Racistes del Valor Afegit

Fa uns dies vaig fer una mica (no ens passessim) de neteja del meu lloc de treball i entre la pila de papers vaig treure un informe del Observatori de Mercats Exteriors del CIDEM del 2008 molt interessant. Quan me'l van donar ni me'l vaig mirar. I aquest cop, donada la meva creixent afició per l'economia política no em vaig poder estar de fullejar-lo...

Recordareu infinitat de crides per totes les autoritats polítiques a què l'economia del nostre país s'ha de basar en el valor afegit perquè la competència en preu la guanyen els Xinos, que cobren molt poc. Aquest missatge no és de fa dos dies, fa anys que ens venent repetint això. Hem de aportar més valor als productes que fabriquem, perquè els nostres productes tindran més qualitat, i així podrem vendre més car als mercats internacionals. Ras i curt: hem de treballar millor, i fer millors productes. Ja ho deia en Pujol, "la feina mal feta no té futur, la feina ben feta no té fronteres". I això, tothom hi està d'acord, passa pel I+D+i.

El què potser no van preveure les autoritats és que el nostre enriquiment artificial dels últims anys, el missatge matxacón que les economies emergents només competien amb nosaltres per les feines de poca qualificació i les polítiques happy-flowers que es basen en dir que viure a la desllumbrant Barcelona és un reclam que capta tot el talent internacional han fet molt de mal en el pensament de molta gent que han integrat un missatge clarament racista: els Xinos són una raça inferior mancada de creativitat i intel·ligència, nosaltres som creatius i intel·ligents.

Què voleu que us digui? jo no li veig, la diferencia. Hi haurà de tot, com a tot arreu.

L'any 2005 vaig llegir el següent article.



Em va cridar tant l'atenció que me'l vaig guardar, tenia la impressió que allò era molt significatiu del què havia de passar en el futur, i així ha sigut.

Mentres tant aqui se sentien missatges que encara avui perduren "China serà la fàbrica del món..." - deien - "...però nosaltres serem els enginyers !!".

Mentres joves chinesos paraven pel carrer a executius occidentals per preguntar què havien de fer per guanyar diners, aquí tothom es queixava duna crisis de vocacions emprenedores i d'un estrany allau de vocacions de servei públic en format funcionarial.

Però pensem una mica en termes econòmics sobre el missatge racista del valor afegit.

La creació de riquesa sol ser expressada com una funció matemàtica relacionada amb la quantitat de capital, la quantitat de treballadors i el nivell de tecnificació i automatització.

La tecnificació i l'automatització augmenten la productivitat perquè fan que feines que es feien amb persones passin a fer-se amb màquines de manera més eficient, i es crea molta més riquesa amb el mateix número de treballadors. Però una conseqüència obvia és que les feines que poden ser automatitzades ho seran i, encara que donin molts beneficis a un petit grup de gent, acabaran donant feina a molt poca gent. Com ja ha passat en la majoria de l'agricultura i està passant en molta indústria.

Paradoxalment si el cost de la mà d'obra és irrellevant llavors potser passa a ser més important el cost del transport i acaba fent de Xina un productor massa llunyà i per tant un competidor més feble justament amb coses de "poc" valor afegit.

Tot i així, si el què volem és donar feina a molta gent hem de dedicar-nos a coses que no es puguin automatitzar. Coses com la medicina, el periodisme, el disseny, l'art, l'esport, el turisme, l'educació o la recerca. I és en aquestes coses que tindrem la competència més ferotge dels productors amb una mà d'obra més barata. I aquí la distància i les diferencies culturals juguen un paper important. Jo no aniré al metge a Xina a curar-me una grip, ni llegiré un diari d'allí durant l'esmorzar, però potser compro roba dissenyada per un Xino, i les properes olimpíades segur que veuré més Xinos que Espanyols pujant al podi.

Una multinacional que vol muntar un centre de recerca amb 1000 investigadors, a on li sortirà més barat? A Xina, evidentment. Tot i aquesta evidència sembla que ningú ho vulgui entendre, la recerca és molt intensiva en mà d'obra i els Xinos estan tant o més qualificats que nosaltres.

A part, la seva dictadura és molt més eficient que el nostre miratge de democràcia quan ha d'executar un pla d'intervenció en l'economia. Quan decideix que s'ha de potenciar la indústria o la recerca en una determinada direcció no té vergonya, ni té complexos....

Tornant al principi, a l'informe del CIDEM, mireu quins eren les principals regions més innovadores del món al 2008. Fixeu-vos la quantitat de regions Asiàtiques que hi ha. Hi veieu algun lloc que estigui a prop de casa nostra ?

No hase falta desir nada mas... obriu els ulls, i no em sigueu racistes !!!!

Estem fatal, per tant anem molt bé

El pensament general que percebo en aquest país és que la crisis ens ha portat a un situació molt dolenta i cada dia que passa sembla més encertat el títol del llibre del Santiago Niño Becerra: "El crash del 2010". Per mi, un aprenentatge d'aquesta situació és la constatació que la manca d'ètica i la hipocresia està generalitzada.

No ho dic tant per l'origen de la crísis: uns productes financers dubtosos que han fet esclatar la bombolla de l'hiper-credit mundial atribuits a la manca d'ética del sector financer, sinó per l'anàlisi i cerca de solucions per part de la classe política i la gent en general.

L'anàlisis dels governs socialistes és: la cosa està fatal, injectem diners per mantenir el consum i subsidiem si és necessari fins que tot torni a ser com abans. L'analisis dels governs liberals és: la cosa està fatal, augmentem la productivitat i fem el que calgui per augmentar les exportacions.

Potser és la meva condició d'ateu-cristià em fa veure les coses d'una manera diferent. La moral cristiana crítica les desigualtats entre els homes i promociona que el ric ajudi al pobre perquè deixi de ser pobre. Els sindicats d'això en diuen justícia social.

El problema ve quan posem fronteres a la justícia social, la hipocresia floreix. La cosa no està fatal, al món hi havia milions de pobres que han deixat de ser tant pobres.

Fa unes dècades nosaltres vivíem tranquil·lament. Teníem unes grans reserves de pobres en països miserables, corruptes o comunistes. Excuses que ens servien per no acceptar-los en els nostres mercats. Els seus països no ens tocaven els nassos perquè no exportaven massa i podíem anar agafant pobres de manera continua per mantenir el creixement demogràfic i trobar treballadors barats per feines no desitjades. Per calmar la nostra angoixa ètica prometíem que els hi donaríem el 0.7%, fèiem ONGs i apadrinàvem nens. Almoines, al cap i a la fi.

Cau el mur de Berlin, China decideix ser menys comunista, tothom es frega les mans pensant que els 1300 milions de Chinos es tornaran bojos per comprar tot lo que té el món desenvolupat i tenim poques excuses per apartar-los del nostre món. Però China comença a fabricar i a exportar de valent posant-se al nivell exportador de US i inevitablement es converteix en un competidor directe i a l'imaginari colectiu el simpàtic chino passa a ser el puto chino, una maquina de treballar monstruosa sense sentiments amb l'únic objectiu d'arruïnar-nos.

Exportacions de US i China

És evident que hi ha un diferencial entre la nostra riquesa i la seva que podem mesurar en el PIB per càpita. El PIB per càpita indica la riquesa que genera una persona al país, però també ens pot servir com indicador indirecte del cost de la mà d'obra. Nosaltres tenim un PIB per càpita 17 vegades superior al de China (26K$ contra 1,5K$). No cal ser un crack per adonar-se que hi haurà un trasvàs o bé d'empreses (deslocalització), o bé de treballadors (immigració) o bé de sous per equilibrar aquesta situació.

Les dues primeres ja fa anys que venen passant, és inevitable que també passi la tercera. Alerta, que això no significa que els Chinos cobrin més i nosaltres ens quedem igual. Això vol dir que ens hem d'equilibrar, ells cobraran més i nosaltres menys. Quan menys ? si el món fos just i tots tendíssim a la mitjana doncs: uns 4,5K€/any. Que em surten d'agafar el PIB d'espanya (26K$), el PIB mig del planeta (6K$), el salari mig d'Espanya (19K€) i fer una regla de 3. Curiosament aquesta xifra coincideix bastant amb el sou de subsistència que s'ha inventat en ZP i que ja pronosticava el visionari Niño Becerra.

PIB per càpita de Espanya i China

Però si ens pregunten si estem disposats a cobrar 4,5K€/any en favor de la justícia social tothom respon: que se'n vagin pendre pel cul el Chinos, jo vull els 26K€/any. I els primers que diuen això són els abanderats com a defensors dels pobres: comunistes, socialistes i sobre tot sindicats. Quina hipocresia !!

Malgrat els esforços pels governs del primer món (de tots els colors) per vendre'ns la moto que tornarem a ser rics, dubto molt que sigui així. Era molt injusta la situació de desigualtat mundial i sembla que aquesta crisis ens posarà al lloc que ens toca, és a dir més avall. Com diria el capellà:

És realment just i necessari,
és el nostre deure i la nostra salvació,...

Contradiccions

Quan algú m'intenta convèncer de coses totalment oposades a les seves teòriques creences em poso molt nerviós. M'entra un no sé què, i em venen unes ganes boges de reviure al José Luís Lopez Vazquez en una de les seves histèriques interpretacions.

Un dels últims atacs més seriós d'aquest estil el vaig tenir a finals de l'any passat en escoltar al president Montilla fent una crida al consum. No m'ho podia creure !! Qui feia dos dies criticava la societat consumista i desemmascarava la cobdícia dels neoliberals salvatges, ara reclamava que deixés d'estalviar i em llancés a consumir per mantenir els beneficis dels dimonis neoliberals. Aarrggghhhh !!

No és una qüestió de ideologia, és una qüestió de coherència.

Em passa el mateix quan escolto a un liberal intentant argumentar que la fusió de les caixes d'estalvis no és només necessària sinó que beneficiosa pel consumidor. M'intenten convèncer què una caixa "forta" és millor perquè podrà optimitzar els seus recursos (eufemisme per dir: tancar oficines i despatxar treballadors) i això farà augmentar el benefici i li permetrà competir millor. Que, a base de fusions, es creï un oligopoli i desaparegui la competència pot ser bo per les caixes, que deuen estar maquinant més comissions, però mai pel consumidor, aquesta és una de les bases de l'economia de mercat. Aarrggghhhh !!


Ara, la repanotxa és sentir dir a l'esglesia que la homosexualitat d'alguns dels seus membres i fins i tot els casos de pederàstia són qüestions internes que no haurien de transcendir al debat públic.(d'exemples n'hi per parar un tren). Però com es pot tenir la barra de fotre's a casa de la gent a dir lo que està bé i lo que no està bé, a exigir lo que has de fer i lo que no has de fer, i després fer la viu-viu quan t'ho reclamen a tu. Si l'homosexualitat és detestable per l'esglesia han de fer fora del magisteri a tots els seus membres homosexuals, i punt. Aarrggghhhh !!



Lo dels demòcrates que prohibeixen la democràcia (llegeixis referendums) em porta a un estadi superior a l'anterior i més semblant a les convulsions de la nena de l'exorcista.
grrrrrrrrruuuuuuuuuhhhhhhiiiiiiiiiiaaaaaarrggghhhh!!
Una raó més per dinamitar aquesta merda de democràcia que tenim.

Vaig a prendre'm la pastilla, que això no es pot aguantar !!

Economistes Futuròlegs

Sempre m’ha fet molta gràcia la frase del físic Niels Bohr “predir és molt difícil, sobre tot predir el futur” (Prediction is very difficult, especially about the future). L’entropia és la variable que defineix la complexitat del sistemes, i per la segona llei de la termodinàmica sempre va en augment. Per tant no és només que hi ha molts estats futurs possibles, sinó que a més l’estat futur és més complex que el present.

El que em diverteix més és que els economistes hi hagin trobat un leitmotiv fantàstic per justificar la poca utilitat de les lleis que la seva ciència proposa. Les ciències bàsiques es basen en analitzar les regularitats que es produeixen per poder extreure i descriure les relacions causa/efecte (la repetida caiguda dels objectes cap a terra li serviren a Newton per deduir la llei de la gravitació universal) o en proposar elegants lleis matemàtiques de caracter fonamental (com les de Einstein) que potser donen resposta a preguntes que no s’havien fet.

El problema rau en que l’economia és una ciència social, i com a tal es dedica a estudiar l’activitat humana, que és força impredectible. El meu admirat Xavier Sala i Martin diu sovint que l’economista és com un metge, que t’ajuda a curar-te quan estàs malalt però no té cap certesa de què et passarà en el futur. Potser té raó perquè la utilització del métodes científics per la majoria de metges que he conegut és força barruera. Però em penso que l’economista és encara pitjor. Seguint el símil del metge, pots trobar metges que t’aconsellin vies diferents per curar-te, fins i tot que et proposin coses com la homeopatia, la medicina natural i altres variants pocs habituals. Però és difícil que dos metges et propossin vies totalment oposades i un dels dos no acabi quedant en evidència. En canvi en economía això no és cap problema. Tenim explicacions contradictories sobre el mateix efecte i un grapat de mesures curatives igualment contradictories i tothom ho troba del tot normal.

Fa 80 anys varem tenir una gran depressió i els economistes encara no s’han posat d’acord per identificar ni les causes ni les mesures que ens van ajudar a sortir d’aquella crisis (http://en.wikipedia.org/wiki/Great_Depression). Els keynesians defensen que la despesa publica va ser el remei, molts altres diuen que va ser l’abandonament del patró or que va permetre passar del sobre-crèdit a l’hiper-crèdit actual. Però els liberals de l’escola austríaca creuen que això va ser un error descomunal i que hem de tornar al patró or com més aviat millor. Com veieu, interpretacions de tots colors, i tot això tenint 80 anys per estudiar-s’ho amb profunditat.

No és d’estranyar doncs que ara els economistes no es posin d’acord amb el perquè de l’actual crisis però sobretot en com sortir-se’n. Fins ara, majoritàriament s’ha tornat al model keynesià d’abocar diner públic a cabassos. Hi ha qui diu que és el camí, hi ha qui diu que només s’agreuja la situació, hi ha qui diu que ho ha d’arreglar China important més i exportant menys, hi ha qui diu que no s’ha de fer rés. De moment aquesta dèbil ciència no ha aportat una resposta clara.

No falten exemples de dilemes eterns en aquesta ciència. Una gran majoria d’economistes consideren que hem de perseguir el creixement econòmic, poquets just lo contrari: el decreixement. Els liberals diuen que per anar bé hem de tenir molt poc estat, i si hi és poc intervencionista, altres defensen estats forts amb economies dirigides. Alguns (com Malthus) creuen que hi ha límits al creixement econòmic per la limitació dels recursos del nostre planeta, altres que aquests límits tendeixen a infinit gràcies a la capacitat d’innovació tecnològica humana.

En fi, un grapat de conjectures i hipòtesis paracientífiques que a voltes obliden la naturalesa impredectible del comportament humà i la impossibilitat d’utilitzar el mètode científic. Per seguir el mètode científic l’economía necessitaria la màquina del temps que li permetés repetir la mateixa història una vegada i una altre fins trobar les accions que porten a una situació optima. Però aqui l’economia té un altre problema: com es determina quan bona és una situació? I aquí l'economia topa amb l’ètica. I què fa per esquivar el problema? utilitzar mètriques indirectes (i potser equivocades) per comparar diferents models.

Malgrat donar tant poques respostes, necessitem alguna ciència que es dediqui a mesurar la infelicitat que hi ha al nostre planeta i a trobar mètodes per reduir-la. Aquesta setmana celebraven un congrés internacional d'economia (EEA-ESEM'09) a la meva facultat i he tingut l'alegria de trobar com a mínim un parell de papers que tenien la paraula felicitat al títol. Espero que més economistes segueixin l'exemple.

La petita estaca

Fa unes setmanes vaig escoltar algun savi (sense ironies) comentant un conte de Jorge Bucay que parla sobre un elefant de circ. Els propietaris de l'animal el mantenien lligat a una estaca d'un metre clavada a terra. Resultava sorprenent com l'animal no s'escapava tot i que resultava obvi que podia arrancar-la d'una batzegada. Era la mateixa estaca a la que el lligaven quan era petit. Prou que va provar-ho, llavors, de desfer-se'n, però no va poder. Va acabar exhaust i amb un record gravat per sempre més: no em puc desfer de l'estaca i provar-ho només em portarà dolor i frustració.

No sé si en Lluís Llach es va inspirar en el mateix conte, però penso que és un conte magnífic que il·lustra la paradoxa dels nostres dies. Estem clavats a milers d'estaques imaginaries. Ja no som capaços de canviar una roda d'un cotxe, de deshosar un animal, de canviar una aixeta, de construir una casa, de cosir una ferida, ni de tantes coses més.

I per què hem arribat fins aquí? Doncs per temes econòmics. Adam Smith, un dels pares del liberalisme, va identificar la divisió del treball com una de les claus pel creixement econòmic. Si hi ha poca gent tothom ha de fer de tot de manera poc eficient, si hi ha molta gent cadascú s'especialitza en una cosa que acaba dominant i passa a ser molt més productiu. La suma del producte dels individus especialitzats amb alta productivitat és major que la suma del producte dels individus generalistes. Per tant, la concentració de gent fa augmentar la productivitat i la riquesa.

Per altre banda volem garantir-ho tot per endavant i minimitzar els riscos tant con sigui possible. Exigim tota classe de títols com a garantia del saber fer de la gent i contractes d'assegurança per cobrir les seves potencials destrosses. Actuar sense disposar d'aquests títols i contractes moltes vegades és directament il·legal. Tot això ens ha fet prosperar molt i viure millor, amb un petit peatge en forma de falta d'iniciativa i terror a la responsabilitat, perquè sempre trobem algú més preparat que compleix millor tots els requesists.

Però malgrat tota aquesta col·lecció d'incentius (negatius) econòmics i penals per no actuar, la veritat és que en molts casos som capaços de fer-ho. Només necessitem l'entrenament adequat o una situació extrema que ens faci oblidar tots aquests condicionants.

Per això quan es cala foc i surten els veïns a intentar salvar les seves cases de les flames jo no hi veig un grapat de descerebrats que han perdut la xaveta, hi veig uns elefants que fruit del pànic han arrancat l'estaca d'una estrebada i ara, sorpresos i incréduls, corren.

Preguntes que m'agradaria sentir als mitjans de comunicació

Estem a tocar de l'estiu profund, és a dir l'agost, i com sempre la clàssica sequera informativa. De cop i volta no passa rés al món i els informatius s'omplen de xorrades. L'altre dia a un telediario van arribar a treure la gran noticia que unes senyores es dediquen a jugar el Bingo a la platja. Gran noticia !! quin nivell !! impressionant !!

Amb aquesta escassetat i un cop esgotat el tema del finançament, queda un tema inesgotable: la grip porcina.

Llàstima que tinguem uns periodistes de pa sucat amb oli dels què podem preveure la majoria de les inútils preguntes que faran a polítics i responsables de qualsevol institució relacionada. I es clar, ara ve la oportunitat de molta gent que no sabíem que existia de sortir a la fotos. Per exemple, jo, ara, ja sóc capaç de reconèixer la cara de la Ministra de Sanitat Trinidad Jiménez.

Us heu fixat que la creuada terminològica que denunciava en el meu anterior article ha triomfat escandalosament. Ara ja ningú recorda ni menciona que aquesta grip té algo a veure amb els porcs.

Per mi una gran pregunta seria: quants porcs tenim contaminats? quants es moren per aquesta grip? la carn de porc de la botiga pot tenir el virus? hem d'evitar acostar-nos a una granja? Recordem que la grip porcina es transmet entre homes i porcs sense problema. Resulta sorprenent que sembla que ningú es preocupi de la salut dels porcs que ens envolten, i recordem que a Catalunya en tenim uns quants milions. Algú recorda que li hagin suggerit no menjar carn de porc crua? algú recorda que li hagin dit que congelar la carn no mata el possible virus? algú recorda que li hagin insistit en netejar bé tots els utensilis utilitzats durant la manipulació de carn de porc crua, inclosos les mans del manipulador? algú és conscient que posar-se les mans a la boca després de manipular carn de porc crua pot ser una via de contagi?

Mireu a veure si veiuen alguna cosa que si assembli a Las medidas más eficaces para evitar la gripe A


Imagino, com deia, que els nostres responsables periodistes no fan aquestes preguntes per no perjudicar als nostres tocinaires. Molt lloable...


Una altre gran pregunta seria: com prepararan els hospitals pel més que previsible colapse que arribarà a l'hivern. Un conegut m'hi va fer pensar l'altre dia. Amb l'arribada de l'hivern i la clàssica campanya de la grip, què passarà quan algú tingui febre i tós? Imagina que el teu fill té aquests símptomes. Pots pensar que és grip nova o grip vella. Si és nova i tu l'has tractat com a vella el nen es pot arribar a morir. Te la jugaràs? NO. Aniràs de pet a l'hospital, i, igual que tu, tothom amb aquests símptomes. Resultat: UN CAOS ANUNCIAT. Igual que el què s'està vivint ara a sudamèrica (video).

A més, com que els hospitals hi haurà unes cues quilomètriques de potencials infectats la possibilitat d'adquirir el virus a l'hospital si no el portaves des de casa serà més alta.

Els nostres grans polítics estan estudiant bé el que passa a sudamèrica i al Setembre tindran un pla. Pel nostre propi bé espero que no pensin massa i segueixin fil per randa les recomanacions de la OMS.

Morts de gana

Fa pocs dies el Sr. Victor Amela entrevistava en la contra de La Vanguardia al catedràtic de biologia molecular de la UPM Francisco García Olmedo.

El desafortunat titol era: "Con transgénicos podremos alimentar a la humanidad". Y venia a dir que els transgènics eren la solució per erradicar la fam al món.


Á mi els transgènics em semblen perfectes, al fi i al cap és accelerar un procés de selecció genètica que hem fet desde fa millers d'anys.
Ara, dir que gràcies a ells eliminarem la fam al món només té dues possibles explicacions:
1) La ingenuitat més absoluta
2) La mala fe

Els principis més elementals d'economia indiquen que el mercat NO té com a objectiu resoldre la demanda de rescursos de la població, sino que optimitzar el benefici dels productors.

Qui crea una nova varietat transgènica no ho fa per poder alimentar els nens de l'Africa que passen gana. Ho fa per reduir el preu de cost d'un producte que si el mercat li ho permet seguirà venent al mateix preu, augmentant així el benefici. Per molt que plantem maduixeras al desert i fem biodiesels de qualsevol cosa seguirem tenin morts de gana. I quants n'hi ha de morts gana ? jo crec que molt pocs. Quan dic morts de gana no faig servir un eufemisme per referir-me als pobres, sino a la gent que es mor per falta d'aliment.

Si que hi ha gent que mor de gana, però en realitat, no son matats de gana per governs curruptes i líders sense escrúpuls?

I aquí els transgènics son una broma per resoldre aquest problema.

Si mirem l'informe de la FAO (Food and Agriculture Organization) queda força clar a quina és la causa més habitual de les crísis alimentaries: els conflictes. Digue-li guerres, digue-li conflicte, digue-li líders curruptes, digue-li falta d'escrupuls, tant i fa. El problema no és la producció d'aliment.



També és curiós mirar quin percentatge suposa l'agricultura en el PIB d'un país. Ho podeu veure a
http://en.wikipedia.org/wiki/List_of_countries_by_GDP_sector_composition

Si ordeneu per % d'agricultura... sorpresa !! Molts dels paisos que passen gana es dediquen majoritariament a l'agricultura.

D'acord son molt pobres i un porcentatge alt de poc, continua sent poc. Però si majoritàriament es dediquen a conrear els camps, potser els hi haurien de faltar mobils i coca-coles, però no els hi hauria de faltar el menjar.

Està clar que algo falla, potser són massa pobres i en consequència massa poc solidaris (entre ells). Algo ha de canviar. O hi ha un canvi polític que es preocupi de distribuir equitativament la seva poca riquesa i eviti els conflictes, o se'ls deixa participar en el comerç internacional sense restriccions, esperant que poc a poc la riquesa generada es distribuirà entre la població.

Però si us plau, que no ens vinguin a vendre sopars de duro dient que els transgènics solucionen rés.