Mesures intel·ligents per promocionar la bici

La setmana passada vaig estar un parell de dies a Gant, una preciosa ciutat a més de mitja hora en tren de Bruseles.

Vaig estar hostatjat a un hotel prop de l’estació de tren així que no vaig poder evitar recordar el que havia escrit feia uns mesos.

La ciutat està plena de gent anant en bici. Per cer, que aquests dies també vaig descubrir que la bici és el mitjà de transport energerticament més eficient.


Però tornant al tema de l'us massiu de la bici a Gant... evidentment rés d’això seria possible sense els masius aparcaments de bicicletes que en punts estratègics de la ciutat. Tot tipus d’aparcaments. Aparcaments sota els ponts, al mig de les places, en mig dels passeigs. En resum, arreu. A sota podeu veure algunos fotos que vaig fer.

Deixe-me tornar a insistir en el mateix concepte: sense parkings per bicis no hi ha bics, capito ?

Demòcrates, progresistes, mafiosos i censors

Fa uns dies, un dels líders espirituals de la progresia nacional, el professor Vicenç Navarro, va publicar un article per proclamar l'èxit de la vaga del 29-S. De fet, per la informació que m'havien enviat els sindicats dies abans, s'entenia que ell oferia la cobertura ideològica a tal acció, o que n'era un dels promotors.

En l'article el professor defensava la ideonitat de la mesura i anunciava un seguiment massiu que interpretava com un suport general als seus postulats.

Com que em semblava un anàlisis totalment equivocat, vaig decidir fer el següent comentari en el seu blog.

Sr. Navarro, estoy de acuerdo en que un mayor reparto de la riqueza nos beneficiaria a todos. Aúnque no comparto la todalidad de su análisis de la situación actual ni las medidas para solucionarla, su razonamiento me parece, eso, razonable.

Lo que no me parece razonable y lo que no logro entender es: como un intelectual puede defender el uso de la violencia y de la intimidación con el único fin de hacer una lectura interesada de lo que pasó el 29-S y adaptarlo a conveniencia para sustentar un mensaje político. La actividad MAFIOSA de los sindicatos coartó la libertad de miles de trabajadores. En esta situación no haga ninguna lectura democràtica de los hechos, por favor.

Comentari que no ha vist la llum, perquè encara està "awaiting moderation". De fet, poc després de redactar el comentari vaig adonar-me que en el blog del Sr. Navarro no hi ha cap comentari dels lectors. Ràpidament dedueixo que no és pas que no n'hi facin, sino que no en deu acceptar ni un.

Un demòcrata que justifica les actituds mafioses i la violència, un progresista que sembla no acceptar la crítica... aquestes (com deia un dia) son les contradiccions que em treuen de polleguera.

Progrés del Segle XIX

Divendres vaig fer una razzia a Madrid. Com que se m’havien bloquejat les targetes de credit en el procés de compra d’un bitllet per l’AVE per un collons de codi CIP que no coneixia, al final em vaig veure obligat a agafar el cotxe. 6 hores d’anada, 2-3 hores de reunió + dinar i 6 hores de tornada. Una ocasió excel•lent per una bona dosi de una de les meves addiccions: el Podcast. Vaig preperar-me una bona combinació Basté+Fuentes i un bon grapat de Clapers. Sembla que vaig fer curt, perquè a mig camí de tornada i després de donar la volta per n-éssima vegada a la petita colecció de “Black Eyed Peas” se m’havia acabat la teca, i vaig haver de pasar a la ràdio standard.

La fortuna va fer que l’escanner del dial es parés a Radio 4 i pogués escoltar un excelent programa anomenat “L’Observatori”.

El cas és que un dels temes que varen tractar és el dels transports públics en les ciutats. Hi havia un economista que presentava la seva recerca sobre com funciona el transport públic a ciutats Europees. Ell defensava els peatges urbans per penalitzar els usuaris del cotxe i així evitar les congestions i fomentar el transport públic. Va a tornar a dir que tots els economistes tenen molt clar que quan un bé és escas (l’espai per circular) els preus regulen el seu ús. Un argument al què li veig dos errades 1) un bon sistema de preus hauria de ser variable en funció de l’oferta i la demanda 2) l’usuari del cotxe ja està penalitzat (amb temps) quan està en un embús. Si la penalització amb temps ja és prou penalització i a més aquesta és implicitament variable a la demanda, perquè afegir un sistema inflexible i recaptatori ? em sembla una mala idea.

Però el què em va agradar molt va ser la resposta a la pregunta de la presentadora sobre què en pensava del tramvia.

La resposta va ser contundent: el tramvia és un dels pitjors sistemes de transport públic que hi poden haver. És (de llarg) el més car, és el més inflexible (no es pot adaptar fàcilment a requeriments futurs), crea una barrera física i a més no permet reutilitzar l’espai que utilitza per altres usos i en consequència causant més congestió. En cas que les vies passin per la calçada on també passen els altres vehicles (no és el cas de Barcelona) això causa accidents a motos i bicicletes. L’expert economista recomanava els autobusus. En aquest cas coincideixo totalment amb ell, llàstima que les nostres autoritats tant progressistes vulguin aplicar el progrés ... del segle XIX.

9/11

L’altre dia pensava:

Avui és onze de Setembre, l’onze de Setembre més llarg de la meva vida. No ho dic utilitzant una metáfora que evoqui la subjectivitat del pas del temps, es tracta de una dada objectiva. Quan em posava al llit per dormir feia una hora que havia començat el dia, 4 hores més tard m’he llevat per acabar de preparar tots els trastos per marxar a San Diego, a la costa oest de USA. Despres d’unes 9 hores d’avió i sense ser capaç d’adormirme arrivo a Filadelfia on m’esperen 5 hores d’espera i despres unes 7 hores més d’avio per creuar de costa a costa.

Com que a Manresa vivim a GMT+1 i a San Diego a GMT-8 hi ha una diferencia de 9 que s’afegeixen a les 24 hores del dia provocant que el meu 11 de setembre més llarg tingui 33 hores. Quan arribi agafaré el llit amb ganes.

Tot i que la TV de l’aeroport de Filadelfia no parla d’una altre cosa, i que veig varies portades fent referencia al 9/11 de 2001, tota la moguda a ran de la mesquita de la zona zero, la crema de corans, i la violència anti-musulmana; no noto cap nervisiosme especial en els meus companys de viatge. Sembla que ningú no té por de convertirse en munició terrorista.

De fet no veig moltíssima gent a l’aeroport de Filadelfia, una ciutat del tamany de Barcelona, segons el meu company de viatge. Últimament, quan parlo amb gent d’altres paisos que han visitat el nostre, els faig moltes preguntes sobre el model de vida que porten i com ens veuen a nosaltres en termes de riquesa, felicitat i coses per l’estil. Preguntes que rében amb sorpresa i una certa expressió que denota dubtes sobre la meva salut mental.

De fet el meu company, un americà amb avanpassats italians i casat amb una turca em diu que Barcelona està molt bé, que ell experimenta que tenim el mateix nivell de vida i que en algunes coses ells estan pitjor.

Em demana quines son les empreses més grosses de España, li dic Telefónica, Repsol, Santander i BBVA. Em diu que només li sona Repsol, com compadin-se de mi per no tenir grans empreses.



Em diu que em prepari a trobar molts homeless a San Diego, que sembla que per tema de temperatura (i suposo que per riquesa dels seus ciutadans homeful) s’ha convertit en un paradís dels homeless. Parlant, parlant em diu que avui està de Rodriguez perquè la seva dona està a la platja i tornarà l’endemà. “A on va a la platja?” li demano, i hem treu el mapa de US que hi ha a la revista de l’avio i em senyala algo sense nom a mig camí de Florida. Com ? Però si Filadelfia està a tocar del mar, que és que fa molt fred ara ? No és que l’aigua no ens agrada aqui. Surts del mar pringat i amb una sensació asquerosa (sembla que a consequencia de l’intens tràfic maritim). Anem a unes 6 hores en cotxe cap el sud, allà està més bé.
Quan fem l’aproximació a l’aeroport veig una planura inmensa, cap montanya a l’horitzó. Es molt pla això, no teniu masses montanyes, no ? Si, les Rocky Mountains !!!
Joder però això està al mig del continent. Bueno n’hi ha alguna més petita a algunes hores amb cotxe.

Això és Amèrica, grans empreses, grans ciutats, grans distancies, grans amburguesses, grans desequilibris... tot a l’engrós. Serà per la meva poca alçada, o perquè he interioritzat el refrany de que el pot petit té la bona configura, però jo prefereixo les coses petites.

Com diria en Llach, el meu pais és tant petit....

Finalment vaig arribar a destí i l’endemà al super vaig constatar la veritable grandesa d’aquest pais: els donuts van amb caixes de 12 !! Oh Yeah !!!

Liberals Salvatges a la Lluna?

Continuo perplex assistint a la difusió del missatge que el liberalisme salvatge ha triomfat en el món d’avui. El missatge s’estén com una taca d’oli, lentament, però amb voluntat de perdurar.

Com vaig comentar en una altre nota, jo encara no ho veig. El meu argument és que perquè això fos així el pressupost dels governs en relació al PIB dels països líders haurien d’haver anat decreixent, i en realitat han seguit una evolució creixent. El mestre em va renyar per fer anàlisis simplistes i practicar el “garlic soup discovering”.

Quan es parla d’aquests temes els liberals s’afanyen a demostrar com el socialisme ha sigut un fracàs allí on s’ha implantat. El dogma liberal és que la planificació central per part d’un estat és pitjor que la auto-planificació que es deriva de la dinàmica del lliure mercat. El cataclisme de la URSS és un bon exemple.

Està clar que USA va guanyar la partida a la URSS. La superioritat aplastant de USA es va demostrar en ser els primers de posar un home a la lluna. I allí es va acabar la cursa espacial. Una cursa que (com es veu en la següent taula) no sempre USA va liderar.



Podríem dir que la economia de mercat va guanyar la planificació central ? Doncs no, de cap manera!! Tant el govern de la URSS com el de USA van destinar quantitats astronòmiques de diners per finançar la cursa. No està molt clar de quants diners estem parlant però hi ha indicis que podrien ser al voltant de 5G$/any a USA i 4G$/any a la URSS. Per tant, en realitat estem comparant dos models de planificació per part dels respectius governs. Potser un govern va ser molt més eficient que l’altre, però no s’ha d’oblidar que el lliure mercat no hagués fet mai que USA posés un peu a la lluna a l’any 1969.

Orgull Aliè

Quan algú fa reiteradament el rídicul i sembla no ser-ne conscient, a voltes t'envaeix el què coneixem com vergonya aliena.
Avui sento just el contrari: orgull aliè. Orgull aliè del president Laporta i de molta gent que l'envolta a can Barça. M'infla d'orgull veure el Barça com a millor equip del món, despres de passar a la història amb gestes irrepetibles. M'infla d'orgull haver tingut un president amb les coses clares, però sobretot amb un afany incansable per intentar aconseguir els objectius més alts. M'infla d'orgull que el president apostés al seu dia pel noi de Sanpedor, i que el Pep s'hagi convertit en un dels millors entrenadors de la història. M'infla d'orgull que el president obrís les portes del club al Xavier Sala i Martin, i que en Xavier, un dels millors economistes del món, hagi aconseguit els millors ingresos de la història de cap club esportiu. M'infla d'orgull que el president hagi fet bandera de la seva Catalanitat de manera clara i transparent a casa nostra, però sobre tot al país germà, perquè portavem molts anys anant amb el cap cot, modulant el discurs fer no ferir a ningú, i amb jocs de paraules i ambigüitats calculades. M'infla d'orgull (i no ho dic de broma) que el president Laporta es baixés els pantalons a l'Aeroport, en una "performance" per evidenciar els ridículs, inútils i indignes controls de seguretat dels Aeroports.
No crec que el senyor Laporta ho hagi fet tot bé, i penso que alguna gent del Club ha fet algunes coses molt malament, però avui vull mostrar el meu orgull aliè per un club, per un president, per un entrenador, per un equip i per un tresorer.
Gràcies per la feina feta, gràcies per fer-me sentir orgullós d'alguna cosa d'aquest pais.

Teoria Darwiniana i Capitalisme

L’altre dia un amic virtual comentava que seguint la teoria de l’evolució Darwiniana, havia trionfat el capitalisme perquè era el sistema econòmic més resistent i totes les alternatives havien mort per manca de competitivitat.

De fet és un argument que sento sovint de la boca de persones que considero molt intel•ligents, com el propi Xavier Sala i Martin (XSiM). I és el principal argument de documentals com “Commanding Heights” .

La teoria diu que el capitalisme es basa en evitar la planificació dels mitjans de producció, aquests son gestionats de manera molt més eficients quan es deixen ens mans del mercat lliure que actua com una mà invisible segons les ensenyances d’Adam Smith. Segons aquesta filosofia, el govern només hauria d’actuar per fer complir les lleis, i assegurar la defensa i l’ordre.

Però la veritat és que jo no ho veig així. Vull dir que no veig per enlloc que hagi triomfat aquesta pràctica. Si més no, no totalment. Més aviat penso que ha triomfat la socialdemocràcia. La socialdemocràcia es basa en tenir un sistema semblant al capitalista però amb un estat molt més gruixut que asseguri la igualtat d’oportunitats i incentiva la solidaritat.

En veure la següent gràfica que descriu l’evolució de la despesa (respecte al PIB) dels governs d’Estats Units, la potència hegemònica del segle XX, queda clar que el govern no s’ha aprimat sinó tot lo contrari. No entenc en què es basen doncs, quan afirmen que ha triomfat el capitalisme. Si ho hagués fet, la gràfica seria totalment oposada.



Però no només es tracta de la mida de l’estat, si poguéssim arribar a imaginar que el cost de la seguretat és tant gran com senyala aquesta gràfica, no hi hauria problema de coherència. Perquè l’aspecte fonamental del capitalisme és que l’estat ha de deixar actuar al mercat actuar de la manera més lliure possible y no ha de tenir cap tentació d’intervenir en l’economia.

I això a mi em sembla que està molt lluny de ser així en el cas de USA (com en la resta de països capdavanters). Primer perquè l’estat intervé directament amb la política monetaria causant una alteració al mercat en molts casos possiblement injusta. Segon perquè és un pais que (igual que Europa) – i com també explica en XSiM - aplica una política de subvencions al sector agrari que acaba fent més barats els seus productes agraris estrangulant el creixement dels països del tercer mon. Tercer perqué, és veritat que les empreses són molt més actives en innovació, però el govern segeix sent el principal motor de la innovació del pais. En el meu camp de recerca les universitats americanes es foten bofetades per aconseguir el finançament de la National Science Fundation (NSF) o de la Defense Advanced Research Projects Agency (DARPA). Està clar que quan els governs detecten una area de coneixement amb un potencial de creixement futur impressionant comença una cursa ferotge suportada per finançament públic per ser els primers en desenvolupar la tecnologia que més tard explotaran les seves empreses. Per exemple, mirem l’evolució del finançament públic de la recerca en nanotecnologia hi veurem els països capdavanters a nivell mundial. Si el capitalisme hagués triomfat aquesta xifra seria zero per aquests països.


La planificació o si més no la capacitat per identificar àrees en potencial de creixement i focalitzar l’economia productiva en una determinada direcció és comú en els campions internacionals. Els meus companys alemanys que lluiten per aconseguir finançament públic per a la seva recerca saben com el govern alemany té com a prioritat número 1 la indústria del automòbil. És a dir, tenir una empresa automobilística en el consorci o estar totalment focalitzat cap a aquesta indústria augmenta significativament les possibilitats d’èxit d’una proposta de projecte quan es demanen diners al ministeri corresponent. Algú li estranya Alemanya continuï amb varis fabricants líders (Mercedes, BMW, Volkwagen/Audi/SEAT, Porsche) i a Espanya no en quedi cap.

A França passa tres quarts del mateix. El finançament de tecnologies com la nuclear, aeroespacial i la supercomputació és prioritaria. Fa pocs dies l’empresa francesa BULL (amb qui he pogut colaborar en projectes de recerca) ha anunciat la creació del superordinador més gran d’europa. Si algú ho dubtava, tot això es paga amb diner públic.

Potser és veritat que a USA hi ha molta més competència per a tot, i això és bó, fa més dinàmica i innovadora la societat. Però el finançament públic i el tamany de l’estat s’incrementa, no pas al revés. I això ens porta a la socialdemocràcia no pas al capitalisme, qui ho vol veure al revés crec que s’enganya.

Ahir (11/6/2010) a la tertúlia del món a RAC1 els tertulians coincidien a dir que és justament ara, aquest precís instant de temps que després d’haver provat i fallat estrepitosament amb les mesures keynesianes el món s’ha decidit a fer un gir de 180º, i convertir-se al capitalisme més fonamental recuperant les idees de figures com “Ronald Reagan” i “Margaret Tatcher”. És a dir, no ha trionfat el capitalisme, sino que el capitalisme és la última idea que es treuen del barret de copa els governants del món per solucionar els problemes.

Com a argument va quedar bé, però llàstima que els tertulians confonen el món amb la el pati de casa seva, i l’extrapolació sempre és perillosa. El gir del què parlen es produeix bàsicament a Europa, liderada per Alemanya que té com a objectiu #1 augmentar les seves exportacions. Significa això que el govern alemany i els governs europeus abandonaran el seu intervencionisme i es dedicaran només a garantir el compliment de les lleis seguint el dictat lliberal. És clar que no, serem més austers, reduirem les despeses supèrflues, intentarem ser més eficients i més productius a tots els nivells i intentarem fer baixar l’euro. Tot això per fer-nos més competitius als mercats internacionals i augmentar les exportacions. Però els governs tindran un paper fonamental en la direcció d’aquest procés.

Com es pot dir que ha triomfat el capitalisme i lliure mercat quan el gran triomfador, la Xina, que ha augmentat les seves exportacions al mercat internacional de manera bestial ho ha fet en gran part gracies a la manipulació del tipus de canvi per part del seu govern?

Ara estem immersos en una cursa per la competitivitat internacional, on Europa reclama augments de productivitat i austeritat. Alguns pocs visionaris (els visionaris sempre son pocs) veuen el veritable problema. En Krugman s’adona que aquesta cursa no acabarà bé si tothom vol vendre més barat, qui se suposa que comprarà?


Però el problema global a que ens enfrentem encara no l’han copçat els nostres ilustres tertulians, tant dedicats com estan a l’analisis gallinaci de l’inexistent sempre inminent sentència de l’estatut, la utòpica escissió PSC-PSOE, l’utopic futur govern sociovergent, i el desencisament del ramat electoral. El problema real és que la productivitat és molt alta i continuarà creixent, l’augment de productivitat fa perdre llocs de treball a curt termini, la perdua de llocs de treball fa perdre capacitat de compra i fa caure la demanda agregada, la caiguda de la demanda agregada força més als productors per augmentar la competitivitat i així s’entra en l’espiral d’augment de productivitat i caiguda de demanda que estem començant a viure tal com s’exposa al llibre “The Lights in the Tunnel” , llibre (gratuït en PDF) que els hi recomano a tots els tertulians de les radios catalanes.

El procés actual és d’una forta concentració de capitals a les mans de les empreses campiones multinacionals, la única opció per sortir d’aquest forat serà forçar a la redistribució de la riquesa que aquestes empreses estan concentrant. Això vol dir més impostos, més socialdemocràcia i menys capitalisme. Però el problema és que s’hauria de fer de manera (més o menys) coordinada a nivell mundial, un repte potser massa ambiciós per ser assumible ara mateix, o sigui que ens esperen temps de sang, suor i llàgrimes.