Històries constitucionals

Ara fa uns anys n’hi havia uns que l’estimaven a mort i la resta uns traïdors a la pàtria.

Per un temps van abandonar allò de "los partidos democràticos" que encabia a massa gent indesitjada, per "los partidos constitucionalistas" que deixava més clar de què estaven parlant i servia igualment per diferenciar entre bons i dolents.

La constitució es va convertir en sagrada, si és que ja no ho era prou. A mesura que s’anaven complint aniversaris del sistema democràtic que patim a aquest país, gairebé tothom ho interpretava com la culminació d’un procés suposadament modèlic anomenat transició.

Aquesta cosa sagrada, gairebé fetitxe per alguns, no es podia tocar per rés del món.



Els nacionalistes catalans insinuaven que els agradaria retocar-la per sentir-se més còmodes en un estat espanyol. Ni pensar-ho! Sacrilegi! I a més ens recordaven que això ho havien de votar TOTS els espanyols i que com que la majoria no ho volia mai tindríem més autogovern.

Algú se li acudia posar en dubte que el mandat constitucional que té l’exercit per garantir la unitat d’Espanya estava fora de lloc? Que s’ha tornat boig? Ni pensar-ho! Sacrilegi!

Durant un temps la caverna mediàtica espanyola li va agafar un atac de republicanisme sobtat i semblava que proposaven tocar la consagrada carta Magna per eliminar la casa reial. De cap manera! Això obriria un meló que havia d’estar tancat en pany i forrellat per la resta de la història.

Fins i tot semblava que la casa reial llançava globus-sonda per veure si seria possible tocar la constitució per permetre a les nenes de la casa esdevenir reines algun dia. Curiosament pensaven en les filles del nen, i no les germanes, que no deuen tenir la preparació extraordinària del nen de la casa. Però les nenes del nen tenen pocs anyets i si no està clar que el seu papi arribi mai a seure al tron reial, millor no despertar la bèstia que encara hi sortirien perdent.




Total, després de aguantar a capa i espasa verge i impol•luta durant unes dècades, va i les urgències financeres ho envien tot a fer punyetes. A fer punyetes allò que va ser fruit de “un amplio consenso donde todos cedieron algo”! A fer punyetes allò de “esto no se puede tocar sin ser referendum”!

Però la història encara resulta més curiosa si mirem les raons que han portat a aquesta reforma express. (podeu llegir el texte aqui). Es veu que el banc central europeu no té prou ganes ni diners per salvar-nos cada dos per tres comprant el deute del nostre govern com ja va fer fa uns dies. Com que cada dia ens costen més els diners que ens deixen suposo que el mateix banc central i la resta dels nostres socis seriosos veuen cada dia més probable que no els tornem els diners. Se’ns exigeixen tota mena de mesures per reduir la despesa.

Hi ha gent que ho interpreta com una victòria del neoliberalisme, s’equivoquen! Perquè si un s’ho mira una mica veurà que la medicina no només és la de reduir la despesa del govern (una mesura clàssica dels liberals que suposadament promou l’activitat econòmica privada). En el conjunt de mesures a aplicar pels països problemàtics també hi ha la pujada d’impostos, tema que hauria de remoure els estomacs liberals, perquè creuen que precisament desincentiva l’activitat econòmica. És a dir, no es tracta de què un organisme benevolent vol posar ordre a casa nostra perquè tornem a caminar pels viaranys del creixement econòmic. Això és el què voldríem nosaltres, però a ells se els hi en fot.
En realitat el què passa és volen posar ordre a casa nostra perquè el nostre govern tingui més diners per assegurar-se que tornem el què devem, perquè si no tornem el què devem fem un forat als comptes dels nostres veïns i els què tenen un problema passen a ser ells.

El topall del dèficit anual és una excusa, una declaració d’intencions que és paper mullat, perquè no entra en vigor fins a 2020. En Graupera s’equivoca escrivint a la Vanguardia que es prohibeix el Keynesianisme perque la limitació del dèficit s’elimina en situacions de crisis, cosa totalment coherent amb aquesta escola. Segurament no va llegir prou bé el punt 4 de la reforma

Los límites de déficit estructural y de volumen de deuda pública sólo podrán superarse en caso de catástrofes naturales, recesión económica o situaciones de emergencia extraordinaria que escapen al control del Estado y perjudiquen considerablemente la situación financiera o la sostenibilidad económica o social del Estado, apreciadas por la mayoría absoluta de los miembros del Congreso de los Diputados.

On queda cristalinament clar perquè s’ha fet aquesta reforma express és en el punt 3

Los créditos para satisfacer los intereses y el capital de la deuda pública de las Administraciones se entenderán siempre incluidos en el estado de gastos de sus presupuestos y su pago gozará de prioridad absoluta. Estos créditos no podrán ser objeto de enmienda o modificación, mientras se ajusten a las condiciones de la Ley de emisión.

Un amic virtual ho sintetitzaba extraodinariament bé quan deia:

A partir d’ara serà més segur que jo cobri els bons que vaig comprar de la Generalitat que no pas que un funcionari cobri la seva nòmina.

No es pot explicar més bé amb menys paraules.

En resum, quan els senyors a qui devem diners els hi puja la mosca al nas i ens amenacen d’abandonar el seu tracte paternalista, allò que era intocable resulta que ho deixa de ser. A algú se li ha acudit que aquest pot ser el camí més fàcil per aconseguir la independència?

Es busca

L’atac més greu que ha patit la nostra democràcia des del 23F ja és història. Van ser exactament 2 dies de potència informativa. Després, a oblidar-ho tot ràpidament. Qui se’n recorda ja del delinqüent més buscat del país que haurà de fer front a les despeses astronòmiques d’una gavardina malmesa. Eing ?? Ahh ! que la Tura diu que era de rebaixes... bé és igual, però diu que li tenia un carinyu especial... ( veure video ).

Doncs jo no oblido, digueu-me rancorós! Hem de capturar aquest individuu i que pagui el què toca.

És ben curiós que no sortissin les imatges de l’agressió per les TV més importants. Potser perquè son massa poc ... ummm, agressives ??



Creuem els dits, i esperem que la nostra democràcia en pateixi molts més d’atacs. Tants com calgui fins que deixi de fer falta tapar-se tant el nas.

La solució

Diguem-ho sense embuts, el nostre sistema democràtic és una autèntica merda. Els problemes fonamentals son la pèrdua de poder del ciutadà després d’escollir al seus representants i els incentius perversos de la classe política. Hem d'aniquilar el sistema. La pregunta és: quina alternativa tenim ?


La solució: un mix entre democràcia representativa i democràcia directa. M’explico.

En el sistema que defenso jo trio un representant. Aquest representant forma part d’un partit polític amb un ideari determinat i dedica el seus temps a explicar i justificar a la població les decisions que ell defensa. En qualsevol moment puc canviar la persona que em representa, i ho puc fer tantes vegades com vulgui. Evidentment això crea un incentiu positiu en el representant per intentar representar-me el millor possible, ja que sinó perd el meu suport.

Jo tinc un representant perquè no estic capacitat, ni motivat, ni tinc temps per entendre totes les implicacions de les votacions que es duent a terme en un parlament. Però a voltes em veig capacitat i motivat per fer-ho i reclamo el meu dret a fer-ho directament sense cap mena d’intermediari.

Quant val el meu vot ? doncs si apliquem un sistema sense ponderacions territorials 1 persona = 1 vot. Si fem servir ponderacions territorials podria valer 1.1 o 0.9, per exemple depenen si jo visc en una àrea més o menys poblada del país.

Quant val el vot d’un representant ? doncs el número de persones que l’hagin triat com a representats seus i que no hagin exercit el seu dret a vot directament. Si el diputat A em representa a mi i a 999 persones més, el dia que cap d’aquests representats vota directament el vot del diputat A val 1001 vots. El dia que jo voto directament i la resta de representats no ho fan el seu vot val 1000 vots. El dia que tots els representats voten directament, el vot del diputat val 1.

Quan explico aquest sistema generalment la gent em diu dues coses:

1) això és super-complicat d’aplicar per qüestions tècniques

lo qual només es pot defensar des del desconeixement absolut de l’estat de la tècnica en relació al vot electrònic a través de Internet. És més, una empresa de casa nostra, SCYTL (spin-off de la UAB) és pionera a nivell mundial en aquesta tecnologia.


2) això és injust perquè crearia dues classes socials, els analfabets digitals que poden participar en la democràcia i els que no

quan en realitat la gràcia és que no s’exclou ningú del sistema democràtic, perquè els analfabets digitals triarien el seu representant pels mitjans convencionals actuals. Qui vol participar directament, pot fer-ho.

Val a dir que no invento rés. El concepte de democràcia directa digital no és nou.
http://en.wikipedia.org/wiki/E-democracy

Malgrat un sospitós black-out informatiu JA EXISTEIXEN A ESPANYA diversos partits que defensen coses semblants a les que proposo.
i
a nivell de recerca, fa temps que existeixen revistes i congressos exclusivament sobre aquests temes




Podem sortir d’aquest femer, podem evitar que se'ns continuin pixant a la cara, només ens ho hem de proposar.

How to use mercurial in cygwin from Netbeans

I recently wanted to download and use a project from Kenai and import it in my Netbeans IDE. I like to use cygwin to run Linux-like command line applications, and mercurial falls in this category for me.

So I installed mercurial in my cygwin environment following the steps explained in
http://www.saltycrane.com/blog/2008/04/how-to-install-mercurial-10-on-cygwin/

Then I went to my Netbeans to instruct him to use the hg application which can be found in /bin after installation. The bad news is that hg is a python script which netbeans is not able to run. It looks like it expects some executable.

So I decided to satisfy him with a very simple wrapping executable which I initially called hg_wrapper.c

The task was not so straightforward. First (looking at the code below) I realized that netbeans waits for a file called hg, so my created executable should be renamed as hg.exe.

public Boolean isExecPathValid(String name) {
        if (name.length() == 0) return true;
        File file = new File(name, "hg"); // NOI18N
        // I would like to call canExecute but that requires Java SE 6.
        return file.exists() && file.isFile();
    }

From http://www.koders.com/java/fid7AA93D1A65E57A25677056ED70F7C575E173CE38.aspx?s=PostTask

Then I realized that my netbeans is passing Windows style paths as arguments to the hg application, and this causes the cygwin script to crash. So I did include some simple Windows path detection and conversion into the cygwin path format.

The final code is below.

hg_wrapper.c

// Copyright 2011 David Castells i Rufas (david.castells@uab.es)
#include 
#include 
#include 

char* windowsToCygwinPath(char* path)
{  
 int len;
 int i, j;
 
 if (strchr(path, '\\') == NULL)
  // no windows path, so ignore
  return path;
  
 len = strlen(path);
  
 // ignore deallocation, this creates a mem leak, but since this is
 // a short lived application it will be freed at exit soon, so 
 // why bother ?
 char* ret = malloc(10+len*2);
 
 ret[0] = 0;
 
 strcpy(ret, "/cygdrive/");
 j = strlen(ret);
 
 for (i=0; i < len; i++)
 {
  if (path[i] == ':')
   continue;
  
  if (path[i] == '\\')
   ret[j++] = '/';
  else
   ret[j++] = path[i];
 }
 
 ret[j] = 0;
 
 return ret;
}
 
int main(int argc, char* args[])
{
 char* newArgs[50];
 int i;
 
 newArgs[0] = "c:\\cygwin\\bin\\python.exe";
// for testing purposes
// newArgs[0] = "c:\\cygwin\\bin\\echo.exe";
 newArgs[1] = "/bin/hg";
 
 for (i=0; i < argc-1; i++)
 {
  newArgs[2+i] = windowsToCygwinPath(args[i+1]);
 }
 
 newArgs[2+i] = 0;
 
 execv(newArgs[0], newArgs);
}

I compiled it in a bash console with
>gcc-3 -mno-cygwin hg_wrapper.c -o hg.exe

And then I copied it in /bin directory
>cp hg.exe /bin/hg.exe

Finally I configured Netbeans as follows to use it.



Voila ! It works.

Molestadors Professionals

Deia Woody Allen que a la gent que reparteix papers de propaganda pel carrer sempre se’ls ha d’agafar els papers, ni que sigui per llençar-los a la propera paparera. D’aquesta manera ells cobren igual, acaben la feina abans i deixen de molestar abans també.

La veritat és que, en conèixer la seva reflexió, la vaig trobar tant lloable que he intentat seguir el seu exemple sempre que n’he tingut ocasió. Així doncs ara agafo sempre els papers que em donen i els llenço (a vegades descaradament) a la paperera més pròxima. Però en el meu esperit de perfeccionament i penitència, he intentat extendre el raonament a altres àmbits. Per exemple, quan les amables operadores Telefòniques truquen a casa meva, mai els penjo el telèfon, sempre els deixo que expliquin amb el màxim detall la seva oferta. A vegades simulo problemes en la línea o dilato en excés les meves respostes a fi i efecte d’allargar el màxim la nostra conversa. Quan després d’uns minuts arriba el moment de preguntar-me si estic interessat en la oferta, li dic que no. A vegades penja enutjada, a vegades em demana explicacions de perquè soc tant burro de no voler la fantàstica oferta, a lo que jo responc que no contracto rés per telèfon per principis, que em doni l’adreça d’una botiga on poder comprar el producte i ja hi aniré. Penso que actuant així potser no beneficio l’operadora, però com més minuts estigui amb mi menys minuts estarà molestant altres usuaris, i d’aquesta manera faig la meva petita contribució a fer aquest sistema de marketing invasiu més econòmicament insostenible.

La majoria de gent (la meva familia inclosa) pensa que actuar així és una pèrdua de temps, jo en canvi miro de convertir aquest temps invertit en els molestadors professionals (crec que a la business card d’aquesta gent hi hauria d’aparèixer molestador com a títol) en una estona de diversió. I trobar incongruències en el discurs d’algú em diverteix i satisfà enormement.

És per això que els meus molestadors favorits són els molestadors religiosos, lluny de tancar-los la porta intento parlar tanta estona com puc amb ells, forgant en el seu discurs i fent-los caure en arguments estupids dels quals no saben sortir-ne.

Recordo que m’ho vaig passar molt bé amb les últimes senyores grans que em van visitar per vendre’m la seva religió. Val a dir que em faig el tonto (si, un nivell més és possible!)... perquè com més tonto ets més opció veuen a captar-te. No van saber explicar-me perquè es negaven a les transfusions de sang, però el zénit de la conversa va ser quan els hi vaig demanar “pero así, los moros, son buenos o malos?”. No sabien què dir, van començar amb paraules suaus però van acabar destapant actituds xenòfogues de lo més radicals. Van acabar marxant, com sempre em passa, per voluntat pròpia... quina llàstima.

Però l’episodi que recordo amb més “carinyo” és de fa molts anys, quan encara vivia a casa els meus pares. Van venir a casa dos senyors vestits amb tratjo i corbata, molt amables, i van començar a disparar els seus arguments sobre l’obra de Déu. En un moment de la conversa un d’ells obre un llibre i tot ensenyant una imatge de l’univers diu
-“has visto que belleza, tu crees que esto es fruto de el azar? No puede ser, hay una mente superior que debe haber creado todo esto!”



- “Espera un momento” li vaig dir, i vaig correr al pis de d’alt per anar a buscar un dels llibres que llegia en aquella época. No trobaba el llibre, i vaig tardar força estona a baixar, però ells van aguantar estoicament sota el llindar de la porta d’entrada.

En baixar vaig obrir el llibre i li vaig ensenyar un dibuix bellíssim i li pregunto
- “A que és bello?”
- “Si, mucho”
- “Sabes quien lo ha dibujado?”
- “No”
- “Z_n+1 = Z_n²+c”
- “que?”
- “Si, esta fórmula matemàtica de aqui. Si iteras esta formula varias veces desplazando el punto c por el plano complejo obtienes esta bonita imagen. No hay ninguna inteligencia superior que lo haya dibujado”
- “mmm....bueno...pero el universo es diferente”
- “las leyes mas simples de la física podrian acabar generando la belleza del universo igual que esta formula que te he enseñado”
- “bueno.... ya veo que Dios no te interesa, adiós!”
- eeerrrr.....



Feu-vos un favor, el proper cop que trobeu un molestador professional, penseu que esteu davant d'una oportunitat per passar una bona estona.

El timo de la productivitat

Els Espanyols son uns ganduls. Els catalans, com a subgrup del grup anterior (de moment) també. En canvi els alemanys son molt treballadors i supereficients.

Això ho sap tothom.

Una de les coses que habitualment em diuen els estrangers amb qui treballo és que els espanyols fem migdiada. Fa uns dies un company danés no m’ho preguntava, sino que directament ho afirmava amb rotunditat. No és pas estrany, en multitud projectes o conferencies internacionals et diuen el mateix. Una mostra més que la nostra vagancia és vox-populi a Europa.

Per cert, que com explica el John Medina a Brain Rules fer la midgiada (que habitualment no la fem) augmentaria substancialment la nostra productivitat.

La sabiduria popular ens diu que per fer la feina que un alemany fa en un dia nosaltres en necessitem dos. És curiós perquè els cops que he estat a alemanya tampoc ha estat tant evident per a mi aquesta superioritat en la productivitat.

I això s’hauria de veure en els números. Si anem a Eurostat podem treure unes fantàstiques gràfiques com les seguents.




I de fet, la sabiduria popular s’equivoca una vegada més perquè l’alemany és gairabé igual de productiu que nosaltres i nosaltres hem superat la mitja europea en PIB per treballador. Els que son unes màquines son els luxemburguesos i els noruegs.
Heu sentit mai posar-los com a exemples d’eficiencia ? jo no.

Com es mesura la productivitat ? Hi ha dues mesures habituals. La productivitat per hora treballada (= PIB / número hores treballades totals) i la productivitat per treballador (=PIB / treballador).

Com es pot fer creixer la productivitat ? doncs evidenment fent creixer el PIB. Però també fent disminuir el número de hores treballades o treballadors per fer la mateixa feina.

Per mi lo interessant és mirar-ho a nivell d’empresa. Qui és el què normalment aporta la productivitat ? En una empresa industrial, per exemple, qui és més determinant? El gerent i el comercial o el treballador del taller ?

Per mi, el gerent i el comercial, sense cap mena de dubte. El treballador pot estar més o menys qualificat però la quantitat de treball que fot fer per hora treballada no sol variar massa. En canvi la introducció de maquinaria que porti a un grau superior de productivitat depèn de l’estratègia de direcció. Com també en depèn la decisió de triar quin producte es pot fabricar i quina quantitat de valor afegit és capaç de crear. Però també és importantissim el comercial, si ell no col•loca els productes, tota la feina del treballador del taller perd valor.

No és que vulgui defensar la classe obrera, ni molt menys, només vull dir que la productivitat del país no depèn tant com ens fan creure del número de cafès que fem al dia.

Economia, Medicina i prediccions

Alguns economistes defensen la idea que no poden, ni podran mai fer prediccions. Davant del què jo considero una renuncia a contribuir a la ciència, la missió de la qual precisament és crear models que ens permetin predir el futur, en ocasions posen els metges com a exemple de científics que no poden fer prediccions. Igual que un metge no et diu quan tindràs un atac de cor, un economista no et pot dir quan hi haurà una crisis.

L’argument em sembla demagògic. Primer perquè la majoria d’economistes, igual que la majoria del científics, creen i usen models per fer prediccions. En qualsevol llibre de economia, com per exemple en aquesta obra mestra de la macroeconomia, hi ha models matemàtics que serveixen - endevineu per què? - per predir el futur. Per si hi ha algun dubte podeu comptar les aparicions de les paraules “predict”, “predicts”, “predicted”, “prediction” i “future”. En aquest llibre surten 13, 24, 23, 19 i 73 vegades respectivament.

Un dels pilars de l’economia, la llei de la oferta i la demanda diu (segons wikipedia).

...aquest model prediu que en un mercat competitiu el preu final serà aquell per mitjà del qual s'obtingui l'equilibri entre la quantitat de producte demanat pels consumidors i oferta pels venedors...

Quan es parla d’equilibri vol dir que se suposa que durant un temps els preus aniran variant fins arribar a aquest punt d’equilibri. No hi ha cap mena de dubte doncs, que es tracte d’una predicció de quin preu tindrà un bé en el futur, en funció d’unes variables que potser tenim la sort de conèixer (la oferta i la demanda).

En segon terme, no és veritat que la medicina no faci prediccions. Abans de néixer el metge ja intenta predir amb exactitud el dia que ho farem. I els metges fan screenings per predir les possibles malformacions dels nounats. Els avenços en genètica i la seqüenciació del genoma ens permetran predir molt millor la predisposició a patir alguns tipus de malalties. Endevineu perquè ens administren fàrmacs per curar malalties? Perquè a partir d’una diagnosi tenen un model que prediu quin efecte farà aquell fàrmac en el nostre organisme. Si, és molt complex. El diagnòstic poc fallar, i potser aquell fàrmac no té l’afecte esperat en el nostre organisme. Recordeu que els fàrmacs s’aproven amb estudis estadístics després d’observar els efectes que tenen en la població. Fer prediccions sobre models probabilístics dona evidentment probabilitats d’esdeveniments, mai certeses absolutes.

Però els metges tenen models, intenten entendre els processos biològics que causen les malalties, i si els arriben a entendre prou bé poden preveure molt bé què passarà en moltes ocasions i intentar evitar-ho. En el cas de l’atac de cor, els metges saben que el cor bombeja malament (o deixa de fer-ho) quan es moren les cèl•lules del múscul (miocardi). Normalment les cèl•lules es moren per falta d’oxigen. I la falta d’oxigen pot ser deguda al bloqueig de les arteries que porten la sang. El bloqueig en les arteries pot ser produït per la formació de plaques causades per massa colesterol en sang segons uns primers estudis. Però ara que s’ha muntat una gegantina industria de fàrmacs i aliments funcionals per reduir-lo pot ser que s’acabi demostrant que
el veritable causant de la formació de plaques son els nivells de sucre i insulina a la sang. I sembla que aquests nivells s’alteren força en condicions d’estrès.


Sigui un o l’altre, el metge ens suggereix que controlem aquests nivells perquè, si els sobrepassem, el seu model predictiu li diu que podem acabar tenint un atac de cor.
Un atac de cor, doncs, és el resultat d’un complex amb múltiples passos. Per evitar-lo en el futur podríem atacar diferents punts del procés. Podríem tenir un nano-robot que ens anés monitoritzant l’estat de les nostres artèries i venes i eliminant les plaques que s’hi formessin. Podríem tenir un sensor que ens monitoritzés contínuament els nivells de colesterol, insulina i sucre i en detectar uns nivells massa elevats durant massa temps ens obligués a prendre mesures correctores. O potser podríem promocionar un model de vida menys estressant...


En tot cas els metges continuen treballant per elaborar millors models que els permetin evitar el què ara sembla un esdeveniment totalment atzarós.

Així doncs, demano als economistes “negacionistes” més models predictius, ni que siguin probabilístics, menys insults als què con comparteixen les seves hipòtesis, i un esperit més constructiu. En resum, més ciència.