RISC-V Intructions

I don't like very much the distributed style of RISC-V instruction description of the official RISC-V ISA https://riscv.org/wp-content/uploads/2017/05/riscv-spec-v2.2.pdf 

So I try to do my own, maybe someone else find it useful

Registers

Register	ABI Name	Description
x0	zero	Hardwired zero (READ ONLY)
x1	ra	Return Address
x2	sp	Stack Pointer
x3	gp	Global Pointer
x4	tp	Thread Pointer
x5	t0	Temporary/alternate link register
x6-x7	t1-t2	Temporaries
x8	s0/fp	Saved register/frame pointer
x9	s1	Saved register
x10-x11	a0-a1	Function arguments/return values
x12-x17	a2-a7	Function arguments
x18-x27	s2-s11	Saved registers
x28-x31	t3-t6	Temporaries

Types of Instructions

assuming the Instruction is a 32 bit value IR , we describe bit vectors in Verilog style IR[6:0] means the lower 7 bits of variable IR. 

opcode=IR[6:0]  (7 bits)
funct3=IR[14:12] (3 bits)
funct7=IR[31:25] (7 bits)
rs1=IR[19:15] (5 bits)
rs2=IR[24:20] (5 bits)
rd=IR[11:7]  (5 bits)
imm12=IR[31:20]
imm20=IR[31:12]
shamt=IR[24:20]
imm_btype={IR[31],IR[7],IR[30:25],IR[11:8],0}
imm_stype={IR[31:25],IR[11:7]}
imm_btype={IR[]}
imm_jtype={IR[31],IR[19:12],IR[20],IR[30:21], 0}

Type	Description	Meaningful Fields
R	Register	opcode, funct3, funct7, rs1, rs2, rd
I	Immediate	opcode, funct3, rs1, rd, imm12
S	Store	opcode, funct3, rs1, rs2, imm_stype
B	Branch offset	opcode, funct3, rs1, rs2, imm_btype
U	?	opcode, rd, imm20
J	Jump	opcode, rd, imm_jtype

Instructions

ADDI (opcode=0x13, funct3=0x00, I-Type)

Add immediate

[rd] = [rs1] + signExtend(imm12) 

BNE (opcode=0x63, funct3=0x01)

Branch Not Equal

if ([rs1] != [rs2])  pc = pc + signExtend(imm_btype)

ECALL (opcode=0x73, )

Executive System Call

JAL (opcode=0x6F, J-Type)

Jump and link. x0 is allowed as rd register, but it is obviously not written.

[rd] = [pc]+4

[pc] = [pc] + signExtend(imm_jtype)

JALR (opcode=0x67, I-Type)

Jump and link register. x0 is allowed as rd register, but it is obviously not written.

[rd] = [pc]+4

[pc] = ([rs1] + signExtend(imm12) ) & ~0x1

LBU (opcode=0x03, funct3=0x04, I-Type)

Load Byte Unsigned

add = [rs1]+signExtend(imm12)

add32 = add & ~0x3

addby = add & 0x3

[rd] = zeroExtend(([add]>>addby) & 0xFF)

LW (opcode=0x03, funct3=0x02, I-Type)

Load Word

add = [rs1]+signExtend(imm12)

[rd] = [add]

SW (opcode, S-Type)

Store Word

add = [rs1]+signExtend(imm_stype)

SLLI (opcode=0x13, funct3=0x01, I-Type)

Shift Left Immediate

[rd] = [rs1] << shamt

Fast Table

Opcode	Funct3	Funct7	Instruction	ISA
0x03	0x0		LB	RV32I
0x03	0x1		LH	RV32I
0x03	0x2		LW	RV32I
0x03	0x4		LBU	RV32I
0x03	0x5		LHU	RV32I
0x13	0x0		ADDI	RV32I
0x13	0x1	0x0	SLLI	RV32I
0x13	0x5	0x0	SRLI	RV32I
0x13	0x2		SLTI	RV32I
0x13	0x3		SLTIU	RV32I
0x13	0x4		XORI	RV32I
0x13	0x6		ORI	RV32I
0x13	0x7		ANDI	RV32I
0x17			AUIPC	RV32I
0x23	0x0		SB	RV32I
0x23	0x1		SH	RV32I
0x23	0x2		SW	RV32I
0x23	0x3		SD	RV64I
0x33	0x0	0x00	ADD	RV32I
0x33	0x0	0x01	MUL	RV32M
0x33	0x0	0x20	SUB	RV32I
0x33	0x1	0x00	SLL	RV32M
0x33	0x1	0x01	MULH	RV32M
0x33	0x2	0x01	MULHSU	RV32M
0x33	0x3	0x00	SLTU	RV32I
0x33	0x3	0x01	MULHU	RV32M
0x33	0x4	0x00	XOR	RV32I
0x33	0x4	0x01	DIV	RV32M
0x33	0x5	0x01	DIVU	RV32M
0x33	0x6	0x00	OR	RV32I
0x33	0x6	0x01	REM	RV32M
0x33	0x7	0x00	AND	RV32M
0x33	0x7	0x01	REMU	RV32M
0x33	0x7	0x05	MAXU	RV32B
0x37			LUI	RV32I
0x63	0x0		BEQ	RV32I
0x63	0x1		BNE	RV32I
0x63	0x4		BLT	RV32I
0x63	0x5		BGE	RV32I
0x63	0x6		BLTU	RV32I
0x63	0x7		BGEU	RV32I
0x67	0x0		JALR
0x6F			JAL
0x73			SYSTEM

Resultats electorals

No entenc perquè els diaris i TVs pinten els resultats ordenant de més gran a més petit (?).
La seva missió era informar, oi?

Si volen que s'entengui, no és més fàcil així ??

A veure si ho veieu igual que jo... o que una maquina?

Seguint en l'estil neo-ludita que he abraçat d'un temps ençà...

no puc deixar de comentar aquesta noticia:

http://blogs.technet.com/b/inside_microsoft_research/archive/2015/02/10/microsoft-researchers-algorithm-sets-imagenet-challenge-milestone.aspx

molt resumit: un ordinador ja pot classificar imatges tant bé com un humà

...val, no és un ordinador qualsevol, serà una bèstia parda... però això vol dir que d'aqui 10 anys qualsevol ordinador ho podrà fer...

penseu, i tremoleu!

penseu també en què els cotxes automàtics JA FA TEMPS QUE FUNCIONEN...

http://www.telegraph.co.uk/news/science/science-news/11410261/Driverless-car-beats-racing-driver-for-first-time.html

penseu en un món sense transportistes, conductors, etc.

seguiu pensant i seguiu tremolant!

I de tant en tant aneu mirant les xifres d'atur, maquillades o no per governs...

aquestes son les de catalunya:



Find more statistics at Statista

Però no em feu cas, que sóc un pessimista, i segur que tenen raó els economistes capitalistes (la majoria) que diuen que ens inventarem moltes noves coses a fer...i que diuen que algú ens voldrà pagar per fer-les...

Sobre la teoria de la clase política espanyola

Avui es comenta arreu l'article http://politica.elpais.com/politica/2012/09/08/actualidad/1347129185_745267.html
varies coses:

1) Fa referència a un gran llibre que just ara m'estic llegint "Why nations fail", 100% recomenable
2) Seguint l'argument del llibre anterior arriba a la conclusió que les institucions españoles son un desastre (algo que ja va narrar fa mesos en XSiM) a causa d'una classe politica preocupada per la seva pròpia supervivència i perpetuació.
3) En César fa un model, que, evidenment, té interés per predir el futur. I ell mateix titula un paragraf "Predicción". Bravo! Alguns economistes s'hi haurien de fixar (tal com he insistit varies vegades aqui, i aqui).

En conclusió, és imperiosament necessari que enderroquem aquesta democràcia de fireta. Jo veig la solució ben clara i la tenim a tocar. En el meu particular diagnòstic comentava la meva decepció amb l'actitud general despres de les grans manifestacions.

Ves, que no ens torni a passar el mateix el proper dimarts, i al cap d'uns anys tornem a dir:

Teníem raó però no va servir per rés !!

Floating Point to Fixed Point Online Converter

The other day I was in need of a tool to represent a fractional number (floating point) into its binary representation in fixed point. Moreover I wanted the flexibility to decide how many bits the number would be represented with, and where the point was located.

So I searched online, but for my dispair there were few online tools that helped me. So I created this Javascript utility to help me (and maybe others). By now it only works with positive numbers.

Floating Point Number:
Integer Part Bit Width:
Fractional Part Bit Width:

Result:

Fibonacci

Here's a divertimento motivated by a twit @Monica_Usart.

It computes (using Javascript) the first n elements of the fibonacci sequence.

Number of elements in the sequence:

press 'Compute Fiboonacci' to get the fibonacci sequence

The code is straighforward:

< script language="javascript">

function fibonum( x)

{

a=""; for (i=1; i <= x; i++) { if (i > 1) a +=","; a+= fibo(i) }; return a;

}

function fibo(n)

{

if (n==1) return 1;if (n == 2) return 2; return fibo(n-1)+ fibo(n-2);

}

function dofibo()

{ document.getElementById("result").innerHTML=fibonum(document.getElementById("iter").value);

}

< form action="#">

< input type="button" value="Compute Fibonnaci" onclick="javascript:dofibo()">

Number of elements in the sequence: < input name="iter" id="iter" type="text" value="1">

< textarea name="result" id="result" rows="10" cols="80">press 'Compute Fiboonacci' to get the fibonacci sequence < /textarea>

< /script>< /form>

L'educació dels millors

L’educació és un tema polèmic. Tothom vol la millor educació pels seus fills i gairabé tothom pensa que les coses es podrien fer millor. Per què ens entossudim en educar als fills? Generalment des d’un pun de vista individual els pares volen que els nostres fills siguin el més feliços possibles, des del punt de vista de la societat volem que les generacions futures ens aportin més benestar.

El problema és el de sempre. Oh sorpresa! no sabem quin és el camí a la felicitat (us sona el problema). Llavors tothom té opinions diferents de què hem de potenciar en l’educació dels fills.


En un controvertit arcticle la Amy Chua, professora de Yale i filla del descobridor del Memristor, fa una oda a la educació estricta aplicada amb mà de ferro amb l’argument que és en les coses difícils on un troba la màxima satisfacció. Tot i que s’intueix el risc de generar traumes als fills l’exposició de Chua és contundent i lògica.

En una òrbita totalment oposada el doctor i investigador Stuart Brown descriu el joc com una dels puntals fonamentals de l’educació. El joc és imprescindible a totes les edats per mantenir una ment sana. De fet, una bona part d'assassins en sèrie han estat privats del joc durant la infància, fins i tot potser per uns pares que volien el millor per els seus fills.

En una altra xerrada brillant a TED en Ken Robinson posa al descobert la inconsistència del sistema educatiu actual ensenyant coses poc importants i probablement no ensenyant coses importants, però sobre tot destruint la creativitat.

Si a sobre i barregem el tema del finançament i la qualitat de l’educació en funció de l’origen del finançament tenim una còctel explosiu.

Hi ha professors bons i professors dolents. Els professors bons són els què aconsegueixen contagiar l’entusiasme als alumnes, els què aconsegueixen despertar les ganes d’aprendre. Normalment els professors bons son els més exigents. Però, com deia en Dale Carnegie al llibre d’autoajuda més famós de la història, a vegades per entusiasmar a un alumne que se l’ha classificat com a incapaç en una matèria se li ha de dir que és molt capaç, i lloar cada petit avenç que fa. Al final el resultat pot ser espectacular. És una questió d’incentius i motivació.

En la discussió sobre l’escola pública y la privada es posa el focus sobre qui paga els sous als mestres. Els defensors de l’escola privada assumeixen que la competència empresarial entre les escoles acabarà generant els millors incentius en els alumnes. La idea és que els pares voldran portar els nens a les escoles que ofereixin més qualitat i en competir entre elles les escoles milloraran els seus mètodes educatius per fer aquesta qualitat més evident als pares. Els directors de les escoles en competència tindran doncs incentius per contractar els millors formadors, i els millors formadors tindran incentius per formar el màxim de bé als seus alumnes. Recordem que formar, a part de transmetre informació és trobar els millors incentius per motivar als alumnes.

Els defensors de l’escola privada defensen que, a nivell d’escola, els millors incentius són els econòmics. El pare estarà disposat a pagar més per més qualitat i el director pagarà més als millors professors. Fins i tot els millors estudiants rebran diners en forma de beques per ser bons estudiants. L’escola pública, en absència de la competència i la cadena d’incentius econòmics serà un desastre absolut.

Si l’argument és cert, serà fàcil de contrastar. Només cal mirar d’on venen els millors estudiants, per exemple en les notes de selectivitat. Si els millors estudiants mai venen de l’escola pública podrem concloure ràpidament que el seu sistema d’incentius és nefast, i tot i que puguessin tenir autèntiques perles entre els seus estudiants el seu nefast funcionament els fa espatllar-ho tot.

A continuació adjunto una taula amb els estudiants que han tret les dos millors notes de selectivitat a Catalunya en els últims 10 anys. Davant dels resultats és difícil defensar que el finançament públic per les escoles públiques i concertades ho destrossa tot.

Any	Posició	Nom	Nota	Escola	Població	Public/Concertat/Privat
2011	1	Aitor Lopez	9,7	Maristes	Rubi	Concertada
2011	2	Gemma Prat	9,612	Institut Lacetània	Manresa	Pública
2010	1	Juan Vela	9,65	Sagrat Cor de Jesús	Tarragona	Privada
2010	2	Elisabeth Parés Pujolràs	9,65	IES Montsacopa	Olot	Pública
2009	1	Alexandra Garcia	9,82	Institut Sagrat Cor	Barcelona	Concertada
2009	2	Laura Gomez Herrera	9,8	Institut Torrent de les Bruixes	Santa Coloma de Gramanet	Pública
2008	1	Eduard Ansaldo	9,94	Thau	Sant Cugat	Concertada
2008	2	Anna Cornella	9,78	IES Alsines	Girona	Pública
2007	1	Berta Cusó	9,69	Súnion	Barcelona	Privada
2007	2	Aída Diaz Sola	9,58	IES Abat Oliva	Ripoll	Pública
2006	1	Olaya Fernandez	9,79	Institut Miquel Biada	Mataró	Pública
2006	2	Irene Garcia	9,69	IES Serrallarga	Blanes	Pública
2005	1	Adrià Pinyol Villanueva	9,94	Sagrat Cor de Jesús	Barcelona	Concertada
2005	2
2004	1	Josep Maria Solé Solé	9,78	Institut Francesc Ribalta	Solsona	Pública
2004	2	Pau Riera	9,75	IES Vicens Vives	Girona	Pública
2003	1	Susana Giménez	9,82	Mare de Déu dels Angels	Barcelona	Concertada
2003	2	Anna Tamarit	9,82	San Nicolau	Sabadell	Concertada
2002	1	Rosa Miquel	9,57	IES Samuel Gili i Gaya	Lleida	Pública
2002	2	Aida Centelles	9,5	Sagrada Familia	Barcelona	Concertada
2001	1	Laia Noguera	9,67	Institut Bisbe Sivilla	Calella	Pública
2001	2	Francesc Fité	9,64	Escola Joan Pelegrí	Barcelona	Concertada

Segurament els incentius econòmics no ho són tot, i si preguntem a aquests millors estudiants de Catalunya què els ha motivat ha estudiar tant i ser els millors potser ens trobem sorpreses, potser hi ha hagut un pare encoratjant els avenços del fill, o potser la competència sana entre un grupet d’amics, o potser el camí més fàcil per aconseguir el protagonisme desitjat per qualsevol.

Per altre banda penso que es parla poc dels incentius perversos que es generen el l’escola privada. Em refereixo a què es pot convertir més en un filtre que no en un llòc on faran tot el possible perquè els fills aprenguin més. I recordem que els pares pagaran just pensant-se que és en l’escola privada on els professors faran el què calgui per potenciar els nens. M’explico.

És habitual que el marketing de l’escola privada i concertada es centri en els resultats de selectivitat. El missatge de 100% d’aprovats a selectivitat potser fa pensar a alguns pares que creuen que el seus fills són uns tal•losos que allí els convertiran màgicament en un Enstein.



De fet, l’escola busca convèncer al major nombre de persones que això és així perquè necessita un volum important d’alumnes que generin benefici empresarial i permetin sostenir econòmicament els luxes que també son part del marketing per donar una imatge d’exclusivitat. La quantitat no ajuda a que els mestres tinguin una dedicació molt superior o fins i tot individualitzada per alumne. Davant d’alumnes difícils, el professor s’ha d’esforçar més, però si difícils son molts la tasca es converteix en impossible. Si els alumnes difícils van passant cursos i continuen igual de difícils passen de ser vistos com una sucosa font d’ingressos a ser vistos com una bomba de rellotgeria que pot enviar a fer punyetes el seu missatge de marketing del 100%. L’escola intenta per tots els mitjans que l’alumne no es presenti a l’examen. De fet, un alumne dificil li pren temps al professor i, per tant, fa baixar el ritme de la classe. Llavors, l’escola té molts incentius per eliminar els alumnes difícils i la idealitzada funció de transmissió de coneixement passa a ser més un filtre.



En fi, l’educació és un tema complicat on rés no funciona per tothom. Però no perdem de vista que tot això ho fèiem per aconseguir la felicitat dels nostres fills i com deia el Llach a Ítaca "has de pregar que el camí sigui llarg, ple d'aventures, ple de coneixences".

Nacional-Socialisme del PP

Fa un parell de dies la ministra de Foment, Ana Pastor, exclamava "No es bueno que Barajas y El Prat estén en competencia".

Ah no? Així que vostè creu que és millor la planificació centralitzada que la competència. Aha.



La Sr. Pastor també ens explicava que no és un bon moment per vendre. "Si se ha tomado esta decisión es porque creemos que no es el momento adecuado para que los activos de AENA, infravalorados, se pongan en el mercado".

És a dir, tenim algo que si venem generà uns ingressos al govern, però si aguantem una mica el preu pujarà i a l'estat l'interessa més maximitzar els seus ingressos que fer el possible per millorar el servei al ciutadà/consumidor. Perquè ... Sra. Pastor, vostè no creu que l'empresa privada (en competència) gestiona millor que l'empresa pública?

Fa encara més dies el president, Don Mariano, sorprenia a molta gent (no a mi) pujant els impostos. De moment el IRPF i és força evident que ens espera una propera pujada de l'IVA. El Sr. Rajoy i tota la seva “troup” entraven en una gran contradicció i convertien en mentides les seves promeses electorals, tot intentant justificar-ho degut als morts que es van trobar sota les catifes.


Però és interessant recordar quin era el seu raonament. Tot es basa en la observació que va popularitzar el Sr. Arthur Laffer, economista integrant de l'equip de l'administració Reagan.

És un raonament molt simple. Si simplifiquem, podriem dir que el govern obté els seus ingressos (I) de taxar l'activitat econòmica (A) en un factor (k).

I = A•k

però l'activitat econòmica també depen del grau de taxació.

A = f(k)

és probable que si els impostos son alts la gent farà la reflexió "perquè treballar tant? si s'ho queda l'estat". Sembla evident que a més grau de taxaxió hagi de baixar l'activitat econòmica, el problema és que no se sap exactament quina forma té la funció f, és a dir, com depen del grau de taxació l'activitat econòmica. Imaginem que fós una funció lineal que comença a un màxim (M) per k=0 i que és 0 per k=100%.

f(k) = (-M • k) + M;

llavors si mirem com varien els ingressos en funció de k tenim

I(k) = ((-M • k) + M) • k = -M . k^2 + M• k



de fet, sigui quina sigui la funció f, la gràfica de I(k) partirà des de 0 tindrà una zona de pendent positiu, arribarà a un màxim i continuarà per una zona de pendent negatiu fins arribar al zero. Això és el que va dir Laffer.


Però el problema és que mai sabem en quin punt estem d'aquesta corba!


Recordem que la gràfica ens diu, com fer-ho perquè el govern recapti el màxim de diners possibles dels ciutadans, no com aconseguir la màxima activitat econòmica.

Representa que Don Mariano abans de les eleccions es pensava que estàvem per sobre el màxim i per tant que si reduïa els impostos creixeria més l'activitat econòmica i recaptaria més diners. Diners que necessita per reduir el dèficit de l'administració.
Però resulta que en poc temps ha passat a pensar que no, que no hem arribat al màxim de Laffer i per tant que s'ha d'incrementar el valor de k per recaptar més diners.
Ens ho haurien d'explicar perquè les excuses dels morts dintre l'armari no suposen cap explicació possible a aquest canvi de raonament. I quina llàstima que no hi hagi cap periodista a tot l'estat capaç de fer preguntes "tècniques" als nostres governants.

Entre les mesures de planificació central, l'afició als impostos del nou govern i l’ànsia d'unitat nacional que es proclama contínuament, estic intrigat de veure quan tarda en Fedeguico Jiménez Losantos a dir "el gobierno nacional-socialista de Mariano Rajoy".

Subsidis d'Atur

Alguns economistes adverteixen dels costos que suposa l’atur a les finances de l’estat i que aquest és un dels punts que pot llastrar la propera legislatura de Don Mariano.

Per bé que considero que l’atur és el problema més gran que tenim, i no només a nivell nacional, sinó també a nivell mundial, crec que les partides destinades a pagar els subsidis d’atur no seran el principal problema de Don Mariano.

Cal recordar que les prestacions per atur es perceben durant un temps màxim de 2 anys.

La crisis va començar al 2007 i el nombre d’aturats no ha parat d’augmentar en els últims 4 anys (veure línia vermella del gràfic). Però evidentment les persones que es van quedar aturades el 2007 ja han exhaurit el seu dret a subsidi per tant deixen de suposar un llastra per l’economia de l’executiu.

Això explica perquè a partir de 2009 el nombre de persones que reben subsidi (línia blava) no només no hagi pujat sinó que està baixant.

Si imaginéssim que el número d’aturats no augmentarà més a partir d’ara els costos per subsidi es reduirien gairebé un 30% per art de màgia. Aquesta és la gràcia o la desgràcia del sistema.



Si mireu la informació que hi ha en aquest link sembla molt més preocupant l'evolució dels costos de les pensions, que no ha parat de créixer, i tenint en compte la demografia del nostre país no té pinta que hagi de millorar en el curt termini.

Històries constitucionals

Ara fa uns anys n’hi havia uns que l’estimaven a mort i la resta uns traïdors a la pàtria.

Per un temps van abandonar allò de "los partidos democràticos" que encabia a massa gent indesitjada, per "los partidos constitucionalistas" que deixava més clar de què estaven parlant i servia igualment per diferenciar entre bons i dolents.

La constitució es va convertir en sagrada, si és que ja no ho era prou. A mesura que s’anaven complint aniversaris del sistema democràtic que patim a aquest país, gairebé tothom ho interpretava com la culminació d’un procés suposadament modèlic anomenat transició.

Aquesta cosa sagrada, gairebé fetitxe per alguns, no es podia tocar per rés del món.



Els nacionalistes catalans insinuaven que els agradaria retocar-la per sentir-se més còmodes en un estat espanyol. Ni pensar-ho! Sacrilegi! I a més ens recordaven que això ho havien de votar TOTS els espanyols i que com que la majoria no ho volia mai tindríem més autogovern.

Algú se li acudia posar en dubte que el mandat constitucional que té l’exercit per garantir la unitat d’Espanya estava fora de lloc? Que s’ha tornat boig? Ni pensar-ho! Sacrilegi!

Durant un temps la caverna mediàtica espanyola li va agafar un atac de republicanisme sobtat i semblava que proposaven tocar la consagrada carta Magna per eliminar la casa reial. De cap manera! Això obriria un meló que havia d’estar tancat en pany i forrellat per la resta de la història.

Fins i tot semblava que la casa reial llançava globus-sonda per veure si seria possible tocar la constitució per permetre a les nenes de la casa esdevenir reines algun dia. Curiosament pensaven en les filles del nen, i no les germanes, que no deuen tenir la preparació extraordinària del nen de la casa. Però les nenes del nen tenen pocs anyets i si no està clar que el seu papi arribi mai a seure al tron reial, millor no despertar la bèstia que encara hi sortirien perdent.




Total, després de aguantar a capa i espasa verge i impol•luta durant unes dècades, va i les urgències financeres ho envien tot a fer punyetes. A fer punyetes allò que va ser fruit de “un amplio consenso donde todos cedieron algo”! A fer punyetes allò de “esto no se puede tocar sin ser referendum”!

Però la història encara resulta més curiosa si mirem les raons que han portat a aquesta reforma express. (podeu llegir el texte aqui). Es veu que el banc central europeu no té prou ganes ni diners per salvar-nos cada dos per tres comprant el deute del nostre govern com ja va fer fa uns dies. Com que cada dia ens costen més els diners que ens deixen suposo que el mateix banc central i la resta dels nostres socis seriosos veuen cada dia més probable que no els tornem els diners. Se’ns exigeixen tota mena de mesures per reduir la despesa.

Hi ha gent que ho interpreta com una victòria del neoliberalisme, s’equivoquen! Perquè si un s’ho mira una mica veurà que la medicina no només és la de reduir la despesa del govern (una mesura clàssica dels liberals que suposadament promou l’activitat econòmica privada). En el conjunt de mesures a aplicar pels països problemàtics també hi ha la pujada d’impostos, tema que hauria de remoure els estomacs liberals, perquè creuen que precisament desincentiva l’activitat econòmica. És a dir, no es tracta de què un organisme benevolent vol posar ordre a casa nostra perquè tornem a caminar pels viaranys del creixement econòmic. Això és el què voldríem nosaltres, però a ells se els hi en fot.
En realitat el què passa és volen posar ordre a casa nostra perquè el nostre govern tingui més diners per assegurar-se que tornem el què devem, perquè si no tornem el què devem fem un forat als comptes dels nostres veïns i els què tenen un problema passen a ser ells.

El topall del dèficit anual és una excusa, una declaració d’intencions que és paper mullat, perquè no entra en vigor fins a 2020. En Graupera s’equivoca escrivint a la Vanguardia que es prohibeix el Keynesianisme perque la limitació del dèficit s’elimina en situacions de crisis, cosa totalment coherent amb aquesta escola. Segurament no va llegir prou bé el punt 4 de la reforma

Los límites de déficit estructural y de volumen de deuda pública sólo podrán superarse en caso de catástrofes naturales, recesión económica o situaciones de emergencia extraordinaria que escapen al control del Estado y perjudiquen considerablemente la situación financiera o la sostenibilidad económica o social del Estado, apreciadas por la mayoría absoluta de los miembros del Congreso de los Diputados.

On queda cristalinament clar perquè s’ha fet aquesta reforma express és en el punt 3

Los créditos para satisfacer los intereses y el capital de la deuda pública de las Administraciones se entenderán siempre incluidos en el estado de gastos de sus presupuestos y su pago gozará de prioridad absoluta. Estos créditos no podrán ser objeto de enmienda o modificación, mientras se ajusten a las condiciones de la Ley de emisión.

Un amic virtual ho sintetitzaba extraodinariament bé quan deia:

A partir d’ara serà més segur que jo cobri els bons que vaig comprar de la Generalitat que no pas que un funcionari cobri la seva nòmina.

No es pot explicar més bé amb menys paraules.

En resum, quan els senyors a qui devem diners els hi puja la mosca al nas i ens amenacen d’abandonar el seu tracte paternalista, allò que era intocable resulta que ho deixa de ser. A algú se li ha acudit que aquest pot ser el camí més fàcil per aconseguir la independència?

Es busca

L’atac més greu que ha patit la nostra democràcia des del 23F ja és història. Van ser exactament 2 dies de potència informativa. Després, a oblidar-ho tot ràpidament. Qui se’n recorda ja del delinqüent més buscat del país que haurà de fer front a les despeses astronòmiques d’una gavardina malmesa. Eing ?? Ahh ! que la Tura diu que era de rebaixes... bé és igual, però diu que li tenia un carinyu especial... ( veure video ).

Doncs jo no oblido, digueu-me rancorós! Hem de capturar aquest individuu i que pagui el què toca.

És ben curiós que no sortissin les imatges de l’agressió per les TV més importants. Potser perquè son massa poc ... ummm, agressives ??



Creuem els dits, i esperem que la nostra democràcia en pateixi molts més d’atacs. Tants com calgui fins que deixi de fer falta tapar-se tant el nas.

La solució

Diguem-ho sense embuts, el nostre sistema democràtic és una autèntica merda. Els problemes fonamentals son la pèrdua de poder del ciutadà després d’escollir al seus representants i els incentius perversos de la classe política. Hem d'aniquilar el sistema. La pregunta és: quina alternativa tenim ?


La solució: un mix entre democràcia representativa i democràcia directa. M’explico.

En el sistema que defenso jo trio un representant. Aquest representant forma part d’un partit polític amb un ideari determinat i dedica el seus temps a explicar i justificar a la població les decisions que ell defensa. En qualsevol moment puc canviar la persona que em representa, i ho puc fer tantes vegades com vulgui. Evidentment això crea un incentiu positiu en el representant per intentar representar-me el millor possible, ja que sinó perd el meu suport.

Jo tinc un representant perquè no estic capacitat, ni motivat, ni tinc temps per entendre totes les implicacions de les votacions que es duent a terme en un parlament. Però a voltes em veig capacitat i motivat per fer-ho i reclamo el meu dret a fer-ho directament sense cap mena d’intermediari.

Quant val el meu vot ? doncs si apliquem un sistema sense ponderacions territorials 1 persona = 1 vot. Si fem servir ponderacions territorials podria valer 1.1 o 0.9, per exemple depenen si jo visc en una àrea més o menys poblada del país.

Quant val el vot d’un representant ? doncs el número de persones que l’hagin triat com a representats seus i que no hagin exercit el seu dret a vot directament. Si el diputat A em representa a mi i a 999 persones més, el dia que cap d’aquests representats vota directament el vot del diputat A val 1001 vots. El dia que jo voto directament i la resta de representats no ho fan el seu vot val 1000 vots. El dia que tots els representats voten directament, el vot del diputat val 1.

Quan explico aquest sistema generalment la gent em diu dues coses:

1) això és super-complicat d’aplicar per qüestions tècniques

lo qual només es pot defensar des del desconeixement absolut de l’estat de la tècnica en relació al vot electrònic a través de Internet. És més, una empresa de casa nostra, SCYTL (spin-off de la UAB) és pionera a nivell mundial en aquesta tecnologia.


2) això és injust perquè crearia dues classes socials, els analfabets digitals que poden participar en la democràcia i els que no

quan en realitat la gràcia és que no s’exclou ningú del sistema democràtic, perquè els analfabets digitals triarien el seu representant pels mitjans convencionals actuals. Qui vol participar directament, pot fer-ho.

Val a dir que no invento rés. El concepte de democràcia directa digital no és nou.
http://en.wikipedia.org/wiki/E-democracy

Malgrat un sospitós black-out informatiu JA EXISTEIXEN A ESPANYA diversos partits que defensen coses semblants a les que proposo.
i
a nivell de recerca, fa temps que existeixen revistes i congressos exclusivament sobre aquests temes




Podem sortir d’aquest femer, podem evitar que se'ns continuin pixant a la cara, només ens ho hem de proposar.

How to use mercurial in cygwin from Netbeans

I recently wanted to download and use a project from Kenai and import it in my Netbeans IDE. I like to use cygwin to run Linux-like command line applications, and mercurial falls in this category for me.

So I installed mercurial in my cygwin environment following the steps explained in
http://www.saltycrane.com/blog/2008/04/how-to-install-mercurial-10-on-cygwin/

Then I went to my Netbeans to instruct him to use the hg application which can be found in /bin after installation. The bad news is that hg is a python script which netbeans is not able to run. It looks like it expects some executable.

So I decided to satisfy him with a very simple wrapping executable which I initially called hg_wrapper.c

The task was not so straightforward. First (looking at the code below) I realized that netbeans waits for a file called hg, so my created executable should be renamed as hg.exe.

public Boolean isExecPathValid(String name) {
        if (name.length() == 0) return true;
        File file = new File(name, "hg"); // NOI18N
        // I would like to call canExecute but that requires Java SE 6.
        return file.exists() && file.isFile();
    }

From http://www.koders.com/java/fid7AA93D1A65E57A25677056ED70F7C575E173CE38.aspx?s=PostTask

Then I realized that my netbeans is passing Windows style paths as arguments to the hg application, and this causes the cygwin script to crash. So I did include some simple Windows path detection and conversion into the cygwin path format.

The final code is below.

hg_wrapper.c

// Copyright 2011 David Castells i Rufas (david.castells@uab.es)
#include 
#include 
#include 

char* windowsToCygwinPath(char* path)
{  
 int len;
 int i, j;
 
 if (strchr(path, '\\') == NULL)
  // no windows path, so ignore
  return path;
  
 len = strlen(path);
  
 // ignore deallocation, this creates a mem leak, but since this is
 // a short lived application it will be freed at exit soon, so 
 // why bother ?
 char* ret = malloc(10+len*2);
 
 ret[0] = 0;
 
 strcpy(ret, "/cygdrive/");
 j = strlen(ret);
 
 for (i=0; i < len; i++)
 {
  if (path[i] == ':')
   continue;
  
  if (path[i] == '\\')
   ret[j++] = '/';
  else
   ret[j++] = path[i];
 }
 
 ret[j] = 0;
 
 return ret;
}
 
int main(int argc, char* args[])
{
 char* newArgs[50];
 int i;
 
 newArgs[0] = "c:\\cygwin\\bin\\python.exe";
// for testing purposes
// newArgs[0] = "c:\\cygwin\\bin\\echo.exe";
 newArgs[1] = "/bin/hg";
 
 for (i=0; i < argc-1; i++)
 {
  newArgs[2+i] = windowsToCygwinPath(args[i+1]);
 }
 
 newArgs[2+i] = 0;
 
 execv(newArgs[0], newArgs);
}

I compiled it in a bash console with
>gcc-3 -mno-cygwin hg_wrapper.c -o hg.exe

And then I copied it in /bin directory
>cp hg.exe /bin/hg.exe

Finally I configured Netbeans as follows to use it.



Voila ! It works.

Molestadors Professionals

Deia Woody Allen que a la gent que reparteix papers de propaganda pel carrer sempre se’ls ha d’agafar els papers, ni que sigui per llençar-los a la propera paparera. D’aquesta manera ells cobren igual, acaben la feina abans i deixen de molestar abans també.

La veritat és que, en conèixer la seva reflexió, la vaig trobar tant lloable que he intentat seguir el seu exemple sempre que n’he tingut ocasió. Així doncs ara agafo sempre els papers que em donen i els llenço (a vegades descaradament) a la paperera més pròxima. Però en el meu esperit de perfeccionament i penitència, he intentat extendre el raonament a altres àmbits. Per exemple, quan les amables operadores Telefòniques truquen a casa meva, mai els penjo el telèfon, sempre els deixo que expliquin amb el màxim detall la seva oferta. A vegades simulo problemes en la línea o dilato en excés les meves respostes a fi i efecte d’allargar el màxim la nostra conversa. Quan després d’uns minuts arriba el moment de preguntar-me si estic interessat en la oferta, li dic que no. A vegades penja enutjada, a vegades em demana explicacions de perquè soc tant burro de no voler la fantàstica oferta, a lo que jo responc que no contracto rés per telèfon per principis, que em doni l’adreça d’una botiga on poder comprar el producte i ja hi aniré. Penso que actuant així potser no beneficio l’operadora, però com més minuts estigui amb mi menys minuts estarà molestant altres usuaris, i d’aquesta manera faig la meva petita contribució a fer aquest sistema de marketing invasiu més econòmicament insostenible.

La majoria de gent (la meva familia inclosa) pensa que actuar així és una pèrdua de temps, jo en canvi miro de convertir aquest temps invertit en els molestadors professionals (crec que a la business card d’aquesta gent hi hauria d’aparèixer molestador com a títol) en una estona de diversió. I trobar incongruències en el discurs d’algú em diverteix i satisfà enormement.

És per això que els meus molestadors favorits són els molestadors religiosos, lluny de tancar-los la porta intento parlar tanta estona com puc amb ells, forgant en el seu discurs i fent-los caure en arguments estupids dels quals no saben sortir-ne.

Recordo que m’ho vaig passar molt bé amb les últimes senyores grans que em van visitar per vendre’m la seva religió. Val a dir que em faig el tonto (si, un nivell més és possible!)... perquè com més tonto ets més opció veuen a captar-te. No van saber explicar-me perquè es negaven a les transfusions de sang, però el zénit de la conversa va ser quan els hi vaig demanar “pero así, los moros, son buenos o malos?”. No sabien què dir, van començar amb paraules suaus però van acabar destapant actituds xenòfogues de lo més radicals. Van acabar marxant, com sempre em passa, per voluntat pròpia... quina llàstima.

Però l’episodi que recordo amb més “carinyo” és de fa molts anys, quan encara vivia a casa els meus pares. Van venir a casa dos senyors vestits amb tratjo i corbata, molt amables, i van començar a disparar els seus arguments sobre l’obra de Déu. En un moment de la conversa un d’ells obre un llibre i tot ensenyant una imatge de l’univers diu
-“has visto que belleza, tu crees que esto es fruto de el azar? No puede ser, hay una mente superior que debe haber creado todo esto!”



- “Espera un momento” li vaig dir, i vaig correr al pis de d’alt per anar a buscar un dels llibres que llegia en aquella época. No trobaba el llibre, i vaig tardar força estona a baixar, però ells van aguantar estoicament sota el llindar de la porta d’entrada.

En baixar vaig obrir el llibre i li vaig ensenyar un dibuix bellíssim i li pregunto
- “A que és bello?”
- “Si, mucho”
- “Sabes quien lo ha dibujado?”
- “No”
- “Z_n+1 = Z_n²+c”
- “que?”
- “Si, esta fórmula matemàtica de aqui. Si iteras esta formula varias veces desplazando el punto c por el plano complejo obtienes esta bonita imagen. No hay ninguna inteligencia superior que lo haya dibujado”
- “mmm....bueno...pero el universo es diferente”
- “las leyes mas simples de la física podrian acabar generando la belleza del universo igual que esta formula que te he enseñado”
- “bueno.... ya veo que Dios no te interesa, adiós!”
- eeerrrr.....



Feu-vos un favor, el proper cop que trobeu un molestador professional, penseu que esteu davant d'una oportunitat per passar una bona estona.

El timo de la productivitat

Els Espanyols son uns ganduls. Els catalans, com a subgrup del grup anterior (de moment) també. En canvi els alemanys son molt treballadors i supereficients.

Això ho sap tothom.

Una de les coses que habitualment em diuen els estrangers amb qui treballo és que els espanyols fem migdiada. Fa uns dies un company danés no m’ho preguntava, sino que directament ho afirmava amb rotunditat. No és pas estrany, en multitud projectes o conferencies internacionals et diuen el mateix. Una mostra més que la nostra vagancia és vox-populi a Europa.

Per cert, que com explica el John Medina a Brain Rules fer la midgiada (que habitualment no la fem) augmentaria substancialment la nostra productivitat.

La sabiduria popular ens diu que per fer la feina que un alemany fa en un dia nosaltres en necessitem dos. És curiós perquè els cops que he estat a alemanya tampoc ha estat tant evident per a mi aquesta superioritat en la productivitat.

I això s’hauria de veure en els números. Si anem a Eurostat podem treure unes fantàstiques gràfiques com les seguents.




I de fet, la sabiduria popular s’equivoca una vegada més perquè l’alemany és gairabé igual de productiu que nosaltres i nosaltres hem superat la mitja europea en PIB per treballador. Els que son unes màquines son els luxemburguesos i els noruegs.
Heu sentit mai posar-los com a exemples d’eficiencia ? jo no.

Com es mesura la productivitat ? Hi ha dues mesures habituals. La productivitat per hora treballada (= PIB / número hores treballades totals) i la productivitat per treballador (=PIB / treballador).

Com es pot fer creixer la productivitat ? doncs evidenment fent creixer el PIB. Però també fent disminuir el número de hores treballades o treballadors per fer la mateixa feina.

Per mi lo interessant és mirar-ho a nivell d’empresa. Qui és el què normalment aporta la productivitat ? En una empresa industrial, per exemple, qui és més determinant? El gerent i el comercial o el treballador del taller ?

Per mi, el gerent i el comercial, sense cap mena de dubte. El treballador pot estar més o menys qualificat però la quantitat de treball que fot fer per hora treballada no sol variar massa. En canvi la introducció de maquinaria que porti a un grau superior de productivitat depèn de l’estratègia de direcció. Com també en depèn la decisió de triar quin producte es pot fabricar i quina quantitat de valor afegit és capaç de crear. Però també és importantissim el comercial, si ell no col•loca els productes, tota la feina del treballador del taller perd valor.

No és que vulgui defensar la classe obrera, ni molt menys, només vull dir que la productivitat del país no depèn tant com ens fan creure del número de cafès que fem al dia.

Economia, Medicina i prediccions

Alguns economistes defensen la idea que no poden, ni podran mai fer prediccions. Davant del què jo considero una renuncia a contribuir a la ciència, la missió de la qual precisament és crear models que ens permetin predir el futur, en ocasions posen els metges com a exemple de científics que no poden fer prediccions. Igual que un metge no et diu quan tindràs un atac de cor, un economista no et pot dir quan hi haurà una crisis.

L’argument em sembla demagògic. Primer perquè la majoria d’economistes, igual que la majoria del científics, creen i usen models per fer prediccions. En qualsevol llibre de economia, com per exemple en aquesta obra mestra de la macroeconomia, hi ha models matemàtics que serveixen - endevineu per què? - per predir el futur. Per si hi ha algun dubte podeu comptar les aparicions de les paraules “predict”, “predicts”, “predicted”, “prediction” i “future”. En aquest llibre surten 13, 24, 23, 19 i 73 vegades respectivament.

Un dels pilars de l’economia, la llei de la oferta i la demanda diu (segons wikipedia).

...aquest model prediu que en un mercat competitiu el preu final serà aquell per mitjà del qual s'obtingui l'equilibri entre la quantitat de producte demanat pels consumidors i oferta pels venedors...

Quan es parla d’equilibri vol dir que se suposa que durant un temps els preus aniran variant fins arribar a aquest punt d’equilibri. No hi ha cap mena de dubte doncs, que es tracte d’una predicció de quin preu tindrà un bé en el futur, en funció d’unes variables que potser tenim la sort de conèixer (la oferta i la demanda).

En segon terme, no és veritat que la medicina no faci prediccions. Abans de néixer el metge ja intenta predir amb exactitud el dia que ho farem. I els metges fan screenings per predir les possibles malformacions dels nounats. Els avenços en genètica i la seqüenciació del genoma ens permetran predir molt millor la predisposició a patir alguns tipus de malalties. Endevineu perquè ens administren fàrmacs per curar malalties? Perquè a partir d’una diagnosi tenen un model que prediu quin efecte farà aquell fàrmac en el nostre organisme. Si, és molt complex. El diagnòstic poc fallar, i potser aquell fàrmac no té l’afecte esperat en el nostre organisme. Recordeu que els fàrmacs s’aproven amb estudis estadístics després d’observar els efectes que tenen en la població. Fer prediccions sobre models probabilístics dona evidentment probabilitats d’esdeveniments, mai certeses absolutes.

Però els metges tenen models, intenten entendre els processos biològics que causen les malalties, i si els arriben a entendre prou bé poden preveure molt bé què passarà en moltes ocasions i intentar evitar-ho. En el cas de l’atac de cor, els metges saben que el cor bombeja malament (o deixa de fer-ho) quan es moren les cèl•lules del múscul (miocardi). Normalment les cèl•lules es moren per falta d’oxigen. I la falta d’oxigen pot ser deguda al bloqueig de les arteries que porten la sang. El bloqueig en les arteries pot ser produït per la formació de plaques causades per massa colesterol en sang segons uns primers estudis. Però ara que s’ha muntat una gegantina industria de fàrmacs i aliments funcionals per reduir-lo pot ser que s’acabi demostrant que
el veritable causant de la formació de plaques son els nivells de sucre i insulina a la sang. I sembla que aquests nivells s’alteren força en condicions d’estrès.


Sigui un o l’altre, el metge ens suggereix que controlem aquests nivells perquè, si els sobrepassem, el seu model predictiu li diu que podem acabar tenint un atac de cor.
Un atac de cor, doncs, és el resultat d’un complex amb múltiples passos. Per evitar-lo en el futur podríem atacar diferents punts del procés. Podríem tenir un nano-robot que ens anés monitoritzant l’estat de les nostres artèries i venes i eliminant les plaques que s’hi formessin. Podríem tenir un sensor que ens monitoritzés contínuament els nivells de colesterol, insulina i sucre i en detectar uns nivells massa elevats durant massa temps ens obligués a prendre mesures correctores. O potser podríem promocionar un model de vida menys estressant...


En tot cas els metges continuen treballant per elaborar millors models que els permetin evitar el què ara sembla un esdeveniment totalment atzarós.

Així doncs, demano als economistes “negacionistes” més models predictius, ni que siguin probabilístics, menys insults als què con comparteixen les seves hipòtesis, i un esperit més constructiu. En resum, més ciència.

Mesures intel·ligents per promocionar la bici

La setmana passada vaig estar un parell de dies a Gant, una preciosa ciutat a més de mitja hora en tren de Bruseles.

Vaig estar hostatjat a un hotel prop de l’estació de tren així que no vaig poder evitar recordar el que havia escrit feia uns mesos.

La ciutat està plena de gent anant en bici. Per cer, que aquests dies també vaig descubrir que la bici és el mitjà de transport energerticament més eficient.


Però tornant al tema de l'us massiu de la bici a Gant... evidentment rés d’això seria possible sense els masius aparcaments de bicicletes que en punts estratègics de la ciutat. Tot tipus d’aparcaments. Aparcaments sota els ponts, al mig de les places, en mig dels passeigs. En resum, arreu. A sota podeu veure algunos fotos que vaig fer.

Deixe-me tornar a insistir en el mateix concepte: sense parkings per bicis no hi ha bics, capito ?

Demòcrates, progresistes, mafiosos i censors

Fa uns dies, un dels líders espirituals de la progresia nacional, el professor Vicenç Navarro, va publicar un article per proclamar l'èxit de la vaga del 29-S. De fet, per la informació que m'havien enviat els sindicats dies abans, s'entenia que ell oferia la cobertura ideològica a tal acció, o que n'era un dels promotors.

En l'article el professor defensava la ideonitat de la mesura i anunciava un seguiment massiu que interpretava com un suport general als seus postulats.

Com que em semblava un anàlisis totalment equivocat, vaig decidir fer el següent comentari en el seu blog.

Sr. Navarro, estoy de acuerdo en que un mayor reparto de la riqueza nos beneficiaria a todos. Aúnque no comparto la todalidad de su análisis de la situación actual ni las medidas para solucionarla, su razonamiento me parece, eso, razonable.

Lo que no me parece razonable y lo que no logro entender es: como un intelectual puede defender el uso de la violencia y de la intimidación con el único fin de hacer una lectura interesada de lo que pasó el 29-S y adaptarlo a conveniencia para sustentar un mensaje político. La actividad MAFIOSA de los sindicatos coartó la libertad de miles de trabajadores. En esta situación no haga ninguna lectura democràtica de los hechos, por favor.

Comentari que no ha vist la llum, perquè encara està "awaiting moderation". De fet, poc després de redactar el comentari vaig adonar-me que en el blog del Sr. Navarro no hi ha cap comentari dels lectors. Ràpidament dedueixo que no és pas que no n'hi facin, sino que no en deu acceptar ni un.

Un demòcrata que justifica les actituds mafioses i la violència, un progresista que sembla no acceptar la crítica... aquestes (com deia un dia) son les contradiccions que em treuen de polleguera.

Progrés del Segle XIX

Divendres vaig fer una razzia a Madrid. Com que se m’havien bloquejat les targetes de credit en el procés de compra d’un bitllet per l’AVE per un collons de codi CIP que no coneixia, al final em vaig veure obligat a agafar el cotxe. 6 hores d’anada, 2-3 hores de reunió + dinar i 6 hores de tornada. Una ocasió excel•lent per una bona dosi de una de les meves addiccions: el Podcast. Vaig preperar-me una bona combinació Basté+Fuentes i un bon grapat de Clapers. Sembla que vaig fer curt, perquè a mig camí de tornada i després de donar la volta per n-éssima vegada a la petita colecció de “Black Eyed Peas” se m’havia acabat la teca, i vaig haver de pasar a la ràdio standard.

La fortuna va fer que l’escanner del dial es parés a Radio 4 i pogués escoltar un excelent programa anomenat “L’Observatori”.

El cas és que un dels temes que varen tractar és el dels transports públics en les ciutats. Hi havia un economista que presentava la seva recerca sobre com funciona el transport públic a ciutats Europees. Ell defensava els peatges urbans per penalitzar els usuaris del cotxe i així evitar les congestions i fomentar el transport públic. Va a tornar a dir que tots els economistes tenen molt clar que quan un bé és escas (l’espai per circular) els preus regulen el seu ús. Un argument al què li veig dos errades 1) un bon sistema de preus hauria de ser variable en funció de l’oferta i la demanda 2) l’usuari del cotxe ja està penalitzat (amb temps) quan està en un embús. Si la penalització amb temps ja és prou penalització i a més aquesta és implicitament variable a la demanda, perquè afegir un sistema inflexible i recaptatori ? em sembla una mala idea.

Però el què em va agradar molt va ser la resposta a la pregunta de la presentadora sobre què en pensava del tramvia.

La resposta va ser contundent: el tramvia és un dels pitjors sistemes de transport públic que hi poden haver. És (de llarg) el més car, és el més inflexible (no es pot adaptar fàcilment a requeriments futurs), crea una barrera física i a més no permet reutilitzar l’espai que utilitza per altres usos i en consequència causant més congestió. En cas que les vies passin per la calçada on també passen els altres vehicles (no és el cas de Barcelona) això causa accidents a motos i bicicletes. L’expert economista recomanava els autobusus. En aquest cas coincideixo totalment amb ell, llàstima que les nostres autoritats tant progressistes vulguin aplicar el progrés ... del segle XIX.

9/11

L’altre dia pensava:

Avui és onze de Setembre, l’onze de Setembre més llarg de la meva vida. No ho dic utilitzant una metáfora que evoqui la subjectivitat del pas del temps, es tracta de una dada objectiva. Quan em posava al llit per dormir feia una hora que havia començat el dia, 4 hores més tard m’he llevat per acabar de preparar tots els trastos per marxar a San Diego, a la costa oest de USA. Despres d’unes 9 hores d’avió i sense ser capaç d’adormirme arrivo a Filadelfia on m’esperen 5 hores d’espera i despres unes 7 hores més d’avio per creuar de costa a costa.

Com que a Manresa vivim a GMT+1 i a San Diego a GMT-8 hi ha una diferencia de 9 que s’afegeixen a les 24 hores del dia provocant que el meu 11 de setembre més llarg tingui 33 hores. Quan arribi agafaré el llit amb ganes.

Tot i que la TV de l’aeroport de Filadelfia no parla d’una altre cosa, i que veig varies portades fent referencia al 9/11 de 2001, tota la moguda a ran de la mesquita de la zona zero, la crema de corans, i la violència anti-musulmana; no noto cap nervisiosme especial en els meus companys de viatge. Sembla que ningú no té por de convertirse en munició terrorista.

De fet no veig moltíssima gent a l’aeroport de Filadelfia, una ciutat del tamany de Barcelona, segons el meu company de viatge. Últimament, quan parlo amb gent d’altres paisos que han visitat el nostre, els faig moltes preguntes sobre el model de vida que porten i com ens veuen a nosaltres en termes de riquesa, felicitat i coses per l’estil. Preguntes que rében amb sorpresa i una certa expressió que denota dubtes sobre la meva salut mental.

De fet el meu company, un americà amb avanpassats italians i casat amb una turca em diu que Barcelona està molt bé, que ell experimenta que tenim el mateix nivell de vida i que en algunes coses ells estan pitjor.

Em demana quines son les empreses més grosses de España, li dic Telefónica, Repsol, Santander i BBVA. Em diu que només li sona Repsol, com compadin-se de mi per no tenir grans empreses.



Em diu que em prepari a trobar molts homeless a San Diego, que sembla que per tema de temperatura (i suposo que per riquesa dels seus ciutadans homeful) s’ha convertit en un paradís dels homeless. Parlant, parlant em diu que avui està de Rodriguez perquè la seva dona està a la platja i tornarà l’endemà. “A on va a la platja?” li demano, i hem treu el mapa de US que hi ha a la revista de l’avio i em senyala algo sense nom a mig camí de Florida. Com ? Però si Filadelfia està a tocar del mar, que és que fa molt fred ara ? No és que l’aigua no ens agrada aqui. Surts del mar pringat i amb una sensació asquerosa (sembla que a consequencia de l’intens tràfic maritim). Anem a unes 6 hores en cotxe cap el sud, allà està més bé.
Quan fem l’aproximació a l’aeroport veig una planura inmensa, cap montanya a l’horitzó. Es molt pla això, no teniu masses montanyes, no ? Si, les Rocky Mountains !!!
Joder però això està al mig del continent. Bueno n’hi ha alguna més petita a algunes hores amb cotxe.

Això és Amèrica, grans empreses, grans ciutats, grans distancies, grans amburguesses, grans desequilibris... tot a l’engrós. Serà per la meva poca alçada, o perquè he interioritzat el refrany de que el pot petit té la bona configura, però jo prefereixo les coses petites.

Com diria en Llach, el meu pais és tant petit....

Finalment vaig arribar a destí i l’endemà al super vaig constatar la veritable grandesa d’aquest pais: els donuts van amb caixes de 12 !! Oh Yeah !!!