foet.org/press/interviews/Spiegel-%20August%203%202005.pdf i coincideixo força amb les observacions que va fer en Rifkin. Combinant-ho amb les reflexions de Vicenç Navarro (per exemple http://www.vnavarro.org/?p=4216), jo arribo a la conclusió que un estat més gran i més democràtic és l'única via per mantenir un alt nivell de benestar entre la majoria de la població.
Què en penseu ?

Un potencial futur ministre d’economia d’Espanya em va respondre que s’havia de moure treballadors cap al sector serveis. En el sector serveis es molt difícil substituir les persones per maquines. A part d’això sugeria que s’ha d’innovar, innovar porta nous productes, que porten més demanda, que generen més creixement. Efectivament, aquesta és la resposta de manual, però crec que només posposa el problema.

Un altre “co-facebook-amic” va citar aquest interessant article que versa sobre el tema i descriu els Neo-luddites
http://lejosdel.blogspot.com/2007/11/jeremy-rifkin-entre-las-eminencias-del.html

En una part del texte es diu

Mientras haya demandas humanas insatisfechas que el trabajo pueda satisfacer, el desempleo será muy bajo en los mercados laborales libres

He trobat altres reflexions molt interessants sobre el tema com
http://www.luventicus.org/articulos/03ALR007/versionHTML.html

Al cap de uns dies (17 de Març) en Xavier Sala-i-Martin va publicar un article a la Vanguardia atacant al Santiago Niño Becerra per Luddita. Per cert, que jo vaig insistir molt (potser fins i tot massa) en que no li trobava fonament en l’acusació més enllà de què SNB coincideix amb en constatar que el progrés tecnològic destruirà llocs de treball en el curt termini. I els Luddites no només pensen que les maquines destruiran llocs de treball, sino que lluiten contra elles i volen evitar el seu ús.

Al llarg de la meva vida he llegit algunes coses sobre el cervell. Primer, d’adolescent vaig llegir algun dels reculls de Scientific American, que em van semblar apassionants. Més endavant vaig llegir a Roger Penrose que dedicava un capítol a l’anàlisi del cervell també superinteressant. Tot i no tenir cap assignatura sobre el tema durant els ultims anys de la carrera vaig llegir força sobre com funcionen les xarxes neuronals.

Durant la visita anual al centre de recerca on treballo que ens va fer l’any passat l’investigador belga Francky Catthoor, una de les persones més intel•ligents que he tingut el plaer de conèixer, em va parlar sobre el seu model de planificació i consecució d’objectius (que ell anomena Meta-flow) i la importància de conèixer com funciona el nostre cervell per augmentar la nostra productivitat i aconseguir allò que ens proposem. Després li vaig demanar que em recomanés lectures sobre el cervell i em va enviar la següent llista.

1. Scientific American, Special issue on the mind 1997, June 2002, Nov 20042.
2. The origins of creativity (ed.\ Pfenninger and Shubik), 2001
3. Bright air, brilliant fire (Gerald Edelmann) 1992
4. Collapse: how societies choose to fail or succeed (Jared Diamond) 2005
5. Ubiquity (Mark Buchanan) 2000
6. The How of happiness (Sonya Lyubomirsky) 2008
7. On intelligence (Jeff Hawkins) 2004
8. The Black Swan: The Impact of the Highly Improbable (Nassim Taleb) 2008
9. The feeling of what happens (Antonio Damasio) 1995

En vaig comprar uns quants a Amazon el mateix dia que vaig rebre el mail, i vaig començar a llegir The How of Happiness, donat que esser feliç és la meva prioritat número 1. No ha sigut fins aquesta pasada setmana santa que no he pogut començar el segon: “On Intelligence”. I ha sigut una experiència reveladora. Penrose insistia en què no podrem construir mai maquines intel•ligents, algo del que no em va arribar a convencer. En canvi Jeff Hawkins asegura que ho podrem fer. I jo estic convençut que si, i fins i tot que jo ho veuré en vida. Estic convençut que veuré robots, tant humanoides com no, i dedicats a fet moltes de les funcions que avui fa un humà.

En el seu afany per no predir el futur (ni fer l’esforç d’intentar-ho) molts economistes no es plantegen quines activitats durà a terme l’home en la societat del futur. I no es fan preguntes com: quan tinguem maquines amb una intel•ligència comparable (o molt superior) a la humana quina serà la necessitat de mà d’obra humana ?

En el mon de la informàtica i la microeletrònica estem molt acostumats a predir el futur. Una de les prediccions més famoses és la que va fer Moore (cofundador de Intel) que prediu que la capacitat dels ordinadors aproximadament es dobla cada dos anys.

L’any passat es va publicar l’article “The cat is out of the bag: cortical simulations with 10⁹ neurons, 10¹³ synapses”, on cientifics de IBM utilitzaven un superordinador amb 147.456 processadors i 144 TB de memoria per simular un neocortex més gran que el de un gat.

Els investigadors de la École Polytechnique Fédérale de Lausanne en el projecte BlueBrain (http://bluebrain.epfl.ch/) també utilitzen superordinadors amb l’objectiu de construir un model de cervell el més aproximat al nostre per fer enginyeria inversa y entendre millor con funciona. Estan convençuts que en 10 anys hauran aconseguit el seu objectiu. (Veure video)



Tornant a la predicció de Moore, una de les seves conseqüències és que els ordinadors de sobretaula actuals tenen una potencia de càlcul similar a la dels superordinadors de fa 10 anys. Si les prediccions optimistes es compleixen doncs, en 20 anys tothom podrà simular el seu cervell a l’ordinador de casa.

És indubtable que veurem canvis radicals en el futur proper. Alguns creuen que les maquines no seran capaces d’assolir les mateixes funcions i emocions que nosaltres. La meva condició d’ateu no m’imposa cap barrera per imaginar que totes les nostres capacitats mentals, que es deuen a l’activitat quimico-elèctrica del nostre cervell, es podran replicar. I es replicaran. Les maquines podran ser creatives, les maquines podran ser emotives, podran ser intel•ligents, etc.

Les maquines no estaran limitades pel sistema de reproducció humana basat en la genética, que és sumament lent. Per tant les maquines es reproduiran y arribaran a uns nivells de capacitat (a tots els nivells) molt superior al nostre. Potser les maquines no tindran problemes ètics per suicidarse o exterminar a les maquines inferiors. Perquè elles mateixes arribaran ràpidament a la conclusió que és millor el bé col•lectiu que l’individual i integraran aquesta “regla” en el seu cervell. Algo que nosaltres no hem acabat d’entendre.

Tot i que Jeff Hawkins diu que no, jo estic convençut que la raça humana desepareixerà igual que van desapareixer els neandertals. Però no hauriem de preocupar-nos massa, perquè en el fons seran els nostres fills, i haurem de convencer-nos que ho son per enganyar el nostre instint de preservació de l’especie.



En el camí cap a l’extinció la demanda de mà d’obra humana es veurà reudida de forma bestial. Potser hi haurà pics de demanda a l’alça en descubrir noves areas d’activitat on l’home és més barat o més eficient que la maquina. Però només serà qüestió de temps que la maquina acabi sent superior.

Tornant a la frase de l’article anti-Luddita

Mientras haya demandas humanas insatisfechas que el trabajo (humano) pueda satisfacer, el desempleo será muy bajo en los mercados laborales libres

Si totes les demandes humanes es veuen satisfetes per la maquina, l’atur serà generalitzat i ni l'augment de productivitat, ni la innovació podran aturar-ho. Potser hi ha alguna demanda humana que serà molt dificil de satisfer mai per una màquina, i es podria donar la paradoxa que l’anomenat “primer ofici del món” fós també l’últim.
Jo sugeriria que ens comencem a preparar...

Per molta Bici i Tramvia, Manresa no és al nord d'Europa

L’altre dia vaig rebre una publicació de la CUP (Candidatura d’Unitat Popular) de Manresa. A la pàgina 3 del butlletí, en un article signat pel Jordi Masdeu, es feien grans elogis a algunes de les mesures més controvertides que s’estan prenen des del nostre ajuntament: el carril bici i la proposta del tramvia. Els dos articles tenen un tó força transcendent amb frases grandiloqüents com “la ciutat comença a ser retornada als seus legítims amos, les persones”, com si els cotxes fossin un grapat de androides amb vida pròpia tal com en una novel•la de ciència ficció.

Sovint, per defensar la implantació de la bici i el tramvia, s’utilitzen comparacions amb les ciutats de la meitat nord d’Europa, com un exemple de civilització i consciència ecològica.



Aquesta setmana vaig estar a Braunschweig, Alemanya, una ciutat d’uns 250 K habitants, comparable a Tarrassa o Sabadell. Una ciutat amb tramvia i milers de bicicletes. He estat a moltes ciutats europees amb tramvia i moltes bicis, com Dresden, Rotterdam, Ghent, i forces més que ara no em venen ara al cap. El feeling que tinc en aquestes ciutats és que son molt més àmplies que les nostres ciutats. Em dona la impressió que cobreixen molt més territori, i són molt més estructurades amb grans avingudes i carrers molt més amples sovint quadriculats com l'eixample de Barcelona, rés a veure amb Manresa. A causa d’això els desplaçaments son molt més llargs i en la majoria dels casos és impensable fer-los a peu. Els destins massius de les bicis salten a la vista pels parkings que agrupen centenars de bicis en llocs com la Universitat o algunes parts del centre.

Com a exemple un company de feina alemany que cada dia agafa el tren a Hannover per anar a treballar. Aquest noi té dues bicis, una a Hannover i l’altre a Braunschweig. Surt de casa amb bici fins a l’estació de Hannover, deixa la bici a l’estació, puja al tren, arriba a Braunschweig, agafa l’altre bici, fa 4Km fins a la feina i comença a treballar. Un ciutadà exemplar per les esquerres ecologistes del nostre pais. Però per què això sigui possible el meu company necessita un grapat de coses: tenir espai a casa per guardar la bici, tenir un parking de bicis a l’estació de Hannover, tenir un parking de bicis a l’estació Braunshweig i un altre parking a la feina. Si no hi ha parkings, no hi ha bicis. A on son els parkings de bicis a Manresa ?

En una altre passatge del texte del Sr. Masdeu argumenta que la gent no fa servir la bici perquè li fa por passar entre els cotxes que van massa ràpid i per això és necessari reservar un carril per ells en ple centre de la ciutat. Discrepo totalment tant en el diagnòstic com amb la conclusió. A les hores punta (hores d’entrada i sortida dels colegis) els cotxes es fan servir sobre tot per portar la canalla a l’escola, per anar o tornar de la feina o per anar a comprar alguna cosa pesada. En el meu cas no veig viable utilitzar la bici per fer aquestes coses.

Perquè no reclama el Sr. Masdeu que l’ajuntament utilitzi DE VERITAT criteris de proximitat per assignar les places escolars, enlloc d’utilitzar 3 zones verticals que desvirtuen completament aquest criteri ? No seria aquesta una mesura que reduiria dràsticament les demandes de desplaçaments en cotxe ?

Respecte a reservar un carril al centre de la ciutat em sembla una tonteria. Té sentit fer-ho als afores on els cotxes van més ràpid i el risc és més evident. Al Passeig, carrer Guimerà i llocs semblants es podria haver limitat la velocitat dels cotxes a 30 km/h (per cert, cosa totalment raonable) i fer passar les bicis per la calçada. Perquè, per on ha d’anar un ciclista que vulgui anar al carrer Guimerà, per la vorera ? o per la calçada ? Com que no hi ha una norma clara i universal al final això és can pixa i la realitat de eficiència de la gent s’imposa i et trobes, com em vaig trobar jo mateix ahir a la tarda, un nombrós grup de joves baixant amb bici per la calçada central del passeig, just davant de l’Atlantida.

Abans d’enmirallar-nos tant amb el Nord d’Europa mirem quina pinta tenen les seves ciutats i si volem o podem ser com ells. No cal viatjar, amb el Google maps i el street view és ben fàcil. Jo he fet l’exercici d’agafar a l’atzar una ciutat Finlandesa (Pori) d’un nombre d’habitants comparable a Manresa. Com bé intuïa la diferència en densitat de població és abismal (Manresa 1839 hab/km², Pori 148 hab/km²) i la diferència estructural salta a la vista.



El tema de la densitat es repeteix si comparem Braunschweig i Tarrassa i Sabadell (Braunschweig 1279 hab/km², Sabadell 5383 hab/km², Tarrassa 3004 hab/km²)

La pinta d’un passeig de Pori i el de Manresa son ben diferents, jo prefereixo el de Manresa, tot i que no estigui tant preparat per les bicis, precisament perquè està més preparat per les ... persones (?)



La història del tramvia també em sembla, perdó per l’expressió, una collonada. El fet d’intentar amortitzar una infraestructura existent que està desaprofitada sembla molt raonable. Però per altre banda en el tram urbà hi ha molts problemes. Els tramvies requereixen una inversió faraònica, tenen un recorregut limitat i inflexible, provoquen accidents tant a turismes com a vianants que hi xoquen o son atropellats, i les vies causen problemes als ciclistes i motoristes. La majoria dels carrers de Manresa son estrets i ja estan prou congestionats per afegir un problema més. Per fer-nos els moderns i ecologistes podríem proposar una bona xarxa d’autobusos elèctrics o híbrids (http://en.wikipedia.org/wiki/Hybrid_electric_bus) que son nets, flexibles, més barats i fàcils d’implantar. Es clar, que això potser no tindria tant impacte comercial-electoral i avui dia això és la mare dels ous... en fi, a continuar patint els embussos, que em sembla que en tenim per dies.

Conscienciats amb la TDT

Cada cop em semblen més inútils les campanyes de conscienciació públiques. En principi l'objectiu d'aquestes campanyes sol ser modificar l'actitud de la gent. Per mi, la més sonada va ser la de l'Euro. Si d'un dia per l'altre s'implantava, doncs el primer dia tothom es posaria en solfa i ja està.

El mateix passa amb la TDT, amb la publicació al BOE n’hi ha prou perquè totes les cadenes perdin el cul per assegurar-se que no perdran seguidors. No cal invertir milions d’euros en una campanya de conscienciació que les cadenes et faran gratis.


La tecnologia de la televisió digital TDT (DVB-T) és, bàsicament, evitar tenir una parabòlica (DVB-S) per rebre canals de televisió digital i poder-ho fer amb l'antena de tota la vida. Rés més.

Aquest estàndard europeu fa més de 10 anys que es va crear, una mica després que el DVB-S (que té 16 anys).

Igual que en el DVB-S, el DVB-T preveu funcionalitats com
- Accés condicional, per emetre continguts encriptats que permetin TV de pagament
- Canal de retorn (inicialment pensat per mòdem, Ethernet/ADSL) per permetre tenir una comunicació des del receptor cap a l'emissor.
- Aplicacions interactives basades en MHP, un estàndard que permet l'execució d'aplicacions Java (semblants a les dels telèfons mòbils) en el TV.

El estàndard DVB és d'aquells tipus d’estàndards que es poden complir de manera granulada. No tots els descodificadors DVB-T han de suportar totes les funcionalitats. Evidentment els primers que van sortir i els més barats no suportaven ni accés condicional, ni canal de retorn ni aplicacions MHP.

Fa dos dies les pantalles LCD de gran format no suportaven DVB-T, és lògic ja que el DVB és un estàndard europeu i molts dels productors de LCDs no ho son. Quan van introduir de manera ràpida el DVB-T, els fabricants van afegir la opció més simple un simple visualitzador de TV.

Tenint en compte que fa uns anys una TV podia durar més de 10 anys en una casa, doncs, qui es va comprar un plasma per 3000 euros fa un parell d'anys amb la mateixa filosofia (pensant que li duraria 10 anys més) ara probablement se sent enganyat.

El setembre passat la gent estava molt mosquejada amb el tema de la TDT de pagament, “Ens han forçat a canviar a la TDT i ara han inventat la TDT de pago !” sentia pel carrer. I sembla mentida que haguem llençat tants calers amb campanyes de conscienciació inútils i al final el ciutadà se senti estafat pel govern. Ja aviso que tornarà passar el mateix el dia que les cadenes adoptin massivament el MHP, tothom posarà a parir al govern per estafa continuada...


Recordeu la polèmica entre Canal Satelite Digital i Via Digital pel Multicrypt i el Simulcrypt? Doncs en el cas de la TDT de pagament estem parlant del mateix, el sistema d'accés condicional.

Tal com diu un informe de SIDSA (una empresa PRIVADA espanyola fabricant de chips) la comissió europea no va tenir prou nassos de forçar a l'adopció del Common Interface, sistema que hagués preparat tots els descodificadors per suportar la TV de pagament i hagués evitat la sensació d'estafa.

Així doncs un exemple més de les bondats de la regulació. Sota-regular a vegades és dolent pel consumidor, com bé saben els usuaris i operadors de telefonia mòbil a estats units que envegen l'intervencionisme europeu.

L'assegurança nuclear

L’altre dia en Cuní demanava Cementiri.si, Cementiri.no i li va sortir el de greanpeace dient que la pregunta havia de ser Nuclears.si, Nuclears.no, cadascú en el seu paper.
Tothom demana una certa coherència però com en tots els temes complexes sembla que és algo difícil d’aconseguir.

El tema té història. El govern hippy-flowers del ZP primer es va posar la pancarta happy-guay contra l’energia nuclear dient que tancaria Garonya, la oposició li va saltar a la jugular argumentant que la central podia aguantar molts anys més, va començar a recitar el santoral pro-nuclear i va acusar al ZP de portar el país cap a la crisis econòmica si retirava l’energia nuclear del mix energètic.

Però ara Greenpeace diu que les presses per resoldre el cementiri venen perquè el govern vol trobar una solució que permeti allargar la vida a les centrals españoles. I així d’alguna manera assumir els plantejaments pro-nuclears.

En mig d’això un poble com ascó, amb tots dos peus dins el femer nuclear li ofereixen una milionada per acceptar que el nivell de la merda li arribi als genolls. I és clar que ho volen, perquè un cop tens merda fins als turmells tan te fot que t’arribi fins als genolls. I és clar que els pobles veïns no ho volen, perquè el dia que sobreixexi el femer els perjudicats seran ells i no hauran vist un duro del tinglado. Ara bé, que el poble no té legitimitat per decidir algo que pot perjudicar a tota la comarca o a tota la regió em sembla de calaix, i a les tertúlies varies no sento cap argument que s’aguanti.


I ara venen les contradiccions d’alguns liberals, que solen defensar que el govern actuï com una dictadura, triï un emplaçament i es procedeixi per la via del “ordeno i mando”. I es clar, no es pot sostenir que la intervenció del govern és el pitjor dels mals i, al mateix temps, defensar que quan les coses costen s’ha d’anar a plorar al govern que solucioni el tinglado.

Tal com ho veig jo els lliberals haurien de defensar que les empreses nuclears paguessin el cost de l’energia nuclear. Això vol dir pagar pels emplaçaments de les centrals, els cementiris, el transport dels residus, etc. Perquè si no, fan la trampa de dir que l’energia nuclear és la més barata del món, i evidentment és fals, però lo bo és que no podem saber exactament quan costaria de veritat l’energia nuclear. Sabeu perquè ? Doncs perquè tots els països tenen una llei per la qual es demana que les centrals nuclears cobreixin els danys i perjudicis que puguin ocasionar, però només fins a un valor màxim. Si produeixen danys per sobre aquest valor no en son responsables. I això ho fan perquè si no, no hauria asseguradora al món que assegurés una central nuclear. Ho trobeu normal ? jo no. Misteriosament molts lliberals ho troben de lo més raonable.